Reflexionem companys, reflexionem.

A ningú s’ha li escapa que últimament la política ha agafat un ritma vertiginós, tan a Catalunya com també en el nostre municipi de Cubelles.

Des de que es va fer el pacte de govern, fruit de les últimes eleccions municipals fa quinze mesos, va ser el més rapit de la historia de la democràcia, des del principi ja es comentava que un matrimoni  a tres bandes tan dispar i fet en tanta presa, i sense fonaments programàtics, no tenia gaire recorregut. Aquell pacta, va semblar mes per posar en un llibre de records guinees, que no pas per fer un govern sòlit i interessat per el ben estar dels vilatans de Cubelles.

Molts sabem del perquè ICV, va corre tant a buscar UC com a soci de govern, unes hores desprès del recompte de vots, perquè per la candidata d’ICV, avui alcaldessa de Cubelles, tenia que demostrar  a si mateixa i davant dels seus, que si podia arribà acords amb altres formacions polítiques, i també per deixar els Socialistes a la oposició, al que els seus votants no esperaven, es que uns comunistes pactes amb el PPC

També a UC Reagrupament ja els hi va anar be la proposta d’ICV, ja que per ells també era important deixar a CIU a la oposició, i com no, amb un afany de demostrar la seva pròpia victòria davant d’aquells que feia uns mesos varen trencar relacions polítiques, inclús personals.

Un cop ajuntats aquests ingredients, planejats només per fotré, lluny de posar sobre la taula aquells projectes que es podin assolir com a grups polítics per Cubelles, ha donat, el que ha donat, un govern de quinze mesos. Quan uns grups polítics seuen a la taula han de deixar els temes personals fora, això hagués estat el millor per el poble, en canvi aquí ha estat al contrari, les rancúnies i les males relacions amb vers a altres partits va fer unir els dos partits majoritaris, UC+ICV.

Tenim un fet molt palpable per afirmar el que estic dient, des pres de anys de lluita per aconseguir que els Plens Ordinaris es celebressin cada mes, arriba aquest govern i els imposa cada tres mesos, aquesta es la mostra del govern encapçalat per ICV que el que ha primat des del principi es el desig de anular els grups de CIU, i PSC deixant-los sense paraula, només que un cop cada tres mesos. En tan sols un mes, Cubelles, s’han perdut 20 anys de democràcia.

La reflexió que faig amb vers el cessament del grup UC per votar en contra dels pressupostos i plantilla, es de uns polítics de poca volada, i nul·la experiència, tot i que esperava que alguns d’ells la haguessin adquirida en èpoques passades, i altres el estar el costat de una persona, que entenia la política al servei propi.

Per el que puc deduir ja feia temps que durava el mal estar entre els tres grups del govern, la cap de llista d’ICV en sap molt de provocar les crisis, ho fa, atia’n als altres, així es treu tot allò del seu voltant que li fa nosa, es una manera de fer, que no es molt honesta, aquesta practica la utilitzat sempre, amb els primers que va forma llista, amb els segons que va fer llista, i amb els terces que ha fet llista, estic segur que els companys de l’última llista li duraran més.

Faig una reflexió de tot plegat i crec que els de UC han caigut a la trampa que els hi a parat la responsable de recursos humans, en votar encontra en el Ple, del que va votar ICV i PPC, el que podien haver fet es abstenir-se, d’aquesta manera haurien tingut temps d’explicar des de dintre al que ara de fora no es creïble. Ara que no ha passat res que jo no esperava, el que no esperava es que passes tan aviat. O no senyors de UC. Reflexioneu companys, reflexioneu.

Cubelles.

Setembre del 2012.

Cubelles- El dia desprès.

El dia següent del Ple de Cubelles, escoltes, i llegeixes  comentaris per a tots els gustos, però tots, amb crítiques de poca cintura i honestedat política, dedicats als regidors que composen el govern, ICV+UC+PPC.

No serà aquest escrit el que dirà el que ha de fer el govern de l'Ajuntament de Cubelles, ni el que ha de fer Unitat Cubellenca, Reagrupament, al desmarcar-se en un tema tan important com a soci de govern, en no aprovar uns pressupostos i la plantilla municipal, però si que vull posar uns accents en com hauria d'actuar un alcalde, en aquest cas, Alcaldessa Mònica Miquel.

Posaré un exemple: De vagades, hem sentit moltes beus dient que, si no s’aprova el pressupost s’han de convocar eleccions anticipades, es evident que vist en aquest símil estic parlant del Parlament de Catalunya, però si que això demostra que es un fet greu en un govern. Si en aquest cas el traslladem a una administració pública com és un Ajuntament penso que la gravetat es la mateixa, ates que no pots desenvolupar l’exercici, encara que aquests pressupostos  siguin prorrogats, com es al nostre municipi de Cubelles.

Dit això, crec que només es poden fer tres coses, si en aquest cas es vol dignificar la política, Que expulsi UC del govern, o be, l’Alcaldessa a de  presentar la dimissió, i l’ultima, com a mal menor l’alcaldessa s’ha de sotmetre a una moció de confiança, ara be, si el que es vol és fer la política de l’estruç  amagant el cap sota l’ala, doncs no cal tocar res, i qui dia passa any empeny, i que cada mes caiguin les virolles. O no.

Honestament  crec que l’Alcaldessa maura fitxa, si decideix no fe res,  com si en el Ple Ordinari del dia 18 de setembre no hagués passat res, feria un flac favor a la política ben entesa,i  seria lo pitjor que podria fer.

No bull acabà sense fer-li un retret a l’Alcaldessa, posar-se com únic objectiu, una aprovació de catalogació de llocs de treball del personal de l’Ajuntament, pel sol fet que be des del 1999 és ser molt egoista, això ja cau molt lluny, no vulgui penjar-se medalles de guerres passades, encara que actualment estiguin vigents.

Coneixen a la persona i a la política, no ha estat bona idea que la interlocutora, responsable de l’àrea, i Alcaldessa hagi recaigut a la mateixa persona, així ha acabat tot plegat, i portar-ho a Ple ha estat una gran equivocació,.

Sra. Alcaldessa, actuar només amb objectius egoistes, es mostrar-se molt prepotent, davant del Ple, del poble, i dels treballadors, però be, crec que no descobreixo res de la persona, que molts no sàpiguen.

L’Onze de Setembre de 2012: El principi d’un camí sense retorn

Crec que seré un més de tots els que faran un article sobre la manifestació de l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya.

La meva opinió és que, per primera vagada, el moviment ciutadà ha anat per davant del polític, i això ja és bo, molt bo. Per primer cop, és la veu d’una bona part del poble que ha dit als politics que és el que vol. També, per primer cop, s’ha cridat molt fort sense por, sense complexos, i s’ha fet saber al món que volem ser un poble capaç de prendre les nostres decisions, que volem ser responsables del nostre futur i que ja hem complert la majoria d’edat des de la manifestació del 77.

El PPC opina, com ja ens té acostumats, que ara no és el moment, que és un futur incert, etc... Quan serà el moment segons vostè, Sra. Camacho? Segurament, mai, i en quant al futur incert, li diré que el futur sempre és incert, tant amb independència com sense. Si a les persones de la meva edat, ja amb més de 60 anys, ens haguessin dit que un dia el servei militar quedaria abolit, no ens ho haguéssim cregut. Tot va començar amb la lluita pacífica de joves insubmisos i amb alguns d'ells tancats a la presó per negar-se a agafar armes. No creu que és millor dedicar aquests recursos inútils, com pot ser instruir-nos per a la guerra, a altres necessitats més humanes?

Poso aquest exemple tan entenedor igual que en podria posar d’històrics, socials, patriòtics, polítics i culturals de la societat catalana que han permès assolir drets, i també deures, amb llargues lluites. Algunes van ser pacífiques, d’altres no tant; algunes, malauradament, amb morts. En el moment d’iniciar-les, però, també presentaven aquest futur més o menys incert que avui dia tots gaudim.

No vull deixar de dir la meva opinió respecte a la lectura que n’ha fet el govern de la Generalitat. El nostre president diu que ha escoltat la petició que li va fer la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana i que n’ha pres nota.

Penso que el nostre president ha estat desbordat per allò que ell mateix ha provocat i que part dels manifestants també eren aquells indignats dels que avui ja ningú en parla. President, no tan sols ha d’escoltar, ara li toca el més difícil: actuar.

President, ja no valen les paraules poètiques que acostuma a manllevar de Lluís Llach. Ara té una tasca a complir, i no és una promesa política producte d’un escalfament de boca; es tracta d’una demanda exigent del poble català, de la qual li serà difícil escapoli-se’n.

President, potser si ara convoqués eleccions anticipades obtindria una majoria parlamentària absoluta fruit d’aquest sentir català. Els seus vots es mourien més per uns sentiments patriòtics que no pas per una reflexió acurada del difícil camí que ens espera i que ningú ha explicat. No oblidem que des del 77 hem trigat quinze anys per arribar fins aquí, o 300 des de la presa del castell de Cardona.

Tanmateix, encara que el seu partit obtingués la majoria a les urnes, de quins percentatges estaríem parlant? Ja sabem que els escons es reparteixen entre els partits que han obtingut representació, però, creu vostè que els diputats que hi ha en el Parlament representen al 100% tot un país?

Penso que la independència d’un país no es pot comptabilitzar amb aritmètiques parlamentàries de la mateixa manera que penso que una majoria ha de ser sempre la meitat més 1. No pot ser que l’abstenció gairebé sempre pactada d’uns diputats faci que guanyi el sí i que això ja signifiqui una majoria. Crec fermament que hi ha decisions polítiques que no es poden frivolitzar i encara menys quan es tracta de Catalunya.

També penso que algú ha de dir que, a la manifestació de l’Onze de Setembre a Barcelona, no hi eren tots els que som independents, ni tampoc tots els que hi eren, ho són. Catalunya som set milions i mig de catalans i es varen manifestar un milió i mig, de manera que encara hi manquen molts per fer la lectura de las majories reals i ben enteses.

Crec que he posat negre sobre blanc uns pros i uns contres que tothom ha de tenir en compte a l’hora d’agafar un compromís amb i per Catalunya. Fer una passa endavant vol dir assumir totes les conseqüències i que mai pugui dir que ha estat culpa d’uns altres. Jo ho faré a títol personal, crec que Catalunya ja és prou madura per prendre un camí de millora com a persones, hem de deixar aquest itinerari traçat per als nostres fills i néts.

Fa alguns anys vaig descobrir que per fer qualsevol cosa, el primer que s’ha de tenir és il•lusió. Catalunya avui la té, a més de coratge, sentiments i una història darrere que la legitima per demanar la seva autodeterminació com a poble i com a país. El que passa és que sembla ser que Espanya necessita més Catalunya que no pas a la inversa. I això, a alguns cosmopolites, els hi fa por.

Cubelles 12 -09-2012.