PSC+PSOE. “Tanto monta, monta tanto”.

La confiança s’ha de guanyar, companys.

Potser el que exposaré negra sobre blanc en aquest escrit serà una obvietat, però no per deixar d’escriure-la deixarà de ser-ho.

Jo no sé si es la primera vegada que passa, en que partits majoritaris que estan a l’oposició perden intenció de vot. Segur que algú amb més història política darrere que la meva, trobarà enquestes que podran rebatre al que jo afirmaré en aquest article.

Bé! Aniré al gra. Vagi per endavant que només vull parlar dels Socialistes. Que en les esquerres gairebé sempre hi ha hagut cops de colze en cada contesa electoral, es un fet evident. Que el que perd en la lluita ja es pot acomiadar de la seva cursa política per properes batalles, també es cert. Podríem citar alguns noms com exemple. Pel que fa a l’Estat Espanyol podríem recordar a Josep Borrell, guanyador de les primeres  primàries estatals, un resultat insatisfet per els andalusos en que desprès varen preferir al Sr. Almunia. Quina evidència de manca de respecte per la democràcia interna socialista. A casa nostre, Montserrat Tura, eliminada  fins hi tot per ser portaveu del Parlament, quan li tocava ser-ho. Etc.

Ara, atès al feble lideratge de Rubalcaba, ja surten en dorsal número 1 molts destacats polítics amb renom com ara Carme Chacón, Eduardo Medina, Patxi Lopez, i el propi Rubalcaba.  Quants es quedaran fora dels que es postulen? I qui sap si en l’últim minut de qualsevol congrés extraordinari pugui sorgir un delfí conciliador, o un altre  “Bambi”  com va passar amb el Sr. Zapatero? Bé, temps al temps, ja es veurà.  

El que si crec es que si tots aquests polítics, legítimament aspirants, han de ser candidats juntament amb les seves candidatures, quantes petites famílies es generaran dintre de la família socialista? Crec que tot això no ajuda a crear cohesió política social, tot el contrari, per molt que desprès ens vulguin fer creure que un cop ha passat la tempesta, tothom a treballar, sempre hi ha rancúnies ja que els cops de colze deixen hematomes. Personalment n’he viscut algunes a Catalunya.

Des de que el món és món tots sabem que la confiança no s’obté, si no que s’ha de guanyar, i no ens enganyem, fa molts dies que els Socialistes ens venen enganyant. Només tenim que agafar algunes d’aquelles accions que a molts ens han marcat, com aquelles paraules del Sr. Zapatero. “Apoyaré el Estatut que apruebe Catalunya”.

Tots recordem com va acaba  la història. També hi podríem afegir els episodis lamentables de diputats catalans a Madrid votant en contra del que es votava al nostre Parlament, etc.

 El que més greu em sap es que el PSC no sàpiga agafar una postura més catalanista davant d’un PSOE que tots sabem que son els que tallen el bacallà, i el PSC en comptes de reforçar la opció catalanista el que fa, aquesta direcció, es dir que en el PSC hi sobre gent. Home no fotem. On és aquell PSC democràtic, tolerant, aglutinador de diferents sensibilitats? Sempre han estat paraules?.   

Ara sembla ser que ni fent política populista els Socialistes tenen credibilitat, ateses les últimes enquestes.   Lamentablement ara no ens els podem creure, quan ens diuen que quan els socialistes governin tornaran a fer el que aquest govern del PP a desfet, ni tampoc quan insinuen que amb un govern socialista podria haver una modificació de la Constitució per poder encabir-hi una consulta per decidir el futur de Catalunya. Bé! Tampoc tenim temps ni ganes per esbrinar-ho.

Hi ha un últim episodi succeït dijous dia 7 de novembre d’aquest any 2013, i que tot i que no te res a veure amb aquest article, no vull deixar-ho passar, em refereixo al que va fer el govern del PP. Va voler donar una mostra de poder només a Catalunya i als catalans independentistes. Em refereixo al no pagament a les farmàcies i les paraules del Sr. Montoro, quan va dir: “Que sepan los catalanes quien paga las facturas de los medicamentos de Catalunya, es el Gobierno de Madrid”.   Caram quina por, i quina cara més dura, el que no va dir el Ministre és amb quins diners, això jo en dic fer mobing;  jo dels farmacèutics no hagués tancat, però si que no hagués dispensat fàrmacs amb receptes que portessin l’anagrama del “Ministerio de Sanidad” ni del ICS.

Per finalitzar molts catalans ens preguntem, on son les veus socialistes, PSC+PSOE, que com oposició el govern del PP son els que tindrien de defensar als empresaris farmacèutics? Jo us ho diré, enfoscats debatent qui ha d’agafar la cadira més grossa.

10/11/2013. Jordi Coch.