Els últims fets judicials succeïts les darreres setmanes no han suposat un bon començament per a la recent estrenada Ciutat de la Justícia, després de la decisió del jutge de deixar en llibertat sense càrrecs en Fèlix Millet. Com a ciutadà corrent, em fa pensar que tenim justícia, sí; però amb diferents vares de mesurar. Almenys això és el que pensem la majoria de ciutadans/es de Catalunya.
Penso que dintre de la burgesia catalana hi ha un intent de tapar tot el que envolta l’escàndol Millet i el que fa referència a l’espoliació del Palau de la Música Catalana, tal com ja va passar fa uns anys amb el cas Banca Catalana.
Personalment penso que en Millet era una figura necessària per a moltes persones per tal de poder tirar endavant les seves ambicions personals, els seus projectes polítics i, com no, algunes fundacions. Això sí, amagades dintre de la cultura i maquillades com a iniciatives altruistes.
En Millet era, realment, un intermediari entre el Palau de la Generalitat i el Palau de la Música per poder blanquejar els diners de les subvencions destinades a finançar la cultura catalana i que mai arribaven al seu destí, ja que una bona part d’aquestes s’esmerçaven en el finançament de partits. Una altra part servia per engruixir el seu patrimoni personal, d’aquí que en Millet fos una figura tan necessària per a alguns. Per a determinats personatges, en Millet era com una mena de Padrino, i si no, que li preguntin al tàndem format per Àngel Colom i Pilar Rahola, representants d’un grup polític independent (el PI), nascut d’una escissió d’ERC.
Ara resulta que no hi ha cap persona, ni cap estament públic que sigui culpable de la mala gestió que ha provocat aquesta sotragada als catalans. En tot cas algú ha mirat cap a un altre costat i ha deixat que una persona com en Millet hagi agafat molts diners de ciutadans que tenim el Palau de la Música com un símbol identitari de Catalunya. Per fer comparacions, és com si un dia ens diguessin que a Montserrat ens han robat la Moreneta. Pels que ens mirem el Palau de la Música des de fora, és molt i molt gros el que ens ha fet en Millet, però no ens podem ni imaginar com l’han patit aquells que hi estan vinculats directament i que, per manca de diners, han deixat de fer representacions.
Aquest personatge mereix un altre tractament, i no tan sols pel furt, sinó pel mal moral que ens ha ocasionat a tots els catalans/es i que no es pot calcular amb diners. Ara surten factures i proves que aquesta família i el seu home de confiança tenien el Palau com si fos la seva pròpia empresa; que la culpa era que feia masses anys que era al capdavant; que les persones amb el temps acaben confonent allò públic amb allò privat, etc. I no dic pas que no tinguin raó, però si això passa d’aquesta manera és perquè no els han fet rendir contes, ni s’ha fet cap auditoria de la seva gestió ni, ara que estan tan de moda els informes, tampoc se n’ha fet cap.
Ara em ve a la memòria una frase que el Sr. Francesc X. Puig Rovira (autor del llibre l’Entesa per Cubelles, una experiència de democràcia local, premi d’investigació Vila de Cubelles 1997) va escriure en un article a la premsa donant el condol a la família d’un molt conegut alcalde de Cubelles que acabava de morir. Després de destacar tot el que s’acostuma a dir d’una persona acabada de traspassar, va concloure afirmant: El Sr. Piñol només va tenir un error, aquest va ser que en el tram final del seu mandat va confondre allò públic amb allò personal.
Cubelles 10/2009
J.Coch.
Penso que dintre de la burgesia catalana hi ha un intent de tapar tot el que envolta l’escàndol Millet i el que fa referència a l’espoliació del Palau de la Música Catalana, tal com ja va passar fa uns anys amb el cas Banca Catalana.
Personalment penso que en Millet era una figura necessària per a moltes persones per tal de poder tirar endavant les seves ambicions personals, els seus projectes polítics i, com no, algunes fundacions. Això sí, amagades dintre de la cultura i maquillades com a iniciatives altruistes.
En Millet era, realment, un intermediari entre el Palau de la Generalitat i el Palau de la Música per poder blanquejar els diners de les subvencions destinades a finançar la cultura catalana i que mai arribaven al seu destí, ja que una bona part d’aquestes s’esmerçaven en el finançament de partits. Una altra part servia per engruixir el seu patrimoni personal, d’aquí que en Millet fos una figura tan necessària per a alguns. Per a determinats personatges, en Millet era com una mena de Padrino, i si no, que li preguntin al tàndem format per Àngel Colom i Pilar Rahola, representants d’un grup polític independent (el PI), nascut d’una escissió d’ERC.
Ara resulta que no hi ha cap persona, ni cap estament públic que sigui culpable de la mala gestió que ha provocat aquesta sotragada als catalans. En tot cas algú ha mirat cap a un altre costat i ha deixat que una persona com en Millet hagi agafat molts diners de ciutadans que tenim el Palau de la Música com un símbol identitari de Catalunya. Per fer comparacions, és com si un dia ens diguessin que a Montserrat ens han robat la Moreneta. Pels que ens mirem el Palau de la Música des de fora, és molt i molt gros el que ens ha fet en Millet, però no ens podem ni imaginar com l’han patit aquells que hi estan vinculats directament i que, per manca de diners, han deixat de fer representacions.
Aquest personatge mereix un altre tractament, i no tan sols pel furt, sinó pel mal moral que ens ha ocasionat a tots els catalans/es i que no es pot calcular amb diners. Ara surten factures i proves que aquesta família i el seu home de confiança tenien el Palau com si fos la seva pròpia empresa; que la culpa era que feia masses anys que era al capdavant; que les persones amb el temps acaben confonent allò públic amb allò privat, etc. I no dic pas que no tinguin raó, però si això passa d’aquesta manera és perquè no els han fet rendir contes, ni s’ha fet cap auditoria de la seva gestió ni, ara que estan tan de moda els informes, tampoc se n’ha fet cap.
Ara em ve a la memòria una frase que el Sr. Francesc X. Puig Rovira (autor del llibre l’Entesa per Cubelles, una experiència de democràcia local, premi d’investigació Vila de Cubelles 1997) va escriure en un article a la premsa donant el condol a la família d’un molt conegut alcalde de Cubelles que acabava de morir. Després de destacar tot el que s’acostuma a dir d’una persona acabada de traspassar, va concloure afirmant: El Sr. Piñol només va tenir un error, aquest va ser que en el tram final del seu mandat va confondre allò públic amb allò personal.
Cubelles 10/2009
J.Coch.
