Desitjos que no desitjaria.

Bon any 2014. Aquest és el meu desig personal per a totes les persones de bona voluntat, però no per aquells que només es de pura expressió, sinó que els meus desitjos son per aquells que demostren en fets allò que prediquen.

Quan decideixo fer aquesta felicitació encara manquen uns dies perquè sigui el nou any, tot i que, malgrat l’optimisme que un pot tenir, no crec que els titular de la premsa siguin per alguna vegada positius.

No se si es pot acabar l’any 2013 amb tantes males noticies com les que hem tingut fins ara, segur que encara es pot empitjorar més si cal, ateses les nefastes accions polítiques del nostre govern central. Tampoc dic que el nostre govern autònom no se’n lliure de ser, com a mínim, un dubtós administrador dels nostres impostos i de les prioritats dels ciutadans, alhora de distribuir les partides que escassament ens arriben de Madrid, segons les pressions, i en el moment que aquest ens les vol  aplicar.

No cal que posi l’accent en cada una de les coses que les decisions dels nostres polítics ens afecten directament, i que cada matí tenim als mitjans, tots en tenim constància, però estic convençut que encara moltes persones del nostre País petit, encara hi posarien algun altre que no surten en aquests mitjans les quals les podríem qualificar de danys col·laterals de les cagades dels altres.

La penúltima es la que afecte directament a totes las llars, em refereixo a la pujada de la llum, i que indirectament també ens afecta per la pujada de productes que per sistema tots necessiten d’energia, des de la seva fabricació fins aquella que necessita conservació i exposició.

No se si amb aquesta maniobra un tant obscura de les empreses elèctriques, algú encara li queda algun dubte de qui realment mana en aquesta Espanya, ho potser per no assenyalar ningú posaríem la paraula mercats.

Ara resulta que per Nadal ens hem de creure que ja està tot solucionat, que els brots verds ja son tan grans que s’han convertit en arbres, que podem gastar sense por, que no cal que estalviem per pagar l’energia que gastem, tenim el govern de Catalunya que ens pagarà la factura, no sigui que les companyies elèctriques no tinguin un benefici superior a la de l’any anterior, per poder pagar aquells sous astronòmics que tenen els EX POLÍTICS ESPANYOLS que estan en nòmina a la junta directiva d’aquestes empreses. Vergonyós.

Personalment no se com serà aquest any 2014, però crec que tampoc es pot ser massa optimista respecte a la recuperació econòmica, això pel que fa al nostre ESTAT, en majúscules, com es diu ara, ja que es molt el deute i els interessos que aquest suposa, però personalment amb cenyiria més amb l’economia de cada una de les llars, aquesta economia que cada un de nosaltres pot dominar, depenent dels ingressos. No feu cas d’aquells que saben que es gasta cada un dels ciutadans, amb la loteria, per Nadal, en marisc, o amb punyetes, això ho sap cada un a casa seva, i no es pot estirar més al braç que la màniga, hem de ser i comportar-nos com a catalans, haguem nascut o no a Catalunya. No es cap vergonya per una persona honesta saber viure amb el que es te, i si es dóna el cas encara poder estalviar.

Uns exemples per recordar aquells que varen fer cas als polítics, que varen donar diners per fer algunes coses com per exemple: camps de plaques solars per fer energia, podran fer front a la inversió feta?  Els que varen demanar préstecs per construir i comprar terrenys agrícoles forçant a Ajuntaments a modificar els seus Plans Generals, podran aguantar les seves empreses? Aquells que varen demanar préstecs per poder adquirir la seva llar, no dic aquells especuladors, molts ja han estat desnonats. Ajuntaments que varen acollir-se al Pla Zapatero per fer inversions en alguns municipis, i que la medalla se l’ha posat l’alcalde de torn només per aconseguir vots, qui paga ara aquestes inversions?. I no vull pensar que alguns matrimonis varen anar a buscar un infant només per el xec nadó, això ja seria de jutjat de guàrdia.

Segur que encara hi ha molts més exemples que aquests. Penso que senten be el que realment vull exposar. Hem de tornar al que s’ha fet tota la vida, almenys els de la meva generació, i malauradament aquesta generació es la que pot aguantar la nefasta gestió d’aquells que ens han abocat aquesta disbauxa, que tenim que pagar entre tots menys ells, aquesta generació és la que encara pot fer front aquells que un dia varen voler independitzar-se, hi ho han fet molt malament, ho han fet endeutant-se de per vida, inclòs traspassar-la als seus propis fills, i han tingut que tornar als orígens.

Es molt dur tenir que dir això però la realitat també es dura al igual que la vida honesta. Costa molt poc posar una parrafada en la Constitució donant entendre que l’habitatge és un dret per tothom, el que no diu és que sigui tan fàcil com ens han volgut vendre fins ara per poder-la adquirir.  Per sort la majoria de mortals encara saben que només hi ha una manera de viure i sobreviure, que és treballant, i no estafant, ni robant, ni guanyant unes mensualitats que algunes son milers de vegades el del interprofessional.

Aquest any 2014 hem de donar exemple als nostres polítics, ensenyant-los com s’ha d’actuar i administrar millor les nostres llars, ja que ells no fan res. Ara fa un any o dos segons es miri, algú va dir que faria un govern dels millors, i que aprimaria les institucions per així fer un estalvi en els catalans, que s’ha fet al respecte? El que s’ha fet és abaixar jornals a funcionaris, i no pagar les pagues extres, i si per això fos poc, no tan sols no s’han aprimat les estructures, si no que ara ens hem de dotar-nos de més per fer front a la independència. Caram!! Quin futur més brillant ens espera.

Per finalitzar, vull ser políticament correcte i felicitar a tothom un bon Nadal, i una bona entrada d’any Nou, i que penseu en vosaltres, no espereu que ningú vingui a tareu-vos las castanyes del foc, fem-ho nosaltres mateixos. Ser que tornar enrere es el que no tocaria però ja podeu veure el que ha passat en moltes d’aquelles coses que pensàvem que ja les teníem superades, com ara la Llei de l’avortament. La pregunta que tinc és si en un futur ens obligaran a parlar al castellà i cantar el cara el sol, espero no viure si és que ho he de veure.

Salut.

 

          

Ja tenim pregunta i data

Vagi per endavant que la pregunta no em desagrada i crec, sincerament, que és molt inclusiva. I això és bo per a Catalunya, atès que, deixant de banda les banderes i les ideologies, moltes persones d’aquest país, i parlo de Catalunya, tenen problemes, independentment de la seva manera de pensar. També els polítics que, de moment, se n’han deslliurat també es veuen afectats per aquests mateixos problemes. S’entén, oi?

Exposo aquest criteri perquè detecto en alguns articles a la premsa i en els posicionaments de segons quins tertulians que, quan no tenen arguments per seguir defensant les seves postures, recorren al populisme tot manifestant que s’hauria d’atendre més les necessitats dels desvalguts que no emmerdar-se a demanar si volem o no ser independents. Home! Personalment penso que va lligat una cosa amb l’altra; el que no sé si primer és l’ou o la gallina.

Però passat el temps i amb ell esgotades les vies del diàleg, vull dir que ens hem carregat de raons per anar avançat. De motius n'hi ha per donar i per vendre. Alguns relacionats amb l’abús de poder tot i que el més gros es va donar quan, després de quatre anys, ens vàrem assabentar que, segons el Sr. Guerra, “nos cepillamos el Estatuto de Catalunya”. Crec que ja era hora de prémer l’accelerador i de posar el govern de l’Estat espanyol entre les cordes. Perquè, no ens enganyem, ells pensaven que no arribaria el dia. I, vés per on, ha arribat; el primer d’un llarg camí, això sí, amb molts entrebancs, molts.  

Posaré un símil que no té cap ideologia ni cap bandera, sinó que és fruit de la mateixa vida.

Això que passa ara a Catalunya és com quan un fill, tot i estar bé a casa dels pares, arriba un moment a la vida que vol independitzar-se. Els pares, commoguts, posen de manifest l’amor que senten per aquest fill, li diuen que no fa bé i li posen molts exemples de fracassos i molts entrebancs. Tot pensat només perquè es quedi. Sempre hi ha excepcions, però.

Però aquest fill és tossut i ja visualitza com serà la vida fora de la llar paterna. Per tot plegat, insisteix en posar punt final a la convivència al mateix sostre i, a la vegada, enceta el seu propi projecte d’independització. Després de molts estires i arronses, finalment els pares respecten la decisió del fill i li donen suport.

Ara bé, aquesta comparació no es pot traslladar al govern espanyol. Ni Espanya és casa nostra, ni el govern ens fa de pares, ni ens entenen quan parlem, ni fan cap esforç per intentar-ho.

Les persones que suposadament haurien de cuidar-nos com un pare amb disset fills -un d’ells, Catalunya- ja ha deixat clar que no ens deixarà anar tan fàcilment perquè sap que som els qui més aportem al manteniment de la llar. Davant d’això, a aquest fill que es vol independitzar no se li dóna ni per a la seva manutenció.

Per finalitzar, i per no perdre la costum, vull fer una critica al meus companys socialistes. Matisaré, als socialistes de la corda del Sr. Navarro. Sincerament, després de quedar fora de l’acord dels que han pactat la data i la pregunta, ara han quedat amb el cul a l’aire davant del seu propi electorat. Per què no fa ara un consell extraordinari per copsar l’opinió dels seus? Sort que el vot de la consulta és secret i molts socialistes votaran SÍ, SÍ. Almenys podran expressar-se lliurament i donar a conèixer la seva opinió envers una qüestió cabdal. No serà, però, gràcies al Sr. Navarro i el nucli dur de l’executiva del PSC que prefereix brindar al costat del bloc dels que no ens deixen ni dipositar una papereta en una urna.

Quin greu que em sap per aquells que un dia ens vàrem creure que el PSC era un partit tan inclusiu com la pregunta que s’ha consensuat. El Sr. Navarro només és el representant d’algunes persones del partit socialista i mai tindrà el vot dels que realment un dia ens vàrem sentir socialistes; que ens vàrem sentir del PSC. La C, per cert,  vol dir Catalunya. S’entén oi?         

El PP en contra dels catalans, siguin o no de Catalunya

Ja fa temps que el govern del PP es troba en un estat nostàlgic tot recordant el seu líder polític, Francisco Franco Bahamonde, i el seu cara al sol. També fa temps que intenta tallar de soca-rel tot allò que té caire catalanista i que està mirant de recuperar a marxes forçades aquells territoris d’influència catalana on encara hi manté alguns governs. Aprofitant la seva majoria absoluta estatal, els populars pressionen els governs autònoms de València i les Balears perquè segueixin al peu de la lletra les directrius que marca el full de ruta de la FAES.

Personalment, em ve a la memòria aquell episodi en què el govern del PP de València va entrar en polèmica amb el de Catalunya per la reciprocitat dels canals de televisió. Durant un temps, els valencians podien veure TV3 i els catalans podíem veure Canal 9. La tallada de les emissions de la televisió catalana va ser el primer cop mortal perquè aquestes dues terres tan agermanades perdessin un vehicle bàsic de vinculació per primer cop en la història després de la mort del dictador.

Un altre cas molt recent ha estat el protagonitzat pel govern de les Illes quan va expressar la seva intenció de canviar el nom oficial de Maó pel de Mahón. No em direu que no són ganes de buscar merder on no n’hi ha, oi? Una altra acció inequívoca es va produir aquest setembre quan el govern Bauzá es va posar en contra tota la comunitat educativa balear -amb les famílies dels alumnes al capdavant- davant la seva voluntat de reduir l’ensenyament en llengua catalana. I no em direu que a Catalunya no ho han provat manta vegades, amb l’aprovació de la nova Llei LOMCE com a últim intent que, alguns, qualifiquen de definitiu. Esperem que no!

Jo crec que la gent que composa aquests governs deu tenir el seu entorn més proper a la lluna. Com poden anar pel carrer amb la cara alta? Avui, possiblement, poden eludir la gent del carrer gràcies als automòbils oficials pagats per tots els ciutadans però demà, quan ja no siguin al govern, de debò pensen que ningú els hi dirà el nom del porc? Però bé, aquest tipus de gent passa de tot i de tots.

L’actuació més sonada –descarada- duta a terme amb nocturnitat i traïdoria va tenir lloc el 28 de novembre a les 12.19 h. amb el tancament de la ràdio i la televisió pública valenciana Nou –antigament, coneguda com a Canal 9. I el més greu de tot plegat és que passin aquests fets tan greus sense cap conseqüència.

Segons el govern del PP valencià, el tancament ha vingut motivat davant la negativa d’acceptar una sentència judicial que obligava a readmetre els treballadors que havien estat acomiadats en un ERO que ara s’ha demostrat irregular. Segons el president Fabra, al cost econòmic que això representava era impossible d’assumir i actualment existeixen altres prioritats envers els ciutadans. Veritat o mentida?

El president Mas diu que no vol ficar-se ja que són problemes d’una altra comunitat. Personalment, reconec que no estic d’acord amb ell. Crec que en tot allò que sigui malmetre la cultura i la llengua hi hem d’estar en contra i fer-ho palès, vingui d’on vingui. També ha dit que a Catalunya no passaria mai el que ha passat a València. Torno, humilment, a discrepar del que diu el meu President.

El Sr. Mas, avui president de la Generalitat de Catalunya, no ens pot garantir que mai tindrem un govern del PP atès que aquesta qüestió només és a les mans dels ciutadans que resideixen a Catalunya. En conseqüència, demanaria a tothom que féssim una reflexió a partir del que està passant en els llocs on hi ha un govern del PP. Si els que viuen i treballen a Catalunya som catalans, pel bé de la nostra nació, no hem de deixar que a Catalunya ens governin els hereus del dictador.

Amb l’ànim de ser optimista, un dia vols pensar que les coses poden millorar. Però fets com els que passen a València –d’aquí varen sortir els tancs d’en Tejero el 23-F- et fan pensar que el sistema democràtic que tenim és molt feble, que està agafat amb pinces i que som a les mans de persones que amb un simple decret poden destruir la feina d’anys sense que succeeixi absolutament res. Fins que un dia, això sí, algú estigui tan emprenyat que passi alguna de grossa. Llavors ens estranyarem i ens preguntarem com ha pogut ser?

Les persones tenim uns límits i em nego a claudicar només perquè hem de ser tolerants, democràtics i respectar el resultats que surtin de les urnes. Tot això està molt bé, però davant de polítics que ens governen i que actuen en contra del que van dir que farien, amb accions que són del tot antidemocràtiques com les que he anomenat, què hem de fer als ciutadans? Amagar el cap sota l’ala? Així els hi ha anat als treballadors, informadors i periodistes de Canal 9 que han callat durant anys per salvar el cul!  

A voltes arribes a pensar que els politics estan en política per espatllar, embolicar, avorrir i trencar els acords. Ja sé que el que tenim actualment, dintre del dolent, és el millor; però hi ha coses en què més valdria que els politics no s’hi fiquessin ja que no solucionen res, ni serveixen per res i són només instruments per cobrar dietes sovint injustificades. Un exemple el tenim amb la comissió pública de RTVV on el control polític no ha servit de res. O potser sí, qui sap si això no és el principi d’una RTVV privada. RTV-Fabra & amics. Temps al temps. 

Pregunta, data i consulta.

Entre tots ens faran parar bojos, tan fàcil que és seguir amb el que es va iniciar ara tot just fa un any i escaig, quan en la diada de l’Onze de setembre del 2012, en una concentració tant multitudinària com la que hi va haver, la gent va deixar molt clar el que es volia, al menys alguns així ho van interpretar, sinó, de que haguessin convocat unes eleccions anticipades. Si ho varen fer va ser pensant que els hi aportaria un benefici polític com una majoria absoluta, o be suficient, com per no necessitar cap soci de govern.

Be! Vist amb el temps, tots sabem el que ha passat, no m’hi referiré, però si que tornaré a insistir en la acceptació per part del govern de les demandes que va fer l’ANC desprès de la cadena humana del Onze de setembre d’enguany, quan la seva presidenta va ser rebuda al Parlament com a portaveu de tots als altres, i no parlo dels silenciosos. Resumin, va proposar que Catalunya pogués decidir si volia ser independent, això sense entrar en matisos, i aleshores el govern va recollir la petició juntament amb un compromís el qual ara sembla que va ser massa precipitat el posar una data, tot i que el que crema ara en aquest moment és la pregunta.

Personalment crec que el govern de Mas s’embolica tot sol, i jo crec que ho te més fàcil que el que ens vol fer veure als catalans de peu, i és el següent: CIU ha d’agafar la pregunta que proposa  l’ANC, que en definitiva és la que proposa tan obertament ERC, la qual és d’agrair, i que en aquesta línea també si suma la CUP, i si la informació no m’enganya els d’ICV també si acabarien sumant. Doncs que espera el govern de Mas, esperem que el PSC s’hi sumi? Crec que ja va sent hora de que els socialistes comencin a caminar solets cap a el precipici que ells hagin triat, el que no pot ser és que, perquè CIU no els vulgui deixar fora, tot s’acabi trencant.

El que si que vull fer una crítica dura es en el grup que forma part del govern que és UCD. No es varen presentar juntament amb CIU a les eleccions al Parlament? Doncs a que be ara aquestes discrepàncies en solitari amb tot el que fa el procés de Catalunya? Es normal que una llista de dues formacions amb un programa electoral tant definit ara es despengi i surtin per petaneres? Que passa, que esperaven, que ERC no fos tan coherent i tan clara amb les seves propostes i postures?

Crec que partits com ERC son el que realment fa falta, sense divagacions, i que no generin confusions. Si una cosa te ERC es claredat, al menys no perden el temps amb diferents discursos, ni el fan perdre a la gent que els volem escoltar, i això avui es d’agrair, per moltes raons, ja que per les indecisions de partits i de governs fa que la gent, les empreses, sanitat, etc.. pateixin més i més temps les conseqüències d’anades i vingudes que no porten enlloc. Que tenim que fer els catalans democràtics que volem votar el nostre futur, esperar tres-cents anys més? No es pot dilatar tot en el temps pensant que aquest solucionarà les coses, el que fa el temps és enquistar els mals, i crear bilis per les ofenses que rebem a diari per part de mitjans de comunicació amb tertulians de partits que estan en contra a Catalunya.

El 99% de la població catalana sap el que representa aquest 2014, i estaria molt be mirar de fer coincidir dates i esdeveniments per la commemoració dels tres-cents anys d’aquell 1714, però de igual manera també sabem que serà difícil, però caram, justament perquè sabem que el governs de Madrid per sort, també han estat clars amb la seves postures, encara més tenim que avançar sense pausa ni espera aquells que han decidit baixar del tren, esperant que s’ho repensin i vulguin tornar a pujar.

Els enquistaments de Catalunya no poden perdurar tres-cents anys més, les necessitats de les persones no aguantaran més enllà del 2014 amb els braços creuats, la gent de Catalunya no som gent que sabem estar esperant que els governs ens treguin les castanyes del foc, però tampoc ens agrada que ens prenguin el pel, sempre ens hem sortit, i de moments pitjors que aquest.

El que no acabo d’entendre es a CIU, no te el recolzament d’ERC? Aquests dos grups no fan majoria?  Que espera el govern de Mas dels socialistes? Que d’aquí tres anys CIU faci falta per governar a Madrid i forcin una modificació de la Constitució, que il·lusos, o be que guanyi el PP i tornin a ser necessaris per governar i poder tornar fer la política de peix al cove? Crec que aquests polítiques ja formen part del passat, i si una cosa tots tenim clar es que ni el PP ni el PSOE de Madrid per les bones mai ens donaran res, així que crec que ja ens hem carregat prou de raons, anem sobrats i tot, el que ens manca son més fets i menys paraules, que d’oportunitats per poder arribar acords ja els hi anem donat prous. Ara és la nostre

Ara reben els nostres drets.

                                           De veritat el govern no té altra feina a fer que la de retallar?

No sé si podré explicar en poques paraules el que vull expressar ja que sóc el primer que, quan veig tanta lletra, a voltes se’m fa molt cansat llegir-la. Per tant, no perdem el temps.

Aquests dies, un cop més, el govern estatal ens ha brindat amb una nova retallada. Pel que dedueixo, sembla ser que, de moment, deixa de banda la qüestió econòmica i ara ha posat l’ull en els drets que moltes persones lluitadores havíem aconseguit per al conjunt de la població. Per cert, aquells que ara ens els retallen, també n’han gaudit.

No enumeraré les nombroses mutilacions fetes als nostres drets des que governa el PP, ni tampoc aquelles que, indirectament, molts en patim les conseqüències, ja que són excessives.

Com  que totes aquestes injustícies que patim fa que s’encenguin els ànims de la gent, ara resulta que ens han de fer callar. I com? Doncs amb una llei que permeti sotmetre la veu del poble.

El que més ens ha de fer tremolar les cames és la interpretació que algunes persones i/o magistrats en poden fer d’aquesta Llei quan sigui aprovada, perquè s’aprovarà, no en tinguem cap dubte. I és que per a alguns sortir al carrer és un exercici del dret democràtic de manifestació, mentre que per d’altres pot ser pertorbació de l’ordre públic.

Per tant, el que per a uns pot ser escridassar els nostres representants polítics davant de les nostres institucions, que no de les seves, per a altres pot ser ocupació il·legal de la via publica. La pregunta que ens hem de fer és com podem recriminar als nostres polítics aquelles accions que han tolerat mirant cap a un altre costat quan no han participat, presumptament, d’elles directament? Ens hem de refiar d’aquells que facin l’informe? Home!, molt imparcials no seran, tenim proves sobrades de com funcionen alguns agents de l’ordre públic.

Personalment, penso que els ciutadans d’aquest país anomenat España -amb ñ- encara som de massa bona pasta, tot i les moltíssimes raons que tenim per fer més soroll. Encara tenim temps de refer-nos i ressorgir d’aquestes cendres que polítics, banquers i gerents d’empreses ens han ficat. I el més prodigiós de tot plegat és que encara hem que mantenir molts expolítics, avui presidents d’empreses internacionals, que l’únic que fan és encarir els productes que tots consumim per tal de poder pagar els seus escandalosos salaris.

Ens toca tapar els forats que han provocat espoliadors i, per què no dir-ho, lladres confessats que mai tornaran els diners ni pagaran amb la presó. No creieu que encara estem massa callats davant de tantíssimes trepitjades als nostres drets fonamentals per persones que suposadament estan en política per protegir-nos? I a nosaltres, qui ens protegeix d’ells? 

Sé que no tinc dret de dir allò que ha de fer el polític de torn, però si que em veig amb l’obligació de fer-li una proposta. Facin-se, Senyories, una Llei per fer complir la Llei, ja que els que les dicten són els primers que les incompleixen. No cal posar ni exemples, tots en sabem més d’un. Saben el que més em dol de tot plegat? Que si avui hi haguessin eleccions, encara tornarien a sortir els mateixos partits amb les mateixes persones. Devem ser mesells.

Eleccions municipals 2015.

Més que l’equador d’una legislatura.

No cal dir que la cursa per les properes eleccions municipals ja ha començat. En la nostra comarca del Garraf, al menys per ERC, ateses les notícies dels mitjans de comunicació. Em refereixo en dos dels sis municipis que tenim. Per Vilanova Queti Vinyals, i Josep Graells, per Sant Pere de Ribes.

Sembla ser que els dos municipis han optat per presentar cares noves i, honestament,  la meva modesta opinió és que aquesta decisió es encertada, ateses les declaracions de la majoria dels polítics, els quals han insistit sovint dir que la política ha de renovar-se, i jo hi afegiria un altre concepte, el de reinventar-se.

Estic convençut de que no tan sols seran aquests dos municipis els que posaran cares noves en els seus cartells de caps de llista per les properes municipals, penso que els altres quatre que queden seguiran en aquesta línea.

Crec que en les properes municipals, el grup d’ERC al Garraf els anirà al contrari que les passades, tot i que també crec que dependrà molt de la tasca que facin en cada un dels seus municipis, així els hi anirà. Tot i això penso que no s’han de relaxar ja que si ho fan podria ser que, en algun municipi no tinguessin representació municipal. A Catalunya, per ERC sembla que els vents bufen al seu favor, per això crec que aquesta embranzida es la que ha d’aprofitar aquesta formació al Garraf.   

Les persones que em coneixen saben el que penso, de com s’ha de treballar dintre d’una formació política, almenys en els municipis petits, on la gent més o menys ens coneixem. Crec que les eleccions s’han d’encarar l’endemà mateix d’uns comissis, o be en clau de govern o d’oposició,  però sempre pensant que al final d’una legislatura les formacions han de tenir els millors resultats per els ciutadans/es. No soc partidari d’aquells que diuen que n’hi ha prou en fer una bona campanya, personalment això jo ho he hagut de sentir dintre d’una direcció política.

Personalment sempre he tingut coneguts dintre de totes les formacions polítiques de Cubelles, tot i que la meva ingenuïtat em va portar a pensar que algunes de les persones que composaven els grups els podia definir com amics, però malauradament ara he de dir que en política no hi ha amics, com a molt, coneguts i gracies. D’aquí aquella paraula tan d’esquerres que tots hem sentit milers de vegades, la paraula company, que no es ni carn ni peix.

Actualment no estic afiliat en cap formació política; això fa que estigui en una posició còmoda per dir el que realment crec obertament i honestament, sense tenir que acatar la imposició de partit o millor dit de persones de partit, ja que es sabut per tothom que hi ha qui aquesta disciplina se la passa pel forro, o no companys?

No cal dir que personalment sempre he estat més a prop de les esquerres, per això aquestes formacions en realitat, políticament em preocupen, i des de fora treballaré perquè aquestes formacions vagin a l’alça, tot i que soc conscient que les meves crítiques un dia agradaran més, i un altre menys, o potser no agradaran, però tal com diu Jonqueres, s’ha d’apretar.  Vull remarcar que les meves crítiques constants als grups de les esquerres respon en la direcció de voler esperonar-les, perquè es posin les piles d’una vegada, i no tinguin tantes vacil·lacions i incoherències, siguin més honestes, i respectin més als seus votants, que no facin lectures interessades amb els nostres vots  per obtenir qui sap que. En definitiva, que no ens enganyin tant.

I per finalitzar, dir als companys d’ERC de Cubelles que ja és hora de pensar en el futur del municipi i en el seu propi. No pot ser que a les altures d’aquesta legislatura i amb tots els vents a favor d’aquesta  formació a Catalunya, no tinguin més presència en l’opinió pública. Que no se’n parli no es gens bo, que els demes grups no els tinguin en compte és molt pitjor. M’agradaria que aquest dia 27 de novembre amb l’acte de Jonqueres, Cubelles pogués presentar el seu cap de llista, tal com va fer Vilanova, però sobre tot si és possible, renovat.

Cubelles. Novembre del 2013.

J.Coch.       

La sandàlia del Diputat.

Ni els més entesos en campanyes electorals, ni tampoc els millors guionistes en espots publicitaris podrien haver previst un rendiment tan aclaparant mediàtic de tots els mitjans com el que ha tingut aquesta setmana el Diputat David Fernández de la CUP

Encara que he de dir que al 90% da les critiques han estat contra l’acció que va fer d’ensenyar-li una sandàlia en la compareixença de la comissió d’investigació de la desaparició de les caixes d’estalvi de Catalunya al ex Ministre Rodrigo Rato.

La majoria sabem que significa en algun país llança una sabata ha una altre persona, però no ens enganyem, ho varem saber més si cal, amb aquell episodi de la visita del president Bush al Islam, la diferencia està, que aquell periodista l’hi va llança la sabata, en David Fernández no. Tot i que estic convençut de que en el Sr. Rato l’hi varen venir les imatges en el acte, d’aquell episodi del president Bush. Dintre del desconcert el ex banquer no sabia si el projectil convertit en sabata arribaria el seu destí o no.

                                                                                                                                                      

Aclarit aquest punt, vull donar-li al meu suport al Diputat per fer, i dir al que moltísim gent diu i pensa de tots aquests manipuladors de guant blanc, que desprès de tot el que han fet encara van per el carrer burlant-se de tots nosaltres. També es molt vergonyós per aquells representa’ns de ciutadans de Catalunya en el Parlament  del seu partit, el PP, que només els hi mancava posar-li una catifa vermella a l’entrada. I les preguntes del PPC? Estaven preparades per que el personatge en qüestió es pugues lluir en la resposta.

Pel que fa aquells dirigents politics dels diferents grups que l’han posat a parir per la seva actuació en la comissió, han de pensar que; per que ells no tinguin prou coratge per fer i dir el que pensa tothom no estan ni tenen el dret moral per criticar el Diputat de la CUP, i saben perquè? Per que tots pensen en clau de partit mai fan res pensant amb les persones, i depenent de l’opinió pública, així ballen. En canvi en David Fernández avui, només es deu el seu capital polític que l’hi han donat els seus votants al Parlament de Catalunya..

Posaré un exemple: desconec quantes legislatures fa que la CUP te representa’ns en el Ajuntament de Reus, però estic segur que, menys que altres partits majoritaris, doncs ha tingut que ser la CUP juntament amb AraReus, la qui posés la denuncia per el cas INNOVA, en que han estat imputats els 14 regidors de l'anterior govern de Reus. Aquest cas em fa pensar fa uns anys en el municipi de Cubelles, en que també varen anar a declarar en el jutjat tot el govern de l’Entesa per un tema d’urbanisme, però esta vist que per solucionar les coses tens que governar, i un cop dintre s’ha de tenir voluntat política per fer la neteja que sigui necessària. I per fer això no tothom està disposat arremangar-se, millor callà. Així anem. 

En aquest cas de Reus del cas Innova, també estan imputats per presumpta estafa i malversació de fons públics l'exdirector de l'Institut Català de la Salut (ICS) i d'Innova Josep Prat, i l'exdirector del Cat Salut Carles Manté, exresponsable de Shirota.

Ja per finalitzar, crec sense por a equivocar-me que som moltes les persones que recolzen la actitud del Diputat de la CUP David Fernández, el que passa es que només uns quans tenen un bon altaveu als mitjans, que son els que han estat crítics, però no per cridar més tenen més raó. Som molts els que creiem que si totes les persones actuessin mes honestament tindríem molts menys gansters i mes presons que mantenir. Però be! Qui fa les lleis les fa per protegir-se  de ell mateix, i de pas per amansi al poble.

Novembre 2013.
J.Coch

  

PSC+PSOE. “Tanto monta, monta tanto”.

La confiança s’ha de guanyar, companys.

Potser el que exposaré negra sobre blanc en aquest escrit serà una obvietat, però no per deixar d’escriure-la deixarà de ser-ho.

Jo no sé si es la primera vegada que passa, en que partits majoritaris que estan a l’oposició perden intenció de vot. Segur que algú amb més història política darrere que la meva, trobarà enquestes que podran rebatre al que jo afirmaré en aquest article.

Bé! Aniré al gra. Vagi per endavant que només vull parlar dels Socialistes. Que en les esquerres gairebé sempre hi ha hagut cops de colze en cada contesa electoral, es un fet evident. Que el que perd en la lluita ja es pot acomiadar de la seva cursa política per properes batalles, també es cert. Podríem citar alguns noms com exemple. Pel que fa a l’Estat Espanyol podríem recordar a Josep Borrell, guanyador de les primeres  primàries estatals, un resultat insatisfet per els andalusos en que desprès varen preferir al Sr. Almunia. Quina evidència de manca de respecte per la democràcia interna socialista. A casa nostre, Montserrat Tura, eliminada  fins hi tot per ser portaveu del Parlament, quan li tocava ser-ho. Etc.

Ara, atès al feble lideratge de Rubalcaba, ja surten en dorsal número 1 molts destacats polítics amb renom com ara Carme Chacón, Eduardo Medina, Patxi Lopez, i el propi Rubalcaba.  Quants es quedaran fora dels que es postulen? I qui sap si en l’últim minut de qualsevol congrés extraordinari pugui sorgir un delfí conciliador, o un altre  “Bambi”  com va passar amb el Sr. Zapatero? Bé, temps al temps, ja es veurà.  

El que si crec es que si tots aquests polítics, legítimament aspirants, han de ser candidats juntament amb les seves candidatures, quantes petites famílies es generaran dintre de la família socialista? Crec que tot això no ajuda a crear cohesió política social, tot el contrari, per molt que desprès ens vulguin fer creure que un cop ha passat la tempesta, tothom a treballar, sempre hi ha rancúnies ja que els cops de colze deixen hematomes. Personalment n’he viscut algunes a Catalunya.

Des de que el món és món tots sabem que la confiança no s’obté, si no que s’ha de guanyar, i no ens enganyem, fa molts dies que els Socialistes ens venen enganyant. Només tenim que agafar algunes d’aquelles accions que a molts ens han marcat, com aquelles paraules del Sr. Zapatero. “Apoyaré el Estatut que apruebe Catalunya”.

Tots recordem com va acaba  la història. També hi podríem afegir els episodis lamentables de diputats catalans a Madrid votant en contra del que es votava al nostre Parlament, etc.

 El que més greu em sap es que el PSC no sàpiga agafar una postura més catalanista davant d’un PSOE que tots sabem que son els que tallen el bacallà, i el PSC en comptes de reforçar la opció catalanista el que fa, aquesta direcció, es dir que en el PSC hi sobre gent. Home no fotem. On és aquell PSC democràtic, tolerant, aglutinador de diferents sensibilitats? Sempre han estat paraules?.   

Ara sembla ser que ni fent política populista els Socialistes tenen credibilitat, ateses les últimes enquestes.   Lamentablement ara no ens els podem creure, quan ens diuen que quan els socialistes governin tornaran a fer el que aquest govern del PP a desfet, ni tampoc quan insinuen que amb un govern socialista podria haver una modificació de la Constitució per poder encabir-hi una consulta per decidir el futur de Catalunya. Bé! Tampoc tenim temps ni ganes per esbrinar-ho.

Hi ha un últim episodi succeït dijous dia 7 de novembre d’aquest any 2013, i que tot i que no te res a veure amb aquest article, no vull deixar-ho passar, em refereixo al que va fer el govern del PP. Va voler donar una mostra de poder només a Catalunya i als catalans independentistes. Em refereixo al no pagament a les farmàcies i les paraules del Sr. Montoro, quan va dir: “Que sepan los catalanes quien paga las facturas de los medicamentos de Catalunya, es el Gobierno de Madrid”.   Caram quina por, i quina cara més dura, el que no va dir el Ministre és amb quins diners, això jo en dic fer mobing;  jo dels farmacèutics no hagués tancat, però si que no hagués dispensat fàrmacs amb receptes que portessin l’anagrama del “Ministerio de Sanidad” ni del ICS.

Per finalitzar molts catalans ens preguntem, on son les veus socialistes, PSC+PSOE, que com oposició el govern del PP son els que tindrien de defensar als empresaris farmacèutics? Jo us ho diré, enfoscats debatent qui ha d’agafar la cadira més grossa.

10/11/2013. Jordi Coch.

Que poc s’aplica la coherència en política.

Desprès d’uns dies de vacances, d’aquestes que el govern diu que son per els sèniors, per els voltants de Andalusia-Màlaga i demés, per cert, amb uns dies esplèndids amb una tranquil·litat que de ben segur no deu ser la de l’estiu, el tornar llegeixo al Diari de Vilanova unes declaracions del Sr. Juan Luis Ruiz, President del Consell Comarcal del Garraf en que diu que ha retirat les competències a la consellera Bàrbara Scuderi (ICV),  per haver incomplert els acords locals i comarcals de treball conjunt entre el PSC i ICV-EUiA per els afers succeïts en el Ple de Sant Pere de Ribes en l’elecció del nou Alcaldable.

Personalment crec que això es el menys que li podia passar a la Sra. Scuderi, atesa la coherència manifestada per el President del CCG en l’aplicació dels acords dintre de la comarca del Garraf i els governs d’esquerra, i crec que ha estat encertat el Sr. Ruiz al prendre aquesta decisió.

També diu que la seva manca de suport al PSC a Sant Pere de Ribes, que ha portat a aquesta a perdre l’Alcaldia, ha tingut aquestes conseqüències d’àmbit comarcal i li ha tingut que treure les competències que tenia al CCG.

Al Sr. Ruiz diu que pren aquesta decisió a instancies del grup comarcal socialista i també atenent la demanda de ICV i EUiA, ja que també l’han desautoritzada.

Fins aquí res a dir. Crec que la Sra. Scuderi tan sols ha posat en practica aquella teoria que el seu manager li va aconsellar, això si, amb el suport d’altres que pensen igual que ella, que pensen que la política és un lloc de treball per sempre, i per mantenir-ho trepitgen a tot el que se’ls hi posa per davant.

Ara; el que no estic d’acord amb vostè Sr. Ruiz, es en la coherència aplicada depenent de la conveniència, i el PSC Comarcal del Garraf no sempre ha aplicat aquesta coherència que vostè ha exhibit en aquest afer. Potser a actuat més per despit o per que per el CCG no hi tenia res a perdre . Hem de tenir més memòria, i el PSC ha patit molts lapsus en el Garraf.

M’explicaré: Les Eleccions Municipals'07 varen col·locar al grup d'ICV com la força més votada a Cubelles (1007 vots; 21,06%). Els eco socialistes varem tindre 4 regidors i regidores, com el PSC (960 vots; 20,08%) i CiU (890 vots; 18,61%) també amb 4 regidors. Aquestes tres formacions doblen la seva representació plenària.

El Partit a cridar al Govern va recaure amb ICV. Desprès de les converses mantingudes amb partits per fer un govern d’esquerres, el PSC tenca un pacte a corre-cuita amb CIU deixant a ICV a l’oposició. Això es lícit si, però no és coherent, atès que en aquella legislatura tots els ajuntaments de la comarca varen ser governats per partits d’esquerres, menys el de Cubelles, que el PSC va signar una sociovergencia sumant-hi un d’ERC.

ICV de Cubelles va posar tota la maquinària i tota la estratègia per que Cubelles també tingués un govern d’esquerres el igual que els altres municipis del Garraf, però sap el que va fer el PSC comarcal, el seu partit Sr. Ruiz? Res de res i no sàpiga com ens varem sentir la gent de Cubelles  alhora de forma el govern del Consell Comarcal del Garraf. On es la coherència? Totes les esquerres de la comarca representades al CCG menys els que varen guanyar las eleccions de Cubelles.

Sr. Ruiz, vostè també és el president del grup comarcal socialista, i com a tal crec que ha de vetllar perquè coses com aquestes no passin i més si mirem els números de les últimes eleccions municipals, ja que la pèrdua de confiança que te el PSC a Catalunya es molt considerable, i cregui’m quan li dic que ho sento. Podria ser que fets com el que li explico no ajudessin massa a que els resultats vagin a l’alça, per allò de la coherència sap. Per tan, seria bo que el PSC del Garraf tingui més memòria, i no aplicar les coherències depenent del que guanya i del que perd políticament. O potser es que Cubelles sempre ha estat l’aneguet lleig de la comarca per el PSC? Dit duna altre manera, tan per el PSC com per ICV del Garraf, políticament Cubelles no els hi ha importat mai una  ..............

Al llegir aquest article, se que vostè Sr. Ruiz dirà que son altres persones a les que els hi tocaria respondre aquesta incoherència pel que fa a Cubelles i no vostè, te raó, però ja que vostè diu que ha actuat a petició del grup comarcal socialista deixi’m que la crítica vagi en aquest direcció, i de pas també a la del grup comarcal d’ICV que en aquell moment també varen fer ulls clucs per un govern d’esquerres a Cubelles. ICV comarcal tenia a les seves mans el govern del Consell Comarcal del Garraf, i la proposta de Cubelles va ser que: o es tirava enrere el pacte amb CIU de Cubelles o bé el Consell Comarcal seria governat per CIU; doncs ICV tampoc va fer res al respecte  ja que tots ells ja estaven apoltronats.

Coherència Sr. Ruiz, gens; incoherència, tota; legitimitat moral per retreure el que fan tots quan els hi convé, ni mica. Però bé companys això es la política, per això alguns hem perdut tota confiança amb aquesta manera de fer política, i ens estimem més fer-los recordar quan aquests perden la memòria, i malauradament tothom sap que passa massa sovint.

J.Coch. Octubre del 2013       

Sant Pere de Ribes – Roquetes. Final d’una època, per un vot.

Aquest mes de setembre, hem pogut assistir un cop més al deliri i al incompliment per part de caps de llista de formacions municipals pel que fa al mandat d’assemblees i de la pròpia direcció de partit.

Estic segur que amb aquesta introducció ja sabreu de que i de quin grup polític estic parlant, però per si de cas el donaré a conèixer, aquest partit és ICV, tot i que he de deixar clar de bon principi que els que incompleixen a la direcció i al mandat de l’assemblea,  son els grups municipals que hi han a Sant Pere de Ribes i a Cubelles, al menys que jo sàpiga

No és la primera vegada que la regidora d’ ICV a Sant Pere de Ribes ha fet el sord, si no que ja el va fer quan va pactar amb el PSC en altres eleccions municipals.

Aleshores la direcció comarcal va desautoritzar aquell pacte, atès que el seu vot no donava la majoria i que seria un gran error per la formació al estar lligada als desitjos del PSC, i que no atendrien a les polítiques que volia impulsar el propi grup d’ICV.

Per posar una comparació, també el grup municipal d’ ICV a Cubelles va fer oïdes sords quan la direcció d’aquest partit va aprovar que ICV no pactaria sota cap concepte amb el PPC, i que va passar a Cubelles? Doncs tot el contrari, i no es va atendre les directrius generals de la formació. Mireu hemeroteca.

Se que alguns diran i defensaran aferrissadament que els afers polítics dels municipis, els que els coneixen millor son els seus ciutadans, per tan, els seus regidors que han estat escollits; però per mi i per aquells que han donat la confiança en la formació o bé en la majoria dels casos, la donen al seu cap de llista, això no es suficient, els elegits han de ser més honestos, i sobre tot aquells que donen la cara per la seva formació.

No si val fer trampa, o dius que pactaràs amb aquell grup que doni més estabilitat al mandat, per tan al poble, independent del grup que sigui, o bé, alhora de fer els discursos no diguem el que no farem si desprès amb els vots obtinguts en fem el que ens roti. En la majoria dels casos es fa el contrari del que pensa el que ha dipositat el vot.   

Però en tot això, hi ha coses que ratllen a la incomprensió de moltes persones que tot i les mentides que ens diuen els polítics encara som d’esquerres, el que tindríem que ser tots és incrèduls. Com es pot llegir políticament que una regidora d’esquerres i ecologista, pot donar l’alcaldia a dos grups com CIU-VIA i UM9? No te lectura possible, al menys el que podia haver fet és votar-se a ella mateixa.  Els Socialistes es van quedar amb un pam de nas, quan aquests donen els seus vots a ICV i la regidora dóna el seu a l’actual alcaldessa. Suposo que la jugada dels Socialistes no era més que un caramel enverinat per a la regidora d’ICV, però els hi va sortir malament

Això son jugades d’aquelles que hi han pocs precedents, però en tot hi ha excepcions. Això va passar a Cubelles, quan un grup independent va votar a un sol regidor de CDC, que es va proposar ell mateix com alcalde, i es va trobar sense voler, amb l’alcaldia a les mans, convertint-se en el primer alcalde de Cubelles de la democràcia.

Resumint: de que serveix estar en un partit defenent les seves tesis, si desprès el cap de llista amb els vots obtinguts fa el que vol? De que serveix fer assemblees si quan estàs en un Ple amb el teu vot fan el que els hi dóna la gana? Per què les direccions generals de partits aproven textos si desprès no fan complir amb el que s’ha escrit?

No m’estranya que cada dia, hi ha més persones que passen de la política, i sobre tot dels polítics, d’aquells que no es tornen vermells per res i que sempre troben justificació inclús per lo injustificable.

J-C

Cubelles. Octubre del 2013.  

Ara ens toca als pensionistes.

Tots sabíem que un divendres o altre, en un consell de ministres arribaria l’estisorada que ens tocaria als pensionistes. Ja feia dies que ens estaven preparant, i tot per ajudar a pagar les moltes cagades de polítics de mans foradades, que han fet de promotors d’obres públiques, que han creat empreses municipals per enriquiment personal, que han deixat que administradors de consells privats i públics espoliessin a tot i a dret. Bé, en definitiva, que per conveniència han mirat cap a un altre costat i que no han sabut administrar els diners dels contribuents.

Tot això i encara més els hem de culpar. Es veu que encara els hi tenim que agrair que ens garanteixen un 0,25% d’augment anual. Aquest gest els nostres ministres en diuen revaloració de les nostres pensions, que patètic, es pensen que som imbecils. Gran dineral, quan només aquest primer d’octubre ens apujaran l’energia elèctrica un 3% i aquesta ja es la quarta en aquest any.

A més, posats a ironitzar, el govern diu que aquest 0,25% serà per sobre de la quantitat que hipotèticament ens apujaran quan l’economia d’Espanya vagi bé. Quin gran futur que ens espera, si tenim en compte que durant dècades només pagarem interessos dels diners que ens han prestat, i si a tot això li sumem el retorn dels diners, quan començarem a sumar-li algun euro més a la nostre pèrdua de poder adquisitiu que ja venim patint des de fa tres anys enrere.

Els que ara estem en una edat de percebre la prestació econòmica lligada al que hem cotitzat, ara veiem com desprès de que en els anys cinquanta ja va ser una odissea fer front a un pagament, d’altre banda obligat, per poder assegurar-nos un futur millor, resulta que arribat aquest punt ens trobem que no hi ha diners, doncs quina sorpresa!

No es gaire diferent doncs del que els ha passat aquelles persones estalviadores que varen confiar en una persona representant d’una entitat, director o no, i que a l’hora de voler recuperar-los, aquells estalvis havien volat. Com han de actuar aquells que manipulen diners que no son seus si els polítics que ens han de defensar son els primers i els millors mags  per desprestigiar Espanya?

Sempre ens han dit que els treballadors actuals cotitzen per fer front a aquells que estem rebent la pensió, bé però a les hores, perquè els governs han donat facilitats a les empreses per acomiadar a persones que no tenien l’edat per la jubilació? No sabien que el que estaven fent era obrir una escletxa entre els ingressos i les despeses?

Personalment entenc que, els polítics elegits son els governs, sigui el que sigui, Ajuntament, autonòmic d’Espanya, etc.. son els gestors de les empreses més grans dintre del seu àmbit d’actuació. Quins polítics amb tan poc criteri, quins economistes més patètics, i quins empresaris amb tan poca percepció de futur.

Totes aquestes qualificacions, que no son poques, i que n’hi podria afegir moltes més, no son fruit d’aquest que escriu, sinó que totes las dades i indicadors econòmics, afers de diners en paradisos fiscals, tràfic d’influència, manipulació per incrementar el valor de les coses, etc.. son de domini públic, i algunes estan davant de la justícia.

Quina seria l’empresa en l’àmbit civil amb diners propis que amb aquests dirigents hagués aguantat i no hagués hagut de plegar? Vostès mateixos tenen la resposta. Doncs davant d’aquesta reflexió escrita, als ciutadans/es només ens queda fer dues coses: la primera, demanar que els polítics s’abaixin el sous, ells no han tingut cap retallada, i que no se’l posin ells mateixos, i la segona, sobre tot que cobrin la quitança, el “finiquito”, dependent dels resultats obtinguts en cada mandat, i no en cada exercici, al igual que fan ells amb el nostre augment de la pensió. Amb aquesta gestió del 100% d’endeutament,  el més probable és que l’empresa Espanya tingui que plegar.

J-C.

Cubelles. Octubre 2013.            

Feta la llei, feta la trampa.

Aquesta setmana passada el govern del PP ha volgut rentar-se la cara amb un reguitzell de reformes, en concret 40, del codi penal, en que posa molt l'accent en la corrupció i delictes econòmics. Per que serà?.

Vagi per endavant que tot i que no les he pogut llegir a fons hi ha parts d’aquestes modificacions en que estic molt d’acord amb el seu redactat, un altre cosa es el seu compliment. En tot cas el meu comentari es per la part que fa referència, no explícita, al finançament dels partits polítics i el seu funcionament.

La meva crítica va dirigida aquells partits que ja tenen molta lletra en tot allò que fa referència al seu propi finançament, i no tan sols la llei, si no que dintre dels seus propis estatuts, i no menys important on hi ha el codi ètic, en que especifica molt be el que, el qui, i sobre tot el com s’ha de comportar tota persona en el si del partit.

Però molt sovint, massa sovint, fa que tot allò que s’ha escrit no es compleixi, i no tan sols per el que fa la part econòmica, si no per el comportament de les persones, i principalment per els dirigents de torn. Es curiós que quan toca fer complir, no tothom interpreta l‘escriptura de la mateixa manera. Es curiós com la lectura que es fa de comportaments a voltes son justificats per aquells interessats que l’aigua vagi ha un molí o un altre.

Pel que fa el finançament dels partits, entre ells saben molt be el qui te coses per amagar, però curiosament existeix un pacte de silenci entre els partits que només fan servir, en ocasions, per posar-se entre les cordes ells mateixos, per exemple: el famós retret del 3% que va fer Maragall al avui President Mas, en aquella sessió al Parlament. Ben segur que la majoria està lligant aquell famós 3% amb el cas Millet i amb empreses constructores.

Posaria molts exemples, però no soc molt partidari de posar la paraula “presumpte” ates que hi ha casos en que els mateixos delinqüents s’han declarat culpables d’espoliació, però la interpretació de la llei per part del corresponent defensor, encara disposa d’eines per no tancar-lo a la presó i sobre tot, perquè no torni els diners.

En resum, crec fermament que els que trenquen les regles de joc, traspassen la línea vermella de les lleis, se les pensen totes per passar-se-les  per el forro, son la minoria, però es que estareu d’acord amb mi que, cada dia hi ha més persones, més estaments, més formacions que tenen algú que trenca amb tot lo establert i no passi res, i el més sospitós es que, els dirigents i responsables, de tots els casos que han vist la llum, no tinguin que respondre per aquell que ha transgredit tot allò que esta escrit.

Amb tota sinceritat, jo em pregunto, penseu que fa falta fer tantes modificacions quan hi ha lleis que no es compleixen? No penseu que amb complir la llei, i sobretot fer-les complir n’hi hauria prou?. Ah! una cosa, si diuen que la llei es per tots igual, perquè no fan una modificació per suprimir  les persones que per el seu càrrec electe son aforades? Els hem votat per ser electes, no per ser aforats. Ho potser, es que és un blindatge per poder delinquir?

Cubelles

23/09/ 2013.

Clar i Català

Vagi per endavant que soc un d’aquells milers de catalans que ens varem quedar a casa per motius diferents, però que a l’hora de la consulta votarem per l’independència de Catalunya. Remarco aquest fet, ateses les declaracions de la vicepresidenta del govern de Madrid, en que fa esment que ells també escolten aquelles majories silencioses que no varem anar a la cadena per l’independència.   

Estic convençut  de que aquest article no serà el primer ni l’últim que molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya en que posarem negra sobre blanc, donant la opinió, amb il·lusió, respecte al fet de la cadena humana travessant el nostra país aquest Onze de Setembre de 2013.

Dit això, crec que hi han multitud de fets importants a destacar del que ha passat a la diada d’aquest any, si tenim que comparar-la amb el que va ser la de l’any passat. No cal dir que en totes dues diades l’èxit de resposta dels ciutadans/es ha estat aclaparadora, però en la d’aquest any hi han aspectes molt més positiu, i sobre tot molt més clars si cal, que en la de l’any passat ja que per mi, la de l’any passat tenia aspectes que l’hi restava sentit, barrejava sentiments i no l’hi sobrava aquella gran dosis de cabreig.

La de l’any passat tenia components d’impotència per aquells que es manifestaven en contra dels desnonaments. Protestes per totes les retallades com ara, sanitat, ensenyament, pensions, menjadors, etc. diríem que semblava com si les decisions polítiques dels governs de Catalunya i el central s’haguessin posat d’acord per el desmantellament de, l’estat del benestar.

Tots aquests components barrejats, la lectura que es va fer des del govern d’aleshores, per a mi equivocada, va desembocar en unes eleccions anticipades que el que va portar es una pèrdua d’escons per part de CIU. No obstant, a toro passat, podem dir que per la meta a assolir ja ens ha anat be que ERC tingues una pujada tan important, atès que aquesta es una de les forces més compromeses i amb menys dilatacions i ambigüitats que demana l’independència de Catalunya. ERC va de cara, sense embuts, i això es d’agrair. Tot i que reconec que el no tenir que governar el dia a dia, fan i actuen d’una altre manera.

El que va passar aquest Onze de setembre es tant potent, tant clar, que cap persona pot dir que era a la cadena enganyada, si no que era donant-se les mans per demanar al govern de Madrid i al món exclusivament una sola cosa: que Catalunya vol ser independent, amb tot el que això comporta i comportarà.

Per finalitzar desitjo que els nostres representants polítics que estan per la consulta d’independència, quan pensin amb la pregunta que han de fer a tots aquells ciutadans i ciutadanes que han de dipositar la contestació en una urna, aquesta pregunta sigui tan clara com la convocatòria per la cadena humana, que tots sapiguem la resposta, tan si es si com si es no, i això només es pot contestar de una sola manera, que se’ns pregunti si volem que Catalunya sigui independent; si o no?. Tan senzill com això. Ara és el moment.

12/09/2013.

Hem de saber-ho tot per poder decidir.

Soc conscient de que s’ha posat molta lletra en tots els mitjans escrits, i no menys en les tertúlies de diferents espais radiofònics i visuals, però, sempre i a un però, ningú ens explica vehement de com aniran els esdeveniments, ni de quin mal hem de morir.

Aquest dimarts dia 11 de juny el govern ha aprovat el projecte de mandat per quatre anys que ha de contemplar el camí capa la independència de Catalunya, i que ha culminat amb la compareixença del President Artur Mas.

No es que jo sigui un incrèdul però coneixen una mica les entranyes de la política la meva intuïció m’està d’ien que el que ha fet és, un acte de presentació d’aquelles  coses que diuen que han fet, que no dir-nos cap a on anirem i com hi anirem.

Personalment soc de les persones que els canvis inesperats i sense avisar m’espanten molt, suposo que com la majoria de mortals, ara aquells canvis calculats i/o premeditats amb perspectives de millorar, les recolzo. Això no vol dir que l’èxit estigui garantit el cent per cent, però si tinc tota la informació al respecte, serè jo qui s’equivoqui, i no amb sentiré enganyat.

Dit això, per poder decidir en una consulta hem de tenir tota la informació, i no dic possible, si no que estic subratllant tota, ja que un cop feta no hi ha possibilitat de marxa enrere, de la mateixa manera que CIU no pot fer marxa enrere de la lectura que va fer d’aquell Onze de setembre, per mi equivocada, que ens va portar a una convocatòria d’eleccions anticipades. Tot i que si el president ho hagués pogut fer o hagués fet quan va perdre tants diputats. La realitat és la que és.

Es en aquest sentit, que aquelles persones que en principi estem a favor del dret a decidir, demanem tenir tota aquella informació de com ho farem, ja que cap a on volem anar més o menys ho tenim clar, ates que sense aquesta informació podria ser que les mitges veritats no donin el fruit que tots esperem d’aquesta consulta, i ens passi com el resultat de les últimes eleccions al Parlament.

Actualment el nostre govern tripartit amb aquest afer del dret a decidir, CIU-ERC-CDC, estan més engrescats de com es manipulen entre ells, que no en explicar-nos els continguts, si es que hi son. També sembla que estan mes interessats en voler portar-nos a un lloc que encara no sabem que hi trobarem, per que ni ells saben que hi ha.

Hi si amb tot això hi afegim les discrepàncies politiques dels altres grups politics penso que poca cosa ens poden explicar d’aquesta consulta del 2014, ara si del que es tracte és de tan sols fer la consulta i desprès ja decidirem si serem independents o no? Això es un altre cosa, i el mes fotut es que penso que serà d’aquesta manera, a poc a poc ens aniran porta’n a l’hort, el que no sabem si serà un hort erm o be amb fruits abundants per que siguem molt millors amb tots els sentits.

En una cosa si que crec que podríem anar millor, i es el fet de tenir una agencia tributaria pròpia, ates que no és el mateix repartir els teus impostos que no esperar que et retornin aquells que son nostres. No es el mateix que et demanin que siguis més solidari, com el govern central demana al govern Basc, que no, que els altres siguin solidaris amb diners nostres.

Tothom sap que no es gents fàcil tot el que vol fer el govern de Catalunya pel que fa a la independència, i encara ho és menys si tens tots els vents bufant en contra. Es per això que penso que tenim que donar suport al nostre President Sr. Mas i agrair-li la seva tossuderia la qual fa honor al que sempre hem estat, un país petit, si, però molt tossut. Ens en sortirem