Vive y deja vivir

Vive y deja vivir
El Mundo mi hogar.

divendres, 27 de novembre del 2015

Carta oberta al Sr. Cristobal Montoro. Ministre d’Hisenda



Sr. Montoro, sota el meu punt de vista crec que la seva preocupació per fiscalitzar els diners que el seu govern decideix transferir del fons del FLA a Catalunya, arriba tard i malament.

Aquesta fiscalització dels recursos transferits a la nostre comunitat, ja ho tenia que haver fet quan al PP tenien la necessitat de pactar amb CIU, i no ara que molts catalans hem decidit democràticament prescindir dels seus serveis.

Al que em fot més de les seves declaracions com a català es que digui que vostè esta per pagar les factures que no paga la Generalitat de Catalunya, però no diu que si de debò les paga, son amb els diners nostres, de la gent que viu i treballa a Catalunya i que vostè ens els fa arribar segons ens portem.

També em fot molt, es que no fiscalitzes els bancs i caixes que han buidat els seus actius en benefici propi i els passius els haguem de cobrir tots els espanyols, i els catalans. Perquè no va fiscalitzar les injeccions milionàries de diners d’aquestes empreses particulars que son els bancs i les caixes?

Deixi’m que l’hi digui de pas que ser català es més car que ser espanyol, no tan sols per moure’ns per el nostre país, que també, si no per el fet que les transferències de diners del FLA que son nostres, ens hi carrega un tan per cent que en les altres comunitats no se’ls hi aplica. Perquè?

Un altre mitja veritat del Sr. Montoro es el fet que vol fer creure als espanyols que a  Catalunya hi ha deslocalització d’empreses que se’n van a Madrid, el que no diu aquest Senyor es que Madrid es un paradís fiscal per aquelles grans empreses les quals tenen que regularitzar las seves necessitats patrimonials. Només per això ja val pa pena que la adreça fiscal no sigui a Catalunya. Resulta més car ser català que espanyol, si o no?


Sr. Cristobal Montoro, si tan desconfia de la gestió de la Generalitat, perquè no paga directament vostè aquells funcionaris, serveis, empreses, etc, que Catalunya no te les competències transferides? Pagui’ls vostè! Estan sota la responsabilitat del Estat Espanyol, i no la de la Generalitat.


Vostè també fa desviacions de partides que tampoc van en el seu destí. La nostre família és perjudicada per governs de Madrid que no han designat pressupost a una Llei de la dependència per la gen gran que hem tingut que cobrir amb diners de la família. Que n’ha fet vostè dels diners que tindrien que haver anat a sufragar els ajuts a una plaça de residencia concertada?, sap qui la coberta la Generalitat el cent per cent, vostè ens ha estafat.


Sr. Montoro parlem de l’estafa dels treballadors de l'administració prenent-les-hi una paga doble que mai cobraran, quan tardarà vostè a no pagar els jubilats alguna de les dues pagues dobles que encara tenim? Perquè vostè i el seu govern va canviar la regularització dels nostres sous mensuals del sistema de IPC, i ens ha imposat un ridícul 0,25 anual. Això també és un engany,

Sap que? No els hi dono la raó en aquells polítics catalans que deien en seu parlamentaria que Espanya ens roba, però si que estan en lo cert quan algú diu que el que realment ens roba és, el Govern d’Espanya.

Atentament un català estafat.



dilluns, 16 de novembre del 2015

Segon debat d’investidura del candidat Sr. Mas


Molt sovint moltes persones hem repetit la frase que correspon a la excepcionalitat del moment que molts també hem triat per fer de Catalunya, d’aquest nostre petit País, pugui esdevenir un nou Estat dintre de la comunitat Europea, i es la següent: en moments excepcionals, mesures excepcionals.

També en diversos articles he comentat la tossuderia, la insistència, del Sr. Mas per portar-nos a una independència demanada tres anys seguits per les manifestacions multitudinàries de l’Onze de setembre, la qual crec que es d’agrair, al menys per aquells que cridàvem, in, inda, independència!!! Això si, aquets crits sempre fets amb gran il·lusió i plens d’ esperances desprès de tres-cents un anys de treballar per portar a Catalunya cap a la independència.

Després de perdre la primera votació, el candidat es presenta al segon debat amb una proposta molt més trencadora per poder obtenir el suport de la CUP. Potser, repartir poder en tres grans àrees no es novetat, però no hem negareu que agafar un compromís davant del hemicicle de sotmetre’s a una moció de confiança en el primer debat de la Nació. Això si que és novetat.

Es evident que en política si tens majoria absoluta o no, canvien molt les formes d’actuar d’aquell que aspira a presidir un govern juntament amb els seus parlamentaris, davant d’aquells que pot necessitar per fer majories.

Dit això, no negareu que la proposta del candidat Sr. Mas no es agosarada? Pregunto. Molts consideren la seva proposta de feblesa, de baixada de pantalons, de perdre força com a futur president, davant de deu escons que te la CUP amb els seixanta-dos que te Junts X Sí.

Ja que he tocat el tema dels resultats de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, ja una pregunta que des d’aleshores sempre m’he fet, sobre aquells que tenien que votar des de fora, per correu, hi no varen poder-ho fer, i es el següent: si tothom hagués pogut votar, els resultats haurien estat els mateixos, o la llista de Junts X Sí hagués aconseguit aquest diputat que li manca ara per fer la majoria simple per ser president?

Aquesta pregunta mai tindrà resposta, però just per això sempre tindrem el dubte. D’igual manera, mai sabrem si hi va haver una mà negra que va fer quelcom per que els resultats fossin els que la candidatura dels Junts X Sí no hagi obtingut la majori absoluta. Amb les persones que no varen poder votar, alguna persona pensa que no haguéssim aconseguit aquest escó que ara ens manca?


Be! Un cop exposat aquells dubtes que moltes persones comparteixen, crec que ens hem de centrar amb l’actualitat, atès que aigua passada no mou molí.

Les persones que hem format part de grups polítics, on el seu pilar principal el sosté la participació ciutadana, molts cops de paraula, però malauradament poca pràctica, entenem el comportament de la CUP. Els grups que la seva força està en l’assemblea i que els seus escollits electoralment son els portantveus d’aquesta assemblea a les institucions, és una mica complicat tenir que arribar acords amb partits que funcionen totalment diferent, com pot ser per executives.

Sabem que és feixuc arribar acords amb aquelles persones que estan a la taula que no tenen tota l’autoritat per que l’acord estigui tancat, si no que és l’assemblea la que te l’autoritat per acceptar o no la proposta de la taula de negociació. Son aquestes anades i tornades les que en
un moment pot ser poc operatiu per aquells que funcionen executivament.

No diré que la radicalitat vista del grup de la CUP ara es més evident que fins ara, i no es que ara actuïn diferent, el fet es que ara estan al punt de mira d’Espanya des del nostre Parlament de Catalunya i es en aquest estadi que s’ha pogut comprovar que el grup de la CUP no tenen res a perdre i molt que aportar en aquest nou País en construcció.

Però si que hi ha una cosa que els deu Diputats de la CUP tenen que no tenen els que formen part de les seves assemblees, i es la responsabilitat de donar la cara des dels escons de la Generalitat. Sobre aquestes deu persones caurà la responsabilitat, la pressió dels ciutadans i la de la política si no son capaços d’arribar a un acord.


Espero que els setanta-dos Diputats sortits de la democràcia, voluntat del poble català, arribin a un acord per fer un govern encara que sigui per divuit mesos. Tinc la certesa que ho faran.

Visca Catalunya!!