Sempre he estat un admirador, fidel amant i molt respectuós amb la natura, tot i que actualment he de confessar que tot el que anomenem natura, forma part més intensament de la meva vida personal i familiar.
M’explicaré:
Per motius de problemes d’artrosis degut als esforços fets al llarg de la meva vida laboral, sense voler m’he convertit en un pensionista.
Des de que en varen determinar no apta per fer les tasques que fins aleshores estava fent, vaig començar a programa la segona part de la meva vida. Vaig tria recorrem tot Europa i com no, la meva estimada terra, Catalunya, m’entres el cos aguanti.
Alguns ja haureu endevinat de que parlo, i de, com aconseguir aquesta fita, però altres no, doncs be! m’he convertit en un autocaravanista, la meva companya i jo, ens hem proposat trepitjar el territori amb una casa amb rodes.
No fa gaire vaig estar al Parc del Montnegre i el Corredor. Boscos vora el mar. El parc destaca per les esplèndides pinedes de pi pinyer del vessant litoral, que es transformen en alzinars, rouredes i suredes cap a l'interior del massís. Els dòlmans neolítics, les restes ibèriques i les esglésies medievals s'insereixen en un paisatge divers de conreus, boscos i masies, producte dels usos agroforestals dels darrers segles. Vistes meravelloses, una pau i una tranquil•litat inexplicable.
Un altra sortida va ser al pantà de Boadella, Alt Empordà, Embassament construït als anys 60 per a la producció d’energia, abastir d’aigua a Figueres i els regants de la plana. Actualment ha esdevingut també un punt de confluència a practicar per esports nàutics i com a zona de lleure.
Recordo, que des de la presa vaig divisar una especia de “xeringuito” al costat de l’aigua, el qual no va ser fàcil de trobar, ni amb el GPS, ja que els camins per dintre del bosc no els contemplava. Per intuïció i per orientació vaig fer cap en un paratge indescriptible, però jo ho intentaré.
Nomes treure el morro de l’autocaravana al cap de vall de la petita costa es divisa una explanada verda, plena de pins alts frondosos, i mes aviat arrenglerats com si algú als hagués plantat, tot i que era el mes d’abril, feia un bon temps per estar a l’ombra, desprès de un dinar. Jo hem pregunto, que quedarà d’allò?.
No som de grans àpats, però si som una parella que gaudim més, estar en un lloc bonic tranquil i agust, que no pas restaurants de moltes forquilles. Hi han coses que no es paguen amb diners. I ara que?, només ens queda que plorar per la pèrdua de tot aquests paratges cremats, encara que et sents més impotent si cap, quan es diu que ha estat per culpa d’una burilla de cigar.
Hi ha moltes coses que molesten als dames d’aquelles persones que fumen. Els fumadors saben que el tabac mata en ells mateixos i que perjudiquen aquells que estan al seu voltant, doncs també han de saber que crema, si ells es volen cremar, que ho facin però que no cremin Catalunya, que no cremin els nostres espais verds, que siguin prou responsables per pensar-ho dues vegades a l’hora d’encendre un cigarret, però sobre tot que no al llencin on els vingui en gana. Si cada cop que llencen una burilla encesa al terra, s’ha la posessin a la butxaca estic convençut que a la segona deixarien de fumar.
Per fer front aquesta desgracia i per intentar torna al paisatge al que era, no tant sols al Empordà, sinó arreu del nostre territori, aquí poso al meu granet de sorra en una proposta.
Que es destini la setmana o be el mes de recuperació dels espais cremats, amb la plantació de les especies que s’han cremat. Cada família que planti un arbre. Aquesta proposta ha de ser ordenada per les autoritats de cada municipi on hagin patit aquests incendis, o be aglutinar aquells municipis que hagin estat directament afectats.
Una acció d’aquesta mena faria tremolar la consciencia de moltes persones i de pas seria una acció solidaria amb la natura la qual li devem tot el que som. Si l’aigua és la font de la vida, els arbres son el nostre oxigen.
Juliol 2012.
Jordi Coch.
