Pregunta, data i consulta.

Entre tots ens faran parar bojos, tan fàcil que és seguir amb el que es va iniciar ara tot just fa un any i escaig, quan en la diada de l’Onze de setembre del 2012, en una concentració tant multitudinària com la que hi va haver, la gent va deixar molt clar el que es volia, al menys alguns així ho van interpretar, sinó, de que haguessin convocat unes eleccions anticipades. Si ho varen fer va ser pensant que els hi aportaria un benefici polític com una majoria absoluta, o be suficient, com per no necessitar cap soci de govern.

Be! Vist amb el temps, tots sabem el que ha passat, no m’hi referiré, però si que tornaré a insistir en la acceptació per part del govern de les demandes que va fer l’ANC desprès de la cadena humana del Onze de setembre d’enguany, quan la seva presidenta va ser rebuda al Parlament com a portaveu de tots als altres, i no parlo dels silenciosos. Resumin, va proposar que Catalunya pogués decidir si volia ser independent, això sense entrar en matisos, i aleshores el govern va recollir la petició juntament amb un compromís el qual ara sembla que va ser massa precipitat el posar una data, tot i que el que crema ara en aquest moment és la pregunta.

Personalment crec que el govern de Mas s’embolica tot sol, i jo crec que ho te més fàcil que el que ens vol fer veure als catalans de peu, i és el següent: CIU ha d’agafar la pregunta que proposa  l’ANC, que en definitiva és la que proposa tan obertament ERC, la qual és d’agrair, i que en aquesta línea també si suma la CUP, i si la informació no m’enganya els d’ICV també si acabarien sumant. Doncs que espera el govern de Mas, esperem que el PSC s’hi sumi? Crec que ja va sent hora de que els socialistes comencin a caminar solets cap a el precipici que ells hagin triat, el que no pot ser és que, perquè CIU no els vulgui deixar fora, tot s’acabi trencant.

El que si que vull fer una crítica dura es en el grup que forma part del govern que és UCD. No es varen presentar juntament amb CIU a les eleccions al Parlament? Doncs a que be ara aquestes discrepàncies en solitari amb tot el que fa el procés de Catalunya? Es normal que una llista de dues formacions amb un programa electoral tant definit ara es despengi i surtin per petaneres? Que passa, que esperaven, que ERC no fos tan coherent i tan clara amb les seves propostes i postures?

Crec que partits com ERC son el que realment fa falta, sense divagacions, i que no generin confusions. Si una cosa te ERC es claredat, al menys no perden el temps amb diferents discursos, ni el fan perdre a la gent que els volem escoltar, i això avui es d’agrair, per moltes raons, ja que per les indecisions de partits i de governs fa que la gent, les empreses, sanitat, etc.. pateixin més i més temps les conseqüències d’anades i vingudes que no porten enlloc. Que tenim que fer els catalans democràtics que volem votar el nostre futur, esperar tres-cents anys més? No es pot dilatar tot en el temps pensant que aquest solucionarà les coses, el que fa el temps és enquistar els mals, i crear bilis per les ofenses que rebem a diari per part de mitjans de comunicació amb tertulians de partits que estan en contra a Catalunya.

El 99% de la població catalana sap el que representa aquest 2014, i estaria molt be mirar de fer coincidir dates i esdeveniments per la commemoració dels tres-cents anys d’aquell 1714, però de igual manera també sabem que serà difícil, però caram, justament perquè sabem que el governs de Madrid per sort, també han estat clars amb la seves postures, encara més tenim que avançar sense pausa ni espera aquells que han decidit baixar del tren, esperant que s’ho repensin i vulguin tornar a pujar.

Els enquistaments de Catalunya no poden perdurar tres-cents anys més, les necessitats de les persones no aguantaran més enllà del 2014 amb els braços creuats, la gent de Catalunya no som gent que sabem estar esperant que els governs ens treguin les castanyes del foc, però tampoc ens agrada que ens prenguin el pel, sempre ens hem sortit, i de moments pitjors que aquest.

El que no acabo d’entendre es a CIU, no te el recolzament d’ERC? Aquests dos grups no fan majoria?  Que espera el govern de Mas dels socialistes? Que d’aquí tres anys CIU faci falta per governar a Madrid i forcin una modificació de la Constitució, que il·lusos, o be que guanyi el PP i tornin a ser necessaris per governar i poder tornar fer la política de peix al cove? Crec que aquests polítiques ja formen part del passat, i si una cosa tots tenim clar es que ni el PP ni el PSOE de Madrid per les bones mai ens donaran res, així que crec que ja ens hem carregat prou de raons, anem sobrats i tot, el que ens manca son més fets i menys paraules, que d’oportunitats per poder arribar acords ja els hi anem donat prous. Ara és la nostre

Ara reben els nostres drets.

                                           De veritat el govern no té altra feina a fer que la de retallar?

No sé si podré explicar en poques paraules el que vull expressar ja que sóc el primer que, quan veig tanta lletra, a voltes se’m fa molt cansat llegir-la. Per tant, no perdem el temps.

Aquests dies, un cop més, el govern estatal ens ha brindat amb una nova retallada. Pel que dedueixo, sembla ser que, de moment, deixa de banda la qüestió econòmica i ara ha posat l’ull en els drets que moltes persones lluitadores havíem aconseguit per al conjunt de la població. Per cert, aquells que ara ens els retallen, també n’han gaudit.

No enumeraré les nombroses mutilacions fetes als nostres drets des que governa el PP, ni tampoc aquelles que, indirectament, molts en patim les conseqüències, ja que són excessives.

Com  que totes aquestes injustícies que patim fa que s’encenguin els ànims de la gent, ara resulta que ens han de fer callar. I com? Doncs amb una llei que permeti sotmetre la veu del poble.

El que més ens ha de fer tremolar les cames és la interpretació que algunes persones i/o magistrats en poden fer d’aquesta Llei quan sigui aprovada, perquè s’aprovarà, no en tinguem cap dubte. I és que per a alguns sortir al carrer és un exercici del dret democràtic de manifestació, mentre que per d’altres pot ser pertorbació de l’ordre públic.

Per tant, el que per a uns pot ser escridassar els nostres representants polítics davant de les nostres institucions, que no de les seves, per a altres pot ser ocupació il·legal de la via publica. La pregunta que ens hem de fer és com podem recriminar als nostres polítics aquelles accions que han tolerat mirant cap a un altre costat quan no han participat, presumptament, d’elles directament? Ens hem de refiar d’aquells que facin l’informe? Home!, molt imparcials no seran, tenim proves sobrades de com funcionen alguns agents de l’ordre públic.

Personalment, penso que els ciutadans d’aquest país anomenat España -amb ñ- encara som de massa bona pasta, tot i les moltíssimes raons que tenim per fer més soroll. Encara tenim temps de refer-nos i ressorgir d’aquestes cendres que polítics, banquers i gerents d’empreses ens han ficat. I el més prodigiós de tot plegat és que encara hem que mantenir molts expolítics, avui presidents d’empreses internacionals, que l’únic que fan és encarir els productes que tots consumim per tal de poder pagar els seus escandalosos salaris.

Ens toca tapar els forats que han provocat espoliadors i, per què no dir-ho, lladres confessats que mai tornaran els diners ni pagaran amb la presó. No creieu que encara estem massa callats davant de tantíssimes trepitjades als nostres drets fonamentals per persones que suposadament estan en política per protegir-nos? I a nosaltres, qui ens protegeix d’ells? 

Sé que no tinc dret de dir allò que ha de fer el polític de torn, però si que em veig amb l’obligació de fer-li una proposta. Facin-se, Senyories, una Llei per fer complir la Llei, ja que els que les dicten són els primers que les incompleixen. No cal posar ni exemples, tots en sabem més d’un. Saben el que més em dol de tot plegat? Que si avui hi haguessin eleccions, encara tornarien a sortir els mateixos partits amb les mateixes persones. Devem ser mesells.

Eleccions municipals 2015.

Més que l’equador d’una legislatura.

No cal dir que la cursa per les properes eleccions municipals ja ha començat. En la nostra comarca del Garraf, al menys per ERC, ateses les notícies dels mitjans de comunicació. Em refereixo en dos dels sis municipis que tenim. Per Vilanova Queti Vinyals, i Josep Graells, per Sant Pere de Ribes.

Sembla ser que els dos municipis han optat per presentar cares noves i, honestament,  la meva modesta opinió és que aquesta decisió es encertada, ateses les declaracions de la majoria dels polítics, els quals han insistit sovint dir que la política ha de renovar-se, i jo hi afegiria un altre concepte, el de reinventar-se.

Estic convençut de que no tan sols seran aquests dos municipis els que posaran cares noves en els seus cartells de caps de llista per les properes municipals, penso que els altres quatre que queden seguiran en aquesta línea.

Crec que en les properes municipals, el grup d’ERC al Garraf els anirà al contrari que les passades, tot i que també crec que dependrà molt de la tasca que facin en cada un dels seus municipis, així els hi anirà. Tot i això penso que no s’han de relaxar ja que si ho fan podria ser que, en algun municipi no tinguessin representació municipal. A Catalunya, per ERC sembla que els vents bufen al seu favor, per això crec que aquesta embranzida es la que ha d’aprofitar aquesta formació al Garraf.   

Les persones que em coneixen saben el que penso, de com s’ha de treballar dintre d’una formació política, almenys en els municipis petits, on la gent més o menys ens coneixem. Crec que les eleccions s’han d’encarar l’endemà mateix d’uns comissis, o be en clau de govern o d’oposició,  però sempre pensant que al final d’una legislatura les formacions han de tenir els millors resultats per els ciutadans/es. No soc partidari d’aquells que diuen que n’hi ha prou en fer una bona campanya, personalment això jo ho he hagut de sentir dintre d’una direcció política.

Personalment sempre he tingut coneguts dintre de totes les formacions polítiques de Cubelles, tot i que la meva ingenuïtat em va portar a pensar que algunes de les persones que composaven els grups els podia definir com amics, però malauradament ara he de dir que en política no hi ha amics, com a molt, coneguts i gracies. D’aquí aquella paraula tan d’esquerres que tots hem sentit milers de vegades, la paraula company, que no es ni carn ni peix.

Actualment no estic afiliat en cap formació política; això fa que estigui en una posició còmoda per dir el que realment crec obertament i honestament, sense tenir que acatar la imposició de partit o millor dit de persones de partit, ja que es sabut per tothom que hi ha qui aquesta disciplina se la passa pel forro, o no companys?

No cal dir que personalment sempre he estat més a prop de les esquerres, per això aquestes formacions en realitat, políticament em preocupen, i des de fora treballaré perquè aquestes formacions vagin a l’alça, tot i que soc conscient que les meves crítiques un dia agradaran més, i un altre menys, o potser no agradaran, però tal com diu Jonqueres, s’ha d’apretar.  Vull remarcar que les meves crítiques constants als grups de les esquerres respon en la direcció de voler esperonar-les, perquè es posin les piles d’una vegada, i no tinguin tantes vacil·lacions i incoherències, siguin més honestes, i respectin més als seus votants, que no facin lectures interessades amb els nostres vots  per obtenir qui sap que. En definitiva, que no ens enganyin tant.

I per finalitzar, dir als companys d’ERC de Cubelles que ja és hora de pensar en el futur del municipi i en el seu propi. No pot ser que a les altures d’aquesta legislatura i amb tots els vents a favor d’aquesta  formació a Catalunya, no tinguin més presència en l’opinió pública. Que no se’n parli no es gens bo, que els demes grups no els tinguin en compte és molt pitjor. M’agradaria que aquest dia 27 de novembre amb l’acte de Jonqueres, Cubelles pogués presentar el seu cap de llista, tal com va fer Vilanova, però sobre tot si és possible, renovat.

Cubelles. Novembre del 2013.

J.Coch.       

La sandàlia del Diputat.

Ni els més entesos en campanyes electorals, ni tampoc els millors guionistes en espots publicitaris podrien haver previst un rendiment tan aclaparant mediàtic de tots els mitjans com el que ha tingut aquesta setmana el Diputat David Fernández de la CUP

Encara que he de dir que al 90% da les critiques han estat contra l’acció que va fer d’ensenyar-li una sandàlia en la compareixença de la comissió d’investigació de la desaparició de les caixes d’estalvi de Catalunya al ex Ministre Rodrigo Rato.

La majoria sabem que significa en algun país llança una sabata ha una altre persona, però no ens enganyem, ho varem saber més si cal, amb aquell episodi de la visita del president Bush al Islam, la diferencia està, que aquell periodista l’hi va llança la sabata, en David Fernández no. Tot i que estic convençut de que en el Sr. Rato l’hi varen venir les imatges en el acte, d’aquell episodi del president Bush. Dintre del desconcert el ex banquer no sabia si el projectil convertit en sabata arribaria el seu destí o no.

                                                                                                                                                      

Aclarit aquest punt, vull donar-li al meu suport al Diputat per fer, i dir al que moltísim gent diu i pensa de tots aquests manipuladors de guant blanc, que desprès de tot el que han fet encara van per el carrer burlant-se de tots nosaltres. També es molt vergonyós per aquells representa’ns de ciutadans de Catalunya en el Parlament  del seu partit, el PP, que només els hi mancava posar-li una catifa vermella a l’entrada. I les preguntes del PPC? Estaven preparades per que el personatge en qüestió es pugues lluir en la resposta.

Pel que fa aquells dirigents politics dels diferents grups que l’han posat a parir per la seva actuació en la comissió, han de pensar que; per que ells no tinguin prou coratge per fer i dir el que pensa tothom no estan ni tenen el dret moral per criticar el Diputat de la CUP, i saben perquè? Per que tots pensen en clau de partit mai fan res pensant amb les persones, i depenent de l’opinió pública, així ballen. En canvi en David Fernández avui, només es deu el seu capital polític que l’hi han donat els seus votants al Parlament de Catalunya..

Posaré un exemple: desconec quantes legislatures fa que la CUP te representa’ns en el Ajuntament de Reus, però estic segur que, menys que altres partits majoritaris, doncs ha tingut que ser la CUP juntament amb AraReus, la qui posés la denuncia per el cas INNOVA, en que han estat imputats els 14 regidors de l'anterior govern de Reus. Aquest cas em fa pensar fa uns anys en el municipi de Cubelles, en que també varen anar a declarar en el jutjat tot el govern de l’Entesa per un tema d’urbanisme, però esta vist que per solucionar les coses tens que governar, i un cop dintre s’ha de tenir voluntat política per fer la neteja que sigui necessària. I per fer això no tothom està disposat arremangar-se, millor callà. Així anem. 

En aquest cas de Reus del cas Innova, també estan imputats per presumpta estafa i malversació de fons públics l'exdirector de l'Institut Català de la Salut (ICS) i d'Innova Josep Prat, i l'exdirector del Cat Salut Carles Manté, exresponsable de Shirota.

Ja per finalitzar, crec sense por a equivocar-me que som moltes les persones que recolzen la actitud del Diputat de la CUP David Fernández, el que passa es que només uns quans tenen un bon altaveu als mitjans, que son els que han estat crítics, però no per cridar més tenen més raó. Som molts els que creiem que si totes les persones actuessin mes honestament tindríem molts menys gansters i mes presons que mantenir. Però be! Qui fa les lleis les fa per protegir-se  de ell mateix, i de pas per amansi al poble.

Novembre 2013.
J.Coch

  

PSC+PSOE. “Tanto monta, monta tanto”.

La confiança s’ha de guanyar, companys.

Potser el que exposaré negra sobre blanc en aquest escrit serà una obvietat, però no per deixar d’escriure-la deixarà de ser-ho.

Jo no sé si es la primera vegada que passa, en que partits majoritaris que estan a l’oposició perden intenció de vot. Segur que algú amb més història política darrere que la meva, trobarà enquestes que podran rebatre al que jo afirmaré en aquest article.

Bé! Aniré al gra. Vagi per endavant que només vull parlar dels Socialistes. Que en les esquerres gairebé sempre hi ha hagut cops de colze en cada contesa electoral, es un fet evident. Que el que perd en la lluita ja es pot acomiadar de la seva cursa política per properes batalles, també es cert. Podríem citar alguns noms com exemple. Pel que fa a l’Estat Espanyol podríem recordar a Josep Borrell, guanyador de les primeres  primàries estatals, un resultat insatisfet per els andalusos en que desprès varen preferir al Sr. Almunia. Quina evidència de manca de respecte per la democràcia interna socialista. A casa nostre, Montserrat Tura, eliminada  fins hi tot per ser portaveu del Parlament, quan li tocava ser-ho. Etc.

Ara, atès al feble lideratge de Rubalcaba, ja surten en dorsal número 1 molts destacats polítics amb renom com ara Carme Chacón, Eduardo Medina, Patxi Lopez, i el propi Rubalcaba.  Quants es quedaran fora dels que es postulen? I qui sap si en l’últim minut de qualsevol congrés extraordinari pugui sorgir un delfí conciliador, o un altre  “Bambi”  com va passar amb el Sr. Zapatero? Bé, temps al temps, ja es veurà.  

El que si crec es que si tots aquests polítics, legítimament aspirants, han de ser candidats juntament amb les seves candidatures, quantes petites famílies es generaran dintre de la família socialista? Crec que tot això no ajuda a crear cohesió política social, tot el contrari, per molt que desprès ens vulguin fer creure que un cop ha passat la tempesta, tothom a treballar, sempre hi ha rancúnies ja que els cops de colze deixen hematomes. Personalment n’he viscut algunes a Catalunya.

Des de que el món és món tots sabem que la confiança no s’obté, si no que s’ha de guanyar, i no ens enganyem, fa molts dies que els Socialistes ens venen enganyant. Només tenim que agafar algunes d’aquelles accions que a molts ens han marcat, com aquelles paraules del Sr. Zapatero. “Apoyaré el Estatut que apruebe Catalunya”.

Tots recordem com va acaba  la història. També hi podríem afegir els episodis lamentables de diputats catalans a Madrid votant en contra del que es votava al nostre Parlament, etc.

 El que més greu em sap es que el PSC no sàpiga agafar una postura més catalanista davant d’un PSOE que tots sabem que son els que tallen el bacallà, i el PSC en comptes de reforçar la opció catalanista el que fa, aquesta direcció, es dir que en el PSC hi sobre gent. Home no fotem. On és aquell PSC democràtic, tolerant, aglutinador de diferents sensibilitats? Sempre han estat paraules?.   

Ara sembla ser que ni fent política populista els Socialistes tenen credibilitat, ateses les últimes enquestes.   Lamentablement ara no ens els podem creure, quan ens diuen que quan els socialistes governin tornaran a fer el que aquest govern del PP a desfet, ni tampoc quan insinuen que amb un govern socialista podria haver una modificació de la Constitució per poder encabir-hi una consulta per decidir el futur de Catalunya. Bé! Tampoc tenim temps ni ganes per esbrinar-ho.

Hi ha un últim episodi succeït dijous dia 7 de novembre d’aquest any 2013, i que tot i que no te res a veure amb aquest article, no vull deixar-ho passar, em refereixo al que va fer el govern del PP. Va voler donar una mostra de poder només a Catalunya i als catalans independentistes. Em refereixo al no pagament a les farmàcies i les paraules del Sr. Montoro, quan va dir: “Que sepan los catalanes quien paga las facturas de los medicamentos de Catalunya, es el Gobierno de Madrid”.   Caram quina por, i quina cara més dura, el que no va dir el Ministre és amb quins diners, això jo en dic fer mobing;  jo dels farmacèutics no hagués tancat, però si que no hagués dispensat fàrmacs amb receptes que portessin l’anagrama del “Ministerio de Sanidad” ni del ICS.

Per finalitzar molts catalans ens preguntem, on son les veus socialistes, PSC+PSOE, que com oposició el govern del PP son els que tindrien de defensar als empresaris farmacèutics? Jo us ho diré, enfoscats debatent qui ha d’agafar la cadira més grossa.

10/11/2013. Jordi Coch.