Des de fa molt de temps, gairebé uns 16 anys, intento fer arribar al màxim nombre de gent possible tot allò que realment penso sobre el món de la política. De vegades utilitzant la paraula i, darrerament molt més, posant-ho negre sobre blanc.
No negaré -i molts amics ho saben- que el meu bloc no compta amb la benedicció de bona part dels companys de la formació a la qual pertanyo. Tot i així, però, considero que, com qualsevol altra persona, tinc dret a dir el que penso i que haig de lluitar per seguir fidel a mi mateix, malgrat no ser sempre senzill.
No us penseu pas que a voltes no m’he plantejat la pregunta següent: val la pena dir el que es pensa? Sovint, dir en veu alta allò que la resta calla porta més maldecaps que alegries, perquè no tothom comparteix els mateixos criteris i les discrepàncies incomoden quan no es comenten de manera oberta i cordial. Tot i així, estic convençut que és l’únic camí per construir i anar endavant. Alguns, però, fent comparacions amb la física, creuen que tota acció porta una reacció, i veuen enfrontament, rancúnia, intolerància, en lloc de debat; motiu pel qual menystenen tots aquells que no pensen com ells.
Callar, comporta atorgar la raó a qui parla, el qual pot acabar creient que se li aprova la gestió, de manera que es va allunyant cada vegada més de la realitat. Posaré un exemple relacionat amb el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) que s’està redactant a Cubelles. Alguns han entès el que significa participar de les jornades de participació ciutadana, i ho han fet donant la cara. D’altres, han descobert que podien fer més del que pensaven i molts s’han quedat amb la sensació de no veure correspost l’esforç que hi estaven dedicant. Si alguna cosa ha tingut aquesta participació de positiu és que la gent s’ha mobilitzat, encara que sigui per llei.
Aquesta, però, no ha de ser una actitud puntual. Cal mantenir-la de forma permanent perquè sinó, algú tornarà a presentar el “seu projecte, al seu POUM”, que, evidentment, no serà el de tots. Per això cal que cadascú expliqui el que creu, cerqui a d’altres que pensin el mateix i es revitalitzin els canals socials. Ja s’ha vist com és el nostre govern, sovint tan assenyat que no té manies en fotré les culpes a l’oposició –tal com va passar al ple de febrer- si el document de l’avanç del Pla no s’aprova, però obviant que la comissió permanent va decidir portar el punt a Ple amb el vot de qualitat de l’alcaldessa, ja que un regidor del PSC va sortir de la reunió; encara no sabem si per incompatibilitat o bé per no estar d’acord amb el canvi de zona energètica que afecta el futur de la Tèrmica i que mai ha estat exposat als ciutadans, en una clara mostra de menyspreu i desdeny envers el poble.
Cada vegada proliferen més les crítiques cap els polítics, malgrat haver-hi molta gent que s’hi dedica només amb voluntat i ganes, gairebé de forma altruista. Sé que és impossible identificar-se plenament amb cada un dels individus d’una societat ampla i plural com la nostra. És per això que cal afavorir que tothom pugui dir el que pensa i que les decisions es prenguin per majoria; com més amplia, millor, i de la forma més consensuada possible, sense recórrer als vots de qualitat.
Només amb un consens general podran arrelar les grans propostes. Però per aconseguir això cal teixir complicitats per tirar endavant els projectes d’envergadura i que s’obrin vies a una participació ciutadana més rica que la que hi hagut fins ara. Els polítics hem d’aprofundir en el diàleg i que els discursos no quedin només en quatre paraules velles, que la gent sent però no escolta, i que gairebé sempre acaben esdevenint un soroll molest que cansa i que s’acaba convertint en encenalls per encendre nous focs i baralles.
No estem en èpoques de guanyadors i perdedors, sinó de cercar camins que permetin sumar esforços per sortir del pou en què està submergit el document de l’avanç del POUM. Tothom vol una ciutat millor i per aconseguir-ho no ens podem amagar, ni d’un mateix ni de la política. Dir el que es pensa, encara que sigui en el desert, no és una cosa banal. Es una teràpia guaridora i llavor de moltes realitzacions. Cal treballar junts, cal saber el que rumia el del costat i contribuir tots plegats per tirar endavant cada un dels projectes que ens proposem executar. Per tot això i pel nostre poble, sí val la pena dir el que es pensa.
No negaré -i molts amics ho saben- que el meu bloc no compta amb la benedicció de bona part dels companys de la formació a la qual pertanyo. Tot i així, però, considero que, com qualsevol altra persona, tinc dret a dir el que penso i que haig de lluitar per seguir fidel a mi mateix, malgrat no ser sempre senzill.
No us penseu pas que a voltes no m’he plantejat la pregunta següent: val la pena dir el que es pensa? Sovint, dir en veu alta allò que la resta calla porta més maldecaps que alegries, perquè no tothom comparteix els mateixos criteris i les discrepàncies incomoden quan no es comenten de manera oberta i cordial. Tot i així, estic convençut que és l’únic camí per construir i anar endavant. Alguns, però, fent comparacions amb la física, creuen que tota acció porta una reacció, i veuen enfrontament, rancúnia, intolerància, en lloc de debat; motiu pel qual menystenen tots aquells que no pensen com ells.
Callar, comporta atorgar la raó a qui parla, el qual pot acabar creient que se li aprova la gestió, de manera que es va allunyant cada vegada més de la realitat. Posaré un exemple relacionat amb el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) que s’està redactant a Cubelles. Alguns han entès el que significa participar de les jornades de participació ciutadana, i ho han fet donant la cara. D’altres, han descobert que podien fer més del que pensaven i molts s’han quedat amb la sensació de no veure correspost l’esforç que hi estaven dedicant. Si alguna cosa ha tingut aquesta participació de positiu és que la gent s’ha mobilitzat, encara que sigui per llei.
Aquesta, però, no ha de ser una actitud puntual. Cal mantenir-la de forma permanent perquè sinó, algú tornarà a presentar el “seu projecte, al seu POUM”, que, evidentment, no serà el de tots. Per això cal que cadascú expliqui el que creu, cerqui a d’altres que pensin el mateix i es revitalitzin els canals socials. Ja s’ha vist com és el nostre govern, sovint tan assenyat que no té manies en fotré les culpes a l’oposició –tal com va passar al ple de febrer- si el document de l’avanç del Pla no s’aprova, però obviant que la comissió permanent va decidir portar el punt a Ple amb el vot de qualitat de l’alcaldessa, ja que un regidor del PSC va sortir de la reunió; encara no sabem si per incompatibilitat o bé per no estar d’acord amb el canvi de zona energètica que afecta el futur de la Tèrmica i que mai ha estat exposat als ciutadans, en una clara mostra de menyspreu i desdeny envers el poble.
Cada vegada proliferen més les crítiques cap els polítics, malgrat haver-hi molta gent que s’hi dedica només amb voluntat i ganes, gairebé de forma altruista. Sé que és impossible identificar-se plenament amb cada un dels individus d’una societat ampla i plural com la nostra. És per això que cal afavorir que tothom pugui dir el que pensa i que les decisions es prenguin per majoria; com més amplia, millor, i de la forma més consensuada possible, sense recórrer als vots de qualitat.
Només amb un consens general podran arrelar les grans propostes. Però per aconseguir això cal teixir complicitats per tirar endavant els projectes d’envergadura i que s’obrin vies a una participació ciutadana més rica que la que hi hagut fins ara. Els polítics hem d’aprofundir en el diàleg i que els discursos no quedin només en quatre paraules velles, que la gent sent però no escolta, i que gairebé sempre acaben esdevenint un soroll molest que cansa i que s’acaba convertint en encenalls per encendre nous focs i baralles.
No estem en èpoques de guanyadors i perdedors, sinó de cercar camins que permetin sumar esforços per sortir del pou en què està submergit el document de l’avanç del POUM. Tothom vol una ciutat millor i per aconseguir-ho no ens podem amagar, ni d’un mateix ni de la política. Dir el que es pensa, encara que sigui en el desert, no és una cosa banal. Es una teràpia guaridora i llavor de moltes realitzacions. Cal treballar junts, cal saber el que rumia el del costat i contribuir tots plegats per tirar endavant cada un dels projectes que ens proposem executar. Per tot això i pel nostre poble, sí val la pena dir el que es pensa.
