Després que diversos consellers del govern de la Generalitat de Catalunya dubtessin en veu alta sobre la possibilitat de repetir la formació d’un altre tripartit d’esquerres –opinions, per cert, no gaire ben rebudes per ICV-, ara, dirigents socialistes i alcaldes/ses del Garraf han elaborat un front comú defensant una reedició del pacte després de les properes eleccions autonòmiques, atès que, segons afirmen, els mandats passats han resultat força profitosos.
Els alcaldes del Garraf ara s’han tornat defensors de la coherència i la cooperació socialista de la Generalitat envers el territori i elogien el govern català, l’acció del qual qualifiquen de positiva per a la comarca. Poden tenir raó, però el cert és que aquestes afirmacions es contradiuen amb el discurs oficial del seu secretari general –i president de la Generalitat-, quan pregona que la seva màxima aspiració és poder governar Catalunya en solitari. El plantejament és absolutament respectable però, si hem de ser sincers, poc provable, sobretot quan diu que vol defugir de lligams amb partits molt extremistes i fanàtics defensors de la sostenibilitat. Vull suposar, lògicament, que això va per ICV.
En virtut d’aquestes afirmacions, penso que la reacció dels dirigents socialistes comarcals no és més que una fugida endavant atesa la possibilitat, cada cop més real, que en un futur pròxim sigui matemàticament impossible reeditar un govern d’esquerres. La raó no caldria buscar-la en el comportament dels socis patits, sinó en la probabilitat que CiU aconsegueixi una majoria simple que li permetés governar amb el suport puntual del PPC. Això és el que més temen els socialistes garrafencs, sobretot tenint en compte que CiU ja té experiència en aquests afers.
Penso que aquests moviments i escenificacions són una manera de sol·licitar-li al seu cap que controli els missatges dels seus consellers, ja que no estan disposats a perdre pes als seus ajuntaments ni a fer nous experiments pactatoris que posin en perill les seves polítiques al Garraf, i de pas, que puguin trencar el seu estatus personal.
Com a defensor de la majoria de polítiques d’ICV al Parlament de Catalunya, tot i algunes errades d’execució, crec que encara queda molta feina a fer i que caldria completar-la amb un nou govern d’esquerres. Malauradament, però, els desitjos no van lligats amb la realitat i, pel que podem extreure de les enquestes i de nombroses converses amb persones, fins i tot, dels mateixos partits al govern, sembla que vénen maldades i pinten bastos.
ICV també hi té molt a perdre si CiU aconsegueix la majoria. Tot i que els socialistes ens anomenen eco-socialistes, tot i que el PSC prové del PSUC, tot i els homenatges a polítics socialistes destacats i antics comunistes, tot i això; és evident que no comptem amb la seva simpatia. I això que els hi garantim molts governs, no solsament el de la Generalitat, sinó a molts ajuntaments arreu de Catalunya i algun que altre Consell Comarcal. En aquest sentit, la foto de l’escenificació d’unitat de la comarca no estava complerta, atès que cap socialista governa amb majoria absoluta. Crec que a tots els hi mancava un toc de color verd, menys a la alcaldessa de Cubelles, que li tocaria el blau.
Aquestes properes eleccions autonòmiques canviaran la realitat del nostre país per moltes raons. Existeix un profund malestar i la credibilitat del PSC cau en picat. Això sí, encara fan molt de soroll, tot i que es queden sempre a les portes d’allò que diuen que faran; sentint-ho molt, en això li he de donar la raó al Mas. Fa anys (1995), el PSC ja parlava de formar un grup propi al Congrés dels Diputats, deslligar-se del PSOE a Madrid. Al dia d’avui, però, encara es troben en el mateix debat. L’únic que autènticament defensava aquesta proposta era el President Maragall, m’imagino que per això el varen defenestrar, i no pas per crear CIUTADANTS PEL CANVI.
Passi el que passi amb l’Estatut de Catalunya i amb la renovació del Tribunal Constitucional, si és que aquesta arriba algun dia, el PSC es veurà abocat a la UVI. Els ciutadans no entendran que aquí es digui una cosa i que a Madrid se’n faci una altra. Els catalans no poden votar un partit que no defensa en tot moment el mateix, no poden donar suport a un PSC que es contradiu contínuament. Si els socialistes volen guanyar unes eleccions a Catalunya, han de donar un cop d’efecte i, en un exercici de valentia i de coherència envers els catalans, trencar definitivament amb el PSOE. Només així, segur que guanyarien les eleccions autonòmiques i, de pas, totes les esquerres de debò hi sortiríem guanyant. Mentrestant, tota la resta és teatre, també al Garraf.
J. Coch.
Els alcaldes del Garraf ara s’han tornat defensors de la coherència i la cooperació socialista de la Generalitat envers el territori i elogien el govern català, l’acció del qual qualifiquen de positiva per a la comarca. Poden tenir raó, però el cert és que aquestes afirmacions es contradiuen amb el discurs oficial del seu secretari general –i president de la Generalitat-, quan pregona que la seva màxima aspiració és poder governar Catalunya en solitari. El plantejament és absolutament respectable però, si hem de ser sincers, poc provable, sobretot quan diu que vol defugir de lligams amb partits molt extremistes i fanàtics defensors de la sostenibilitat. Vull suposar, lògicament, que això va per ICV.
En virtut d’aquestes afirmacions, penso que la reacció dels dirigents socialistes comarcals no és més que una fugida endavant atesa la possibilitat, cada cop més real, que en un futur pròxim sigui matemàticament impossible reeditar un govern d’esquerres. La raó no caldria buscar-la en el comportament dels socis patits, sinó en la probabilitat que CiU aconsegueixi una majoria simple que li permetés governar amb el suport puntual del PPC. Això és el que més temen els socialistes garrafencs, sobretot tenint en compte que CiU ja té experiència en aquests afers.
Penso que aquests moviments i escenificacions són una manera de sol·licitar-li al seu cap que controli els missatges dels seus consellers, ja que no estan disposats a perdre pes als seus ajuntaments ni a fer nous experiments pactatoris que posin en perill les seves polítiques al Garraf, i de pas, que puguin trencar el seu estatus personal.
Com a defensor de la majoria de polítiques d’ICV al Parlament de Catalunya, tot i algunes errades d’execució, crec que encara queda molta feina a fer i que caldria completar-la amb un nou govern d’esquerres. Malauradament, però, els desitjos no van lligats amb la realitat i, pel que podem extreure de les enquestes i de nombroses converses amb persones, fins i tot, dels mateixos partits al govern, sembla que vénen maldades i pinten bastos.
ICV també hi té molt a perdre si CiU aconsegueix la majoria. Tot i que els socialistes ens anomenen eco-socialistes, tot i que el PSC prové del PSUC, tot i els homenatges a polítics socialistes destacats i antics comunistes, tot i això; és evident que no comptem amb la seva simpatia. I això que els hi garantim molts governs, no solsament el de la Generalitat, sinó a molts ajuntaments arreu de Catalunya i algun que altre Consell Comarcal. En aquest sentit, la foto de l’escenificació d’unitat de la comarca no estava complerta, atès que cap socialista governa amb majoria absoluta. Crec que a tots els hi mancava un toc de color verd, menys a la alcaldessa de Cubelles, que li tocaria el blau.
Aquestes properes eleccions autonòmiques canviaran la realitat del nostre país per moltes raons. Existeix un profund malestar i la credibilitat del PSC cau en picat. Això sí, encara fan molt de soroll, tot i que es queden sempre a les portes d’allò que diuen que faran; sentint-ho molt, en això li he de donar la raó al Mas. Fa anys (1995), el PSC ja parlava de formar un grup propi al Congrés dels Diputats, deslligar-se del PSOE a Madrid. Al dia d’avui, però, encara es troben en el mateix debat. L’únic que autènticament defensava aquesta proposta era el President Maragall, m’imagino que per això el varen defenestrar, i no pas per crear CIUTADANTS PEL CANVI.
Passi el que passi amb l’Estatut de Catalunya i amb la renovació del Tribunal Constitucional, si és que aquesta arriba algun dia, el PSC es veurà abocat a la UVI. Els ciutadans no entendran que aquí es digui una cosa i que a Madrid se’n faci una altra. Els catalans no poden votar un partit que no defensa en tot moment el mateix, no poden donar suport a un PSC que es contradiu contínuament. Si els socialistes volen guanyar unes eleccions a Catalunya, han de donar un cop d’efecte i, en un exercici de valentia i de coherència envers els catalans, trencar definitivament amb el PSOE. Només així, segur que guanyarien les eleccions autonòmiques i, de pas, totes les esquerres de debò hi sortiríem guanyant. Mentrestant, tota la resta és teatre, també al Garraf.
J. Coch.
