Just amb poso escriure quan fa un any del sorgiment del 15-M, no tant sols aquí Espanya, també arreu d’Europa.
L’afecte que va causar aquell aixecament global va ser esperançador, el veure un moviment jove i no tant jove, el qual era una barreja de ingredients, que tots junts feia un explosiu social, encaminat ha contradir totes les critiques rebudes per aquells tertulians que aprofiten l’eco d’un mitja de comunicació, que aleshores constantment sembraven la passivitat d’un jovent sense cap inquietud per el seu futur.
Un any desprès aquella moguda, avui, encara te més raó de ser, ates que les reivindicacions actuals son molt més accentuades que no pas fa un any. No cal fer menció en cap d’elles ja que tots sabem i patim d’una manera o altre. Tot i que he de dir que coincideixo amb aquells que reclamem molta mes concreció amb vers les propostes i interlocutors vàlids davant els nostres representants a les institucions democràtiques, ateses les regles del joc polític, social i econòmic actual.
Estic segur que estarem tots d’acord que tenen que canviar moltes coses, però no de qualsevol manera, tenim que ser capaços de poder-ho fer amb la força que dona la raó, la democràcia i les majories, però sobre tot ho hem de fer amb les regles que tenim, i no intentar trencar l’eina que fa anys ens hem guanyat a pols des de la mort del dictador.
Des de que el Mon es Mon, la indignació sempre ha estat present, però no oblidem que ara la podem exterioritzar de moltes maneres, sobre tot ha de ser pacifica, el que cal és tenir clar com fer-ho, no cal dir que calen moltes dosis de paciència i molt treball, però sempre hem de partir de la unitat, no importa les discrepàncies dintre de una societat demòcrata si es te clar l’objectiu principal.
Posaré un exemple molt clar que molts de Cubelles recordaran.
Corrien els anys noranta, en que una part dels habitants de Cubelles estàvem indignadíssims dels politics i de les politiques que es feien, ates que en una població de uns cinc mil habita’ns no es governava per a tots igual. No entraré en detalls.
Unes persones ens varem posar a treballar per poder canviar les coses, tenint molt clar dos eixos principals, el social i el polític, per aquest ordre. En tot això sempre pensant amb tot un poble, Cubelles.
Varen néixer associacions, i federacions, amb altres pensaments i interessos generals amb la mirada molt llunyana i el llisto sempre alt, però el més important de tot era que tot era molt transparent, fins que algú es venia o be un altre era introduït per espiar o per rebentar des de dintre aquella lluita en tota regla per radicar el caciquisme per un canvi democràtic. Crec que va guanyar la raó i la democràcia
No diré que ara tot es de color de rosa però si que al menys el que tenim ara no te color amb allò que teníem, tot i que també avui hi ha motius per la indignació. Crec que es va fer molt bona feina d’aquella gent indignada i nouvinguda que no érem atesos d’aigual manera per els nostres governants. Si no estàs d’acord amb lo escrit mira de canviar-ho democràticament, però no ho trenquis. Proverbi propi.
Salut.
Cubelles, maig 2012.
