Això s’enfonsa. Per molts plans de rescat o paquets de mesures anticrisi no hi ha res a fer. El problema és de bases i això no es pot solucionar tan fàcilment.Les empreses que en el balanç de 2007 presentaven grans beneficis, mes aviat inflats, se’ls han repartit i ara retallen despeses i acomiaden treballadors disfressades de ERES per no sofrir pèrdues.
Quan els Governs demanen el sacrifici de tots per poder fer front a la recessió, un té la sensació de què dins del 'tots' només s’inclou als treballadors, que són els que accepten congelacions salarials o acaben al carrer, mentre que els alts directius es premien amb els suposats beneficis, per arruïnar a les seves pròpies empreses i aconseguir ajudes milionàries dels estats, que son diners de tots, això comporta el retall de pressuposts en polítiques socials.
Però per molt que legislin ara, aquests directius ja s'han embutxacat una gran quantitat de diners que no els faran rics, perquè ja ho són, mentre la llei els empara. Cal reconèixer la seva astúcia per enfonsar unes empreses rendibles i aconseguir que els governs les rescatin això si en fons públics, també amb diners d’aquells que s’han congelat els salaris.
Cada vegada tinc més clar que el sistema econòmic-social es ve a baix. Cau perquè es fonamenta en valors com la cobdícia o el benefici propi i castiga la solidaritat el compromís i l’estalvi. Culpa d’això també tenim els que continuem asseguts davant del televisor cabrejant-nos pel pessimisme de les notícies mentre ens resignem a tirar cap a endavant enfront de la impossibilitat de canviar res.
El diumenge 29 de març la noticia de la intervenció de la Caja Castilla la Mancha per part del Banc d’Espanya ens va sorprendre, ates que es la primera de algunes mes que han de caure segons els entesos. Però perquè va caure?, no se si ho sabrem mai.
Les males llengües comenten que Chaves i la seva Unicaja han deixat caure a Barreda i la Caja de Castilla la Mancha, encara que els dos militin en el mateix partit. L’andalùs no sap com estan les seves petites caixes, i per tant, ignora si te algun forat negre que tapar. També deu pensar que bolcar-se amb el seu company ates que no l’hi ha donat cap redit electoral ha aplicat sense pietat allò que diuen ells gallecs quan van a la fira: “amiguiños si però la vaquiña por lo que vale”.
Penso que el ministre Solbes ens a tornat a prendre el pel, lluny de aconsellar al seu Cap, que davant la crisis apliques altres models de altres països, mol mes senzills però mes resolutius, ja que es liquida a les entitats insolvents amb l’ajuda de les que si ho són, ell a preferit injectar diners de l’estat per arrodonir l’eficàcia de la mesura, i ens va vendre el ruc dient que tot està bé i que no hem de posar-nos nerviosos, perquè el govern posa uns diners propers els 9.000 milions d’euros que salvaran difinitivament a l’entitat en fallida.
Es aquesta la panacea? No, no ho és de cap de les maneres sinó més aviat el principi del panorama que sens be a damunt, on veurem caure més caixes i més bancs amb actius sobre valorats pel preu del sol o el dels habitatges, segurament per presentar més guanys i així poder repartir més diners entre directius, com a premis per les seves bones gestions. jo ham pregunto, la especulació son les funcions per les quals varen néixer les caixes?.
El Socialista Hernandez Moltó ja expresident de caixa manxega haurà d’assumir les seves responsabilitats juntament amb el seu Consell d’Administració per haver fet inversions tan desastroses com l’Aeroport de Ciudad Real o assumir els riscos immobiliaris dels seus amics constructors com Domingo Diaz, Ignacio Barco i Román Sanahuja, i el que ja no te nom és els crèdits expansionistes a la polèmica Colonial.
Darrera de tot aquest desastre queda en l’aire la pregunta incontestada, els politics professionals han de presidir les Caixes d’Estalvis? Segurament en les pròximes setmanes es parlarà molt de això i segurament els nostres representants públics no en sortiran molt ben parats. Mentrestant amb exemples com el que va sobresaltar el nostre descans dominical, millor serà que estiguem atents a l’horitzó financer.
El diumenge 29 de març la noticia de la intervenció de la Caja Castilla la Mancha per part del Banc d’Espanya ens va sorprendre, ates que es la primera de algunes mes que han de caure segons els entesos. Però perquè va caure?, no se si ho sabrem mai.
Les males llengües comenten que Chaves i la seva Unicaja han deixat caure a Barreda i la Caja de Castilla la Mancha, encara que els dos militin en el mateix partit. L’andalùs no sap com estan les seves petites caixes, i per tant, ignora si te algun forat negre que tapar. També deu pensar que bolcar-se amb el seu company ates que no l’hi ha donat cap redit electoral ha aplicat sense pietat allò que diuen ells gallecs quan van a la fira: “amiguiños si però la vaquiña por lo que vale”.
Penso que el ministre Solbes ens a tornat a prendre el pel, lluny de aconsellar al seu Cap, que davant la crisis apliques altres models de altres països, mol mes senzills però mes resolutius, ja que es liquida a les entitats insolvents amb l’ajuda de les que si ho són, ell a preferit injectar diners de l’estat per arrodonir l’eficàcia de la mesura, i ens va vendre el ruc dient que tot està bé i que no hem de posar-nos nerviosos, perquè el govern posa uns diners propers els 9.000 milions d’euros que salvaran difinitivament a l’entitat en fallida.
Es aquesta la panacea? No, no ho és de cap de les maneres sinó més aviat el principi del panorama que sens be a damunt, on veurem caure més caixes i més bancs amb actius sobre valorats pel preu del sol o el dels habitatges, segurament per presentar més guanys i així poder repartir més diners entre directius, com a premis per les seves bones gestions. jo ham pregunto, la especulació son les funcions per les quals varen néixer les caixes?.
El Socialista Hernandez Moltó ja expresident de caixa manxega haurà d’assumir les seves responsabilitats juntament amb el seu Consell d’Administració per haver fet inversions tan desastroses com l’Aeroport de Ciudad Real o assumir els riscos immobiliaris dels seus amics constructors com Domingo Diaz, Ignacio Barco i Román Sanahuja, i el que ja no te nom és els crèdits expansionistes a la polèmica Colonial.
Darrera de tot aquest desastre queda en l’aire la pregunta incontestada, els politics professionals han de presidir les Caixes d’Estalvis? Segurament en les pròximes setmanes es parlarà molt de això i segurament els nostres representants públics no en sortiran molt ben parats. Mentrestant amb exemples com el que va sobresaltar el nostre descans dominical, millor serà que estiguem atents a l’horitzó financer.
