Tot els catalans som conscients que ja fa dies que ha començat la campanya preelectoral per a les eleccions al Parlament, allò que hom coneix per eleccions autonòmiques.
També hem pogut sentir darrerament declaracions per part de diputats parlamentaris dels dos socis majoritaris al govern, PSC i ERC , fins i tot del President Montilla. El primer d’ells fent maragallades i parlant de cansament i de la possibilitat de no repetir una tercera experiència tripartita, i l’altre afirmant que ICV és un grup incòmode arran del seu extremisme i de la seva actitud mediambientalista massa fanàtica. És el preu que cal pagar per mantenir intactes les seves propostes d’esquerres i de progrés. Doncs què esperaven!, ja els coneixien.
Des del meu punt de vista personal i defensor de la majoria de polítiques elaborades per Iniciativa –malgrat que no al cent per cent-, crec que aquestes maneres de fer i de defensar els seus posicionaments els honora, bàsicament, per dues raons.
Primer de tot, penso que ICV és conscient que la defensa ferma de tot allò que creu inevitablement el porta a xocar amb els seus socis de govern, PSC i ERC. Així i tot, el partit no s’arronsa i es manté fidel als seus principis. Jo em pregunto, quants partits, grups, diputats, i/o regidors d’altres formacions polítiques, si veuen que poden perdre la cadira o bé la possibilitat d’entrar a governar, no decideixen modificar els seus postulats? No diré que cap, però gairebé la majoria. Al nostre municipi, sense anar més lluny, ERC va canviar de jaqueta sense manies amb el tema del pont del riu Foix. Quin nom mereix aquesta actitud?
També crec que els honora quan calculen fins a quin punt poden estirar la corda sense arribar a trencar-la. Ho han calibrat molt bé. Saben que el PSC, com a partit majoritari, avui no té alternativa a no ser que vulgui una sociovergència i, per tant, no té més remei que aguantar. ICV, amb la seva fermesa ideològica, ha aconseguit progressos que difícilment tindran retorn. No els anomenaré ara perquè me’n deixaria molts, relacionats amb temes socials, mediambientals, d’igualtat, d’ensenyament, d’infraestructures, de dependència, etc.
És per això que ha de ser molt incòmode per als grans grups polítics, acostumats a fer canviar de parer els seus propis consellers, i al mateix temps, comprovar que són incapaços de fer que ICV afluixi la corda.
Però no puc estar-me de dir que aquesta postura que tant els honora només es pot mantenir quan ets al govern, allà és on realment té valor. Ara bé, si aquesta actitud només es defensa des de l’oposició i, a més, hi afegim un to amenaçador, estàs dient a crits que ets un grup incòmode i que no entens ni de grisos ni de matisos, que per tu només existeix el blanc o el negre. O dit d’una altra manera: estàs amb mi o contra mi. Això no necessariament ha de ser així, atès que amb aquesta radicalitat estàs condemnant el teu grup a mantenir-se sempre lluny del govern i, a la llarga, aquells que et van atorgar la seva confiança, possiblement no te la tornin a donar, ja que no hi trobaran sentit.
Cal admetre que ICV, fins a la constitució del tripartit, sempre ha estat un grup relacionat amb temes d’una contrastada importància, malgrat que de poca rellevància. Iniciativa sempre ha estat còmoda amb temes mediambientals de estar per casa, cooperació, igualtat, dona, etc.
Dit això, personalment penso que a ICV hi ha responsabilitats que li vénen grans i, per descomptat, no es poden cometre mai segons quines errades, i menys encara a aquestes alçades de la pel·lícula.
Personalment crec que hi ha tres temes que s’han portat malament: el del mini transvasament, el de l’incendi d’Horta de Sant Joan i, últimament, el de les nevades de començaments de març. Entenc que són temes complexos i del mal gestionar; que lluitar contra la natura és impossible; però d’aquí a disfressar els fets penso que hi ha un món i que no és la millor manera d’aprovar l’assignatura, i encara menys el curs.
També hem pogut sentir darrerament declaracions per part de diputats parlamentaris dels dos socis majoritaris al govern, PSC i ERC , fins i tot del President Montilla. El primer d’ells fent maragallades i parlant de cansament i de la possibilitat de no repetir una tercera experiència tripartita, i l’altre afirmant que ICV és un grup incòmode arran del seu extremisme i de la seva actitud mediambientalista massa fanàtica. És el preu que cal pagar per mantenir intactes les seves propostes d’esquerres i de progrés. Doncs què esperaven!, ja els coneixien.
Des del meu punt de vista personal i defensor de la majoria de polítiques elaborades per Iniciativa –malgrat que no al cent per cent-, crec que aquestes maneres de fer i de defensar els seus posicionaments els honora, bàsicament, per dues raons.
Primer de tot, penso que ICV és conscient que la defensa ferma de tot allò que creu inevitablement el porta a xocar amb els seus socis de govern, PSC i ERC. Així i tot, el partit no s’arronsa i es manté fidel als seus principis. Jo em pregunto, quants partits, grups, diputats, i/o regidors d’altres formacions polítiques, si veuen que poden perdre la cadira o bé la possibilitat d’entrar a governar, no decideixen modificar els seus postulats? No diré que cap, però gairebé la majoria. Al nostre municipi, sense anar més lluny, ERC va canviar de jaqueta sense manies amb el tema del pont del riu Foix. Quin nom mereix aquesta actitud?
També crec que els honora quan calculen fins a quin punt poden estirar la corda sense arribar a trencar-la. Ho han calibrat molt bé. Saben que el PSC, com a partit majoritari, avui no té alternativa a no ser que vulgui una sociovergència i, per tant, no té més remei que aguantar. ICV, amb la seva fermesa ideològica, ha aconseguit progressos que difícilment tindran retorn. No els anomenaré ara perquè me’n deixaria molts, relacionats amb temes socials, mediambientals, d’igualtat, d’ensenyament, d’infraestructures, de dependència, etc.
És per això que ha de ser molt incòmode per als grans grups polítics, acostumats a fer canviar de parer els seus propis consellers, i al mateix temps, comprovar que són incapaços de fer que ICV afluixi la corda.
Però no puc estar-me de dir que aquesta postura que tant els honora només es pot mantenir quan ets al govern, allà és on realment té valor. Ara bé, si aquesta actitud només es defensa des de l’oposició i, a més, hi afegim un to amenaçador, estàs dient a crits que ets un grup incòmode i que no entens ni de grisos ni de matisos, que per tu només existeix el blanc o el negre. O dit d’una altra manera: estàs amb mi o contra mi. Això no necessariament ha de ser així, atès que amb aquesta radicalitat estàs condemnant el teu grup a mantenir-se sempre lluny del govern i, a la llarga, aquells que et van atorgar la seva confiança, possiblement no te la tornin a donar, ja que no hi trobaran sentit.
Cal admetre que ICV, fins a la constitució del tripartit, sempre ha estat un grup relacionat amb temes d’una contrastada importància, malgrat que de poca rellevància. Iniciativa sempre ha estat còmoda amb temes mediambientals de estar per casa, cooperació, igualtat, dona, etc.
Dit això, personalment penso que a ICV hi ha responsabilitats que li vénen grans i, per descomptat, no es poden cometre mai segons quines errades, i menys encara a aquestes alçades de la pel·lícula.
Personalment crec que hi ha tres temes que s’han portat malament: el del mini transvasament, el de l’incendi d’Horta de Sant Joan i, últimament, el de les nevades de començaments de març. Entenc que són temes complexos i del mal gestionar; que lluitar contra la natura és impossible; però d’aquí a disfressar els fets penso que hi ha un món i que no és la millor manera d’aprovar l’assignatura, i encara menys el curs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada