Tranquil·litat política camuflada a Cubelles

Feia molt de temps que, per una cosa o una altra, no podia escoltar el ple de l’Ajuntament de Cubelles. I, vés per on, el dimarts dia 18 de març al cotxe, just en entrar al municipi, vaig poder escoltar la ràdio en condicions, ja que quan estàs a un quilòmetre de l’emissora poca cosa es pot sentir. A què és degut? Ho desconec.

En arribar a casa poso la ràdio, atès que la televisió estava ocupada, i segueixo el ple mentre treballava a l’ordinador. Els primers punts de l’ordre del dia eren de pur tràmit, com sempre, de molta retòrica i verborrea política. Cada portantveu feia gala de la seva manera de fer política, mirant d’escombrar cap a casa i intentant acontentar les seves respectives clienteles. Fins que van arribar els punts de les mocions.

La que em va cridar més l’atenció va ser la del punt 12.2, la qual presentava un enunciat molt més explícit que no pas les confoses intervencions dels regidors que varen intentar defensar-la. El text deia així: “Moció en relació amb la descatalogació de la carretera C-31 com a via de la xarxa bàsica de carreteres de Catalunya al seu pas per l’àmbit del Penedès que presenta el grup municipal ICV-EUiA”.

D’entrada, em va estranyar molt que una moció d’aquest pes i de les característiques del que es demanava només fos presentada per una part dels quatre grups (ICV-EUiA, PSC, CiU i l’Entesa) que integren el govern de Cubelles. En altres temps, i amb ICV a l’oposició, aquest fet era vist com una desunió entre els grups que formaven l’equip de govern, ara, en canvi, sembla que no té importància ja que no és una moció entesa com de partit, sinó que forma part d’una proposta vinculada amb la redacció del nou POUM.

He de dir, sense entrar en detalls, que aquesta proposta forma part del que jo sempre he defensat i que és una manera de forçar la gratuïtat de l’autopista Pau Casals, almenys per la sortida a Cubelles. Bé, és un principi. Però ja sabem quins resultats reals tenen les mocions, almenys a la nostra vila.

Com a exemple de la curiosa manera de funcionar d’aquest quadripartit, cal remarcar que, de cinc mocions presentades, tres anaven a càrrec d’ICV-EUiA, una d’ICV-EUiA i PSC conjuntament i l’última de CiU.

Són moltes les preguntes que ens podem fer sobre aquesta nova manera de fer política consistent en no presentar mocions com a govern, sinó de fer-ho com a grups. Una possible explicació pot ser que, d’aquesta manera, no es produeixen confrontacions en les comissions prèvies als plens, atès que no es fa servir la majoria de govern. Poder s’actua així perquè en realitat no importa gaire si es porta a terme o no, ja que no passa mai res amb els incompliments de la política.

Un altre motiu pot ser que, realment, no hi ha acord previ i cada grup va per lliure, i per últim, i com a opció més provable almenys en aquest tipus de mocions, és que els grups segueixen la doctrina de les direccions dels seus partits, exceptuant l’Entesa, que no té cap referent supramunicipal. Bé, ICV també trenca la disciplina del partit quan es tracta de l’interès personal dels seus líders. Qui no recorda el pacte amb el PP?

Per finalitzar, he de confessar-me sorprès en comprovar la persistència d’algunes diferències eternes que encara romanen entre entitats i federacions del nostre municipi. Aprofitant una moció de caire simbòlic a on es debatia la possibilitat de declarar persones non grates a Cubelles tota la família reial, es varen insultar en públic diferents responsables històrics del món associatiu. Quan s’adonaran aquests representants del teixit associatiu que junts són més forts i que, en canvi, per separat tenen totes les de perdre?.

Jordi Coch.

Cubelles. Març del 2014.

   

Cubelles i Cunit s’independitzen de la Vegueria

Després d’anys batallant per unir les nostres comarques, de discussions entre les seves capitals per la por de perdre entitat i de disputes per si anomenar-la Vegueria o bé Gran Penedès; dos d’aquests municipis es despengen ara de la resta i creen una marca anomenada Penedès Marítim.

Per raons històriques, puc arribar a entendre la necessitat que tenen les dues viles d’unir-se atès que sempre s’han sentit discriminades per les seves corresponents administracions supramunicipals. Geogràficament, Cubelles és l’últim municipi de la demarcació de Barcelona i Cunit és el primer de Tarragona –i viceversa- raó per la qual tots dos se senten com els aneguets lletjos de les dues províncies.

Durant la meva dedicació política a Cubelles, en moltes de les converses que manteníem  a l’hora de planificar i conjugar les necessitats dels nostres vilatans, no podíem entendre que dos municipis que estaven a tocar no tinguessin una relació més fluïda ni cap estratègia comuna per solucionar problemàtiques compartides per la poca precisió dels llindars dels dos municipis.

Una de les preocupacions més sonades que tenia Cubelles era, i encara suposo que és, la delimitació del seu terme. Molts ciutadans de la vila encara avui no saben si pertanyen a Cunit o a Cubelles, i viceversa. Alguns d’aquests veïns paguen els impostos a Cunit, però estan dintre del terme de Cubelles. Estic parlant de Costa Cunit.

Per als que estan més a prop del nucli urbà, la problemàtica rau en el Torrent d’en Pedro. Tothom creu que aquesta partició natural és la que separa oficialment els dos municipis. Però no es així. En la part més alta, abans d’arribar a l’autopista, hi ha un sector on el torrent és dins de Cunit. On sembla que està més clar, això sí, és en el tros que va de la C-246 al mar.  

Tractant-se de dos territoris confrontants, es dóna per fet que des de sempre han tingut necessitat de seure i parlar de tota mena de qüestions. Però, a l’hora de la veritat, per a totes dues bandes el fet de no entomar els problemes equivalia a no tenir-ne, de manera que ja els hi anava bé deixar-ho per al que vingués darrere. És evident que la situació havia de canviar, però d’aquí a fer una marca com el Penedès Marítim posant en perill tota la lluita per la Vegueria, almenys personalment, em sembla una gran provocació i un error.

Hi ha el DECRET 208/2013, de 30 de juliol, pel qual es desplega la Llei 23/2010, del 22 de juliol, de modificació de la Llei 1/1995 i de la Llei 23/1983 per fixar l'àmbit de planificació territorial del Penedès.

En el seu article 2. Àmbit del Penedès 2.1 diu així: L'àmbit funcional de planificació territorial parcial del Penedès comprèn les comarques de l'Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf.

En la propaganda de la seva web fan menció a diverses coses com aquesta: El Penedès Marítim neix amb una voluntat doble. Projectar una imatge turística d’ambdós municipis, Cunit i Cubelles, però al mateix temps cercar la complementarietat amb la resta del Penedès, oferint el millor dels municipis i de la regió per tal d’oferir una oferta global i de qualitat.

Quant parlen d’oferta turística, de quina oferta estan parlant realment? Dels habitatges de segona residència? Ja que, de places hoteleres a Cubelles, ja m’explicareu on són. Desconec el motiu de fons que ha empès els dos governs a fer aquest pas, però sense cap dubte que aquesta iniciativa no aporta les solucions que els dos municipis necessiten. Per exemples, ens anuncien la unió del costat de mar amb una passera. Per a persones o també per a vehicles? Ja hem vist totes les passeres que s’han fet al cantó de Vilanova pagant Cubelles.

Un altre problema que no resol la marca és qui fa la neteja i manteniment de la zona que s’ha cobert al Torrent d’en Pedro. Avui per avui està ocupada per la natura, que ja està bé, però no vindria malament una mica de cura per part de qui tingui l’obligació de netejar-ho. Ara mateix es dóna el cas que, l’un per l’altre, la casa sense netejar.

Tampoc crec que serveixi de molt el fet de tenir una marca. L’únic que s’ha fet és empetitir un gran projecte com el que fa anys que es va consolidant, la Vegueria del Gran Penedès. El temps ens donarà la raó quan veiem els cartells que es comencen a deteriorar tal com ha passat amb els de la Ruta del Xató i d’altres coses que només duren el que dura una legislatura. La veritat de tot plegat és que hi ha coses que només es fan com a maniobres de distracció, per tapar aquells problemes enquistats des de fa dècades i que ningú vol solucionar per no tenir problemes.

Març 2014.

Jordi Coch.

Es veia venir.

Una reflexió de futur molt proper.

Des que ERC va fer-se el suec després que CiU llancés una proposta de llista d’unitat independentista per a les eleccions europees posant com a punt de partida el pacte de la data i la pregunta, es veia venir que l’Oriol Junqueras en tenia alguna de pensada.

És evident que aleshores ningú va ensumar que ERC pogués fer una proposta a les persones descontentes del PSC per confegir una candidatura tan inclusiva i, a la vegada, tan intel·ligent.

Ara que, atès que els moviments que fa ERC per a les europees estan pensades per a un horitzó que va molt més enllà del 25 de maig, m’atreviria a dir que el fet d’incloure persones tan significatives com exdirigents socialistes és una fórmula d’enfortiment de partit de cara a un 9 de novembre que promet ser molt sonat, independentment de com finalitzi el resultat de la consulta als ciutadans de Catalunya.  

Crec que tampoc deu haver estat una tasca fàcil per a l’Oriol Junqueras convèncer a la mateixa gent del seu partit perquè renunciï als primers llocs de la llista. I és que els escons que s’obtindran no són tants com en unes autonòmiques. Això sí, a canvi ERC esdevindrà un partit amb molta més musculatura.

D’altra banda crec que en aquest moment s’han conjugat dues necessitats. La primera és que ERC ha de créixer el màxim possible pensant en el dia després de la consulta, per no trobar-se amb les dificultats amb què es va trobar CiU després de perdre tants escons als darrers comicis. La segona necessitat és la que tenen totes aquelles persones que no se senten representades dins del PSC.

Ernest Maragall va ser un dels primers en abandonar la nova direcció d’un Partit Socialista que últimament tots desconeixem, siguem o no de la seva corda. La nova formació engendrada pel petit dels Maragall, Nova Esquerra Catalana (NEC), està pensada per ocupar un espai que en aquests moments està buit: el centreesquerra netament catalanista que fins ara ocupava el PSC.

En aquest sentit, ara mateix Nova Esquerra Catalana poca cosa pot fer per si sola. En canvi, dintre d’una força com ERC que, a més, va a l’alça, pot esdevenir un bon cop d’efecte en unes futures eleccions autonòmiques que, de retruc, permeti ERC governar amb majoria.

Personalment, crec que l’estratègia que està portant a terme l’Oriol Junqueras és molt bona per a ERC. També penso que és l’única força política que pot acollir polítics amb una trajectòria impecable com la de l’Ernest, el Tete, i que encara tenen recorregut. No en va, són persones aglutinadores de sensibilitats que el PSC ha abandonat i segueix abandonant. Per alguns són referents amb què ens sentim identificats i que no poden restar al marge a l’hora de posar en pràctica idees i valors que molts hem defensat i que encara avui són vàlides.

La tasca que fa ERC pot ser criticable, evidentment, i més per aquesta nova modalitat de fer política que ha creat escola i amb la qual els catalans no estàvem acostumats. Govern i oposició, tot a la vegada, però no em negareu que és la figura clau per poder portar a terme aquesta transició a la catalana.

Per una banda, Artur Mas mantenint-se ferm amb el seu compromís polític davant dels ciutadans i ciutadanes. I de l’altre, en Junqueras com a garant que CiU no se sortirà del camí traçat per ERC. Aquestes dues conveniències –ERC deslliurat de responsabilitats per no estar al govern i CiU amb les mans lligades per la seva tasca executiva- fa que tot segueixi avançant cap a un 9 de novembre que molts hem reclamat des del darrer 11 de Setembre. Just a nou mesos per a la data de la consulta, però, planeja el gran interrogant de no saber del cert què passarà ni com acabarà. Això no obstant, el que sí sabem del cert és que res mai més serà igual com ara. Això sí, visca Catalunya, amb il·lusió.