Es veia venir.

Una reflexió de futur molt proper.

Des que ERC va fer-se el suec després que CiU llancés una proposta de llista d’unitat independentista per a les eleccions europees posant com a punt de partida el pacte de la data i la pregunta, es veia venir que l’Oriol Junqueras en tenia alguna de pensada.

És evident que aleshores ningú va ensumar que ERC pogués fer una proposta a les persones descontentes del PSC per confegir una candidatura tan inclusiva i, a la vegada, tan intel·ligent.

Ara que, atès que els moviments que fa ERC per a les europees estan pensades per a un horitzó que va molt més enllà del 25 de maig, m’atreviria a dir que el fet d’incloure persones tan significatives com exdirigents socialistes és una fórmula d’enfortiment de partit de cara a un 9 de novembre que promet ser molt sonat, independentment de com finalitzi el resultat de la consulta als ciutadans de Catalunya.  

Crec que tampoc deu haver estat una tasca fàcil per a l’Oriol Junqueras convèncer a la mateixa gent del seu partit perquè renunciï als primers llocs de la llista. I és que els escons que s’obtindran no són tants com en unes autonòmiques. Això sí, a canvi ERC esdevindrà un partit amb molta més musculatura.

D’altra banda crec que en aquest moment s’han conjugat dues necessitats. La primera és que ERC ha de créixer el màxim possible pensant en el dia després de la consulta, per no trobar-se amb les dificultats amb què es va trobar CiU després de perdre tants escons als darrers comicis. La segona necessitat és la que tenen totes aquelles persones que no se senten representades dins del PSC.

Ernest Maragall va ser un dels primers en abandonar la nova direcció d’un Partit Socialista que últimament tots desconeixem, siguem o no de la seva corda. La nova formació engendrada pel petit dels Maragall, Nova Esquerra Catalana (NEC), està pensada per ocupar un espai que en aquests moments està buit: el centreesquerra netament catalanista que fins ara ocupava el PSC.

En aquest sentit, ara mateix Nova Esquerra Catalana poca cosa pot fer per si sola. En canvi, dintre d’una força com ERC que, a més, va a l’alça, pot esdevenir un bon cop d’efecte en unes futures eleccions autonòmiques que, de retruc, permeti ERC governar amb majoria.

Personalment, crec que l’estratègia que està portant a terme l’Oriol Junqueras és molt bona per a ERC. També penso que és l’única força política que pot acollir polítics amb una trajectòria impecable com la de l’Ernest, el Tete, i que encara tenen recorregut. No en va, són persones aglutinadores de sensibilitats que el PSC ha abandonat i segueix abandonant. Per alguns són referents amb què ens sentim identificats i que no poden restar al marge a l’hora de posar en pràctica idees i valors que molts hem defensat i que encara avui són vàlides.

La tasca que fa ERC pot ser criticable, evidentment, i més per aquesta nova modalitat de fer política que ha creat escola i amb la qual els catalans no estàvem acostumats. Govern i oposició, tot a la vegada, però no em negareu que és la figura clau per poder portar a terme aquesta transició a la catalana.

Per una banda, Artur Mas mantenint-se ferm amb el seu compromís polític davant dels ciutadans i ciutadanes. I de l’altre, en Junqueras com a garant que CiU no se sortirà del camí traçat per ERC. Aquestes dues conveniències –ERC deslliurat de responsabilitats per no estar al govern i CiU amb les mans lligades per la seva tasca executiva- fa que tot segueixi avançant cap a un 9 de novembre que molts hem reclamat des del darrer 11 de Setembre. Just a nou mesos per a la data de la consulta, però, planeja el gran interrogant de no saber del cert què passarà ni com acabarà. Això no obstant, el que sí sabem del cert és que res mai més serà igual com ara. Això sí, visca Catalunya, amb il·lusió.