Can Travé, l’Ajuntament i el poble de Cubelles

Sé que sóc una persona molt crítica envers els nostres governants en general, i molt particularment amb els del meu municipi de Cubelles, atès que és en aquests a on personalitzo més, si cal, la crítica.

Val a dir, però, que procuro ser sempre positiu i constructiu, encara que a voltes dirigeixo el meu dard directament a la persona responsable d’allò que crec que s’hauria d’haver fet i no s’ha fet. Sé que hi ha persones que em critiquen perquè entenen que sempre soc crític, però considero que si alguna cosa es fa bé, aquesta és l’obligació de qui té aquesta responsabilitat.

Aprofitant les xarxes socials vaig fer pública la meva felicitació extensiva a tot el consistori per iniciar l’adquisició de Can Travé en el Ple Extraordinari del dia 6 d’aquest mes de juny i en un any tan significatiu com ja és, per moltes raons, aquest 2014. Tanmateix, ho vull tornar a fer. Felicitats a tots els grups polítics per aquest consens tan positiu, per haver vetllat per la cultura d’un dels edificis més importants i emblemàtics que té al catàleg patrimonial de Cubelles i, fins i tot, de tot el Garraf.

Aquesta és una de les accions més positives que han executat els nostres representants municipals, però personalment he de dir que també aquest és l’inici d'algunes disputes polítiques -espero que sanes- per debatre allò que hem de fer a partir d’ara amb aquest diamant en brut que hem adquirit. Aquesta qüestió té infinitats de possibilitats, i segur que de propostes, depenent dels interessos de cada una de les persones que se’n vulguin aprofitar.

Personalment, crec que, si l’ha comprat el poble, els seus usos han de ser, preferentment, municipals. L’endemà de l’aprovació política de l’adquisició de Can Travé vaig fer un cafè amb una persona que considero un molt bon amic per comentar coses generals del poble i li vaig dir que una de les propostes que jo faria si fos regidor seria la d’encabir-hi la biblioteca tan demanada pel poble. Ateses les seves dimensions i la seva especial ubicació, entenc que donaria molt de joc perquè esdevingués una biblioteca única al Garraf, mercès, sobretot, als jardins tan excepcionals que envolten aquest edifici.

La meva sorpresa el divendres al llegir la premsa no va ser el trencament de l’Entesa amb CiU al govern, això crec que nomes importa a dues persones. El que em va alegrar sobremanera va ser comprovar-hi que una de les propostes incloses en el Diari de Vilanova era, precisament, la de la biblioteca. Personalment crec que és una molt bona idea per molts motius: econòmics, de centralitat, culturals, patrimonials i identitaris. Si no, perquè s’ha mostrat en fires i esdeveniments diversos d’expansió de Cubelles la imatge de l’edifici de Can Travé? Ja tenim mitja propaganda feta.

Però no correm, no fem que la il·lusió ens faci desviar la realitat d’aquest diamant en brut que, com a tal, ara cal polir. Tots sabem, encara que la majoria de gent del poble no l’hagi visitat mai, que farà falta abocar-hi quantitats ingents de diners perquè quedi totalment arranjada. Per això, arribats a aquest punt i amb voluntat de ser positiu, proposaré el que jo faria si tingués la responsabilitat de portar a terme aquest important projecte.

Hem proposat que aquest edifici sigui per al poble, que no és el mateix que dir que és del poble. El pagarem nosaltres, raó per la qual caldria fer participar tot el poble per tal que se’l faci seu. Com? Primer, fent portes obertes, que la gent de Cubelles vegi a on aniran a parar els nostres diners. Uns dies després, caldria fer una audiència pública per tal que la població posi per escrit en una urna allò que voldria que esdevingués Can Travé i quins haurien de ser els seus usos més rellevants. Evidentment que dono per suposat que es donaran propostes un xic descabellades, però seria un bon principi per il·lusionar el nostre municipi.

Caldria que allà on s’hi escrivís la proposta hi hagués uns mínims de requisits per tal que la gent sabés que es tracta d’un edifici catalogat i que, en conseqüència, els seus usos estan condicionats. És per això que crec que primer la gent ha de visualitzar per dintre el que hem comprat i comprovi què s’hi pot fer i què no. D’aquí, per tant, l’organització d’una audiència pública.     

El consistori cubellenc diu, literalment, que cal iniciar el procés administratiu d'adquisió, que s'haurà d'aprovar per Ple, i cal definir el projecte de gestió i que, en principi, ha de permetre una explotació cultural i turística de l’equipament que generi ingressos per a fer front a les despeses d’adquisició i manteniment. D’acord, tot això és la crua realitat, però si sou honestos amb vosaltres mateixos i de debò penseu en la participació ciutadana, no li doneu un ús purament administratiu; almenys feu veure que l’opinió de la gent de Cubelles us importa una mica. I, si no, llavors féu com sempre, doneu l’esquena a tots aquells que us han votat i, d’aquí a deu mesos, els hi torneu a demanar el vot. Jo no us el donaria.

J.Coch.

Ha començat la cursa electoral. Rumorología Cubellenca.

Fa un dies, vaig veure en alguns mitjans de comunicació, entre ells Radio Cubelles, una noticia la qual feia referència a un comunicat de l’executiva  d’ERC de Cubelles per determinats rumors i/o “bulos” que corrien per el poble referent a la confecció de la llista i converses mantingudes amb altres formacions polítiques al municipi.

Coneixedor de com es preparen les llistes i es desenvolupa la política del poble de Cubelles, a pocs mesos de unes eleccions municipals, a ningú l’hi ha d’estranyar la manera com actuen diferents personatges de determinats grups polítics. No és una cosa que ningú se’n pugui sentir massa orgullós, però si que es una pràctica bastant estesa per els grups polítics del municipi.  

Aquesta pràctica és utilitzada per persones que se senten amenaçades per altres contrincants polítics i es practica en contra de l’altre per desprestigiar-lo davant de la població, convertint-se aquest rumor com una eina que suposadament ha de  treballar a favor del interessat d’escampar el rumor, al menys això és el que es pretén. Cosa que no es certa, atès que aquesta pràctica que es va alimentant per ella mateixa, inclús fora del municipi, no garanteix els resultats a favor del qui la difós. Però be, la qüestió es: difama que alguna cosa queda.

Es en aquest sentit que vull alertar a la gent d’ERC a Cubelles, que aquestes rumors com d’altres que segur en vindran, no els hi ha de fer perdre el son ni s’han de distreure de la seva tasca que es puguin haver marcat per poder treure un bon resultat a les eleccions municipals a Cubelles.

He llegit atentament el contingut que hi ha penjat a radio Cubelles i amb tots els meus respectes,  he de dir-li al seu president, David Agüera, que ni tan sols tenia que donar la informació que hi ha en aquest escrit, que no és poca. El contrincant no ha de saber si tenen o no cap de llista. Si estan en converses o no amb altres formacions, atès que aquest també forma part del rumor, que l’entrar a desmentir d’aquest, el que enfondeix el rumor  obtingui una informació que no tenia.

No se si aquesta opinió personal que poso de manifest en aquest article, afavorirà a favor o en contra de la gent d’ERC a Cubelles, ja que estic convençut de que hi hauran persones que els hi mancarà temps per difondre quelcom del que aquí he plasmat, i que vendran com un fet polític la relació entre nosaltres.

No negaré la simpatia que sento per ERC, en general, potser un xic més que no els altres grups polítics d’esquerra a Cubelles, i no recrimino els partits com a tals, si no per les persones que representen determinades sigles d’esquerres, les quals qüestiono que actuïn en funció del que han de representar les esquerres.  Per aquest motiu, puc escriure de pràctiques poc honestes de gent de partits de Cubelles, ja que les persones que encara avui les composen son les mateixes que fa quatre legislatures. Espero que en les pròximes municipals, per el be de la política i la seva regeneració, algunes d’aquestes cares siguin canviades, però malauradament algunes repetiran.

Dues coses respecte el que ha transcendit als mitjans de les trobades entre ExC-FIC i ERC,  no es tan greu com per tenir que sortir del pas. Aquest fet es pot interpretar de moltes maneres: políticament, socialment, i personalment; en tot cas diria sense por a equivocar-me, em decantaria per l’ultima, la por de la representant de l’Entesa en quedar-se fora del esco, a fet que donés aquesta relliscada tan egoista, que podria ser que ara el dubte de quedar fora fos mes real que mai.

No faré en aquest moment un anàlisis polític de persones i partits de Cubelles, això ara no toca, però si que atall de anècdota es important destacar que algunes persones de l’Entesa per Cubelles FIC des de les últimes eleccions municipals estan en Agrupació Cubellenca, una formació creada per anar en contra de CIU, i que va donar un resultat inesperat per tothom.

Per finalitzar, deixeu-me que faci una reflexió respecte les converses i possibles futures aliances. Gent d’ERC a Cubelles, crec que teniu que ser més ambiciosos i no perdre el temps en formacions que tendeixen a desaparèixer i que tenen els dies comptats. I fins aquí puc escriure.

República o monarquia

Començo a fer l’article sobre l’abdicació del Rei sabent, de bon principi, que serà un més dels molts que es faran aquests dies.

D’entrada, busco en els diccionaris la definició exacta del terme abdicar i el que trobo s’ajusta força a la idea que prèviament ja m’havia format sobre la qüestió. Una altra cosa ben diferent són els motius que han portat el monarca a presentar la seva renúncia, que poden ser diversos i ben variats.

Cito textualment: “L’abdicació és la renuncia d’un monarca (com un rei/reina, emperador/a etc.) al seu títol, poder i drets. Quan un monarca abdica, el seu successor hereta el càrrec; si no n’hi ha cap de designat, es passa a un període de regència en el qual una persona assumeix la corona de manera temporal. En certes dinasties com la japonesa, l’abdicació és més freqüent que en d’altres, en les quals sol ser deguda a circumstancies extremes com malaltia greu del rei, actes contraris a la llei o situació política de revolta”.

Més enllà del significat de l’abdicació, però, existeixen uns motius detonants.

D’una banda, la incapacitat pròpia del desgast provocat per l’edat. De l’altra, un cúmul de circumstàncies que no han ajudat, precisament, a enaltir el prestigi de la institució. Tothom sap de què parlem i l’únic membre de la família reial que se salva de les mirades del poble és la pròpia Reina, la resta estan qüestionats en més o menys mesura.

Tot plegat, però, pertany ja al passat i ara hem de mirar cap a endavant; pensar més en nosaltres com a poble i treballar pel nostre propi futur, Catalunya, atès que ningú no ho farà per nosaltres. Ara és el moment.

Crec que aquesta abdicació ha estat molt oportuna i engruixeix les moltes raons que ens han dotat de legitimitat per demanar que volem votar el 9 de novembre i decidir el nostre futur com a poble.

Igualment, hem d’exigir que es permeti votar a tot els espanyols entre ser un país republicà o bé monàrquic. Tot plegat mostraria al món que realment Espanya és un estat democràtic a tots els efectes i no només de boqueta.

Tanmateix, aquesta abdicació també treu a la superfície les diferents sensibilitats dels nostres representants polítics, els quals faran ús del seu vot esdevenint la veu dels que no tenim l’opció de poder-nos manifestar a les urnes. No oblidem, però, que dintre dels propis partits coexisteixen diferents opinions que posen de manifest, una vegada més, la necessitat imperiosa de poder votar en referèndum la manera com volem ser representats.

Aquesta circumstància del tot imprevisible per a tothom fa només uns dies adquireix una gran significació que el temps i la història ja s’encarregaran de plasmar en els llibres.

Aquest afer, doncs, fa surar els diferents corrents que hi ha dintre de cada partit -en uns més que en d’altres- i a ningú se li escapa la trencadissa que hi pot haver en més d’una formació. Personalment, penso que hem d’entomar aquestes desavinences de forma positiva i sumar tot els que demanem poder expressar-nos pacíficament i democràtica a les urnes per decidir dues qüestions importants com a espanyols que encara som: si volem república o monarquia i si volem ser independents o no. I només hi ha una manera de saber-ho, que és votant.

Si això no és així, els que vinguin després del 9N tindran dos gran problemes que poden eternitzar-se sine die. D’igual manera, els que ens representin a partir d’aquell moment sempre tindran el dubte de la seva legitimitat com a dirigents, ja que les desavinences enquistades mai acaben morint-se. Ben al contrari, perduren amb el temps i van creixent tal com veiem ara amb la independència de Catalunya.

Pel bé de tots, i principalment pel bé del futur Rei d’Espanya, penso que si vol representar tots els espanyols el seu càrrec ha de ser referendat. Una persona, un vot, aquesta és l’essència de la real democràcia; la resta és maquillar la realitat. No val amb omplir-nos la boca de grans paraules. Som demòcrates? Doncs, caram!, demostrem-ho posant les urnes al carrer perquè tothom pugui votar i no fent una llei en dos dies o una modificació de la Constitució que tan sols es votarà en seu parlamentària i no per tots aquells que han sortit al carrer demanant un referèndum. I ara ja no és tan sols Catalunya qui demana votar, sinó que també és Espanya. 

Cúpula Caixa Penedès. Justícia o tracte de favor?

Estic molt emprenyat per la sentència dictada pel jutge de l’Audiència Nacional, José Maria Vázquez Honrubia, contra els quatre alts càrrecs de l’antiga Caixa Penedès culpables confessos de posar mà a la caixa en concedir-se 31,6 milions d’euros en plans de pensions i diferents pòlisses, tot plegat tipificat com un delicte d’administració deslleial.

La rebaixa de les penes respon a què el magistrat ha tingut en compte que els quatre han tornat les quantitats fraudulentament cobrades i han reconegut la seva culpabilitat. Tot i això, el fiscal anticorrupció Emilio Sánchez Ulled ha mantingut la seva petició de penes de fins a tres anys i mig de presó.

Personalment, sempre he tingut la convicció que la justícia no és igual per a tothom i, amb casos com aquest, cada cop més veig que les meves percepcions són del tot certes. Encara diria que aquesta sensació, visible i comprovada, és compartida per molta gent i està força estesa al carrer. Tot plegat, és un cúmul de circumstàncies que esdevé un còctel explosiu.  

No és just que unes persones denunciades i condemnades, és a dir, descobertes, s’estalviïn el càstig mercès a unes negociacions a l’abast de molt poca gent. Per a mi això no és justícia.

O hem d’admetre que el càstig és el retorn de part dels diners? (Retornen 28,6 milions dels 31,6 cobrats). Home! És mol fort el que està passant amb aquests lladres de coll blanc i corbata. Només mancava la disculpa a l’estil de l’encara monarca després d’haver-se anat de cacera: “Lo siento mucho, no volverá a ocurrir”, i aquí pau i demà glòria.

La cúpula de Caixa Penedès han tingut un tracte preferencial a l’hora de dictar sentència ja que, sense ser jurista, dubto molt que hi hagi un apartat de cap Llei que digui que aquesta pugui ser negociada econòmicament segons la interpretació del jutge.

A ningú li passa per alt que aquesta decisió ha creat jurisprudència, però espero que aquesta manera d’aplicar justícia no s’institucionalitzi, ja que vull pensar que ben aviat seuran al banc dels acusats més banquers i polítics corruptes. Espero...

No vull passar per alt algunes de les nombroses preguntes que circulen ara mateix pel carrer. Tornant uns diners obtinguts de manera il·lícita ja quedes exculpat de tota culpa? No hi ha cap multa ni cap càstig almenys d’exemplaritat davant de la pròpia societat? Els consells d’administració que varen aprovar aquestes pòlisses no tenen res a dir? Els ciutadans ens hem de creure que la quantitat de les pòlisses eren només aquests 31,6 milions d’euros?

Ja sé que la presó no pot rehabilitar aquestes persones, objectiu final de la política penitenciària, però, caram!, almenys una multa o bé fer-los passar vergonya davant de la població posant-los una granota color butà! I que sigui ben visible i amb un cartell a l’esquena que digui que s’han enriquit a costa dels demés i de l’obra social de l’entitat, raó de ser original de les caixes d’estalvi.

Tot això, aquesta actitud sense explicació per a la majoria de mortals, es tradueix políticament amb l’elecció de nous partits com a càstig a unes formacions tradicionals –i qui sap si en declivi definitiu- que ens han controlat des de la restauració de la democràcia i que s’han preocupat molt d’afavorir aquestes castes que, més que polítiques, per a mi, són econòmiques. D’aquí la sentència de Caixa Penedès, clar.