Dies històrics.

Dies històrics.

Quina paraula.  No se com classificar-la, tampoc se si, a dia d’avui, ha perdut valor, o pot ser es que, des de fa temps estem vivint un seguit de dies tan històrics que la paraula en si no te allò que la defineix com a tal, atès que per un motiu o altre ara ens sortim de la rutina quotidiana i del que marcaria el dia a dia  de lo que ha estat establert al llarg de trenta anys.

Però no ens enganyem, els dies històrics que estem mirant d’assimilar, a voltes he de dir que personalment em costen de pair, tan per be com per mal, encara que malauradament la majoria dels dies històrics son per noticies que ens deixen estorats, tot i que he de confessar que per alguns aquests dies els deuen celebrar.

No és que m’agradi massa recordar tot allò que ens pot fer mal, però per no escriure-ho no desapareixerà de la societat, i encara menys de la nostre memòria. Ja se que per algunes persones els dies històrics només compten aquells que fan historia políticament parlant, però per a mi també compten aquells que per un motiu o altre surten a la llum pública per robar, per desfalc, per mites que han caigut com un joc de cartes, per evasió de capital, per els que volen tornar  blanc els diners negres, per gastar diners sense mesura amb targetes B, que jo entenc que son diners de tots els ciutadans, d’aquells  que sense remei ens cobren els nostres impostos i un llarg i vergonyós etc...

També formen part d’aquests dies històrics aquells que cada dia que passa, encara gaudeixen de llibertat confessos de haver robat,  quan la societat ja els te condemnats i amb raó.

Son històrics, quan perdem llibertats d’expressió, quan hem de complir imposicions per modificacions a lleis que tornen a l’època més rància, aprovada per una democràcia dictatorial. Històric és aquell dia, que ens han impedit votar per saber si tenim majoria o no per caminar tots sols com a país que és Catalunya, tinguem o no els vist-i-plau de tercers. Molta gent ens sentim que ja som un país, però esta clar que no podem exercir-lo com a tal, i això és el que ens hem de guanyar.

Dies històrics son tots aquells que des de fa més de dos anys estem vivint en un ritme frenètic, i que amb tres-cents anys no havíem aconseguit arribà on estem ara, tot i que se perfectament que encara no hem aconseguit massa, però almenys ara ens prenen en serio, i no com fins ara, que sabien que desprès de rondinar, aniríem a buscar la nostre ració de peix al cove. Doncs ara ja no volem res, volem trencar amb aquells que tan sols ens valoren per el que aportem econòmicament, fent el repartiment de la manera que ells creguin convenient, com ara per pagar peonades, per anar a matar elefants, per tenir targetes negres, per fer autopistes gratuïtes i tants i tants etc..

També per a molts és històric el pla B del President Mas, aquesta votació inventada que si no rep el recolzament de la societat civil organitzada tampoc es farà, i llavors tindrem eleccions anticipades, amb llista conjunta o no.

En un article vaig agrair al President que donés la cara per tots aquells que ens manifestem, però ara amb aquesta decisió del dia 9N d’anar a votar no se sap que, sincerament crec que el Sr. Mas s’ha cagat a les calces. El president no tenia que intentar convèncer als grups independentistes de fer una llista conjunta per anar a unes eleccions, personalment penso que tenia que dissoldre el Parlament amb els dies de antelació i fer que les eleccions coincidissin amb el dia 9N. Aquesta hagués estat una bona jugada per Catalunya i els catalans haguéssim votat amb caràcter plebiscitari, tan els del si+si, com per els del si+no, com per els del no+no. Si el Sr. Mas hagués fet això, la majoria hagués estat aclaparadora, per el bloc independentista, i  desprès haguessin fet govern aquells grups que haguessin portat el seu programa la independència de Catalunya, que de ben segur haguessin estat el mateixos que ara han trencat la porcellana. I a tot això, no pensareu que els dies històrics s’acaben aquí oi? Els dies que realment faran història encara han de venir, i espero que no tingui que esperar tres-cents anys més.

 Salut i democràcia.