Un pas endavant per la cultura i per la societat de Cubelles

El dia 21 de març d’aquest 2011 va tenir lloc el ple ordinari que normalment es convoca cada mes al municipi de Cubelles. Entre els punts a tractar, un d’ells va tenir una especial rellevància, em refereixo al punt 7, en què l’enunciat, textualment, deia: Aprovació de la declaració de l’edifici de la Societat Cultural i Recreativa l’Aliança de Cubelles com a bé cultural d’interès local. La proposta va ser aprovada.

Estic convençut que no per a tots els regidors va tenir el mateix valor. A alguns ens ha donat una tranquil·litat que fins ara no teníem; altres, en canvi, varen explicar allò amb què no estaven d’acord, i entre la resta va predominar una barreja de sentiments, responsabilitat, i satisfacció per la feina feta. M’explicaré. La majoria de persones i grups que estan representats al nostre Ajuntament han tingut en els últims deu anys alguna responsabilitat de govern, alguns amb majoria i d’altres en coalició. No entraré en el detall, malgrat que ho podria fer, de quant de temps uns i altres regidors han governat i amb quins partits ho han fet.

Tot i que el Catàleg i pla especial de protecció del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Cubelles va ser aprovat difinitivament el 31 de desembre del 2003, ja es venia treballant des del juny de 1999. Fixats els grups polítics i les dates principals d’aquests deu anys, podem parlar de la tasca que durant tot aquest temps han desenvolupat les juntes de l’Aliança, els seus socis i els que no ho són. No ha estat gens fàcil per a aquelles persones que creiem que l’Aliança pertany als cubellencs/es. La feina que s’ha dut a terme anava en la direcció de posar aquest edifici en bones condicions d’us i adequar-lo a la Llei vigent, atès que l’edifici va ser fundat el 1914 per Pere Escardó i Pedro, un dels americanos retornats d’ultramar després de fer fortuna.

L’objectiu, per tant, no ha estat cap altre que poder gaudir d’aquest espai, que bona falta li fa a Cubelles. Aquest emblemàtic edifici va ser molt utilitzat políticament pel grup independent Entesa per Cubelles-FIC, formació que ha governat durant més de vint-i-cinc anys a Cubelles, tant amb majoria absoluta com amb coalició. Aquest grup es va formar a l’Aliança i, precisament aquí, era on radicava el problema: pensaven i actuaven com si aquest edifici els pertanyés. Aquesta actitud ha anat perdent força al mateix temps que han anat perdent pes polític, moviment inversament proporcional al ritme amb què el poble ha anat creixent.

El tema polític ha suposat per a les ultimes juntes tot un seguit de pals a la rodes que només buscaven que no s’avancés de cap de les maneres, atès que veien les persones de les juntes que es presentaven com a rivals politics o bé com un possible lobby de pressió.

He parlat de l’Entesa per Cubelles però no vull oblidar-me del grup o, més ben dit, de la persona que més s’ha posat de cul perquè l’Aliança, no tan sols no avancés, sinó que semblava com si el seu interès fora deixar-la caure a terra per poder-hi fer no sé què. Aquesta persona, que de ben segur que no volia construir una Aliança nova, era soci i cap de llista d’una formació que a Cubelles actualment suma quatre regidors. I dic era, tot i que l’haurem d’aguantar fins al 22 de maig. Aquesta persona, que ha governat algunes legislatures juntament amb els independents i els socialistes, ha esdevingut un pal a les rodes molt gran.

La seva obsessió, mantinguda fins i tot en aquest ple, l’ha portat a defensar que: l’Aliança és un edifici particular i que la seva junta també són persones particulars que ara tindran diner públic i que no troba correcte que els particulars obtinguin subvencions. Que no estan regides totes les entitats per persones particulars? Que no existeixen nombrosos edificis privats que reben ajuts públics arran del seu valor patrimonial històric i arquitectònic? De qui és el Monestir de Poblet? I el de Montserrat? No subvenciona la seva formació política les escoles concertades? Quina dèria té aquesta persona amb l’Aliança? No serà que esta pres de la història política del passat que l’ha traumatitzat? Aquesta persona va arribar a suprimir la subvenció que rebia anualment aquesta entitat en la seva condició d’associació senes ànim de lucre.

Tothom sap sobradament que, en catalogar l’edifici, tant l’Ajuntament com la pròpia Aliança adquireixen uns requisits i obligacions d’obligat compliment que abans no tenien i que han de ser respectats per ambdues parts, també pels polítics. Això no obstant, resulta que fins fa poc qui desitjava complir aquests compromisos només era la junta de l’entitat i altres persones afins a la societat. Qui semblava que la catalogació no anés amb ells era la banda política, incomplint la part escrita de la Llei 9/1993 del 30 de setembre del patrimoni cultural català. El seu article tercer -col·laboració entre administracions públiques- deixa molt clar que en l’obligació de la competència respecte a les administracions també hi consten els ajuntaments, en el nostre cas, el de Cubelles.

Per tant, sense cap mena de dubte, els nostres governants s’han passat pel forro des del juny del 2003 la part de les seves obligacions envers l’Aliança. És més, no tan sols no les han complert, sinó que han posat tots els impediments possibles per no deixar-ho fer. Crec que tots aquests pals a les rodes han causat molts problemes i que el seu objectiu final era que les juntes i els propis socis desistíssim en el nostre intent de salvar aquest edifici emblemàtic. Vull deixar clar que els problemes sempre han estat polítics i, concretament, dels governs on hi han hagut l’Entesa i el cap de llista de CiU. Personalment, penso que per als grups que hem apostat per la societat cultural l’Aliança no ens ha estat gens fàcil arribar fer aquest pas tan important. Fins i tot crec que no s’ha avançat de debò fins que el govern actual no ha quedat en minoria.

Sigui com sigui, ha vençut el seny. El camí per arribar fins aquí ja és historia i aquesta serà la que jutjarà aquells que varem ser resistents lluitadors per davant d’aquells que varen escollir ser mers espectadors, com també jutjarà aquells que han donat l’esquena a una part del passat de Cubelles. I, sentint-ho molt, m’atreveixo a dir que els que més s’han tombat de cul són aquells que es fan dir a tothora gent del poble i que s’han aprofitat d’informació privilegiada per enderrocar alguns edificis mentre es tramitava la seva protecció. Hi ha persones que per diners estan disposats a esborrar part de la història de Cubelles sense cap mena de mirament. Quina poca estima li tenen! Tot plegat, penós.

J. Coch. Cubelles. Març 2011.

Mancança de reconeixement al club pati artístic Cubelles.

A la vida no sempre tot el que fem té un reconeixement just, la majoria sabem que això és cert i més si és vist des d’un punt de vista de una persona implicada.Perquè dic això? i amb que amb baso per sostenir aquesta entradeta de l’escrit en qüestió. M’explicaré.

Sóc una persona que he pogut escollir que, el noranta per cent del meu temps vull fer d’avi i això és el que faig, des de fa dos anys dia si dia no porto la meva néta a patinatge artístic al poliesportiu de Cubelles.

Aquesta tasca que faig feliçment m’ha fet veure la feina que fan algunes persones perquè d’altres que hem escollit que filles i netes facin aquest esport, siguin imprescindibles per més de seixanta nenes, les quals són unes alumnes que tot i que s’ho passen relativament bé patinant hagin de seguir una disciplina molt estricta, i en alguns moments fa que siguin fins i tot bastant durs, i això fa que saltin algunes llàgrimes que altres quant es va a competicions dins el territori de Catalunya.

Aquest club no és que tingui moltes persones a la seva junta sinó més aviat poques per la feinada que tenen, però les que són, juntament amb els pares, professores i demés, fan que tot el que es proposen fer tiri endavant, i sobre tot amb una nota molt alta.

Podríem parlar dels festivals de finals de curs, els que s’organitzen per Nadal, els trofeus que es disputen en altres municipis etc .. etc .. i sempre amb el nom de Cubelles per davant, hi ha tot això, mai hi ha cap nota de premsa que ompli ni un mínim espai en els diferents canals de comunicació, em refereixo els públics, els del propi municipi. A que és degut aquest nul reconeixement de la feina d’aquest club?, quan a Cubelles el futbol, el tennis de taula tenen la atenció dels reporters i de l’organisme públic.Tampoc és que des del club se’ls demani un esforç considerable, més aviat cap, perquè el club patinatge artístic de Cubelles pugui dur a terme les seves activitats, més aviat l’esforç de tot tipus i també el econòmic surt de les familiars de les alumnes.

Personalment crec que, falta una mica d’atenció per part del regidor que correspongui i estar present en algun moment dels tornejos que s’organitzen, en la nostra vila, no estaria malament aquest petit esforç, almenys seria un reconeixement a una feina que es fa des d’una part de la societat, crec que no és molt demanar. Amb als dos anys que fa que la meva neta fa patinatge en cap moment he vist que el regidor d’esports hagi tret el cap per la pista, quan hi ha algun esdeveniment.

Vagi per endavant que aquest escrit no es una queixa al respecte, ja que potser la junta en qüestió no vulgui la presencia de politics que nomes van al lloc per la foto, de igual manera pot ser que no treguin el cap per el lloc, per estalviar-se la bronca corresponent per les mancances que actualment pateix aquella pista, i mes quan altres esports i/o clubs han gastat una pila de diners per posar en condicions les seves instal·lacions, quan d’altres només demanen una maquina per netejà la pista, i no la tenen, perquè les alumnes no es fotin les patacades que es foten, per el fet de que la pista esta molt bruta, i més si es fan obres, i el que ha de neteja no neteja.

Be,! en tot cas per part meva, vull fer un agraïment públic a les persones que hi ha el cap davant del club i aquelles que estan a la disposició quan la junta ho demana. També cal mencionar el bon ambient que reina globalment dintre de les diferents categories, pot se si que seria diferent si es comencés a polititzar com estava abans, no seria el que actualment és, un grup de famílies que porten les seves filles i les netes a fer esport i punt.
Per molts anys i endavant.
Un avi.
Jordi Coch.

El gran invent de les primàries.

S’han escrit molts articles, moltes pàgines de diaris, referent a les primàries dels partits polítics. No sempre, però, s’ha posat negre sobre blanc tota la veritat que envolta la fórmula per escollir el candidat que ha d’encapçalar una candidatura dins de les agrupacions dels municipis on hi ha representació dels partits.

Per la meva experiència, la meva trajectòria i perquè les primàries només les convoquen els partits d’esquerres, justament és d’aquests que vull expressar la meva opinió. I ho faré sense embuts, aprofitant la independència de què gaudeixo actualment a l’hora de fer política i la llibertat d’expressió que em permet dir tot allò que la majoria callen per no ofendre o, potser, perquè no és políticament correcte. Això sí, sense deixar de treballar pel món local i Cubelles.

Sé que en revelar allò que he viscut en primera persona trepitjaré algun ull de poll. Justament això és el que pretenc. El que, de fet, espero és que aquells que defensen les primàries com un acte d’elecció democràtica sense més, facin una reflexió i, almenys, canviïn el seu discurs. O, si més no, que no amaguin l’evidència, ja que la gent no és beneita.

Aclariment. Vagi per endavant que aquest escrit no és cap rebequeria sobtada atès que la meva decisió de deixar la política la vaig prendre a principi d’aquesta legislatura quan, després que la candidatura que jo integrava guanyés les eleccions, no fos capaç de formar govern i quedéssim a l’oposició arran de l’actitud personal de la nostra cap de llista. Aquesta circumstància va provocar que decidís no tornar a acompanyar la mateixa persona amb el seu projecte, i això és el que he fet tot i les demandes d’algunes persones que m’han intentat convèncer del contrari. Penso que vint anys de la meva vida treballant per Cubelles, poble que em va acollir, és una manera de retornar part de tot el que m’ha donat.

Reprenem, però, el fil del que ens ocupa, les primàries dels partits.
Dins de l’Estat espanyol tenim moltes referències, tot i que les més sonada s’ha donat al PSOE. Recordeu aquelles primàries entre Borrell i Almunia per aspirar a la presidència del govern? Quina imatge va donar aleshores el PSOE-PSC i quina n’ha ofert ara el PSC a dins del nostre país, Catalunya, amb les primàries de Barcelona!

És curiós que els fets més sonants de la democràcia s’han produït als partits d’esquerra. No serà que els interessos de la dreta són diferents que no pas els de les esquerres?

Dit això, vull destacar les divisions internes que sempre –sempre- es donen quan es convoquen unes primàries de veritat, és a dir, quan hi ha dos candidats i dues candidatures reals, no una parafernàlia de consulta amb només un candidat.

Sota el meu punt de vista, les primàries sorgeixen com a conseqüència d’una rivalitat entre dos candidats per ser caps de llista a unes eleccions en concret. Fins aquí, res dir. El que sol passar, a continuació, és que els dos pretendents esdevenen contrincants polítics i, fins i tot, rivals que han de fer campanya dintre de la seva pròpia formació perquè, en unes votacions internes, els militants donin suport a un dels dos aspirants.

Aquí és on rau el problema, atès que gairebé sempre es produeix un trencament, allò que popularment es coneix com a famílies. I en certa manera és lògic ja que, com es fa campanya sense jugar brut? Al principi de la campanya, els contrincants parlen molt de democràcia, maduresa política, unió, fortalesa del partit i bla, bla, bla... Pura xerrameca, tot mentida, atès que, per un costat o un altre, sempre t’arriba que un posa a parir a l’altre. I si no ho fan directament els candidats, ho fan les persones del seu entorn, ja que per fer campanya a favor dels seus, han de malparlar dels altres. O no?

Aquesta és la realitat, si és que hi ha primàries de veritat. Una altra cosa són els muntatges pensats únicament per mirar d’obtenir titulars de premsa, ja que aquesta és una manera d’aconseguir que es parli gratuïtament d’allò que es vol i que d’una altra manera passaria completament desapercebut.

Bé!, espero que la manera de triar candidat dintre dels partits millori, igual que espero que algun dia els grups siguin realment tan democràtics com tantes vegades s’omplen la boca de dir i que permetin fer candidatures amb llistes obertes.

Salut.