Segons l’escrit del Periòdic del 20/01/2012 de Pere Ponts.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, deia la cançó, de Quicu Pi de la Serra, en un temps de grisor perpètua on la ingravidesa estava reservada a la gossa Laika com a primera cosmonauta de l’antiga Unió Soviètica. Ara, però, en plena era de low cost, han estat precisament els controladors aeris els que ens han fet adonar que no cal enlairar-se per enfosquir les esperances de dignitat i subsistència del planeta.
Ja s’han encarregat els monstres de les finances des dels seus temples bancaris i els titellaires de la funció política des dels seus pedestals de fang de fer-nos veure que no cal aixecar-se ni un pam de terra per enviar-nos a tots a les clavegueres del subsòl. Darrere l’intangible designi dels mercats, els descens els inferns de les primes de risc i l’aparició de gendres monàrquics “de conducta inapropiada” vivim immersos en el parany de la preservació del benestar d’uns quants a canvi del desnonament de la resta.
“Cultura rima amb amargura, amb pura cara dura”, la que tenen tots aquells que la consideren prescindible, predisposada que en lloc de tisores l’esmicolin a cops de destral. Potser és cert, com segueix dient la lletra unes rengleres més avall “que abans s’ha de menjar, jaure, i pair be; després ja en parlarem si en teniu ganes, que ningú s’ha ferit per no llegir”. Però intento imaginar un món sense lletres, sense cançons, sense escenaris que les escampin, sense emocions que les comparteixin, sense idearis que les sublevin, i és quan veig els fills de puta fent pràctiques de vol. En el fons a l’esquerra s’entreveu una clariana.
Jordi Coch.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, deia la cançó, de Quicu Pi de la Serra, en un temps de grisor perpètua on la ingravidesa estava reservada a la gossa Laika com a primera cosmonauta de l’antiga Unió Soviètica. Ara, però, en plena era de low cost, han estat precisament els controladors aeris els que ens han fet adonar que no cal enlairar-se per enfosquir les esperances de dignitat i subsistència del planeta.
Ja s’han encarregat els monstres de les finances des dels seus temples bancaris i els titellaires de la funció política des dels seus pedestals de fang de fer-nos veure que no cal aixecar-se ni un pam de terra per enviar-nos a tots a les clavegueres del subsòl. Darrere l’intangible designi dels mercats, els descens els inferns de les primes de risc i l’aparició de gendres monàrquics “de conducta inapropiada” vivim immersos en el parany de la preservació del benestar d’uns quants a canvi del desnonament de la resta.
“Cultura rima amb amargura, amb pura cara dura”, la que tenen tots aquells que la consideren prescindible, predisposada que en lloc de tisores l’esmicolin a cops de destral. Potser és cert, com segueix dient la lletra unes rengleres més avall “que abans s’ha de menjar, jaure, i pair be; després ja en parlarem si en teniu ganes, que ningú s’ha ferit per no llegir”. Però intento imaginar un món sense lletres, sense cançons, sense escenaris que les escampin, sense emocions que les comparteixin, sense idearis que les sublevin, i és quan veig els fills de puta fent pràctiques de vol. En el fons a l’esquerra s’entreveu una clariana.
Jordi Coch.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada