Desitjos que no desitjaria.

Bon any 2014. Aquest és el meu desig personal per a totes les persones de bona voluntat, però no per aquells que només es de pura expressió, sinó que els meus desitjos son per aquells que demostren en fets allò que prediquen.

Quan decideixo fer aquesta felicitació encara manquen uns dies perquè sigui el nou any, tot i que, malgrat l’optimisme que un pot tenir, no crec que els titular de la premsa siguin per alguna vegada positius.

No se si es pot acabar l’any 2013 amb tantes males noticies com les que hem tingut fins ara, segur que encara es pot empitjorar més si cal, ateses les nefastes accions polítiques del nostre govern central. Tampoc dic que el nostre govern autònom no se’n lliure de ser, com a mínim, un dubtós administrador dels nostres impostos i de les prioritats dels ciutadans, alhora de distribuir les partides que escassament ens arriben de Madrid, segons les pressions, i en el moment que aquest ens les vol  aplicar.

No cal que posi l’accent en cada una de les coses que les decisions dels nostres polítics ens afecten directament, i que cada matí tenim als mitjans, tots en tenim constància, però estic convençut que encara moltes persones del nostre País petit, encara hi posarien algun altre que no surten en aquests mitjans les quals les podríem qualificar de danys col·laterals de les cagades dels altres.

La penúltima es la que afecte directament a totes las llars, em refereixo a la pujada de la llum, i que indirectament també ens afecta per la pujada de productes que per sistema tots necessiten d’energia, des de la seva fabricació fins aquella que necessita conservació i exposició.

No se si amb aquesta maniobra un tant obscura de les empreses elèctriques, algú encara li queda algun dubte de qui realment mana en aquesta Espanya, ho potser per no assenyalar ningú posaríem la paraula mercats.

Ara resulta que per Nadal ens hem de creure que ja està tot solucionat, que els brots verds ja son tan grans que s’han convertit en arbres, que podem gastar sense por, que no cal que estalviem per pagar l’energia que gastem, tenim el govern de Catalunya que ens pagarà la factura, no sigui que les companyies elèctriques no tinguin un benefici superior a la de l’any anterior, per poder pagar aquells sous astronòmics que tenen els EX POLÍTICS ESPANYOLS que estan en nòmina a la junta directiva d’aquestes empreses. Vergonyós.

Personalment no se com serà aquest any 2014, però crec que tampoc es pot ser massa optimista respecte a la recuperació econòmica, això pel que fa al nostre ESTAT, en majúscules, com es diu ara, ja que es molt el deute i els interessos que aquest suposa, però personalment amb cenyiria més amb l’economia de cada una de les llars, aquesta economia que cada un de nosaltres pot dominar, depenent dels ingressos. No feu cas d’aquells que saben que es gasta cada un dels ciutadans, amb la loteria, per Nadal, en marisc, o amb punyetes, això ho sap cada un a casa seva, i no es pot estirar més al braç que la màniga, hem de ser i comportar-nos com a catalans, haguem nascut o no a Catalunya. No es cap vergonya per una persona honesta saber viure amb el que es te, i si es dóna el cas encara poder estalviar.

Uns exemples per recordar aquells que varen fer cas als polítics, que varen donar diners per fer algunes coses com per exemple: camps de plaques solars per fer energia, podran fer front a la inversió feta?  Els que varen demanar préstecs per construir i comprar terrenys agrícoles forçant a Ajuntaments a modificar els seus Plans Generals, podran aguantar les seves empreses? Aquells que varen demanar préstecs per poder adquirir la seva llar, no dic aquells especuladors, molts ja han estat desnonats. Ajuntaments que varen acollir-se al Pla Zapatero per fer inversions en alguns municipis, i que la medalla se l’ha posat l’alcalde de torn només per aconseguir vots, qui paga ara aquestes inversions?. I no vull pensar que alguns matrimonis varen anar a buscar un infant només per el xec nadó, això ja seria de jutjat de guàrdia.

Segur que encara hi ha molts més exemples que aquests. Penso que senten be el que realment vull exposar. Hem de tornar al que s’ha fet tota la vida, almenys els de la meva generació, i malauradament aquesta generació es la que pot aguantar la nefasta gestió d’aquells que ens han abocat aquesta disbauxa, que tenim que pagar entre tots menys ells, aquesta generació és la que encara pot fer front aquells que un dia varen voler independitzar-se, hi ho han fet molt malament, ho han fet endeutant-se de per vida, inclòs traspassar-la als seus propis fills, i han tingut que tornar als orígens.

Es molt dur tenir que dir això però la realitat també es dura al igual que la vida honesta. Costa molt poc posar una parrafada en la Constitució donant entendre que l’habitatge és un dret per tothom, el que no diu és que sigui tan fàcil com ens han volgut vendre fins ara per poder-la adquirir.  Per sort la majoria de mortals encara saben que només hi ha una manera de viure i sobreviure, que és treballant, i no estafant, ni robant, ni guanyant unes mensualitats que algunes son milers de vegades el del interprofessional.

Aquest any 2014 hem de donar exemple als nostres polítics, ensenyant-los com s’ha d’actuar i administrar millor les nostres llars, ja que ells no fan res. Ara fa un any o dos segons es miri, algú va dir que faria un govern dels millors, i que aprimaria les institucions per així fer un estalvi en els catalans, que s’ha fet al respecte? El que s’ha fet és abaixar jornals a funcionaris, i no pagar les pagues extres, i si per això fos poc, no tan sols no s’han aprimat les estructures, si no que ara ens hem de dotar-nos de més per fer front a la independència. Caram!! Quin futur més brillant ens espera.

Per finalitzar, vull ser políticament correcte i felicitar a tothom un bon Nadal, i una bona entrada d’any Nou, i que penseu en vosaltres, no espereu que ningú vingui a tareu-vos las castanyes del foc, fem-ho nosaltres mateixos. Ser que tornar enrere es el que no tocaria però ja podeu veure el que ha passat en moltes d’aquelles coses que pensàvem que ja les teníem superades, com ara la Llei de l’avortament. La pregunta que tinc és si en un futur ens obligaran a parlar al castellà i cantar el cara el sol, espero no viure si és que ho he de veure.

Salut.

 

          

Ja tenim pregunta i data

Vagi per endavant que la pregunta no em desagrada i crec, sincerament, que és molt inclusiva. I això és bo per a Catalunya, atès que, deixant de banda les banderes i les ideologies, moltes persones d’aquest país, i parlo de Catalunya, tenen problemes, independentment de la seva manera de pensar. També els polítics que, de moment, se n’han deslliurat també es veuen afectats per aquests mateixos problemes. S’entén, oi?

Exposo aquest criteri perquè detecto en alguns articles a la premsa i en els posicionaments de segons quins tertulians que, quan no tenen arguments per seguir defensant les seves postures, recorren al populisme tot manifestant que s’hauria d’atendre més les necessitats dels desvalguts que no emmerdar-se a demanar si volem o no ser independents. Home! Personalment penso que va lligat una cosa amb l’altra; el que no sé si primer és l’ou o la gallina.

Però passat el temps i amb ell esgotades les vies del diàleg, vull dir que ens hem carregat de raons per anar avançat. De motius n'hi ha per donar i per vendre. Alguns relacionats amb l’abús de poder tot i que el més gros es va donar quan, després de quatre anys, ens vàrem assabentar que, segons el Sr. Guerra, “nos cepillamos el Estatuto de Catalunya”. Crec que ja era hora de prémer l’accelerador i de posar el govern de l’Estat espanyol entre les cordes. Perquè, no ens enganyem, ells pensaven que no arribaria el dia. I, vés per on, ha arribat; el primer d’un llarg camí, això sí, amb molts entrebancs, molts.  

Posaré un símil que no té cap ideologia ni cap bandera, sinó que és fruit de la mateixa vida.

Això que passa ara a Catalunya és com quan un fill, tot i estar bé a casa dels pares, arriba un moment a la vida que vol independitzar-se. Els pares, commoguts, posen de manifest l’amor que senten per aquest fill, li diuen que no fa bé i li posen molts exemples de fracassos i molts entrebancs. Tot pensat només perquè es quedi. Sempre hi ha excepcions, però.

Però aquest fill és tossut i ja visualitza com serà la vida fora de la llar paterna. Per tot plegat, insisteix en posar punt final a la convivència al mateix sostre i, a la vegada, enceta el seu propi projecte d’independització. Després de molts estires i arronses, finalment els pares respecten la decisió del fill i li donen suport.

Ara bé, aquesta comparació no es pot traslladar al govern espanyol. Ni Espanya és casa nostra, ni el govern ens fa de pares, ni ens entenen quan parlem, ni fan cap esforç per intentar-ho.

Les persones que suposadament haurien de cuidar-nos com un pare amb disset fills -un d’ells, Catalunya- ja ha deixat clar que no ens deixarà anar tan fàcilment perquè sap que som els qui més aportem al manteniment de la llar. Davant d’això, a aquest fill que es vol independitzar no se li dóna ni per a la seva manutenció.

Per finalitzar, i per no perdre la costum, vull fer una critica al meus companys socialistes. Matisaré, als socialistes de la corda del Sr. Navarro. Sincerament, després de quedar fora de l’acord dels que han pactat la data i la pregunta, ara han quedat amb el cul a l’aire davant del seu propi electorat. Per què no fa ara un consell extraordinari per copsar l’opinió dels seus? Sort que el vot de la consulta és secret i molts socialistes votaran SÍ, SÍ. Almenys podran expressar-se lliurament i donar a conèixer la seva opinió envers una qüestió cabdal. No serà, però, gràcies al Sr. Navarro i el nucli dur de l’executiva del PSC que prefereix brindar al costat del bloc dels que no ens deixen ni dipositar una papereta en una urna.

Quin greu que em sap per aquells que un dia ens vàrem creure que el PSC era un partit tan inclusiu com la pregunta que s’ha consensuat. El Sr. Navarro només és el representant d’algunes persones del partit socialista i mai tindrà el vot dels que realment un dia ens vàrem sentir socialistes; que ens vàrem sentir del PSC. La C, per cert,  vol dir Catalunya. S’entén oi?         

El PP en contra dels catalans, siguin o no de Catalunya

Ja fa temps que el govern del PP es troba en un estat nostàlgic tot recordant el seu líder polític, Francisco Franco Bahamonde, i el seu cara al sol. També fa temps que intenta tallar de soca-rel tot allò que té caire catalanista i que està mirant de recuperar a marxes forçades aquells territoris d’influència catalana on encara hi manté alguns governs. Aprofitant la seva majoria absoluta estatal, els populars pressionen els governs autònoms de València i les Balears perquè segueixin al peu de la lletra les directrius que marca el full de ruta de la FAES.

Personalment, em ve a la memòria aquell episodi en què el govern del PP de València va entrar en polèmica amb el de Catalunya per la reciprocitat dels canals de televisió. Durant un temps, els valencians podien veure TV3 i els catalans podíem veure Canal 9. La tallada de les emissions de la televisió catalana va ser el primer cop mortal perquè aquestes dues terres tan agermanades perdessin un vehicle bàsic de vinculació per primer cop en la història després de la mort del dictador.

Un altre cas molt recent ha estat el protagonitzat pel govern de les Illes quan va expressar la seva intenció de canviar el nom oficial de Maó pel de Mahón. No em direu que no són ganes de buscar merder on no n’hi ha, oi? Una altra acció inequívoca es va produir aquest setembre quan el govern Bauzá es va posar en contra tota la comunitat educativa balear -amb les famílies dels alumnes al capdavant- davant la seva voluntat de reduir l’ensenyament en llengua catalana. I no em direu que a Catalunya no ho han provat manta vegades, amb l’aprovació de la nova Llei LOMCE com a últim intent que, alguns, qualifiquen de definitiu. Esperem que no!

Jo crec que la gent que composa aquests governs deu tenir el seu entorn més proper a la lluna. Com poden anar pel carrer amb la cara alta? Avui, possiblement, poden eludir la gent del carrer gràcies als automòbils oficials pagats per tots els ciutadans però demà, quan ja no siguin al govern, de debò pensen que ningú els hi dirà el nom del porc? Però bé, aquest tipus de gent passa de tot i de tots.

L’actuació més sonada –descarada- duta a terme amb nocturnitat i traïdoria va tenir lloc el 28 de novembre a les 12.19 h. amb el tancament de la ràdio i la televisió pública valenciana Nou –antigament, coneguda com a Canal 9. I el més greu de tot plegat és que passin aquests fets tan greus sense cap conseqüència.

Segons el govern del PP valencià, el tancament ha vingut motivat davant la negativa d’acceptar una sentència judicial que obligava a readmetre els treballadors que havien estat acomiadats en un ERO que ara s’ha demostrat irregular. Segons el president Fabra, al cost econòmic que això representava era impossible d’assumir i actualment existeixen altres prioritats envers els ciutadans. Veritat o mentida?

El president Mas diu que no vol ficar-se ja que són problemes d’una altra comunitat. Personalment, reconec que no estic d’acord amb ell. Crec que en tot allò que sigui malmetre la cultura i la llengua hi hem d’estar en contra i fer-ho palès, vingui d’on vingui. També ha dit que a Catalunya no passaria mai el que ha passat a València. Torno, humilment, a discrepar del que diu el meu President.

El Sr. Mas, avui president de la Generalitat de Catalunya, no ens pot garantir que mai tindrem un govern del PP atès que aquesta qüestió només és a les mans dels ciutadans que resideixen a Catalunya. En conseqüència, demanaria a tothom que féssim una reflexió a partir del que està passant en els llocs on hi ha un govern del PP. Si els que viuen i treballen a Catalunya som catalans, pel bé de la nostra nació, no hem de deixar que a Catalunya ens governin els hereus del dictador.

Amb l’ànim de ser optimista, un dia vols pensar que les coses poden millorar. Però fets com els que passen a València –d’aquí varen sortir els tancs d’en Tejero el 23-F- et fan pensar que el sistema democràtic que tenim és molt feble, que està agafat amb pinces i que som a les mans de persones que amb un simple decret poden destruir la feina d’anys sense que succeeixi absolutament res. Fins que un dia, això sí, algú estigui tan emprenyat que passi alguna de grossa. Llavors ens estranyarem i ens preguntarem com ha pogut ser?

Les persones tenim uns límits i em nego a claudicar només perquè hem de ser tolerants, democràtics i respectar el resultats que surtin de les urnes. Tot això està molt bé, però davant de polítics que ens governen i que actuen en contra del que van dir que farien, amb accions que són del tot antidemocràtiques com les que he anomenat, què hem de fer als ciutadans? Amagar el cap sota l’ala? Així els hi ha anat als treballadors, informadors i periodistes de Canal 9 que han callat durant anys per salvar el cul!  

A voltes arribes a pensar que els politics estan en política per espatllar, embolicar, avorrir i trencar els acords. Ja sé que el que tenim actualment, dintre del dolent, és el millor; però hi ha coses en què més valdria que els politics no s’hi fiquessin ja que no solucionen res, ni serveixen per res i són només instruments per cobrar dietes sovint injustificades. Un exemple el tenim amb la comissió pública de RTVV on el control polític no ha servit de res. O potser sí, qui sap si això no és el principi d’una RTVV privada. RTV-Fabra & amics. Temps al temps.