Som esclaus de les tecnologies?

L’altre dia ajudant a la meva neta a fer els deures, el que abans en dèiem devers, em va preguntar si actualment hi havia esclaus. Be, vaig quedar una mica estorat per la pregunta però desprès em va explicar que estava fent un treball de les diferents èpoques que ha viscut el nostre Món.

Desprès de pensar com podria respondre i explicar-l’hi a una adolescent el que jo penso sobre l’esclavitud, i fent-ho lligar amb l’actualitat li vaig donar una resposta curta i rasa. Si que ni han, tot i que acte seguit li vaig explicar el meu punt de vista sobre la resposta.  Els esclaus que hi ha avui dia son fruit d’altres necessitats i de molts actes que nosaltres mateixos ens imposem davant de la pròpia vida, la qual la justifiquem de moltes maneres i és que ho fem per estar al dia davant de la pròpia societat.

Tot i que em va costar una mica fer la comparació que fos entenedora, atès que en la lliçó sortien esclaus que eren fuetejats  i de fer-los servir com animals de carga, amb l’esclavitud actual, no és així. Actualment no és tan el maltractament físic com temps enrere, però no es menys traumàtica ni menys dolorosa.  La meva tasca va ser dedicar el temps necessari per que aquella adolescent entengués el que jo l’hi volia transmetre, i de pas, poder-li donar l’oportunitat de que ella mateixa pogués fer-se la seva pròpia idea, per això vaig recórrer al més simple, posant exemples.  

El primer exemple ho vaig tenir fàcil, l’hi vaig posar un de molt ampli i actual que son les noves tecnologies com ara el mòbil, i que té moltes aplicacions com ara el Whatsapp. Això també es ser esclau d’un aparell, ja que sembla ser que, és més important atendre un missatge que la conversa que puguem tenir amb els familiars i amics. La resposta de l’adolescent va ser un somriure. Ho va entendre, i em vaig donar per satisfet.

L’altre exemple que també em va ser fàcil fer l’exposició, es un tema actual com son les hipoteques bancàries que existeixen sobre les llars de moltes persones, que per el que vaig detectar, sàvia més del que l’hi parlava quan feia referència als desnonaments, que no amb lo esclau que es convertia una persona de una entitat bancària quan es demanava una hipoteca.

Un cop passat una estona i donat el interès que la persona em dedicava al posar uns exemples concrets, vaig optar per posar-ne alguns de més genèrics, esperant que les meves reflexions servissin d’un punt d’alerta per part seva, i fruit de  les meves paraules l’adolescent tingués l’opció de triar en un futur quelcom de tot plegat.

Vaig finalitzar el meu ajut a una estudiant de sisè amb una reflexió. La vida et dóna i et treu oportunitats les quals una persona per si sola ha de saber com gestionar, pot ser bona o dolenta en funció de com es fa servir, el que esta clar es que res ha de ser una obsessió.

I personalment també crec que, és evident que la vida de les persones ha canviat, per bé i per mal amb aquests ordinadors a la mà que son els mòbils. Encara que més enllà del que és visible, tant sols el sentim comú per ara. Molts fan esment parlant dels efectes indesitjables de l’ús inconvenient del mòbil i de les xarxes socials. Perquè encara no hi han estudis que parlin sobre aquests efectes. Si que hi ha preocupació evident perquè els adolescents no es converteixen en edictes, però excepte casos flagrants, l’abús dels adults es considera tolerant.

Mal fet, no podem donar exemples als nostres fills o néts posant un fet  de que nosaltres ho podem fer perquè som grans. Sabem que estem en una fase inicial, acceptem que hi ha un problema, però encara no pensem en quines conseqüències en un futur tindrà. No és  qüestió de caure en les mans de la tecnologia, però si que no és necessària ni normal estar permanentment pendent del mòbil, si seguim per aquest camí aviat una part de la societat serà mes bel·ligerant amb el que interromp una conversa per comprovar si ha rebut un missatge al Whatsapp.

Potser en un futur proper està en un cartell que ja diuen que es veu en alguns llocs, “No tenim wi-fi, parlin entre vostès”. Encara que la veritat és que aquesta crida contra les xarxes socials s’ha donat a conèixer perquè córrer per la xarxa social de Twitter.

J.Coch.

L’ésser humà es molt complex i no ho aguanta tot

Em poso al davant de l’ordinador per posar negre sobre blanc les meves reflexions davant de la mort de la presidenta de la diputació de Lleó, Isabel Carrasco, tot esforçant-me al màxim per tal que no es puguin malentendre les meves paraules.

Primer de tot, dissiparé tot dubte condemnant a priori i sense pal·liatius aquest assassinat. Cap persona mereix la mort pel sol fet de ser persona, ni tampoc cap tipus de maltractament exercit per un altre.

Si aquest fos el primer manament del comportament humà i fos d’obligat compliment per a tothom, ens estalviaríem molts dels mals tràngols i patiments que avui les persones hem de suportar.

Molta gent es troba lluny dels principis humans i ètics més fonamentals i justament fan tot el contrari d’allò que seria convenient. Malauradament, proliferen els individus que es creuen éssers superiors i que actuen com si estiguessin per sobre dels altres, com si es trobessin per sobre de la pròpia Llei pel simple fet d’exercir alguna mena de poder. Alguns, a més, són autèntics provocadors de disturbis i maltractadors psicològics amb el poder de fer que altres perdin tot control i arribin, fins i tot, a l’assassinat sense que importi res del que després els hi pugui passar si ho fan amb la idea de protegir els seus éssers estimats.

Tots tenim algun conegut i/o familiar –fins i tot nosaltres mateixos- que pateix algun tipus de mobbingque posant al límit la nostra capacitat de resistència. Es diu que el temps ho cura tot, que la distància ajuda a oblidar, però personalment estic convençut que l’ésser humà no ho aguanta tot i que es revela envers les injustícies i les prepotències exercides pels altres.

Dit això, i tornant a la mort a trets d’Isabel Carrasco, la senyora dels dotze càrrecs, tal com era coneguda, estic convençut que mai podrem conèixer la veritat del que va ser realment el detonant que va provocar que una persona agafés una pistola i matés una altra a sang calenta.

Ara tothom especularà i es faran debats a nombrosos programes pensant en obtenir màximes audiències, malgrat que difícilment s’aprofundirà en les causes que han fet que la persona en qüestió perdés els estreps i cometés aquesta barbàrie. Jo no dic que la persona tirotejada s’ho hagués buscat, per descomptat!, però sí que molt probablement va provocar alguna alteració en l’estat d’ànim de la seva executora que la va portar a actuar d’aquesta manera.    

En altres articles he fet referència al comportament poc ètic d’alguns polítics, banquers, i directius d’empreses públiques i privades com a generadors de polèmiques col·lectives, alhora que he alertat que arribaria un moment en què les persones potser no aguantaríem tanta cara dura atès que sempre ens toca pagar la festa als mateixos en forma de retallades i pujades d’impostos. Això també és fer mobbing i maltractament.

Tenim la sort que en el nostre Estat no existeix el lliure marcat d’armes i no es pot comprar una pistola com aquell que va a buscar el pa; si no, aquest assassinat no hagués estat el primer. Hi ha molta gent desesperada que ha escollit llevar-se la seva pròpia vida suïcidant-se. Aquesta persona ha triat prendre la de l’altre, potser empesa per la impotència que genera detectar que moltes lleis estan fetes per salvar el cul dels que la fan grossa però en canvi són més aviat escasses quan busques que et protegeixen d’aquells que t’han arruïnat la vida en connivència dels que, en principi, t’han de protegir.

Qui sap què se li passa a un pel cap quan decideix agafar una arma i endur-se per davant algú altre actuant d’una manera reprovable ateses les lleis dels humans. Però tots sabem que hi ha fets i moments a la vida que no entenen de lleis. D’igual manera veiem cada dia comportaments inexplicables d’uns perjudicant d’altres tan sols per diners i/o per revenja. Esperem que aquest cas sigui l’únic. El meu condol a la família.

J.Coch

Maig 2014.

La mida si que importa en política.

El pes polític dels municipis, es mesura per la possibilitat de treure una  quantitat de vots els quals poden ajudar als partits a aconseguir més o menys escons, i en conseqüència aconseguir més o menys estaments supramunicipals, com ara Parlament, Diputacions, Consells Comarcals Ajuntaments, etc.   

Fruit d’aquest pes, les direccions d’aquests partits polítics decideixen si castigar o premiar durant la legislatura aquell municipi, i de retruc, es transforma en prioritat o no en Seu Parlamentaria, per el partit en qüestió, la qual pren diverses formes per ser discutida o debatuda. Pot ser una moció,  una proposició no de Llei, una proposta de resolució, en forma de pregunta, un control al govern, etc. I últimament també es presenten propostes als Parlaments fruit de presentació de signatures dels ciutadans. Iniciativa Legislativa Popular, una ILP.

Tots aquests noms son maneres de portar al parlament la demanda de qualsevol municipi petit o gran i que per el seu municipi normalment és la prioritat número u, ara, un altre cosa és que el partit en qüestió presenti aquesta prioritat d’un municipi per ser guanyada o merament per fer política.  

Posaré exemples perquè ens entenguem. A Cubelles, al llarg dels últims setanta anys ha tingut moltes prioritats, començant per la Tèrmica, la continuïtat de la circumval·lació de Vilanova C-31, la qual desemboca a Cubelles, el desplaçament més a la muntanya de l’Autopista Pau Casals al seu pas per Cubelles etc.  

Totes aquestes infraestructures han tingut defensors i detractors però mai s’ha aconseguit res políticament, d’aquells que en principi les seves reivindicacions eren en defensa del municipi. Primer per tenir a Cubelles molts anys un govern independent, que no independentista, el qual la seva força no anava més enllà que la del seu propi municipi; això vol dir que per no tenir, només tenia el pes necessari per donar més o menys representants tan sols a un estament supramunicipal, al Consell Comarcal del Garraf, el qual és com el seu nom indica, Comarcal.

Sé que les comparacions sempre solen ser odioses, però no sé altre manera millor de poder definir el que duran els dotze anys que he dedicat a la política, he constatat i estic segur que molts lligaran caps i es desfaran moltes incògnites. Vilanova ha aconseguit dues infraestructures que el nostre municipi n’està patint les conseqüències. Primer, una autopista gratuïta, el seu pas per el seu municipi, i un cinturo per treure trànsit de dintre de la seva població, però que desemboca a Cubelles, em refereixo a la C-31. això ho ha aconseguit fruit del seu pes polític.

Aquests fets son indicadors de que quan Vilanova demanava al govern de la Generalitat quelcom per el seu municipi, sempre ho ha fet pensant només amb ell, mai ho ha defensat com a capital de Comarca. Per tant, si que la mida del municipi en política es important, ja que el pes polític  que té Vilanova per ella sola li permet obtenir redit polític per els seus vilatans.  

Encara recordo aquell temps que Vilanova aconseguia del Departament d’Ensenyament un nou institut més del que ja tenia, amb la ràtio que li donaven els alumnes del municipi de cubelles, atès que a Cubelles, els nois i noies tenien que marxar del seu municipi per manca d’institut i mentrestant, Cubelles surtin al carrer fent manifestacions per aconseguir el primer institut. I com aquesta n’explicaria  moltes d’altres.

Soc conscient de la dita que diu que, el peix gros es menja el petit, i en política encara és més real, però caram, també les persones dirigents locals i comarcals i tenen molt a veure, depenent de la seva sensibilitat per defensar la comarca, però be, així ens va, cada un escombra cap a casa seva, i alguns altres no tenen ni granera per poder escombrar.

Lligant aquests exemples no m’agradaria treure la il·lusió d’aquells que han vist aquests dies aprovar al Parlament de Catalunya els acords que també varen ser aprovats en cada Ajuntament, afectat que han demanat la descatalogació de la Carretera C-31 com a via de la xarxa bàsica de carreteres de Catalunya al seu pas per l’àmbit Penedès. El que no puc entendre es com es defineix i que avarca aquest àmbit, com a Comarca Penedès, Vegueria, Gran Penedès, et.. i altres noms que amb el temps han sorgit, com els de Cubelles i Cunit, el Penedès Marítim.. El que no tinc cap dubte es que l’aprovació de la proposta en el Parlament no serà executada per part del que avui ens governa a Catalunya, atès que el seu vot en el Parlament va ser encontra.

Que vull dir amb tot això? Vull dir que mentre en política no hi hagi més coherència amb el que es vota als Plens dels Ajuntaments i el que es vota desprès al Parlament, no ens poden demanar als ciutadans més implicació, si el mateix grup vota la mateixa proposta diferent en un lloc que l’altre, sense que els hi pugin els colors. En el fons aquest és el raonament de tot plegat, que la mida en política si importa i els de CIU avui per avui son els que la tenen més grossa. No sigueu mal pensats, em refereixo a la responsabilitat de governar i legislar Catalunya, no em refereixo a res més. Salut.

J.Coch.

Maig del 2014.  

Una passa més al voltant de la Tèrmica del Foix. Cubelles.

La vida o el destí  a voltes ens depara situacions ben estranyes. Per molts dies que passin i per moltes coses que vulguem canviar, el temps sempre acaba confluint igual que fa l’aigua abans de recuperar allò que se li ha pres.

Quan escric aquestes ratlles, 29 d’abril, enterren la persona que va posar en safata de plata el fet que a Cubelles hi hagi una central tèrmica. L’exalcalde Batet, tal com tothom el coneixia, sempre serà recordat com la persona responsable de la instal·lació d’aquest conflictiu equipament.

Tot plegat, vist amb la perspectiva del temps, ha estat lamentable per als interessos del poble. Això sí, no per a tothom, ja que n’hi van haver que engruixiren els seus comptes bancaris i que encara avui defensen la decisió presa per aquell que ara diuen que confonia la seva dedicació professional -corredor de finques- amb la d’alcalde.

He de dir que no ha estat l’únic confós com Alcalde. En el llibre que va escriure en Xavier Puig Rovira sobre l’Entesa també es diu el mateix de l’exalcalde Piñol, que sovint confonia la res pública amb l’esfera personal. Deu ser per aquella frase que encara avui fan anar molts polítics massa alegrement: “l’estimació per Cubelles”. L’estima que professen alguns pel nostre poble deu anar en funció del que ingressen en el seu compte corrent.

Molts d’aquells que s’oposaren a la Tèrmica, més endavant varen saber treure un rèdit polític de la seva postura. De fet, el temps els féu virar 180º i, l’any 1995, molts dels que ens hem dedicat a l’activitat pública ens els vàrem trobar defensant a capa i espasa la Tèrmica justament des de la mateixa formació política que va néixer en contra de la central. També aquests han enganyat el seu poble.

Tornant a les confluències de la vida, a bona part dels actuals responsables polítics de Cubelles també caldrà recorda’ls-hi que en tot aquest temps no han fet res per demanar l’anul·lació de la qualificació de zona energètica que ostenta l’emplaçament on està implantada actualment aquesta Tèrmica.

És per això que la companyia propietària d’aquests terrenys i de la seva explotació no vol perdre aquests drets de cara al futur, atès que l’energia sempre és i serà necessària.

I aquí és on rau el problema de fons i a on recau la responsabilitat dels polítics de Cubelles, la no aprovació d’un Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) a on consti l’eliminació d’aquesta zona energètica. Ja sabem que probablement no seria aprovat pels organismes superiors, però si aquesta és la voluntat, almenys s’ha de lluitar per poder-la acomplir. No fer res és tant com deixar fer als altres.

He llegit l’article del Sr. Grau, regidor del govern de Cubelles, a l’Eix Diari, tot i que no sé amb quin dels seus nombrosos barrets l’ha redactat. El text està signat tan sols amb el seu nom i sense afegir la condició de periodista, tal com sol fer en altres escrits, malgrat que el digital XarxaPenedès.cat diu que qui signa l’escrit és el portantveu del govern de Cubelles. Tot plegat sembla un petit detall sense importància, però personalment crec que sí que la té, i molta.

Pel que fa al contingut, tant si el signa d’una manera com d’una altra, crec que utilitza frases que no es corresponen al llenguatge propi ni d’un representant polític ni d’un periodista, ja que no ajuda a calmar els sentiments que encara desperta en molta gent del municipi als quals els hi ha anat força bé. El seu escrit respira un cert ressentiment i un xic de ràbia continguda fruit d’aquells enfrontaments del passat, alhora que dóna a entendre, amb una certa alegria, que mort el dictador, morta la dictadura, i no és així. Encara hi ha molta feina a fer i molta lluita abans de rematar la feina. I no està de més recordar-li que bona part d’aquesta lluita és a les seves mans, atès que alguns d’aquells que vàrem dedicar moltes hores a elevar acords, escrits i instàncies a estaments supramunicipals ja no estem en política per poder tirar del carro.

M’agradaria recordar-li que hi ha pocs documents registrats en el departament de Medi Ambient de la Generalitat demanant el desmantellament de la Tèrmica. Alguns vàrem donar la cara i vàrem signar documents demanant la suspensió de l’atorgament de llicència per a la construcció d’una nova central de cicle combinat a Cubelles, atès que el Pla d’Energia de Catalunya no estava aprovat. Aquest primer document es va entrar a la conselleria el 15 de febrer del 2005 i en el nostre Ajuntament el dia 28, amb el número de registre 2005/1649 i estava signat amb al meu puny i lletra i sense escudar-me darrere de cap partit.

Així mateix, tampoc es bo agafar informes mediambientals i plasmar-los en el seu article. I cregui’m que no és un retret, sinó la constatació que el que la gent espera del seu govern són fets, accions, acords de Ple i, sobretot, implicar les dues comarques més afectades, el que ja li dic ara que no és fàcil.

Personalment, m’atribueixo com un fracàs personal el no haver pogut implicar els grups comarcals en una postura ferma sobre la petició de desmantellament de la Tèrmica. Els seus representants, alguns d'ells parlamentaris, mai varen defensar el mateix que reivindicàvem els polítics de Cubelles, sempre varen trobar excuses per no portar-ho al Parlament. Estic parlant de PSC i ICV. En canvi, sí que es van apuntar a demanar que, quan s’implantés la central de cicle combinat, reclaméssim contrapartides per a tota la comarca.

Resumint, no podem cridar victòria per una decisió que s’ha pres al cap de deu anys i que no garanteix al poble que en un futur no ens posin una altra central tèrmica o de cicle combinat per no haver aprovat encara un POUM a on digui molt clar que Cubelles ja no té zona energètica. Mentrestant, fum, fum, fum.

J.Coch. Abril 2014.