La gran Festa Major petita de Cubelles. Cantata 1714-2014. 300 anys vencent.

Entre mitjans de juliol i el mes d’agost es concentren la majoria de festes majors de Catalunya, la qual cosa pot esdevenir un conflicte familiar a l’hora d’haver de decidir en quina trobada vols anar, almenys per a aquells que tenim la sort de poder triar com invertir el temps d’esplai gràcies a la llibertat que et dóna viatjar en una autocaravana.

Dic això perquè la tria que vàrem fer el darrer cap de setmana de juliol, va ser quedar-nos al nostre poble, Cubelles. Per algun motiu que a voltes el destí ens depara, vaig assistir a un acte que, després d’haver-lo gaudit molt intensament, mai m’hagués perdonat perdre’m.

Parlo de la Cantata 1714-2014, 300 anys vencent, de Josep Rosinach Boronat, posada en una fantàstica escena a la plaça del Centre Social de Cubelles.

No sé si el que expressaré en aquestes línies només ho vaig sentir jo o va ser compartit, però sí que intentaré definir i/o descriure l’esborronament de la pell, el nus a la gola i els ulls humits a punt de treure el mocador; cosa que no vaig fer per vergonya de mostrar davant dels altres l’emoció sentida després de l’impacte provocat per les paraules penetradores dels rapsodes, la barreja de la música intensa i la força que fa que hagis d’empassar-te la saliva per no plorar.

Personalment sé, i sempre ho amago, que la sensibilitat en temes de Catalunya em guanya qualsevol partida, gairebé més que l’amor. Per a alguns pot ser una cosa ridícula, però per a mi són sentiments que no puc dissimular. Estic segur, i sense por a equivocar-me, que varen ser moltes les persones a les que els hi va caure més d’una llagrimeta. I això només passa quan es barregen sentiments, estimació, respecte i molt d’amor per una terra que és la nostra terra. Encara que alguns segueixin insistint amb la unitat d’Espanya, per als catalans sempre serà primer Catalunya.

Penso que el que va passar la nit de San Jaume al meu poble, és reconèixer que Cubelles s’ha fet gran, almenys pel que fa a la CULTURA, en majúscules. No són actes que es puguin muntar en qualsevol municipi, sinó que tan sols es poden fer en aquells pobles i viles de gent d’arrels profundament catalanes. Llàstima que en la política no podem dir al mateix. Però no barregem les coses, tot i que l’àrea de Cultura també hi ha posat molta implicació. 

Fent referència al gruix del contingut dalt de l’escenari, he d’expressar la meva sorpresa, per cert, molt gratament, del Cor l’Espiga en el seu conjunt. Personalment, per motius de representació, sempre he escoltat tan sols els cantaires del Cor l’Espiga, mai la recent creada Cor Espiga XXI, i encara menys totes dues corals juntes. El que vaig sentir l’altra nit he de confessar que mai no ho havia experimentat en els diferents actes en què han actuat. Felicitats i endavant corals, el futur només depèn de vosaltres.

Tal vegada, va ser la preparació, la introducció en la història tan ben estructurada i entenedora, amb la beu potent i clara del seu presentador; la sonorització; la unió d’esforços; la posada en escena amb la música contemporània... No sabria dir què és el que va ser, però la veritat és que aquesta cantata sempre anirà amb mi. Amb aquest acte de celebració del Tricentenari de Catalunya a Cubelles, he de confessar que la història m’ha convocat.

Per finalitzar, no puc més que fer-me meu part d’un petit fragment del cant a on es diu que el futur només depèn de nosaltres. I té tota la raó, encara que molts símbols i creences aparentment intocables ara caiguin per terra. Després d’anys de confiança i de representar Catalunya, ara ens sentim enganyats per aquell que ens va liderar durant tants anys a la Generalitat. Però, tanmateix, no podem renunciar a nosaltres mateixos. Hem de tenir present la nostra història com a poble i no perdre mai la nostra entitat, encara que per culpa de persones que diuen representar-nos, malauradament, costi molt de mantenir la confiança. Però el poble, el gruix del poble català, que estima de debò la seva terra, som d’una altra manera. Visca Catalunya. 

Juliol 2014.

J.Coch.

Bones vacances. El setembre tornaré.

Ja som en ple estiu, encara que el clima que tenim ara mateix sigui similar a la inestabilitat que presenta el conjunt del país. No és gaire normal que en un mes de juliol veiem màquines llevaneus pels carrers de ciutats castigades per pedregades de mig metre. Tampoc és normal que, a aquestes alçades de la nostra transició nacional, la majoria dels mortals catalans no sapiguem encara amb quina llei s’empararà la votació del 9-N, perquè jo també vull que sigui legal. Ningú té ganes d’enfrontar-se als tancs amb pedres, si és que en trobem, ja que als carrers ja no tenim ni llambordes.

Pel que fa a les vacances que la majoria fa el mes d’agost, crec que seran bastant diluïdes per a molts, atès els fronts oberts que tenim a Catalunya. I no em refereixo precisament a la classe política, sinó que parlo de molta gent que, per culpa dels polítics i de les seves decisions, tindran unes vacances força precàries.

No és només una qüestió de diners, sinó que dintre de la paraula precarietat s’inclouen molts més elements que formen part d’aquest benestar social que havíem aconseguit amb lluites reivindicatives durant molts anys i que, en poc temps, els governs ens han anant prenen.

També hi posaria la identitat malmesa com a catalans, tot i que tenim exemples de territoris a on el govern estatal, directament, l’ha extingida, com ara al País Valencià i a les Illes. Ara només manca tornar a la persecució del temps del dictador. Sempre he escrit, perquè així ho he percebut, que hi ha majories absolutes dictatorials en democràcia.

Dit tot això, sé que el setembre tots tornarem amb la mateixa indignació -o potser més- que la que ens corseca ara mateix. Fins i tot, haurem perdut algun altre dret. Els problemes s’hauran agreujat una mica més i segur que no serà pas pel síndrome del retorn de vacances, sinó per la incertesa de tot plegat, la qual cosa fa que minvi la il·lusió de tothom per un futur millor.

No vull ser negatiu, però és que costa molt no ser-ne amb tot el que passa al nostre voltant. I, tot i no voler ser materialista, la culpa de tot plegat l’acaben tenint els putos diners i les persones que posen mà a la caixa encoberts per acords signats fets a mida i que han acabat desbancat la banca.

Altres han posat la mà aprofitant pactes de silenci basats en la màxima que entre gossos no hi ha mossegades. Com a conseqüència, s’han estès maneres d’actuar de no sé si dir persones o polítics, què més dóna!, provocant que els costums hagin esdevingut normalitat i, fins i tot, llei per poder incrementar la remuneració del mandatari. És molt vergonyós que polítics que has conegut siguin sospitosos -bé, perdó, presumptes culpables- d’haver cobrat dietes i desplaçaments, adés moltes més coses que aniran sortint. Només cal tirar del fil.

Personalment m’indigna quan recordo, i encara avui sento, discursos de caps de llista d’alguns partits parlant de transparència. És evident que la majoria de la gent no sap com funcionen les administracions públiques de portes en dintre, perquè tampoc queden justificades específicament moltes de les partides que figuren com a genèriques o dintre del que se’n diu “despeses de representació”, ni crec que les persones que votem tinguem perquè saber-ho, ja que se suposa que els nostres representants no han de semblar honestos, sinó que també han de ser-ho.

Tenim sort de l’alcalde de Sabadell, ja que sense ell les persones del carrer no coneixeríem la part fosca d’alguns d’aquests edils de Catalunya. Encara que, per a mi, el jutge hauria d’investigar més alcaldes que no són a la Federació de Municipis de Catalunya i que, a escala més petita, també es fan la seva part. Justificada, sí, però inexplicable ja que cobren per feines que entren dintre de les seves obligació. Són aquestes i altres coses les que durant anys han succeït a diferents governs de gairebé tots els ajuntaments de Catalunya. Sense haver cap acord signat, han existit pactes de silenci amb les diferents complicitats dels que han entrat a governar.

No vull acabar sense fer alguns aclariments per tal que no es produeixin malentesos. No tots els polítics són iguals, hi ha alcaldes de pobles de Catalunya, principalment de municipis molt petits, als quals els costa diners dedicar-se a la política. I ja no parlo d’aquelles persones que sempre hem estat a l’oposició. Recordo quan sentíem el Sr. Mas en campanya dient que aprimaria l’administració i jo pensava que es referia a l’eliminació de dietes, assistències a comissions, comissions de govern extraordinàries, despeses de representació, etc. Il·lús de mi, el que han aprimat són els serveis i no els polítics, als quals hem de mantenir pels temps dels temps i ningú sap ben bé per què.

J.Coch.

Juliol. 2014.

Ajuntament de Cubelles.

Treballadors, funcionaris, govern i oposició. Ferides mal tancades.

Sembla ser que la història es repeteix en el nostre Ajuntament de Cubelles des que aquest qui escriu va ser regidor. O potser és que les males pràctiques sempre han estat així i s’han convertit, amb el temps, en costums.

No em posicionaré entre treballadors i governants, ja que la dita diu que el tercer sempre és el que rep. Però tothom sap que totes dues parts sempre han mirat de conviure, posant-se d’acord quan els hi ha convingut a l’hora de negociar convenis. Tanmateix, no de manera natural, sinó que, normalment, fent callar boques sempre que als negociadors els han estat favorables determinades noves condicions i compromisos que, a voltes, no arribaven a la resta de treballadors amb nòmina. I recordem que l’empresa del poble que més empleats té contractats és l’Ajuntament.

En el que sí em vull centrar és justament en el comunicat que ha fet públic el nostre Ajuntament, en relació a la informació apareguda en data 27 de juny de 2014 al Diari de Vilanova al voltant de la denúncia d’un treballador municipal a cinc funcionaris/es per un cas de presumpta prevaricació. No m’entretindré en el seu contingut, atès que desconec les picabaralles que sempre han existit entre treballadors i governants. I vull subratllar això de governants, ja que el govern parla com a Ajuntament qual li convé.

Tenint en compte la informació de què disposo dels partits de l’oposició, dubto molt que hagin signat aquest comunicat ja que creuen que aquesta denúncia té molt més de recorregut i pot arribar, fins i tot, a responsables polítics. Per tant, no crec que aquesta defensa dels inculpats i l’atac envers el denunciant, fent públic el seu currículum de conflictes amb l’Ajuntament, hagi pogut anar signada per tot l’Ajuntament, tal com els grups del govern exposen interessadament.  

 

Aquest tema de no distingir entre Ajuntament i govern ja ve de lluny. Quan alguna cosa ve maldada, el govern parla com a Ajuntament; en canvi, quan es tracta de posar-se medalles, es parla d’equip de govern. Personalment, sempre m’ha semblat força injust que a l’oposició només se la tingui en compte quan es tracta de menjar-se els marrons dels altres. Aquesta discussió de govern, Ajuntament i oposició ja la vaig incloure en els precs que vaig fer en els Plens Ordinaris durant alguns anys com a càrrec electe, i sempre la història es va repetir. Avui, veig que encara persisteix.

En l’últim punt del comunicat l’Ajuntament diu textualment: “l’Ajuntament de Cubelles es reserva el dret a emprendre les accions legals pertinents en defensa de l’honorabilitat dels funcionaris contra els quals es dirigeix la querella i de la pròpia institució”. Home!!, que tan sols són presumptes. O potser és que algun polític del passat mandat amb tot aquest enrenou pot prendre mal?

Tot i que en el primer punt diu que “l’Ajuntament de Cubelles col·laborarà, com ho ha fet sempre, amb l’administració de la justícia”, crec que aquí és on rau el problema fonamental i etern de la qüestió. El que vull dir és que l’Ajuntament s’ha de mantenir-se neutral i no, com ha fet sempre, influir perquè l’aigua vagi a un molí o a un altre. I en aquest cas sembla ser que està clar a favor de qui treballarà el departament jurídic, i encara més si hi ha denunciada la mateixa secretaria. Això sí, amb els impostos de tots els que en paguem. Noi, ho tens fotut.

 Per finalitzar, crec que no vindria gens malament que, en relació amb aquests dubtes que personalment tinc i que comparteixo amb alguns vilatans envers la signatura del comunicat, els grups de l’oposició reaccionessin de manera ferma i inequívoca. Sincerament, penso que la inacció se’ls pot girar en contra. Ara bé, si mirant cap a un altre costat i recorrent només al remoreig creuen que ja en tenen prou, doncs endavant, que qui dia passa any empeny. Però esteu segurs que no tornaran a sorgir i, potser, quan sigueu vosaltres al govern?

 Tot plegat em fa pensar en aquell altre afer que durant molt de temps va ser conegut com a cas Palou. Arquitectes i aparelladors s’autoencarregaven projectes mitjançant la seva pròpia empresa ubicada a San Pere de Ribes i que podien executar molt bé a les hores de treball en l’Ajuntament de Cubelles. Aleshores governava l’Entesa per Cubelles-FIC. Sabeu com va acabar? Es va arxivar per manca de proves, amb uns arguments un tant peculiars per part del que va fer-ho. Disputes entre ciutadans i polítics deia, d'un cas tan evident.

 

És per això que, per fer justícia real, crec que l’Ajuntament s’ha de mantenir al marge i deixar que actuï la justícia. Tan sols així potser s’aniran tancat ferides, encara que quedin cicatrius. I deixeu-vos estar d’honorabilitat i collonades, que pocs ajuntaments són immaculats i el de Cubelles, he de dir que molt a pesar meu, sempre ha estat sota l’ombra de la sospita. Però tal com deia el molt Honorable President, això avui no toca. Deixem-ho, doncs, per a un altre dia.

 

J. Coch.

Juliol 2014.