Dic això perquè la
tria que vàrem fer el darrer cap de setmana de juliol, va ser quedar-nos al
nostre poble, Cubelles. Per algun motiu que a voltes el destí ens depara, vaig
assistir a un acte que, després d’haver-lo gaudit molt intensament, mai m’hagués
perdonat perdre’m.
Parlo de la Cantata
1714-2014, 300 anys vencent, de Josep Rosinach Boronat, posada en una
fantàstica escena a la plaça del Centre Social de Cubelles.
No sé si el que
expressaré en aquestes línies només ho vaig sentir jo o va ser compartit, però
sí que intentaré definir i/o descriure l’esborronament de la pell, el nus a la
gola i els ulls humits a punt de treure el mocador; cosa que no vaig fer per
vergonya de mostrar davant dels altres l’emoció sentida després de l’impacte
provocat per les paraules penetradores dels rapsodes, la barreja de la música
intensa i la força que fa que hagis d’empassar-te la saliva per no plorar.
Personalment sé, i
sempre ho amago, que la sensibilitat en temes de Catalunya em guanya qualsevol
partida, gairebé més que l’amor. Per a alguns pot ser una cosa ridícula, però
per a mi són sentiments que no puc dissimular. Estic segur, i sense por a equivocar-me,
que varen ser moltes les persones a les que els hi va caure més d’una
llagrimeta. I això només passa quan es barregen sentiments, estimació, respecte
i molt d’amor per una terra que és la nostra terra. Encara que alguns segueixin
insistint amb la unitat d’Espanya, per als catalans sempre serà primer
Catalunya.
Penso que el que va
passar la nit de San Jaume al meu poble, és reconèixer que Cubelles s’ha fet
gran, almenys pel que fa a la CULTURA, en majúscules. No són actes que es
puguin muntar en qualsevol municipi, sinó que tan sols es poden fer en aquells pobles
i viles de gent d’arrels profundament catalanes. Llàstima que en la política no
podem dir al mateix. Però no barregem les coses, tot i que l’àrea de Cultura
també hi ha posat molta implicació.
Fent referència al
gruix del contingut dalt de l’escenari, he d’expressar la meva sorpresa, per
cert, molt gratament, del Cor l’Espiga en el seu conjunt. Personalment, per
motius de representació, sempre he escoltat tan sols els cantaires del Cor
l’Espiga, mai la recent creada Cor Espiga XXI, i encara menys totes dues corals
juntes. El que vaig sentir l’altra nit he de confessar que mai no ho havia experimentat
en els diferents actes en què han actuat. Felicitats i endavant corals, el
futur només depèn de vosaltres.
Tal vegada, va ser
la preparació, la introducció en la història tan ben estructurada i entenedora,
amb la beu potent i clara del seu presentador; la sonorització; la unió d’esforços;
la posada en escena amb la música contemporània... No sabria dir què és el que
va ser, però la veritat és que aquesta cantata sempre anirà amb mi. Amb aquest
acte de celebració del Tricentenari de Catalunya a Cubelles, he de confessar
que la història m’ha convocat.
Per finalitzar, no
puc més que fer-me meu part d’un petit fragment del cant a on es diu que el futur només depèn de nosaltres. I té
tota la raó, encara que molts símbols i creences aparentment intocables ara
caiguin per terra. Després d’anys de confiança i de representar Catalunya, ara
ens sentim enganyats per aquell que ens va liderar durant tants anys a la Generalitat.
Però, tanmateix, no podem renunciar a nosaltres mateixos. Hem de tenir present
la nostra història com a poble i no perdre mai la nostra entitat, encara que
per culpa de persones que diuen representar-nos, malauradament, costi molt de
mantenir la confiança. Però el poble, el gruix del poble català, que estima de
debò la seva terra, som d’una altra manera. Visca Catalunya.
Juliol 2014.
J.Coch.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada