Bones vacances. El setembre tornaré.

Ja som en ple estiu, encara que el clima que tenim ara mateix sigui similar a la inestabilitat que presenta el conjunt del país. No és gaire normal que en un mes de juliol veiem màquines llevaneus pels carrers de ciutats castigades per pedregades de mig metre. Tampoc és normal que, a aquestes alçades de la nostra transició nacional, la majoria dels mortals catalans no sapiguem encara amb quina llei s’empararà la votació del 9-N, perquè jo també vull que sigui legal. Ningú té ganes d’enfrontar-se als tancs amb pedres, si és que en trobem, ja que als carrers ja no tenim ni llambordes.

Pel que fa a les vacances que la majoria fa el mes d’agost, crec que seran bastant diluïdes per a molts, atès els fronts oberts que tenim a Catalunya. I no em refereixo precisament a la classe política, sinó que parlo de molta gent que, per culpa dels polítics i de les seves decisions, tindran unes vacances força precàries.

No és només una qüestió de diners, sinó que dintre de la paraula precarietat s’inclouen molts més elements que formen part d’aquest benestar social que havíem aconseguit amb lluites reivindicatives durant molts anys i que, en poc temps, els governs ens han anant prenen.

També hi posaria la identitat malmesa com a catalans, tot i que tenim exemples de territoris a on el govern estatal, directament, l’ha extingida, com ara al País Valencià i a les Illes. Ara només manca tornar a la persecució del temps del dictador. Sempre he escrit, perquè així ho he percebut, que hi ha majories absolutes dictatorials en democràcia.

Dit tot això, sé que el setembre tots tornarem amb la mateixa indignació -o potser més- que la que ens corseca ara mateix. Fins i tot, haurem perdut algun altre dret. Els problemes s’hauran agreujat una mica més i segur que no serà pas pel síndrome del retorn de vacances, sinó per la incertesa de tot plegat, la qual cosa fa que minvi la il·lusió de tothom per un futur millor.

No vull ser negatiu, però és que costa molt no ser-ne amb tot el que passa al nostre voltant. I, tot i no voler ser materialista, la culpa de tot plegat l’acaben tenint els putos diners i les persones que posen mà a la caixa encoberts per acords signats fets a mida i que han acabat desbancat la banca.

Altres han posat la mà aprofitant pactes de silenci basats en la màxima que entre gossos no hi ha mossegades. Com a conseqüència, s’han estès maneres d’actuar de no sé si dir persones o polítics, què més dóna!, provocant que els costums hagin esdevingut normalitat i, fins i tot, llei per poder incrementar la remuneració del mandatari. És molt vergonyós que polítics que has conegut siguin sospitosos -bé, perdó, presumptes culpables- d’haver cobrat dietes i desplaçaments, adés moltes més coses que aniran sortint. Només cal tirar del fil.

Personalment m’indigna quan recordo, i encara avui sento, discursos de caps de llista d’alguns partits parlant de transparència. És evident que la majoria de la gent no sap com funcionen les administracions públiques de portes en dintre, perquè tampoc queden justificades específicament moltes de les partides que figuren com a genèriques o dintre del que se’n diu “despeses de representació”, ni crec que les persones que votem tinguem perquè saber-ho, ja que se suposa que els nostres representants no han de semblar honestos, sinó que també han de ser-ho.

Tenim sort de l’alcalde de Sabadell, ja que sense ell les persones del carrer no coneixeríem la part fosca d’alguns d’aquests edils de Catalunya. Encara que, per a mi, el jutge hauria d’investigar més alcaldes que no són a la Federació de Municipis de Catalunya i que, a escala més petita, també es fan la seva part. Justificada, sí, però inexplicable ja que cobren per feines que entren dintre de les seves obligació. Són aquestes i altres coses les que durant anys han succeït a diferents governs de gairebé tots els ajuntaments de Catalunya. Sense haver cap acord signat, han existit pactes de silenci amb les diferents complicitats dels que han entrat a governar.

No vull acabar sense fer alguns aclariments per tal que no es produeixin malentesos. No tots els polítics són iguals, hi ha alcaldes de pobles de Catalunya, principalment de municipis molt petits, als quals els costa diners dedicar-se a la política. I ja no parlo d’aquelles persones que sempre hem estat a l’oposició. Recordo quan sentíem el Sr. Mas en campanya dient que aprimaria l’administració i jo pensava que es referia a l’eliminació de dietes, assistències a comissions, comissions de govern extraordinàries, despeses de representació, etc. Il·lús de mi, el que han aprimat són els serveis i no els polítics, als quals hem de mantenir pels temps dels temps i ningú sap ben bé per què.

J.Coch.

Juliol. 2014.