Viure en la incertesa, no és viure.

 Les persones que ja tenim una edat, fills dels anys 40-50, ens es molt difícil tenir que comprendre la inestabilitat actual de tot allò que per nosaltres sempre havia estat una vida monòtona i rutinària.

Vist des de la perspectiva actual m’atreveixo a dir que el que aleshores podia ser motiu de crítica de la manera de viure, ara hem d’admetre que aquella rutina existent, poques vegades alterada, per no dir mai, ja la voldríem avui dia per els nostres essers estimats, com fills o nets, al menys per el que entenem, lloc de treball. Allò si que era estabilitat, general.

Avui hem de dir que ens toca conviure amb l’altre cara de la moneda, la inestabilitat general, i generalitzada en tot, fins i tot diria que està institucionalitzada, i que de moment esta aquí per quedar-se. No hem direu que això no és la incertesa en estat pur.

Els entesos en la matèria pronostiquen que, la incertesa és l’estat de falta de seguretat sobre el coneixement, caracteritzat pel dubte. Caram quin certesa! Qui dels essers humans pot tenir alguna cosa segura avui amb el ritme que estem vivint. No podem planificar res per la setmana vinent, ni tan sols per el moment, el minut següent ja es vell, d’aquell que ha passat. Quina manera d’esgotar tan inútilment l’únic que és nostre, la vida. Tot lo demès no hi ha res que ens pertanyi.

També hi ha qui diu que la incertesa d’un afer porta al risc, per prendre qualsevol decisió al ser arriscada, perquè pot aparèixer l’atzar d’un canvi de direcció no desitjat el qual alteri les condicions inicials previstes.

Es cert que la incertesa es això i moltes més coses, que vist en positiu l’hi dona un cert esperonament aquell que ha arriscat quan a triat ser emprenedor. Però el risc més gran no es el que corre la pròpia persona, si no que es la inestabilitat i la incertesa de institucions i altres estaments públics i privats, els que posen en risc l’estabilitat, d’aquell que ha apostat per ell mateix.

Dit de un altre manera, i sense voler entrar en filosofia. La vida per ella mateixa, és una incertesa, ningú ha triat néixer on ha nascut, i si això hi afegim el fet de que aquelles vivències personals més elementals son fruit del que la via ens depara, es quan podem dir que tot es una incertesa.

Fent comparacions en el temps, la pregunta que els nostres avis ens feien era; que volíem ser de grans? En aquell moment sempre hi havia resposta, però ara, qui te resposta a aquesta incertesa del nostre futur.

Però ai! De nosaltres quan les incerteses son les dels demes, que l’estabilitat ja forma part del passat, que no et pots refiar ni dels bancs, ni d’aquells que et pensaves que lluitarien per els drets de les persones, que aquells que es confessen servidors públics el que fan és aprofitar-se de lo públic per el seu propi benefici. En que, i en qui, podem confiar, aquesta és la incertesa més gran que tenim avui, més que no la inestabilitat.

També hi pot cabre la paraula confusió, ja que és l’estat d’incertesa que es genera quan hom disposa d’indicis a favor o be en contra d’una hipòtesis.

Avui en dia la incertesa es fa dubtar, de si al més següent tindrem el ingrés en el compte la nostre pensió, és una de les incerteses. No vull pecar de pessimista però ja hem direu qui es el guapo que ens pot garantir alguna cosa segura per el mes que vinent.

Per finalitzar confessaré que em faig moltes preguntes en que moltes d’elles no tinc una resposta segura, d’aquí la incertesa que moltes persones com ara jo crec que poden tenir.

Serem un estat independent? Tindrem més corruptes? Tornaran els diners a les arques on han estat presumptament robats? Trobaré els meus estalvis on els tinc dipositats? Tindrem que pagar els deutes de les cagades dels dames? Hem de pagar la indemnització de la plataforma Castor? Les reformes aniran a defensar a la gent treballadora? Els que tenen més pagaran més? L’Estat pagarà el deute que te amb les famílies de la Llei de la dependència? I molts, molts, més Etc.. etc..

No son totes ni molt menys les incerteses que les persones que vivim en aquest Estat tenim, però si que crec que tenim que desitjar que les coses no empitjorin, atès que llavors si que hi ha una cosa que seria certa, com ha dit Duran i Lleida en una entrevista, que les independències es guanyen amb diàleg o be amb guerres, i atès que diàleg no ni ha, ja hem direu que ens queda.

J.Coch.