Fa molts anys que estic convençut que la vida està plena de capítols que cal anar passant per anar reescrivint de nous. Ara, a més, també n’estic segur que hi ha moltes maneres de plasmar i viure aquests episodis. Pots escriure’ls per referències, això ja passa sovint, però quan decideixes formar-ne part, crec que només tu tens dret a ser crític amb allò que has fet.
Si s’assumeix aquesta realitat no es pot extreure cap lectura negativa, tot i que d’altres no ho comparteixin. Ans el contrari, cada capítol és una nova experiència que dóna sentit al recorregut que un mira de traçar, fent allò que pot pel seu entorn i sense aferrar-se a res més que a la mateixa vida.
Tanmateix, si una persona s’aferma a una sola cosa, és possible que no entengui aquelles altres que no confessen en una sola religió, que no són fanàtics de cap equip de futbol, que no són devots de cap partit polític i que són persones que no aspiren a res més que a treballar pels demés. Aquestes persones no són altruistes de professió si no que, havent de defensar els seus propis drets com a ciutadans, també reivindiquen els d’aquells que són trepitjats igual que la resta.
Dels 61 anys que tinc, més de la meitat els he passat immers en la meva feina, el comerç, sense gairebé mirar què passava a fora. La major part del temps, fins i tot, fent cas, sovint, submís a dirigents polítics de Cubelles que, pel sol fet d’estar en un lloc tan respectuós com l’Ajuntament, creia que tenien raó en tot allò que ens dictaven.
Confesso que potser tenia poca curiositat amb allò que passava a fora, atès que ja tenia prou feina a defensar el dia a dia del sostén familiar i no disposava de més hores que les que tenia el dia, ja que la nit, per a mi, era descansar per recuperar forces de cara a l’endemà.
Però un dia vaig veure’m trepitjat per aquells mandataris del meu idíl·lic Ajuntament, que van cobrar-me una nova obertura de la meva activitat fruit d’unes petites reformes per a les quals vaig demanar el pertinent permís. Després de protestar, finalment vaig haver de pagar, ja que, si no, no podria continuar amb la meva tasca.
Aquesta anècdota personal és la que va marcar la meva vida actual, el que jo vaig considerar una agressió als meus drets va fer que descobrís en altres autònoms algun afer similar i/o pitjor fruit d’una marcada prepotència caciquil. Això va fer engrescar un grup de persones a treballar per la defensa del comerç tradicional a Cubelles i la dels seus propis comerciants.
És evident que la dedicació a la política sent autònom no és gaire habitual ni senzilla, si no és per defensar un sector de les PIMES. Capítol a banda mereixen aquelles persones que s’arrosseguen pels estaments públics i que acaben accedint a la política: aquests juguen amb avantatge ja que han vist de primera mà què fan alguns dels seus caps per mantenir-se a la cadira.
Resumint, hi ha persones que entenem que els partits polítics són eines que la democràcia ha posat al nostre abast per millorar tot allò que està a les nostres mans. Jo sóc d’aquests. Però n’hi ha d’altres que veuen en els partits polítics una oportunitat per enriquir-se i viure d’ells. Aquests són els que, combregant amb rodes de molí i trepitjant, si cal, tot aquell que es posa al davant per mantenir-se en el seu lloc, venen la seva ànima al diable per poder guanyar un gran sou que no suen i que surt de persones honestes que s’han deixat la pell i que han hagut d’estrènyer-se en molts casos el cinturó per poder tirar endavant. Per sort, no tots els polítics som iguals. No vull contribuir amb allò que sempre he denunciat.
J. Coch
Si s’assumeix aquesta realitat no es pot extreure cap lectura negativa, tot i que d’altres no ho comparteixin. Ans el contrari, cada capítol és una nova experiència que dóna sentit al recorregut que un mira de traçar, fent allò que pot pel seu entorn i sense aferrar-se a res més que a la mateixa vida.
Tanmateix, si una persona s’aferma a una sola cosa, és possible que no entengui aquelles altres que no confessen en una sola religió, que no són fanàtics de cap equip de futbol, que no són devots de cap partit polític i que són persones que no aspiren a res més que a treballar pels demés. Aquestes persones no són altruistes de professió si no que, havent de defensar els seus propis drets com a ciutadans, també reivindiquen els d’aquells que són trepitjats igual que la resta.
Dels 61 anys que tinc, més de la meitat els he passat immers en la meva feina, el comerç, sense gairebé mirar què passava a fora. La major part del temps, fins i tot, fent cas, sovint, submís a dirigents polítics de Cubelles que, pel sol fet d’estar en un lloc tan respectuós com l’Ajuntament, creia que tenien raó en tot allò que ens dictaven.
Confesso que potser tenia poca curiositat amb allò que passava a fora, atès que ja tenia prou feina a defensar el dia a dia del sostén familiar i no disposava de més hores que les que tenia el dia, ja que la nit, per a mi, era descansar per recuperar forces de cara a l’endemà.
Però un dia vaig veure’m trepitjat per aquells mandataris del meu idíl·lic Ajuntament, que van cobrar-me una nova obertura de la meva activitat fruit d’unes petites reformes per a les quals vaig demanar el pertinent permís. Després de protestar, finalment vaig haver de pagar, ja que, si no, no podria continuar amb la meva tasca.
Aquesta anècdota personal és la que va marcar la meva vida actual, el que jo vaig considerar una agressió als meus drets va fer que descobrís en altres autònoms algun afer similar i/o pitjor fruit d’una marcada prepotència caciquil. Això va fer engrescar un grup de persones a treballar per la defensa del comerç tradicional a Cubelles i la dels seus propis comerciants.
És evident que la dedicació a la política sent autònom no és gaire habitual ni senzilla, si no és per defensar un sector de les PIMES. Capítol a banda mereixen aquelles persones que s’arrosseguen pels estaments públics i que acaben accedint a la política: aquests juguen amb avantatge ja que han vist de primera mà què fan alguns dels seus caps per mantenir-se a la cadira.
Resumint, hi ha persones que entenem que els partits polítics són eines que la democràcia ha posat al nostre abast per millorar tot allò que està a les nostres mans. Jo sóc d’aquests. Però n’hi ha d’altres que veuen en els partits polítics una oportunitat per enriquir-se i viure d’ells. Aquests són els que, combregant amb rodes de molí i trepitjant, si cal, tot aquell que es posa al davant per mantenir-se en el seu lloc, venen la seva ànima al diable per poder guanyar un gran sou que no suen i que surt de persones honestes que s’han deixat la pell i que han hagut d’estrènyer-se en molts casos el cinturó per poder tirar endavant. Per sort, no tots els polítics som iguals. No vull contribuir amb allò que sempre he denunciat.
J. Coch
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada