El mutisme d’un ex regidor d’hisenda.

Sr. Grau, amb tots els meus respectes.

Des de que hem començat aquesta legislatura, tant les autonòmiques com les municipals, no puc més que mirar aquells partits que han quedat a l’oposició els quals no han pogut superar la derrota i no cal dir alguns dels seus caps de llista que han fugit corrents menyspreant una credencial atorgada democràticament per sufragi universal, sigui de conseller i/o de regidor.

Una menció especial mereix el ex President de la Generalitat de Catalunya el Sr, Pepe Montilla, va ser el primer del PSC en abandonar el vaixell quan va veure que no podia reeditar el tripartit. Això tenia que fer-ho avanç de presentar-se com ha candidat, i no fer el ridícul d’aquesta manera. Desprès a les municipals l’hi ha seguit altres caps de llista. No amb negareu que sortir corrents de la manera que ho han fet vostès és posar en evidencia del perquè, realment volien les sigles del seu partit.

Tan mateix existeixen altres que si que han agafat la credencial de regidors i que son regidors ates que han jurat el seu càrrec i continuant actius, però ho fan amb tot el seu anonimat, mirant de amagar-se quan el govern de torn fa un acte públic per donar els comptes del Ajuntament, del que ha estat vostè al govern com ha regidor d’hisenda.

Quan vostè no surt ha rebatre res quan el seu grup diu que, el que diu el govern actual pel que fa els números, es mentida, l’hi treu credibilitat a l’afer quan altres companys seus ho defensen, i el que fa més mala espina, es que els seus dos articles que ha publicat a la premsa, fan referència a personatges del mon de la cultura i signe com a periodista. Està en el seu dret, i la realitat es que és periodista, però no amb negareu que amb la merda que l’hi tiren ha sobre, que el responsabilitzen d’haver-se gastat els diners de dos pressupostos i de polir-se el romanent de tresoreria i a sobre endeutar-se, i a totes aquestes acusacions, calli i faci articles de cultura, tot plegat és molt, molt estrany.

Sr. Grau ex regidor d’hisenda de les dues legislatures passades, no creu que amb la seva actitud passivà no ajuda massa al seu propi grup?. No bull ser jo el que l’hi digui com ha de actuar amb vers la manera de com fer política, i menys quan potser respongui ha una estratègia personal i/o del seu propi grup.

Però cregui’m vostè quan l’hi dic que, persones properes el seu grup no els hi agrada la seva actitud, no els hi agrada la política passiva que actualment fa des de que està a l’oposició, pensi que no nia prou de fer un gran discurs en una sessió de Ple i menys quan els que els han deixat a l’oposició fan un ple cada tres mesos. Per cert Senyors del govern de Cubelles, ex companys de partit, que s’han ha fet d’aquells discursos fen menció a la democràcia, la transparència, la participació? i no se que mes, com la majoria de les coses que diuen, tot de boca en fora. Ara que segur que direu que no és culpa vostre que la culpa és dels altres. Cubelles ha tornat als temps dels cacics.

Des de un temps en sa, tinc molt de temps per pensar i he arribat ha una conclusió sobre l’actitud del ex regidor d’hisenda Sr. Grau; o be vostè a traspassat la responsabilitat al Sr. Ezija, o be es reserva per encapçalar la llista de les pròximes eleccions municipals i no bol cremar-se, ho pot ser les dues coses.

Sigui el que sigui, he de respectar la seva decisió, encara que no m’agradi, faltaria més, però estarà amb mi, que no es de rebut que vostè hagi estat regidors d’hisenda de l’Ajuntament de Cubelles durant dues legislatures i no defensi el nom del seu partit, ni la tasca que ha fet, no dient res quan l’acusen, es com admetre que els dames tenen raó. Sr. Grau, la tenen?.
Ho sento però algú ho tenia que dir.

Novembre 2011.

Passos ha seguir per el tancament del cercle especulatiu.

Fa temps que vaig intuir que entre els propietaris dels terrenys, els constructors i els banquers existia un acord que els unia molt i molt fort. Acord no escrit.

M’explicaré; fa uns cinc anys que el meu fill volia independitzar-se, per fer-ho volia comprar un pis, per tal de poder marxar de casa nostre, el qual és un pis de propietat.

Com a pare i com avalador vaig tenir que acompanyar-lo en totes les oficines de finques al voltant de la comarca del Garraf, cosa que com a pare tenia la obligació de fer, però he de dir que al fer-ho amb sentia valorat per el meu fill. Seria per el valor del seu pis.

Desprès de veure alguns pisos, un d'ells ens entre per el ulls i anem ha fer la adquisició i ens posem a tramitar tota la paperassa que els venedors ens anaven fent referència per la tramitació de la compra. Interessos, temps, entrada, aval, cassació, et.. actuaven mes com un banc o caixa, que no com una immobiliària.

En primer lloc les finques demanen la nomina del meu fill, per la quantitat que hi constava semblava que no existia cap problema per donar-li la hipoteca, i una hipoteca a trenta anys, perquè les quotes fossin mes còmodes alhora de fer front aquelles mensualitats inacabables.

Però el que jo no entenia i encara avui no he arribat a entendre es com donen una hipoteca a trenta anys si la nomina del treballador, el meu fill, nomes tenia validesa per sis mesos, ja que era el contracte de treball que tenia.

Aleshores es quan el especulador en fa entrar ami en al joc, i que era jo el que tenia i que ells volien, un pis de propietat que tenia que respondre per aquell que volíem comprar. L’avalador

Aquests “ells” que amb refereixo, en realitat son els bancs i caixes, ja que entre les finques i els banques es repartien la feina i sobre tot els diners per l'acord tan fort que havien adquirit entre les parts, això si, sense cap signatura, el que signava nomes era aquell que es posava la corda al coll durant trenta anys.

Però no penseu que m’he oblidat de una de les figures més importants amb aquest cercle no, aquest és el constructor.
Aquest especulador era el que iniciava la roda de la desgracia per a moltes famílies que varen caure amb el parany no intuïen que feien milionaris a uns que actuaven com usures bancs i caixes, encoberts per politics.

El constructor tenia dues maneres de fer la compra del terreny, una era anar directament al propietari i pagar el que havien acordat, aquesta solia ser molt cara, ja que se suposava que eren terrenys per a construir, l'altre i la més usual que es venia fent era molt més complicada però molt més rentable.

Avanç bull fer una prèvia. Qui mes qui menys els relacionats amb la política hem sentit dir que un Pla General de un municipi era mes o menys per deu anys i que desprès es tenia que fer-ne un de nou o be una modificació del mateix.

Doncs es aquí on entren al joc aquells politics que volen veure incrementades les seves comptes corrents, seguin les demandes d’aquells propietaris de terrenys rústics que sabent que amb la modificació del POUM aquells terrenys es multiplicarà per cent el seu valor de compra i amés es podran construir pisos.
Tal com podeu comprovar tenim una cercle molt ben traçat: Primer; tenim el constructor que especular amb terrenys agrícoles a la espera que el polític l'hi aprovi la requalificació dels terrenys per edificables.

Segon; tenim la garantia de un terreny juntament amb el projecte que entreguem als bancs per que ens avanci uns diners per començar la edificació, això si, garantint que les hipoteques dels compradors dels pisos passin per la mateixa entitat que l’hi ha donat el préstec al constructor.

Per acabar tancarem el cercle. Els màxims responsables per mi son; politics, propietari del terreny, banquers, constructor, immobiliàries, tots aquests han estat els que han provocat la situació actual.

No bull posa el punt final sense deixa clara una cosa, no faig referència aquells que compraven per tornar a vendre, sens dubte especuladors igual que els primers, el que aquí es vol reflectir son aquelles famílies que han volgut millora la seva qualitat de vida, aquells que per un moment donat varen veure la oportunitat de emancipar-se, i tants d’altres que volien millorar i no precisament la seva compta corrent, ens el contrari, si agüessin pogut mantenir la seva feina encara seguirien pagant la seva quota encara que els usures els extorsionin cada mes la quota a pagar.

Novembre del 2011.

Banquers i polítics.

Pagar tu o pagar jo, quantes te’n menjaries.

No han passat ni sis mesos que ja tornem a estar en campanya electoral. Aquest cop són en clau general, i tot sembla apuntar que el resultat ja està cantat i Espanya virarà cap a la dreta. Tot i que últimament això de les ideologies, malauradament, són més una cantarella que no pas una altra cosa, sobretot per part de les formacions que ens volen vendre que realment són d’esquerres. Els seus fets els delaten i, finalment, el més fort econòmicament parlant, el més espoliador, sempre té qui el defensi, governi qui governi. Arribat el cas, si cal, els hi donem diners públics perquè segueixin exprimint aquells que depenen d’ells. Això sí, tot pel bé d’Espanya i sempre per culpa dels mercats.

Igual que milers i milers de catalans, jo també em sento indignat i estafat per com s’han fet les coses. I encara ho estic més quan llegeixo pels mitjans de comunicació del nostre país, i més concretament als comarcals, com moltes d’aquelles persones que he conegut al llarg de la meva trajectòria política s’han aprofitat econòmicament del seu càrrec sense pudor ni miraments. Han tirat sense problemes de l’erari públic o, el que és el mateix, del contribuent. O millor dir del poble?

No vull fer comentaris de tots aquells escàndols d’altres comunitats autònomes, ni tan sols vull fer-ne dels de Catalunya, els quals clamen al cel justícia. Sí que m’agradaria fer constar quelcom més proper, a la nostra comarca del Garraf.

La setmana del 4 de novembre, el Diari de Vilanova, a la secció de Sitges, una persona donava unes xifres escandaloses respecte a la despesa desmesurada del responsable de la regidoria de Turisme durant el suposat govern d’esquerres de la legislatura passada. Sopars, dietes, desplaçaments... Tot molt escandalós i denigrant per aquells que sabem donar valor als diners, atès que sabem el que costen de guanyar.

Jo sóc dels que penso que els abusos, els comissionistes, l’inflament de pressupostos, donar feines a persones i/o empreses vinculades a gent del partit sense tenir en compte la seva vàlua..., en definitiva, tot el que envolta la part fosca de la política, ha d’estar penat. O tornes els diners, o a la presó. Per tant, res de demanar responsabilitats polítiques, què carai!, qui la fa, que la pagui. Però resulta que és més políticament correcte per als que entren cridar per desprestigiar l’anterior govern i, a la llarga, tapar-se les merdes els uns al altres i que res arribi als jutjats.

Han de canviar moltes coses en aquest país, i no tan sols per als polítics, sinó per a aquells que especulen amb els nostres diners i encara els hi hem de donar avals. Quins avals tenim nosaltres dels responsables de la banca quan els hi prestem els nostres estalvis? No penseu que ja seria hora que aquell responsable d’aquella oficina ens firmés un aval responent pels diners que hi tenim dipositats? Exactament de la mateixa manera que ens el sol·liciten ells quan se’ls hi demana una hipoteca. Per què els hi hem de donar confiança quan ells ens la neguen? Penseu-hi i reflexioneu-hi.

A finals del mes d’octubre saltava a la premsa, tan escrita com a les xarxes socials, el cas d’unes suposades motxilles per a alts càrrecs de la Diputació de Barcelona, que complementaven els seus sous fins i tot quan cessaven de les seves responsabilitats.

No cal dir que aquest sou també el pot tenir aquell regidor d’esquerres que no surt elegit a la població que es presenta però que, si no té escrúpols ni principis ètics, pot ser admès com a càrrec de confiança en un altre ajuntament d’un altre municipi governat per la seva pròpia formació d’esquerres.

No cal evidenciar el cas del govern de Cubelles sorgit arran de les últimes eleccions municipals, ja ho han fet ells solets. Alguns han fet creure que també eren persones d’esquerres, però al final han acabat pactant amb la dreta espanyola i amb una branca independentista que ara ja torna a ser al seu tronc, o sigui, reagrupats.

En aquest pacte tripartit de Cubelles ens varen fer creure que el que volien era constituir un govern fort. I a fe de Déu que ho han aconseguit, però a quin preu? Enganyant aquella gent que encara creu en ideologies, tot i que desconfiï d’aquelles persones que els han de representar.

Crec que allò que de debò volien assegurar-se era una altra cosa. Com diu en Duran d’Unió Democràtica de Catalunya, el que realment han assegurat és la seva cartera, almenys durant quatre anys.

Penso que el que hagués estat menys dolorós per a totes aquelles persones que es fan dir d’esquerres a Cubelles, i sobretot per a aquells que vàrem votar aquella opció, era governar en minoria, és a dir, sense la dreta espanyola. Molts podran dir que ara tenen més estabilitat perquè tenen mes vots en els plens. Això no vol dir, però, que aquesta estabilitat sigui una realitat de portes endintre. Si no, mireu què surt ara a la llum pública: unes escoltes amb micròfons amagats en unes dependencies municipals. Què serà el següent? El Pla General amb terrenys de regidors i de familiars de regidors?

Personalment, penso en aquell refrany que diu que una retirada a temps és una victòria. La realitat, però, és que els que sempre hem entès que la política no ha de ser una professió, sinó un servei al poble, sabem dir prou i sabem quan hem de baixar del tren. El més fotut, però, són aquells que volen viure i, sobretot, viure bé eternament dels impostos dels vilatans. I està clar, atès que els diners no són de la seva butxaca, pagar tu o pagar jo, quantes te’n fotries?

Cubelles 07/11/11.
Jordi Coch.
Ex regidor de l’Ajuntament de Cubelles