Pagar tu o pagar jo, quantes te’n menjaries.
No han passat ni sis mesos que ja tornem a estar en campanya electoral. Aquest cop són en clau general, i tot sembla apuntar que el resultat ja està cantat i Espanya virarà cap a la dreta. Tot i que últimament això de les ideologies, malauradament, són més una cantarella que no pas una altra cosa, sobretot per part de les formacions que ens volen vendre que realment són d’esquerres. Els seus fets els delaten i, finalment, el més fort econòmicament parlant, el més espoliador, sempre té qui el defensi, governi qui governi. Arribat el cas, si cal, els hi donem diners públics perquè segueixin exprimint aquells que depenen d’ells. Això sí, tot pel bé d’Espanya i sempre per culpa dels mercats.
Igual que milers i milers de catalans, jo també em sento indignat i estafat per com s’han fet les coses. I encara ho estic més quan llegeixo pels mitjans de comunicació del nostre país, i més concretament als comarcals, com moltes d’aquelles persones que he conegut al llarg de la meva trajectòria política s’han aprofitat econòmicament del seu càrrec sense pudor ni miraments. Han tirat sense problemes de l’erari públic o, el que és el mateix, del contribuent. O millor dir del poble?
No vull fer comentaris de tots aquells escàndols d’altres comunitats autònomes, ni tan sols vull fer-ne dels de Catalunya, els quals clamen al cel justícia. Sí que m’agradaria fer constar quelcom més proper, a la nostra comarca del Garraf.
La setmana del 4 de novembre, el Diari de Vilanova, a la secció de Sitges, una persona donava unes xifres escandaloses respecte a la despesa desmesurada del responsable de la regidoria de Turisme durant el suposat govern d’esquerres de la legislatura passada. Sopars, dietes, desplaçaments... Tot molt escandalós i denigrant per aquells que sabem donar valor als diners, atès que sabem el que costen de guanyar.
Jo sóc dels que penso que els abusos, els comissionistes, l’inflament de pressupostos, donar feines a persones i/o empreses vinculades a gent del partit sense tenir en compte la seva vàlua..., en definitiva, tot el que envolta la part fosca de la política, ha d’estar penat. O tornes els diners, o a la presó. Per tant, res de demanar responsabilitats polítiques, què carai!, qui la fa, que la pagui. Però resulta que és més políticament correcte per als que entren cridar per desprestigiar l’anterior govern i, a la llarga, tapar-se les merdes els uns al altres i que res arribi als jutjats.
Han de canviar moltes coses en aquest país, i no tan sols per als polítics, sinó per a aquells que especulen amb els nostres diners i encara els hi hem de donar avals. Quins avals tenim nosaltres dels responsables de la banca quan els hi prestem els nostres estalvis? No penseu que ja seria hora que aquell responsable d’aquella oficina ens firmés un aval responent pels diners que hi tenim dipositats? Exactament de la mateixa manera que ens el sol·liciten ells quan se’ls hi demana una hipoteca. Per què els hi hem de donar confiança quan ells ens la neguen? Penseu-hi i reflexioneu-hi.
A finals del mes d’octubre saltava a la premsa, tan escrita com a les xarxes socials, el cas d’unes suposades motxilles per a alts càrrecs de la Diputació de Barcelona, que complementaven els seus sous fins i tot quan cessaven de les seves responsabilitats.
No cal dir que aquest sou també el pot tenir aquell regidor d’esquerres que no surt elegit a la població que es presenta però que, si no té escrúpols ni principis ètics, pot ser admès com a càrrec de confiança en un altre ajuntament d’un altre municipi governat per la seva pròpia formació d’esquerres.
No cal evidenciar el cas del govern de Cubelles sorgit arran de les últimes eleccions municipals, ja ho han fet ells solets. Alguns han fet creure que també eren persones d’esquerres, però al final han acabat pactant amb la dreta espanyola i amb una branca independentista que ara ja torna a ser al seu tronc, o sigui, reagrupats.
En aquest pacte tripartit de Cubelles ens varen fer creure que el que volien era constituir un govern fort. I a fe de Déu que ho han aconseguit, però a quin preu? Enganyant aquella gent que encara creu en ideologies, tot i que desconfiï d’aquelles persones que els han de representar.
Crec que allò que de debò volien assegurar-se era una altra cosa. Com diu en Duran d’Unió Democràtica de Catalunya, el que realment han assegurat és la seva cartera, almenys durant quatre anys.
Penso que el que hagués estat menys dolorós per a totes aquelles persones que es fan dir d’esquerres a Cubelles, i sobretot per a aquells que vàrem votar aquella opció, era governar en minoria, és a dir, sense la dreta espanyola. Molts podran dir que ara tenen més estabilitat perquè tenen mes vots en els plens. Això no vol dir, però, que aquesta estabilitat sigui una realitat de portes endintre. Si no, mireu què surt ara a la llum pública: unes escoltes amb micròfons amagats en unes dependencies municipals. Què serà el següent? El Pla General amb terrenys de regidors i de familiars de regidors?
Personalment, penso en aquell refrany que diu que una retirada a temps és una victòria. La realitat, però, és que els que sempre hem entès que la política no ha de ser una professió, sinó un servei al poble, sabem dir prou i sabem quan hem de baixar del tren. El més fotut, però, són aquells que volen viure i, sobretot, viure bé eternament dels impostos dels vilatans. I està clar, atès que els diners no són de la seva butxaca, pagar tu o pagar jo, quantes te’n fotries?
Cubelles 07/11/11.
Jordi Coch.
Ex regidor de l’Ajuntament de Cubelles
No han passat ni sis mesos que ja tornem a estar en campanya electoral. Aquest cop són en clau general, i tot sembla apuntar que el resultat ja està cantat i Espanya virarà cap a la dreta. Tot i que últimament això de les ideologies, malauradament, són més una cantarella que no pas una altra cosa, sobretot per part de les formacions que ens volen vendre que realment són d’esquerres. Els seus fets els delaten i, finalment, el més fort econòmicament parlant, el més espoliador, sempre té qui el defensi, governi qui governi. Arribat el cas, si cal, els hi donem diners públics perquè segueixin exprimint aquells que depenen d’ells. Això sí, tot pel bé d’Espanya i sempre per culpa dels mercats.
Igual que milers i milers de catalans, jo també em sento indignat i estafat per com s’han fet les coses. I encara ho estic més quan llegeixo pels mitjans de comunicació del nostre país, i més concretament als comarcals, com moltes d’aquelles persones que he conegut al llarg de la meva trajectòria política s’han aprofitat econòmicament del seu càrrec sense pudor ni miraments. Han tirat sense problemes de l’erari públic o, el que és el mateix, del contribuent. O millor dir del poble?
No vull fer comentaris de tots aquells escàndols d’altres comunitats autònomes, ni tan sols vull fer-ne dels de Catalunya, els quals clamen al cel justícia. Sí que m’agradaria fer constar quelcom més proper, a la nostra comarca del Garraf.
La setmana del 4 de novembre, el Diari de Vilanova, a la secció de Sitges, una persona donava unes xifres escandaloses respecte a la despesa desmesurada del responsable de la regidoria de Turisme durant el suposat govern d’esquerres de la legislatura passada. Sopars, dietes, desplaçaments... Tot molt escandalós i denigrant per aquells que sabem donar valor als diners, atès que sabem el que costen de guanyar.
Jo sóc dels que penso que els abusos, els comissionistes, l’inflament de pressupostos, donar feines a persones i/o empreses vinculades a gent del partit sense tenir en compte la seva vàlua..., en definitiva, tot el que envolta la part fosca de la política, ha d’estar penat. O tornes els diners, o a la presó. Per tant, res de demanar responsabilitats polítiques, què carai!, qui la fa, que la pagui. Però resulta que és més políticament correcte per als que entren cridar per desprestigiar l’anterior govern i, a la llarga, tapar-se les merdes els uns al altres i que res arribi als jutjats.
Han de canviar moltes coses en aquest país, i no tan sols per als polítics, sinó per a aquells que especulen amb els nostres diners i encara els hi hem de donar avals. Quins avals tenim nosaltres dels responsables de la banca quan els hi prestem els nostres estalvis? No penseu que ja seria hora que aquell responsable d’aquella oficina ens firmés un aval responent pels diners que hi tenim dipositats? Exactament de la mateixa manera que ens el sol·liciten ells quan se’ls hi demana una hipoteca. Per què els hi hem de donar confiança quan ells ens la neguen? Penseu-hi i reflexioneu-hi.
A finals del mes d’octubre saltava a la premsa, tan escrita com a les xarxes socials, el cas d’unes suposades motxilles per a alts càrrecs de la Diputació de Barcelona, que complementaven els seus sous fins i tot quan cessaven de les seves responsabilitats.
No cal dir que aquest sou també el pot tenir aquell regidor d’esquerres que no surt elegit a la població que es presenta però que, si no té escrúpols ni principis ètics, pot ser admès com a càrrec de confiança en un altre ajuntament d’un altre municipi governat per la seva pròpia formació d’esquerres.
No cal evidenciar el cas del govern de Cubelles sorgit arran de les últimes eleccions municipals, ja ho han fet ells solets. Alguns han fet creure que també eren persones d’esquerres, però al final han acabat pactant amb la dreta espanyola i amb una branca independentista que ara ja torna a ser al seu tronc, o sigui, reagrupats.
En aquest pacte tripartit de Cubelles ens varen fer creure que el que volien era constituir un govern fort. I a fe de Déu que ho han aconseguit, però a quin preu? Enganyant aquella gent que encara creu en ideologies, tot i que desconfiï d’aquelles persones que els han de representar.
Crec que allò que de debò volien assegurar-se era una altra cosa. Com diu en Duran d’Unió Democràtica de Catalunya, el que realment han assegurat és la seva cartera, almenys durant quatre anys.
Penso que el que hagués estat menys dolorós per a totes aquelles persones que es fan dir d’esquerres a Cubelles, i sobretot per a aquells que vàrem votar aquella opció, era governar en minoria, és a dir, sense la dreta espanyola. Molts podran dir que ara tenen més estabilitat perquè tenen mes vots en els plens. Això no vol dir, però, que aquesta estabilitat sigui una realitat de portes endintre. Si no, mireu què surt ara a la llum pública: unes escoltes amb micròfons amagats en unes dependencies municipals. Què serà el següent? El Pla General amb terrenys de regidors i de familiars de regidors?
Personalment, penso en aquell refrany que diu que una retirada a temps és una victòria. La realitat, però, és que els que sempre hem entès que la política no ha de ser una professió, sinó un servei al poble, sabem dir prou i sabem quan hem de baixar del tren. El més fotut, però, són aquells que volen viure i, sobretot, viure bé eternament dels impostos dels vilatans. I està clar, atès que els diners no són de la seva butxaca, pagar tu o pagar jo, quantes te’n fotries?
Cubelles 07/11/11.
Jordi Coch.
Ex regidor de l’Ajuntament de Cubelles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada