Manifest de suport als tres diputats 'díscols'

Tex extret de EIX Diari.

Un centenar de destacats socialistes de l'anomenat sector catalanista han signat un manifest de suport als tres diputats que avui han votat 'sí' al traspàs de les competències per a la consulta i que es juguen l'expulsió del partit. Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura han rebut el suport d'exconsellers com Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Antoni Castells i Joan Manuel del Pozo, l'exministre Joan Majó, l'eurodiputada Maria Badia, el cap del grup municipal a Barcelona, Jordi Martí, i membres de l'executiva com Jordi del Río i Fabian Mohedano.

El manifest també ha estat signat per polítics del Garraf i del Penedès, destacant la signatura de l'exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Sixte Moral, l'exdiputada vilanovina Mila Arcarons, i els alcaldes de Mediona i El Vendrell, Servand Casas i Martí Carnicer.

Crida socialista pel referèndum

Els signants volem expressar el nostre suport als diputats socialistes que en la històrica votació que ha tingut lloc avui al Parlament de Catalunya s’han situat junt amb aquells altres diputats favorables a la celebració d’un referèndum i a aquells que s’han negat a votar en contra del seu compromís electoral. Ho fem des d‘una convicció que es suporta en tres pilars: que l’esgotament del pacte constitucional fa del tot necessari revisar les relacions entre Catalunya i l’Estat; que l’opció de la independència pot ser una sortida però no necessariament l’única possible a la crisi actual; i que oposar-se a la possibilitat de que el poble de Catalunya es pugui pronunciar en un o altre sentit, és una postura inacceptable i antidemocràtica. A partir d’aquest posicionament, ens sentim en la necessitat d’afegir el següent:

1. La crisi del pacte constitucional de 1978, produïda per la reiterada interpretació restrictiva que se’n va anar fent i que va culminar amb la sentència contra el nou Estatut -pactat en seu parlamentària i referendat pels catalans-, fa inexcusable un referèndum en el qual el poble de Catalunya es pugui pronunciar clarament sobre la seva relació amb Espanya. Aquest és, avui, l’objectiu nacional més immediat, compartit per la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, és a dir, per l’ample ventall que, en la seva extraordinària diversitat política, social, cultural i d’origen, va sumar més de dos terços a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

2. Aquest fet condiciona, avui, la política catalana en la seva totalitat, a dreta i esquerra. Perquè es tracta d’un repte nacional, que afecta les constants vitals de la nació catalana, de la seva llengua i la seva cultura, de la seva economia i les seves prestacions socials. I perquè tot projecte de futur, particularment si és un projecte d’esquerres, està greument condicionat per la sortida a la qual s’arribi. S’estableix, doncs, avui, una divisòria ineludible: a una banda, la gran majoria que, en els paràmetres del catalanisme polític, exigeix el referèndum; a l’altra banda, els que s’hi oposen des dels paràmetres de la política espanyola i, en alguns casos, tractant de fer-ne un factor de divisió de la societat civil catalana. El socialisme català, més enllà dels paràmetres que imposa el nacionalisme espanyol, hegemònic a Espanya, creiem que només pot estar al costat de l’opinió central i majoritària del poble de Catalunya.

3. Els socialistes catalans hem de ser on ens pertoca: al primer rengle, com sempre. Hem de treballar amb tothom que propugni la celebració del referèndum, sigui quina sigui la posició que cadascú pugui prendre després pel que fa a la resposta a la consulta. Però també hem de criticar i treballar per evitar les precipitacions i la manca de sentit de la realitat que alguns dels nostres dirigents estan demostrant, i que poden conduir Catalunya, un cop més, a la derrota i a la frustració. Esberlar la unitat d’aquest bloc amb acceleracions injustificades pot resultar molt rendible per als qui les produeixen, però, pot comportar, en el fons, servir els interessos de l’adversari. La màxima unitat és la força més gran de què disposa el nostre poble. I cap patriota, si ho és de veritat, no pot regatejar esforços per garantir-la.

4. Per tot això, invitem tots aquells i totes aquelles que se senten socialistes o que assumeixen el ric i plural llegat del socialisme català, a mantenir-se en favor de la celebració del referèndum i a sumar-se a aquesta crida. Per coherència amb el paper clau del socialisme català en la construcció nacional de Catalunya (resistència en la profunda postguerra, impuls de l’Assemblea de Catalunya contra el franquisme, recuperació de la Generalitat exiliada, articulació de la unitat civil del nostre poble…). Per lleialtat a tots aquells homes i dones que ens han precedit i que han estat grans lluitadors per la justícia i per Catalunya. Per respecte a tota la gent que ha cregut en aquest projecte i hi ha esmerçat la seva generositat i les seves esperances. Pel futur d’un projecte integrat per homes i dones que “som socialistes i som catalanistes per les mateixes raons”, perquè tant el socialisme com la causa nacional de Catalunya, com deia Joan Reventós, formen part del mateix i indestriable combat per la llibertat i per la justícia.

El socialisme català no pot faltar a l’actual cita per Catalunya. Ha d’acudir-hi i en primera posició. I ha de fer-ho des de posicions pròpies, amb l’exigència crítica de sempre, sense caure en seguidismes, siguin de dins o de fora de Catalunya. El PSC no pot faltar-hi. I la resta de forces catalanistes han de fer-ho possible, lluny de tacticismes interessats. Així ho demanem i ho exigim, en nom dels interessos nacionals de Catalunya que creiem interpretar. I invitem tots els que es reconeguin en la nostra posició que no defalleixin, que se sumin a aquesta crida socialista en favor del referèndum. I que es disposin també a treballar, a mitjà termini, pel redreçament de l’espai socialista, per la construcció d’una alternativa catalana d’esquerres, capaç de donar la resposta deguda a l’actual involució democràtica, econòmica i social, i de posar Catalunya a l’avançada de la lluita per la llibertat, la justícia i el progrés.

Beatriu Acin
Lluís Manel Albert
Pere Albó
Joan Alginet
Eduardo Alonso
Erminia Altarriba
Anton Aluja
Xavier Amores
Nila Arcarons
Jordi Armengol
Ernest Aymamí
Jordi Aymamí
Noemí Aymamí
Maria Badia
Montserrat Badia
Amèlia Barbero
Joan Basagañas
Robert Benaiges
Carme Beltran
Toni Berini
José Emilio Bertomeu
Pia Bosch
Martí Carnicer
Josep Maria Carreras
Pol Carrión
Josep Casajuana
Magda Casamitjana
Jordi Casanova
Francesc Casares
Servand Casas
Antoni Castells
Joaquim Collado
Joan Colom
Antoni Comín
Josep Corominas
Núria Cuixart
Josep Lluís Cusido
Joan Manuel del Pozo
Jordi del Rio
Miquel Diez
Elvira Duran
Josep Duran
David Elvira
Jordi Escoin
Núria Ferre
Carles Ferreira
Rosa Maria Ferrer
Daniel Font
Jordi Font
Jordi Fornells
Montse Franch
Francesc Freixa
Jordina Freixanet
Vicenç Gavaldà
Francesc Gifreu
Núria Gispert
Èric Gómez
Anna Gual
Josep Guinot
Zacarías Henar
Jordi Homs
Ignasi Ithió
Santi Lapeira
Jordi López Camps
Luís López García
Núria López
Carmen Lucas
Josep Llop
Esteve Llorenç
Margarida Llort
Joan Majó
Joan Marcet
Jordi Martí
Joan Carles Mas
Àlex Masllorens
Fabian Mohedano
Enric Molas
Sixte Moral
Josejuan Moreso
Marc Mur
Joaquim Nadal
Manuel Nadal
Àngels Navarro
Daniel Novo
Francesc Osan
Neus Palacios
Ivan Pera
Elisenda Pérez
Enric Pérez
Lluís Miquel Pérez
Glòria Plana
Miquel Àngel Poal
Consol Prados
Jordi Pujals
Demetrio Qurol
Maribel Querol
Andreu Raya
Joan Riva
Carles Rivera
Joaquim Roca
Ramon Roqué
Joan Ros
Helena Royes
Manuel Royes
Ester Safont
Pilar Salat
Pietat Sanjuan
Núria Sempere
Antoni Serra
Josep Serra
Pere Serra
Jordi Sisquella
Fèlix Sogas
Xavier Testar
Montserrat  Tura
Margarita Valverde
Albert Vallejo
Júlia Vendrell
Joan Vicente
Joan Vich
Antoni Vila Delclòs
Josep Xurigué

A Cubelles una legislatura més, sense Pla General.

Des que l’Ajuntament de Cubelles va aprovar una modificació del Pla General on la proposta era que les empreses es podien implantar en terrenys agrícoles, que volia dir alguna cosa al respecte. Avanç però crec que tenim que situar el tema alguns anys enrere per poder entendre una mica el que sota el meu punt de vista s’ha aprovat.

Atesa la incapacitat de diversos governs que han passat per el consistori cubellenc de no poder aprovar un nou Pla General, fruit de la barreja de diversos ingredients com ara; interessos econòmics, interessos de compromisos amb constructors, la seva incompatibilitat com a regidors, etc.. ha fet que no s’hagi pogut aprovar en cap Ple, ja que es necessita com a mínim una majoria absoluta, i això ha fet que avui encara tinguem un Pla General de mes de vint anys.

Pel que fa l’aprovació d’aquesta modificació puntual no és més que un altre pagat dels molts que ja tenim a Cubelles, un cop més el govern de torn és incapaç de no poder fer un Pla nou, si no que tampoc es capaç d’ordenar les diferents empreses que hi ha en terrenys agrícoles des de fa molts anys. 

La modificació dels usos del sector de Corral d’en Tort, per desenvolupar activitats no contaminats, no és una solució, la solució passa per ordenar i legalitzar aquelles empreses que de manera al•lega’l estan fen que part del nostre municipi esdevingui com una deixalleria per el magatzematge de ferralla de tot tipus.

Des de fa molts anys tots els governs de Cubelles de diferents colors, no han tingut la capacitat d’ordenar el sector de les Planes, però si que han tingut prou interès per fer que el desordre hagi estat cada vegada més gran. No donaré detalles ni noms per no ferí sensibilitats, però crec que algú ho ha de dir, ja que sempre hi hagut interessos en tots els grups politics per no agafa amb ganes aquest problema existent des de fa dècades.

Un cop més es fa una acció apel·lant als llocs de treball, una excusa molt poc convincent, tot i que tothom en necessita, això és una excusa tan sols per justificar l’acció, cap govern avui pot influir a cap empresa, si no és municipal, que els llocs siguin del municipi on s’implanten. Tots recordem el cas Mercadona, i el que va passa quan es feia la zona comercial de les Salines. Molts discursos polítics, però tot especulació pura i dura

Estic convençut que aquesta modificació puntual no serà l’ultima, ja que és l’única manera que no afecta les incompatibilitats de tots els regidors que son directament o indirectament propietaris de terrenys dintre del municipi de Cubelles, en canvi aquesta incompatibilitat els impedeix fer un nou Pla General, ja que han de votar per tot el municipi i no per un fet puntual.

He esperat uns dies a dir la meva, pensant que algun regidor a l’oposició digues quelcom, però noi, hi ha coses que per un motiu o altre ha Cubelles es torna a implantar aquell silenci tan ensordidor dels anys noranta cinc, on és l’oposició de Cubelles? no tenen temps que dedicar-hi i ho deixen tot a les mans del govern, o potser les coses grans com aquesta modificació als espanta i només hi son per coses minses -no menys importa’ns- com els vals de la campanya de Nadal. Potser ja els hi va be.

Ai! Com enyoro aquells temps que entre quatre varem canviar la manera d’actuar da gent que es creient els putos amos del poble, com es trop  a faltar aquella oposició que defensava els drets de tots els ciutadans. Amb les poques eines que es tenien, el poble estava més informat que ara, almenys de les coses que mereixien una denuncia pública.

Per finalitzar crec que es necessari posar en coneixement dels lectors que aquesta proposta de un nou POUM va costa diners, temps, dedicació per no arribà en lloc. el resum de les propostes de diferents comissions de treball de ciutadans i ciutadanes de Cubelles juntament amb regidors es va fer el Setembre del 2009, i el títol era el següent:  Com vols Cubelles: idees per un nou POUM, amb l’horitzó del 2020.

L’alcaldessa de les hores, -ara responsable d’urbanisme- presentava el document de resum amb aquesta introducció:  

La ciutat del futur.

A les mans teniu el document – resum de les jornades participatives realitzades sobre la revisió del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Cubelles. Aquest és el resultat de la voluntat popular expressada per totes aquelles persones que van decidir participar en un procés que ha de definir el futur del nostre municipi.

La revisió del POUM és un dels compromisos d’aquest Equip de Govern cap a la ciutadania, recollit al Pla de Mandat 2007-2011. La voluntat de construir, entre tothom, la Cubelles del futur. La ciutat que heretaran els nostres fills i filles i que hem de gestionar entre tots i totes.

Amb tots els meus respectes senyors i senyores del consistori cubellenc, no se que heretaran els nostres fills i filles de les accions d’increment del desordre  que esteu fomenta’n. Esperem que alguns no tinguem que tornar per poder finalitzar diverses tasques que no hi ha coratge per posar-hi fi.

salut   

Setze jutges i tres díscols

Ja fa temps que el PSC ha perdut el nord i no sap cap a on ha d’anar. Tot plegat, però, s’ha fet més evident  des que el Sr. Navarro és el seu màxim responsable.

Algunes persones que hem estat militants i representants locals ens pensàvem que dirigents com el Sr. Montilla simplement exercien de delegats del PSOE a Catalunya. Però, caram, que equivocats que estàvem vist des de la perspectiva del temps.

Per poder entrar en matèria llançaré abans una pregunta. On rau la democràcia en les direccions dels partits? Puc dir, almenys d’aquells que conec més directament -ICV i PSC-, que si discrepes dels plantejaments de les persones que controlen la direcció -no del sentiment del partit-, o bé has de passar al grup mixt, si ets una persona electa, o bé has de marxar de la formació política. És més, sovint et toca rebre per les dues bandes ja que si no ho fas, t’amarguen la vida dintre de la mateixa formació. Per tant, on és aquell dret de les minories que, segons els estatuts, també han d’estar representades en el si dels partits?

El que ha passat aquest cap de setmana amb els tres diputats i diputades no és res més que el que ha passat sempre. El que succeeix és que alguns fets tenen més ressò mediàtic que d’altres. Personalment, dono suport a l’actitud d’aquests tres representants polítics al Parlament. Penso que no han d’entregar l’acta de diputat ja que ells han actuat a consciència i això, tal com està avui en dia la política i els polítics, hauria de ser vist com un mèrit i no com un càstig. Crec que per a molts ciutadans és gratificant trobar persones que viuen la política amb consciència ja que, malauradament, no deixen de ser una espècie en extinció.

Si aprofundim en el tema i fem un balanç del comportament del PSC com a partit i del Sr. Navarro com a primer secretari, crec que els que han trencat el compromís amb el poble i amb allò que deia el programa socialista amb què es varen presentar a les eleccions són els altres setze diputats i no pas els tres que han trencat la disciplina de vot.

Personalment, no he entès mai això de la disciplina de vot. Què passa, que els partits tenen por a la democràcia? O és que estem en una dictadura democràtica on només es pot votar el que uns quants acorden passant per sobre d’allò que saben que moltes persones pensen?

No vull pensar com es varen sentir aquells diputats a Madrid que tradicionalment votaven en contra d’allò que els representants catalans havien votat prèviament a favor al Parlament de Catalunya. Això sí que és trair els principis que se li suposen a tota persona humana. Això sí que és motiu per entregar l’acta. En canvi aquí no va passar res de res.

En alguns escrits he manifestat que si el PSC esdevingués un partit catalanista i deixés de ser una formació federada al PSOE, electoralment li aniria molt millor. Sempre hi són a temps de pactar a posteriori, que no ho fa CiU quan li convé? Doncs per què no s’ha de poder fer des d’un PSC independent? Penso, juntament amb altres dirigents històrics que un dia varen discrepar de comportaments de persones dirigents de la formació i varen decidir abandonar el PSC igual que jo, que ara és el moment.

Sé que és difícil lluitar contra aparells de partits organitzats, sovint, amb complicitats massa fortes, lligades a costums i maneres de fer no massa compartides per tothom. Normalment, un silenci pactat sense necessitat de cap signatura fa que persones que desitgem més transparència i que siguem més ferms en la defensa de les injustícies no puguem callar com si res passés i ens rebel·lem. 

Em fa mal al cor veure com un partit de la tradició del PSC se’n va pel forat de l’aigüera tot malbaratant aquells valors que molts ens havíem fet nostres com la pluralitat i la llibertat de discrepar. Aquell PSC ja no existeix. Des del dia 20 de gener ha començat l’agonia d’un partit que havia de ser el pal de paller dels catalans, no tant sols per poder superar aquesta transició, sinó per liderar la política social feta des d’un centre-esquerra que ha deixat d’existir.

Sr. Pere Navarro i companyia, feu un favor a aquells socialistes catalans, avui desapassionats de vosaltres per no saber aglutinar totes les sensibilitats existents al PSC i integreu-vos definitivament en el PSOE. Total, ja és el que heu fet fins ara. Sempre s’ha dit que el Partit Socialista de Catalunya no és patrimoni de ningú, però des d’avui penso que és del PSOE.

               

Tenim habitatges propietat dels bancs al Garraf?

 

En primer lloc, desitjar un 2014 ple de solucions als problemes que hi ha en aquest país i que han creat els polítics i banquers. Sé que és un desig gairebé impossible de complir, però almenys que no sigui tan nefast com el que hem passat.

En molts dels meus articles he comentat diverses vegades el problema que resulta tenir habitatges buits per a un municipi. Encara que ningú hi visqui, els ajuntaments tenen l’obligació d’oferir tots els serveis imprescindibles i encarregar-se’n del seu manteniment.

Però la pregunta que sempre m’he fet és qui paga els impostos pertinents d’aquests immobles? Si en un carrer hi ha un bloc de pisos que no està habitat o només ho fa en un 50%, els serveis d’enllumenat, neteja i similars no es deixa de fer o es redueix a la meitat. Es fa com a la resta de carrers, sense variacions, malgrat que a l’hora de recaptar taxes i/o impostos sí que hi ha diferències. Com a ciutadà que paga els seus impostos, doncs, no vull que part d’aquests es destinin a sufragar aquells serveis que altres propietaris no estan pagant.

Últimament tenim un nou model de propietari d’habitatges, els bancs, que, en un afany d’usura, s’han hagut de quedar tots els habitatges dels constructors que no han pogut tornar el crèdit que varen demanar a la seva entitat financera per construir-los. Així mateix, també s’estan quedant amb aquells que poden desnonar, com ara famílies que el van adquirir per viure i no pas per a especular. Són corporacions sense ànima, ni escrúpols, sense miraments per fotre’t fora de casa i vendre’t preferents. Són els mateixos carronyaires amb diferents noms.

Dit això, entendreu que aplaudeixi aquells ajuntaments que han pres una determinació justa, raonable i raonada per corregir una injustícia que permetia que una empresa que construís un bloc d’habitatges no pagués els seus corresponents impostos i taxes fins que tingués un propietari hipotecat.

Fa uns dies, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) va presentar una proposta a tots els ajuntaments que en el seu municipi tinguin pisos buits propietat dels bancs per tal que puguin ser multats per tenir-los desocupats. Recordo que al principi d’aquesta legislatura, el grup del PP, responsable de la cartera d’Habitatge al govern de l’Ajuntament de Cubelles, va fer pública aquesta iniciativa. Tanmateix, suposo que després de la seva expulsió aquesta proposta deu haver quedat desada en un calaix. La pregunta que molts ens fem és per què no avança per aquest camí el govern de Cubelles? Per què hem de pagar els serveis que es donen en aquests blocs de pisos buits existents al nostre municipi? Proposo als grups de l’Ajuntament de Cubelles, i d’altres de Catalunya, que presentin mocions al respecte als seus plens i que les aprovin.

El model de moció municipal que ha presentat la plataforma pretén recuperar per la via legal aquells pisos que estan desocupats de manera no justificada, propietat d'entitats bancàries, per posar-los al servei de la ciutadania. Els ajuntaments, doncs, han d'intervenir aprofitant la llei de la vivenda catalana, que permet sancionar els bancs que acumulen pisos buits de manera injustificable.

És impossible que de bona fe i sense pressió social i ciutadana els bancs cedeixin els seus pisos buits a la població, és per això que cal que els ajuntaments i les comunitats autònomes es posicionin i decideixin si governen per a la gent i en pro de les seves necessitats o si, en canvi, són còmplices de les entitats financeres.

Actuant d’aquesta manera hi guanyaria tothom i segur que baixarien els desnonaments ja que si tenir un habitatge buit suposa un cost econòmic per al banc, possiblement s’ho rumiaria una mica, no?  Segons les últimes dades del poder judicial, a Espanya hi ha actualment 3,5 milions de vivendes buides, de les quals es calcula que 800.000 són propietat d'entitats financeres.

Ara resulta que la Generalitat també s’ha pronunciat al respecte i diu que aplicarà una taxa als bancs que tinguin pisos buits de manera que penalitzarà molt més les entitats que en tinguin molts que les que en tinguin pocs, segons ha anunciat recentment el secretari d’Habitatge del Govern.

Per finalitzar, voldria afegir una cosa respecte a l’aplicació de l’esmentada taxa. Enlloc diu que els ingressos recaptats repercuteixin en els municipis on hi ha els pisos buits, de manera que dono per descomptat que acabarà a les arques de la Generalitat. Governants de municipis, no deixeu passar aquesta oportunitat de fer política social i agafeu el brau per les banyes. Feu que els diners siguin per als municipis que han d’aportar solucions a les persones que no tenen sostre, no deixeu que la Generalitat sigui el vostre banquer en aquest tema. Jo no ho faria.

Jordi Coch.

Gener del 2014.