Setze jutges i tres díscols

Ja fa temps que el PSC ha perdut el nord i no sap cap a on ha d’anar. Tot plegat, però, s’ha fet més evident  des que el Sr. Navarro és el seu màxim responsable.

Algunes persones que hem estat militants i representants locals ens pensàvem que dirigents com el Sr. Montilla simplement exercien de delegats del PSOE a Catalunya. Però, caram, que equivocats que estàvem vist des de la perspectiva del temps.

Per poder entrar en matèria llançaré abans una pregunta. On rau la democràcia en les direccions dels partits? Puc dir, almenys d’aquells que conec més directament -ICV i PSC-, que si discrepes dels plantejaments de les persones que controlen la direcció -no del sentiment del partit-, o bé has de passar al grup mixt, si ets una persona electa, o bé has de marxar de la formació política. És més, sovint et toca rebre per les dues bandes ja que si no ho fas, t’amarguen la vida dintre de la mateixa formació. Per tant, on és aquell dret de les minories que, segons els estatuts, també han d’estar representades en el si dels partits?

El que ha passat aquest cap de setmana amb els tres diputats i diputades no és res més que el que ha passat sempre. El que succeeix és que alguns fets tenen més ressò mediàtic que d’altres. Personalment, dono suport a l’actitud d’aquests tres representants polítics al Parlament. Penso que no han d’entregar l’acta de diputat ja que ells han actuat a consciència i això, tal com està avui en dia la política i els polítics, hauria de ser vist com un mèrit i no com un càstig. Crec que per a molts ciutadans és gratificant trobar persones que viuen la política amb consciència ja que, malauradament, no deixen de ser una espècie en extinció.

Si aprofundim en el tema i fem un balanç del comportament del PSC com a partit i del Sr. Navarro com a primer secretari, crec que els que han trencat el compromís amb el poble i amb allò que deia el programa socialista amb què es varen presentar a les eleccions són els altres setze diputats i no pas els tres que han trencat la disciplina de vot.

Personalment, no he entès mai això de la disciplina de vot. Què passa, que els partits tenen por a la democràcia? O és que estem en una dictadura democràtica on només es pot votar el que uns quants acorden passant per sobre d’allò que saben que moltes persones pensen?

No vull pensar com es varen sentir aquells diputats a Madrid que tradicionalment votaven en contra d’allò que els representants catalans havien votat prèviament a favor al Parlament de Catalunya. Això sí que és trair els principis que se li suposen a tota persona humana. Això sí que és motiu per entregar l’acta. En canvi aquí no va passar res de res.

En alguns escrits he manifestat que si el PSC esdevingués un partit catalanista i deixés de ser una formació federada al PSOE, electoralment li aniria molt millor. Sempre hi són a temps de pactar a posteriori, que no ho fa CiU quan li convé? Doncs per què no s’ha de poder fer des d’un PSC independent? Penso, juntament amb altres dirigents històrics que un dia varen discrepar de comportaments de persones dirigents de la formació i varen decidir abandonar el PSC igual que jo, que ara és el moment.

Sé que és difícil lluitar contra aparells de partits organitzats, sovint, amb complicitats massa fortes, lligades a costums i maneres de fer no massa compartides per tothom. Normalment, un silenci pactat sense necessitat de cap signatura fa que persones que desitgem més transparència i que siguem més ferms en la defensa de les injustícies no puguem callar com si res passés i ens rebel·lem. 

Em fa mal al cor veure com un partit de la tradició del PSC se’n va pel forat de l’aigüera tot malbaratant aquells valors que molts ens havíem fet nostres com la pluralitat i la llibertat de discrepar. Aquell PSC ja no existeix. Des del dia 20 de gener ha començat l’agonia d’un partit que havia de ser el pal de paller dels catalans, no tant sols per poder superar aquesta transició, sinó per liderar la política social feta des d’un centre-esquerra que ha deixat d’existir.

Sr. Pere Navarro i companyia, feu un favor a aquells socialistes catalans, avui desapassionats de vosaltres per no saber aglutinar totes les sensibilitats existents al PSC i integreu-vos definitivament en el PSOE. Total, ja és el que heu fet fins ara. Sempre s’ha dit que el Partit Socialista de Catalunya no és patrimoni de ningú, però des d’avui penso que és del PSOE.