Tots els camins porten a la independència.

Això es el que el 80% de la representació catalana en el Parlament estan convençuts del que ens proposen, i per això ens proposen un estat nou. Però crec que no ens tenim que confiar, ja que aquests números, avui, no son del tot certs.

Arribat l’hora de que tots els ciutadans d’aquest petit país ens mentalitzem que les coses ja van molt en serio, per tan, hem de ser conscients que, més d’hora que tard Catalunya acabarà proclamant la república independent. No se si serà en la fórmula de Mas, o potser la d’Oriol, però crec que tots dos estan amb aquella voluntat política que ja voldríem els ciutadans  que sempre la tinguessin tan clara per altres afers.

Personalment i honestament, penso que la proposta que ha fet el Sr. Oriol Jonqueres va molt més enllà que la que va fer el Sr. Mas, atesa la seva voluntat d’anar tots sota el paraigües de la independència, i no haver de prescindir dels partits encara que fos tan sols per divuit mesos.

La fórmula que proposa ERC es menys problemàtica que la del President Mas, ja que un cop feta la valoració de la conferència d’aquest de la setmana passada, ja sortien veus que es temien que alguns parlamentaris tindrien que anar ha engruixir les llistes de l’atur, perquè segur es quedarien sense feina.

Per tan, si la proposta d’ERC tan sols demana que els partits que es presentin a unes eleccions plebiscitàries i que vulguin la independència, estiguin sota un paraigües, on quedi molt clar que aquests son els que aglutinaran tots els vots independentistes, no hi ha perill de no arribar a acords, ni tampoc que hi hagi confusió a l’hora de comptabilitzar els vots. Ara sempre hi ha persones que no voldran veure la realitat. També passa ara. 

Centrant-nos una mica en el discurs d’Oriol, no hem negareu que va tenir moments i frases brillants. Va dir: “Seria una traïció deixar la bandera de la justícia social a les mans dels que no volen la independència”. No hem negareu que va fer un repesada per tots els serveis que ha de tenir el nou estat. Però el que més em va arribar al cor va ser les paraules que va fer servir de cirereta en el pastís, d’un discurs que es del tot admirable, sense papers, ni faristols on protegir-se, va finalitzar dient: “El futur dels nostres fills serà millor si aquest futur esta a les mans dels nostres fills i no en mans d’un Estat que no ens estima”

Caram! Quina carga de profunditat que te aquesta frase. Però sense ànim de beatificar a cap polític diré que, a més a més de les paraules, hi ha una cosa que les persones que parlen amb sentiments sens nota, no em feu dir en que, però com anècdota recordaré aquella entrevista amb Josep Cuni on la convicció va ser extremadament notable juntament amb el sentiment.

Però no cal recordar moltes de les frases carregades de raó, el que cal ara és que sapiguem interpretar moltes de les propostes que a llençat per a persones rellevants, i per grups que han estat separats de la seva base matriu, que s’han constituït amb moviments socials per poder ser integrats i poder fer aportacions per construir aquest nou Estat. Aquesta és la proposta que fa molt diferent de la del Mas, la integració de tots i no de uns quants.

Un Oriol Jonqueres més obert que Mas, un Oriol més aglutinador, i no tan tancat ni excloent com Mas, al obrir la porta a persones que creguin que poden fer propostes per un País millor, i mà estesa a aquells partits que estan en el seu dret a que no vulguin una independència, però com a demòcrates tindran que acceptar les majories, però a la vegada tampoc han de quedar exclosos del procés.

Per tan, xapo per en Jonqueres, i molt be per tots aquests partits que ara sembla ser que ens alimentaran de conferències, per explicar-nos la seva postura, de com voldrien ells que fos la transició cap a la independència.

Personalment he de dir que, els que hi hem guanyat de totes, totes, som nosaltres el ciutadans, que hem passat de un procés gairebé amagat que cada grup feia la seva valoració a la sortida de les reunions, a fer conferències amb les propostes programàtiques de partit en directe.

Per el que sembla ara toca fer-ho el PSC i desprès ICV, només ens queda les CUP, que ara per ara son els més reservats, tot i que aquests partits joves encara es deuen a les seves assemblees. Tots els camins porten a la independència, però hem de ser com més millor, no en tenim prou amb els dos més grans, ni amb aquest 80% que proclamem, hi hem de ser tots, ara es l’hora, si no tindrem que esperar tres-cents anys més.

J. Coch.