Presumptes irregularitats.

Antecedents dels fets
1a part

Se’m fa relativament fàcil explicar alguns casos de presumptes irregularitats des que vaig obtenir la primera credencial com a regidor del meu municipi de Cubelles. Va ser el 31 de març del 1995, tot i que ja havia iniciat la meva activitat político-associativa com a membre fundacional de l’Associació d’Hostaleria i Comerç de la vila.

Aquesta entitat va néixer per defensar el comerç i l’hostaleria i, de pas, promocionar Cubelles més enllà del seu propi territori amb moltes activitats que s’organitzaven amb molt d’esforç i molt de risc econòmic. Molta gent encara recordarà aquella famosa paella per a 3.000 persones i, com no, la primera verema de Cubelles, amb molt de pa amb tomàquet, molta feina i moltíssimes il·lusions dipositades. Això sí, amb la mirada constant del govern clavada al clatell, no fos cas que prenguéssim massa protagonisme i els deixéssim fora de la foto.

Per al govern de Cubelles, dirigit amb majoria absoluta per l’Entesa, aquesta associació va sorgir com un holding de pressió. Fins i tot alguns ens anomenaven “l’oposició del govern de l’Entesa per Cubelles”, malgrat que inicialment no existien motius per pensar així. Tot això va canviar el dia que el govern -que sempre s’havia tombant de cul a totes les nostres propostes per millorar el comerç tradicional- va decidir implantar una àrea comercial a la zona industrial -segons la catalogació del POUM del 85-93- de Les Salines i que, segons s’ha pogut comprovar posteriorment, mai ha complert realment la seva finalitat.

La creació d’aquesta zona industrial ja va comportar moltes presumptes irregularitats. Sense anar més lluny, l’extracció de terres de zones agrícoles de Mas Mortes -propietat d’un familiar de l’alcalde- o els accessos a la zona industrial, que incomplien l’informe de carreteres, on se’ls instava a construir el pont que traspassa la carretera. En temes de seguretat, no van fer el tancat de la via del tren -exigit per RENFE- i van pretendre carregar el seu cost al poble i no a les juntes que urbanitzaven la zona, tal com havia de ser. Davant aquest panorama, jo encara avui em pregunto: de qui eren les terres? Doncs va ser gràcies a aquestes actuacions de l’associació que vàrem portar les imatges al Parlament i es va poder obligar almenys a fer el pont, estalviant així alguns diners als contribuents.

L’associació que defensava el comerç i l’hostaleria, amb la fiscalització d’aquets fets, també va convertir-se en el defensor dels interessos dels contribuents cubellencs. De no ser així, hagués passat com amb el pont del riu Foix, la construcció del qual ha anat a càrrec de tots aquells que paguem impostos. I ja que parlem d’impostos, cal recordar que ja aleshores no tothom pagava. Ho exemplificaré amb una anècdota.

L’associació pretenia tenir el llistat dels comerços de Cubelles per poder fer campanyes i buscar el màxim d’afiliats possibles. Arribats a aquest punt, no se’ns va ocórrer res més que demanar-li a l’empresa Molina, cobradora de l’Impost d’Activitats Econòmiques (IAE), i així la vàrem tenir a les nostres mans. Doncs bé, un cop buscaves, molts dels establiments comercials del nostre poble no figuraven a la llista i, el més curiós de tot plegat, és que els absents eren tots persones que es movien al voltant del grup polític de l’Entesa. Un cop feta la lectura, qui signa l’article i una altra persona molt coneguda a Cubelles vàrem fer dues preguntes a la empresa Molina.

La primera va ser clara: “Com és, Sr. Molina, que hi ha molts comerços que nosaltres coneixem i no figuren en el llistat?”. La resposta va ser demolidora: “Aquesta és la llista que m’ha donat l’Ajuntament”. El següent diàleg també era d’esperar: “Aleshores, com paguen aquest impost?”. “Nosaltres només cobrem aquell paper i/o rebut que l’Ajuntament ens fa arribar”. Presumpta irregularitat o presumpte tràfic de influencies? És per això que sempre he dit que no tothom paga a Cubelles.

Arran d’aquest i altres afers, per la manera com els nostres representants polítics de l’Entesa actuaven amb total impunitat, com si fos el seu propi “ranxo”, algunes persones de l’associació de comerç vàrem fer un pas endavant, fundant un grup independent que ens permetés concórrer a unes eleccions i així poder tallar de soca-rel aquestes actuacions. La primera victòria personal d’aquest projecte a llarg termini va ser que en les primeres eleccions vàrem trancar la majoria absoluta de l’Entesa. Gràcies a totes aquelles persones i a la confiança dels votants.

Aquest projecte centrat en aconseguir que Cubelles tingui els comptes clars, ara encara és vigent i molt més engrescador si cal. Crec que el 30 d’octubre podria ser el principi del final d’una etapa que ja personalment vaig iniciar en solitari quant faig acte de compareixença el 10/04/2002 a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per denunciar el regidor d’Hisenda de Cubelles per presumpta prevaricació. El motiu era clar, l’aprovació de contracte de recaptador del Sr. Molina.

Personalment, no sé el que pot passar amb la denúncia feta per 16 dels 17 regidors de Cubelles davant del Ministeri Fiscal. Espero que, tanmateix, si s’admet a tràmit serveixi per tirar de la manta. Avui, almenys, no estic sol. Moltes de les persones que porten en política el mateix temps que jo, ara sí que han signat.

J.Coch

Dos Palaus de Catalunya qüestionats

Els últims fets judicials succeïts les darreres setmanes no han suposat un bon començament per a la recent estrenada Ciutat de la Justícia, després de la decisió del jutge de deixar en llibertat sense càrrecs en Fèlix Millet. Com a ciutadà corrent, em fa pensar que tenim justícia, sí; però amb diferents vares de mesurar. Almenys això és el que pensem la majoria de ciutadans/es de Catalunya.

Penso que dintre de la burgesia catalana hi ha un intent de tapar tot el que envolta l’escàndol Millet i el que fa referència a l’espoliació del Palau de la Música Catalana, tal com ja va passar fa uns anys amb el cas Banca Catalana.

Personalment penso que en Millet era una figura necessària per a moltes persones per tal de poder tirar endavant les seves ambicions personals, els seus projectes polítics i, com no, algunes fundacions. Això sí, amagades dintre de la cultura i maquillades com a iniciatives altruistes.

En Millet era, realment, un intermediari entre el Palau de la Generalitat i el Palau de la Música per poder blanquejar els diners de les subvencions destinades a finançar la cultura catalana i que mai arribaven al seu destí, ja que una bona part d’aquestes s’esmerçaven en el finançament de partits. Una altra part servia per engruixir el seu patrimoni personal, d’aquí que en Millet fos una figura tan necessària per a alguns. Per a determinats personatges, en Millet era com una mena de Padrino, i si no, que li preguntin al tàndem format per Àngel Colom i Pilar Rahola, representants d’un grup polític independent (el PI), nascut d’una escissió d’ERC.

Ara resulta que no hi ha cap persona, ni cap estament públic que sigui culpable de la mala gestió que ha provocat aquesta sotragada als catalans. En tot cas algú ha mirat cap a un altre costat i ha deixat que una persona com en Millet hagi agafat molts diners de ciutadans que tenim el Palau de la Música com un símbol identitari de Catalunya. Per fer comparacions, és com si un dia ens diguessin que a Montserrat ens han robat la Moreneta. Pels que ens mirem el Palau de la Música des de fora, és molt i molt gros el que ens ha fet en Millet, però no ens podem ni imaginar com l’han patit aquells que hi estan vinculats directament i que, per manca de diners, han deixat de fer representacions.

Aquest personatge mereix un altre tractament, i no tan sols pel furt, sinó pel mal moral que ens ha ocasionat a tots els catalans/es i que no es pot calcular amb diners. Ara surten factures i proves que aquesta família i el seu home de confiança tenien el Palau com si fos la seva pròpia empresa; que la culpa era que feia masses anys que era al capdavant; que les persones amb el temps acaben confonent allò públic amb allò privat, etc. I no dic pas que no tinguin raó, però si això passa d’aquesta manera és perquè no els han fet rendir contes, ni s’ha fet cap auditoria de la seva gestió ni, ara que estan tan de moda els informes, tampoc se n’ha fet cap.

Ara em ve a la memòria una frase que el Sr. Francesc X. Puig Rovira (autor del llibre l’Entesa per Cubelles, una experiència de democràcia local, premi d’investigació Vila de Cubelles 1997) va escriure en un article a la premsa donant el condol a la família d’un molt conegut alcalde de Cubelles que acabava de morir. Després de destacar tot el que s’acostuma a dir d’una persona acabada de traspassar, va concloure afirmant: El Sr. Piñol només va tenir un error, aquest va ser que en el tram final del seu mandat va confondre allò públic amb allò personal.
Cubelles 10/2009
J.Coch.

Quants Millets deuen quedar a Catalunya?

Un editorial de e-noticies deia que els errors -i fins i tot l’absència- de control en el cas Millet i les connexions amb altres institucions de l’expresident del patronat de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, i del secretari de l’entitat, rellevat del seu càrrec quan va esclatar l’escàndol, l’advocat Raimon Bregós, creen un escenari preocupant.

Són nombroses les entitats en que tots dos -Fèlix Millet i Tusell i Raimon Bergós i Civit- ha exercit funcions de gestió. I el que s’està sabent sobre la fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana fa convenient prendre algunes mesures.

Fèlix Millet ha confessat públicament, encara que des d’un punt de vista judicial no és culpable, és a dir, que cal respectar la presumpció d’innocència. I molt més en el cas de l’advocat Bergós, que no està ni tan sols formalment acusat, al marge d’informacions periodístiques, que no tenen absolutament cap valor jurídic.

Però, en qualsevol cas, cal que les autoritats prenguin bona nota del que s’està descobrint en el cas Millet. Perquè, si en aquest assumpte s’ha produït una absoluta manca de control, es podria pensar que en d’altres entitats, en les que, a més, han intervingut els mateixos personatges, també podria haver-hi problemes.

És clar que els organismes de control han fallat de forma estrepitosa en l’assumpte del Palau de la Música, i caldria que es prenguessin les mesures necessàries per comprovar que no ha passat una cosa semblant en entitats que estan regulades per la mateixa normativa jurídica.

A més, aquest cas torna a posar la taula la necessitat que es abordin canvis profunds en la legislació sobre el funcionament de les fundacions, perquè aquesta regulació s’està demostrant ineficaç, poc operativa i de dubtosa utilitat per prevenir i evitar fraus. L’actua’l regulació propicia actuacions molt poc transparents.

Ara per ara, les autoritats responsables estan mirant a un altre costat i evitant donar la cara. Mal assumpte. Perquè és necessària una actitud absolutament contrària. Sobretot perquè d’altres entitats sotmeses al mateix règim jurídic, i en les que han intervingut persones que apareixen en el cas del Palau, podrien donar alguna sorpresa.

Per tant, caldria iniciar investigacions sobre la gestió realitzada en aquestes entitats, a més d’afrontar la reforma de la legislació sobre l’assumpte per aconseguir més transparència i menys opacitat. I sobretot, les autoritats polítiques han de donar la cara i determinar fins on arriben les responsabilitats. I jo amb pregunto, quans Millets encara queden?.

Manifest d'alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores pel Dret a Decidir

Manifest d'alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores pel Dret a Decidir
Els alcaldes, alcaldesses, regidores i regidors sotasignants tenim la convicció que la nació catalana es troba en una cruïlla històrica indefugible. Després de gairebé trenta anys del restabliment de les llibertats democràtiques, les limitacions del marc polític i jurídic vigent pel que fa a la concreció de noves formes d’autogovern i de relació amb l’Estat han quedat prou palesades davant el conjunt de l’opinió pública. Són cada vegada més els sectors socials i econòmics que, partint de sensibilitats ideològiques diverses i de problemàtiques immediates ben diferenciades, reclamen la necessitat d’avançar democràticament cap al lliure exercici del dret a decidir.
Ja no es tracta únicament de la resolució d’un plet nacional de fondes arrels històriques. El que està en joc amb vista als propers anys és la mateixa possibilitat de bastir amb prou garanties d’èxit un model català de benestar - nacionalment integrador, socialment cohesionat i econòmicament pròsper -, en un marc internacional cada vegada més interconnectat i sotmès a les transformacions constants pròpies de la moderna societat del coneixement.
El dret a decidir, doncs, està estretament vinculat a les expectatives de millora de les condicions de vida individuals i col·lectives dels ciutadans i les ciutadanes de la nostra nació. Alhora, però, representa també la culminació més completa, acabada i plena de la idea de democràcia.
Els alcaldes i les alcaldesses, així com el conjunt dels càrrecs electes locals, som dipositaris de la sobirania popular. Hem estat votats i escollits per a representar la nostra societat i, en conseqüència, tenim l’obligació de fer-nos ressò de les necessitats i els anhels del conjunt de la ciutadania.
És per això que, conscients de la legitimitat política que ens atorga el nostre paper als ajuntaments i de la responsabilitat col·lectiva que tenim en l’actual moment històric, els alcaldes i les alcaldesses sotasignats manifestem el següent:
Les necessitats i els reptes de futur de la societat catalana exigeixen que els nostres ciutadans i ciutadanes es puguin pronunciar lliurement sobre tots els aspectes que afecten la seva vida col·lectiva.
El dret a decidir és un exercici eminentment cívic i democràtic que ha de ser reclamat i defensat des de totes les institucions que emanen de la voluntat popular i, molt particularment, des dels ajuntaments com l’administració més propera a la ciutadania.
I, en conseqüència, i en qualitat de nucli impulsor del moviment d’alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores pel dret a decidir, ens comprometem a treballar per
articular un ampli moviment d’alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores en favor del dret democràtic del poble català a decidir lliurement el seu futur; obrint un procés de diàleg i col·laboració amb càrrecs electes locals dels diferents territoris dels Països Catalans per avançar en aquest mateix objectiu.
contribuir a generar un clima d’opinió favorable al dret a decidir al si del municipalisme català.
realitzar activitats d’afirmació nacional i democràtica adreçades al conjunt de la ciutadania, amb l’horitzó d’obtenir el ple reconeixement del dret del poble català a decidir lliurement el seu futur.
fomentar dinàmiques obertes, participatives, socialment integradores i individualment respectuoses en el procés d’avenç cap a l’exercici del dret a decidir.
ajudar a fer conèixer internacionalment la reivindicació del dret a decidir del poble català a partir de contactes institucionals amb autoritats locals d’Europa i d’arreu del món.
emplaçar activament les administracions locals superiors i el Parlament de Catalunya per tal que es duguin a terme les iniciatives necessàries per tal que es reconegui institucionalment el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur.Els alcaldes, alcaldesses, regidores i regidors sotasignants tenim la convicció que la nació catalana es troba en una cruïlla històrica indefugible. Després de gairebé trenta anys del restabliment de les llibertats democràtiques, les limitacions del marc polític i jurídic vigent pel que fa a la concreció de noves formes d’autogovern i de relació amb l’Estat han quedat prou palesades davant el conjunt de l’opinió pública. Són cada vegada més els sectors socials i econòmics que, partint de sensibilitats ideològiques diverses i de problemàtiques immediates ben diferenciades, reclamen la necessitat d’avançar democràticament cap al lliure exercici del dret a decidir.
Ja no es tracta únicament de la resolució d’un plet nacional de fondes arrels històriques. El que està en joc amb vista als propers anys és la mateixa possibilitat de bastir amb prou garanties d’èxit un model català de benestar - nacionalment integrador, socialment cohesionat i econòmicament pròsper -, en un marc internacional cada vegada més interconnectat i sotmès a les transformacions constants pròpies de la moderna societat del coneixement.
El dret a decidir, doncs, està estretament vinculat a les expectatives de millora de les condicions de vida individuals i col·lectives dels ciutadans i les ciutadanes de la nostra nació. Alhora, però, representa també la culminació més completa, acabada i plena de la idea de democràcia.
Els alcaldes i les alcaldesses, així com el conjunt dels càrrecs electes locals, som dipositaris de la sobirania popular. Hem estat votats i escollits per a representar la nostra societat i, en conseqüència, tenim l’obligació de fer-nos ressò de les necessitats i els anhels del conjunt de la ciutadania.
És per això que, conscients de la legitimitat política que ens atorga el nostre paper als ajuntaments i de la responsabilitat col·lectiva que tenim en l’actual moment històric, els alcaldes i les alcaldesses sotasignats manifestem el següent:
Les necessitats i els reptes de futur de la societat catalana exigeixen que els nostres ciutadans i ciutadanes es puguin pronunciar lliurement sobre tots els aspectes que afecten la seva vida col·lectiva.
El dret a decidir és un exercici eminentment cívic i democràtic que ha de ser reclamat i defensat des de totes les institucions que emanen de la voluntat popular i, molt particularment, des dels ajuntaments com l’administració més propera a la ciutadania.
I, en conseqüència, i en qualitat de nucli impulsor del moviment d’alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores pel dret a decidir, ens comprometem a treballar per
articular un ampli moviment d’alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores en favor del dret democràtic del poble català a decidir lliurement el seu futur; obrint un procés de diàleg i col·laboració amb càrrecs electes locals dels diferents territoris dels Països Catalans per avançar en aquest mateix objectiu.
contribuir a generar un clima d’opinió favorable al dret a decidir al si del municipalisme català.
realitzar activitats d’afirmació nacional i democràtica adreçades al conjunt de la ciutadania, amb l’horitzó d’obtenir el ple reconeixement del dret del poble català a decidir lliurement el seu futur.
fomentar dinàmiques obertes, participatives, socialment integradores i individualment respectuoses en el procés d’avenç cap a l’exercici del dret a decidir.
ajudar a fer conèixer internacionalment la reivindicació del dret a decidir del poble català a partir de contactes institucionals amb autoritats locals d’Europa i d’arreu del món.
emplaçar activament les administracions locals superiors i el Parlament de Catalunya per tal que es duguin a terme les iniciatives necessàries per tal que es reconegui institucionalment el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur.

Cubelles 2020

Aquest és el títol dels cartells anunciadors de tots els actes que el nostre Ajuntament està organitzant de cara a la revisió del POUM (Pla de Ordenació Urbanístic Municipal), facilitant així una participació ciutadana real, tal com marca la Llei.

I dic com marca la Llei perquè, coneixedor com sóc del tarannà de la majoria de les persones que conformen el govern tripartit de PSC, CiU i ERC, puc assegurar que no són massa partidaris de donar oportunitats a les persones que vivim a Cubelles d’opinar sobre el futur del nostre poble; ans el contrari, tal com s’ha pogut copsar a les audiències públiques convocades fins ara.

Tots hem pogut comprovar com el govern anuncia una audiència pública per explicar, únicament, aquells acords aprovats prèviament pel tripartit de Cubelles en les seves comissions de govern. Parlem, per tant, d’exposar fets consumats i no d’una audiència pública, que més aviat seria una altra cosa.

Però, cubellencs, no ens podem pas queixar, ja que als dos Plans Generals que precedeixen l’actual no es va fer ni això. Potser perquè no ho marcava la Llei?

La meva crítica severa va adreçada als governs, sobretot els municipals, que són els que més conec. Tot just quan celebrem els 30 anys d’ajuntaments democràtics, hem hagut de fer una Llei per obligar els nostres mandataris de torn a deixar participar el poble de les seves decisions. O dit d’una altra manera, hem hagut de recórrer a una Llei per tal que el poble pugui ser escoltat. Aleshores, on és la democràcia? On són les voluntats polítiques? Des d’aquesta premissa, malauradament la democràcia, tal com l’entenem la majoria dels ciutadans, és molt dubtosa.

Però bé, ja tenim llei, ja tenim participació ciutadana i ja podem ser escoltats. A mi, però, automàticament em vénen moltes preguntes al cap, i més després d’aguantar per educació les paraules del Sr. Joan Albet al final de l’acte al cinema Mediterrani. Abans voldria expressar-li el meu profund malestar: m’ha fet enfadar molt, ens ha fet enfadar molt a tots i només li puc dir molt clarament que no ens ratlli més!

Per tant, si vostè està al govern i ha de desplegar aquest POUM, respectarà el Pla que quedi plasmat o passarà el que ha passat fins ara, que s’ha fet i desfet a voluntat de dues parts segons interessa? Faig referència a la modificació dels terrenys d’equipaments comercials a la zona edificable del darrere del Restaurant de Mas Trader. Això va costar una moció de censura el 1999 per part de CiU, quan formava part del govern amb ICV i PSC. A més, on hi havia les pistes de tennis, avui hi tenim torres; on hi havia un mini golf, avui no hi ha res...

També hi ha un altre exemple que tots recordarem amb molta tristesa. Em refereixo a la desaparició d’un famós hotel reconegut amb estrelles Michelin, de nom Llicorella, a l’entrada del poble. Preciós, espectacular, amb uns jardins impressionants... Durant el boom de l’especulació es va permetre que, de zona d’equipaments, passés a zona edificable. Què va fer vostè, Sr. Albet, des dels diversos governs on ha estat? Jo li diré: ajudar el seu amic i company de partit, propietari de l’Hotel Llicorella, a portar a terme la proposta. Quina proposta? La de modificació dels usos dels terrenys. Proves? Les actes dels Plens.

Penso que la intervenció final del primer tinent alcalde de l’Ajuntament de Cubelles durant la presentació de Pla de comunicació al cinema Mediterrani és insultant, vergonyosa, falsa i distorsionadora de la realitat. Una cosa és el que diu i, una altra molt diferent, el que es fa. Sort que el coneixem. Tot i així, vostè hauria de ser més formal, sobretot quan diu que no vol que Cubelles sigui una ciutat dormitori. Què ha fet vostè perquè Cubelles sigui d’una altra manera? Res, no ha fet res. Ans el contrari, ha deixat fer i ha ajudat a fer el poble dormitori que avui vostè mateix denuncia. Ha! I, si us plau, canviï el discurs perquè ja ningú no se’l creu, només vostè.

Sr. Albet, tampoc pot anunciar amb el to que ho ha fet la inauguració del pont del Riu Foix. No pot dir que el nostre Ajuntament ha fet un gran esforç amb aquesta obra, a no ser que aquesta sigui la manera d’agrair a la resta del govern l’acceptació de les seves exigències.

El poble ha de saber que no un, sinó tres ponts són els que havia de pagar la junta que va urbanitzar aquell sector, inclòs al Pla General encara avui vigent. Però vostè i alguns politics més com a propietaris del sector ja els hi va anar bé que es deixés passar el temps. Ara, aquells ponts que havia d’assumir aquella junta, els ha hagut de pagar el poble.

Personalment, li demano que no faci aquests discursos amb una verborrea insultant per als que tenim educació i que, proclames com aquestes, només corresponen a una persona que es creu les seves pròpies mentides. Li anuncio per endavant que, pel que a mi respecta, si segueix per aquest camí, serà molt difícil arribar a un consens polític. Li avanço que no penso repetir el que vaig haver de fer el dia de l’acte informatiu: marxar juntament a totes aquelles persones coneixedores de Cubelles i de la Història especulativa dels últims quinze anys, de la qual vostè ocupa un paper cabdal atès que hi ha contribuït de manera decisiva.

Juny 2009.

L’equador de la legislatura.

Ja han passat dos anys de les últimes eleccions municipals, el que vol dir que ens trobem al bell mig de l’equador d’aquesta legislatura 2007-2011.

Aquest article vol ser un testimoni d’aquests dos anys que portem. Malgrat que, personalment, penso que ha estat una meitat de legislatura molt tranquil·la -potser asta massa -sobretot si la comparem amb els mandats anteriors-, això no treu que no puguem treure conclusions del que està sent i del que podria haver estat.

Abans d’entrar a anomenar les decisions que s’han aprovat per ple amb els vots de l’oposició, penso que és de justícia reconèixer que, en alguns aspectes, hem avançat i s’han fet realitat propostes que estan incloses en els programes dels grups a l’oposició des de ja fa uns quants anys. Penso, doncs, que, encara que tard, s’han pres decisions importants, tot i que algunes d’elles encara estan lluny de ser materialitzades. Altres, per contra, estan en un procés de millora i, de la resta, no saben com acabaran.

Personalment penso que hi ha dues decisions destacables en aquests dos anys que s’han aprovat per Ple en benefici del poble de Cubelles.

La primera és la realització d’una auditoria de l’estat econòmic en què es troba l’Ajuntament i la segona, que sigui la Diputació qui garanteixi la recaptació dels impostos del nostre municipi. Aquestes dues decisions s’han aconseguit després de deu anys de proposar-ho.

Sobre la primera mesura, personalment, tinc les meves reserves sobre com s’acabarà el tema.

Perquè cap lector tingui dubtes del que penso, exposaré diverses possibilitats. Primerament, crec que no es tancarà per unanimitat. Serà, per tant, un tancament en fals que no beneficiarà gens el futur polític del poble. No sabrem mai quina quantitat de diners ha deixat d’entrar a les arques del nostre Ajuntament com a conseqüència d’una nefasta gestió contributiva, de vegades volguda.

Pel que fa al pas de la recaptació a la Diputació, sens dubte és una bona decisió però està lligada a l’auditoria, atès que, si es vol fer correctament, no pot existir una sense l’altra.

Malgrat aquestes millores, els cubellencs no sabrem mai quins han estat aquells contribuents que, fins fa poc, no han ingressat a les arques els seus impostos pel simple fet que mai se’ls ha passat a cobrar el rebut. No sabrem mai, tampoc, quina és la quantitat deixada d’ingressar durant molts exercicis per algunes determinades persones del nostre municipi en concepte de l’Impost d’Activitats Econòmiques, altrament conegut com a IAE. Voluntat política del mandatari de torn? Doncs sí.

La Llei deixa molt clar que només es poden reclamar aquelles quantitats que no han prescrit, i només en dos casos molt determinats. El primer és aquell que es pot reclamar dintre del deute dels quatre anys consecutius i que, per tant, no han prescrit. L’altre és aquell que, tot i passats els quatre anys, prèviament s’ha reclamat al deutor per escrit. La pregunta inevitable és: quants deutes s’han reclamat per escrit si a alguns privilegiats no se’ls portava el paper al cobrament? Són afirmacions de la pròpia ex empresa recaptatòria.

Cal remarcar que el panorama polític actual ha ajudat molt perquè actualment es portin a ple propostes que han estat negades durant tres legislatures. Per una part, els independents de l’Entesa per Cubelles-FIC, amb un únic regidor, no tenen poder de decisió. De l’altra, CiU no té marge de maniobra per presentar una moció de censura amb cap dels grups de l’oposició, però, en canvi, els seus socis de govern sí que podrien esmenar alguns dels desacords aplicant-l’hi la mateixa formula que els hi va aplicar l’Entesa per Cubelles a ells, és a dir, expulsant-los del govern.

La pregunta del milió és: expulsaran PSC i ERC el grup de CiU del govern? Personalment, crec que aquest soci al govern avui no aporta res més que dubtes, tant en la població com als que exercim honestament la política.

Cubelles 19/05/09.

Complicitats:

PSC i ERC tapen les vergonyes de CiU

Abans d’entrar en matèria voldria fer una critica i acte seguit unes preguntes.

La critica és referent a l’article que els socialistes de Cubelles han publicat a la revista del nostre Ajuntament Informa.

Personalment, penso que els seu escrit l’únic que fan és agitar i ressuscitar vells fantasmes. Qui sap, potser és que els enyoren. El ple del 20 de abril va evidenciar molt clarament que com a govern són molt lluny del que realment necessita Cubelles.

Senyors socialistes, Cubelles no necessita més polítics que tapin les vergonyes d’altres persones, encara que formin part d’un mateix govern. En clau política, deixi’m que els digui una cosa: si vostès haguessin après alguna cosa de la legislatura passada, el cap de llista de CiU no hauria de formar part ni un minut més d’aquest govern que diu treballar per Cubelles. Per cert, amb els vots de qui?

Com a ciutadà d’aquest tranquil poble, l’escrit publicat a la revista de l’Ajuntament es desmunta per si sol. Cubelles ja no protesta -per això dic que és tranquil- i són vostès mateixos els que es desacrediten com a grup al govern donant cobertura política a una persona que ha fet servir la política per treure’n un benefici personal. Aquest polític no ha defensat mai res més que no fossin els seus propis interessos i els dels seus amics. Això sí, amb el vist i plau en el seu dia de l’Entesa i ara amb el suport del PSC i ERC.

Alguns exclamaran que CiU també va governar amb ICV! Sí, tenen raó. Deu mesos que van desembocar en una moció de censura conjunta amb l’Entesa després que ICV es negués a donar la cobertura política que aquest persona buscava.

Les persones que segueixen la vida política de Cubelles i han fet un acte de reflexió al voltant del que va succeir en el punt 9 del Ple del 20 d’abril entendran el perquè de la moció de censura a ICV el 1999.

Aquesta persona està embolicat amb temes de construcció. No ha tingut pietat i ha incomplert el Pla de Patrimoni Cultural del nostre municipi enderrocant edificis catalogats, pensant només en la seva especulació. Són moltes les actuacions fora d’ordenances que hi ha executades per aquesta persona. I això ho pot fer amb més precisió si cal, en gaudir d’una informació privilegiada mercès a la seva condició de regidor al govern. Per tot plegat podia -i pot- fer i desfer al seu aire mitjançant l’empresa LIRALBE SL, amb domicili a l’Avinguda Catalunya 19 -12 de Cubelles. Qualsevol persona que conegui una mica Cubelles sap què i qui hi ha en aquesta adreça. O no?

Crec que no m’equivocaria gaire si pensés que aquest persona, cap de llista de CiU, no va dir la veritat quan va presentar la declaració d’activitats o bé d’incompatibilitats -si és que la va fer- obligatòria per prendre possessió del càrrec de regidor, independentment de si s’està al govern o a l’oposició.

Les preguntes que vull traslladar a l’opinió publica són clares: el PSC i ERC donaran durant més temps cobertura política perquè aquest senyor continuï amb les seves històries personals vinculades a l’especulació i el favoritisme dels seus amics?

En un futur 2011, tornaran els socialistes de Cubelles i els republicans a ser còmplices de cobrir les espatlles al cap de llista de CiU en cas de repetir a les pròximes eleccions?

Cada cop que CiU hagi de votar una proposta vinculada als seus amics i a l’empresa de la qual en forma part, permetran que s’absenti del Ple?

Com podem confiar en un govern on un dels seus membres no vota una sanció de 30.001,00€ imposada a un amic i marxa del Ple mentre la resta de regidors del grup s’abstenen per ordre del seu cap? Quants amics més com aquest te vostè, Sr. Primer tinent d’alcalde? Quan es varen incendiar els pneumàtics, vostè era regidor de Medi Ambient, no? Doncs si que estem arreglats si hem de confiar en vostè per recuperar el cost de la restitució del terreny.

Quan el seu amic diu que l’Ajuntament sabia de l’activitat i no va portar mai a terme les amenaces de sanció, vostè era alcalde. Deu ser per això que ara el seu amic s’ha estranyat per l’aplicació de la sanció.

No seria millor que l’equip de govern, fent ús de la seva tan expressada i tan poc practicada transparència, digués quines són les incompatibilitats que té el cap de llista de CiU i primer tinent d’alcalde del govern de Cubelles?

Quan de temps més haurà d’esperar Cubelles per no haver de suportar més persones que s’omplen la boca del molt que estimen el poble, ja que en són fills, i es dediquen a explotar-la i extorsionar-la econòmicament? Quan?

Hi ha alguna relació entre la sanció econòmica a l’amic del cap de llista de CiU i la dimissió del responsable de Dinamització Econòmica, el Sr. Besòs?

Cubelles no es mereix ni aquells cacics ni aquests regidors que davant la sanció a un amic prefereix abandonar el ple i les seves responsabilitats, no fos cas que els hi reclamessin el 50% del import. Què va jurar el cap de llista de CiU quan va prendre possessió de l’acta de regidor? Defensar els interessos de tot un poble, segur que no.

Cubelles abril del 2009.

Aliances polítiques i polítiques d’aliances

Que és primer: l’ou o la gallina? Aquesta és la pregunta que normalment ens fem tots plegats quan sabem del cert que no hi pot haver una cosa sense l’altre. I jo hem pregunto, què són primer: les polítiques o les aliances?

Segurament, per a alguns és imprescindible que primer existeixin els partits encarregats de dissenyar les polítiques i, com a conseqüència de les seves accions, a continuació ja es teixiran les oportunes aliances.

Per d’altres, primer ha d’existir un front comú que converteixi les seves demandes socials en accions polítiques, per tal que, un cop referendades democràticament pel poble mitjançant les urnes, puguin desplegar-se en benefici d’aquells iniciadors i la resta de la població.

Tanmateix, hem de ser conscients que no sempre les decisions preses van en la direcció correcta per a tothom, malgrat que cal esforçar-se perquè almenys beneficiïn la majoria de la societat.

Sota el meu punt de vista, diré que el descontent majoritari que últimament existeix en política és justament per dues raons.

La primera rau en el fet que tant és el resultat que obtingui a les urnes un grup polític si, encara que guanyi, després no hi ha cap respecte per la llista vencedora.

En segon lloc, el dubte creixent entre els ciutadans/es que fem política sobre qüestions que fins ara sempre han estat ben presents com la ideologia dels partits. Són iguals les polítiques d’esquerres i les de dretes? Són coincidents els interessos del PP i del PSOE, o bé els de CiU i el PSC? D’igual manera, també podem preguntar-nos si no hi ha diferències entre PSC, ERC i ICV.

Últimament, però, el missatge ha canviat, sempre, això sí, justificat en pro del bé i en nom de la democràcia. Personalment, penso que la democràcia no té res a veure a deixar a l’oposició el grup al qual la ciutadania ha atorgat més confiança a les urnes. Per tant, no ens queixem després que els electors han perdut la confiança en els polítics. Amb aquests pactes, com l’han de mantenir?

N’estic convençut que la diferència rau en la manera de prioritzar i canalitzar la política quan es fan uns pressupostos, unes inversions en mediambient, en ensenyament, en sanitat (com ara la llei de l’avortament)... En definitiva, en com enfoquem els continguts de les lleis a l’hora de legislar.

Si durant les campanyes electorals tots els partits i/o coalicions asseguren que són diferents de la resta, per què tenen tan pocs miraments a l’hora d’ajuntar-se i fer govern? Què uneix dos o tres grups que el seu únic objectiu és deixar fora el guanyador d’unes eleccions? Després no ens queixem que a les accions de govern tenim sorpreses!

Contestant-me la pregunta, suposo que poden ser moltes les coses que poden unir grups antagònics de dretes i/o d’esquerres, de centre, ecosocialistes, verds, etc... I, segurament, totes elles molt legítimes. Però coneixedor de com funcionen els intestins dels partits, les revenges i els odis dels seus representants, m’atreveixo a dir que difícilment els ajuntarà la prioritat d’establir politiques dirigides a millorar el benestar de les persones, de totes les persones.

L’ultima d’aquestes fusions serà la que es produirà en el País Basc. M’imagino que ja heu encertat què en penso. Confio que les conseqüències d’aquest acord legítim i legal entre dos partits tan diferents, pensat únicament per sumar més vots que la resta, no recaigui sobre les persones d’aquesta autonomia.

Espero que la decisió de no respectar la voluntat majoritària dels ciutadans/es per tal que els governi un grup nacionalista perifèric no posi en perill tots els avenços aconseguit fins ara i que de debò sigui per una estabilitat eterna en aquesta comunitat i, sobretot, que sigui per una democràcia real al país Basc, que tanta falta li fa. Jo, aleshores, hauré de rectificar els meus dubtes. I ho faré encantat. Del que n’estic segur, però, és que encara seguiré sense saber que va ser primer, si l’ou o la gallina.

Jordi Coch.

El sistema financer s’enfonsa?.

Això s’enfonsa. Per molts plans de rescat o paquets de mesures anticrisi no hi ha res a fer. El problema és de bases i això no es pot solucionar tan fàcilment.Les empreses que en el balanç de 2007 presentaven grans beneficis, mes aviat inflats, se’ls han repartit i ara retallen despeses i acomiaden treballadors disfressades de ERES per no sofrir pèrdues.

Quan els Governs demanen el sacrifici de tots per poder fer front a la recessió, un té la sensació de què dins del 'tots' només s’inclou als treballadors, que són els que accepten congelacions salarials o acaben al carrer, mentre que els alts directius es premien amb els suposats beneficis, per arruïnar a les seves pròpies empreses i aconseguir ajudes milionàries dels estats, que son diners de tots, això comporta el retall de pressuposts en polítiques socials.

Però per molt que legislin ara, aquests directius ja s'han embutxacat una gran quantitat de diners que no els faran rics, perquè ja ho són, mentre la llei els empara. Cal reconèixer la seva astúcia per enfonsar unes empreses rendibles i aconseguir que els governs les rescatin això si en fons públics, també amb diners d’aquells que s’han congelat els salaris.

Cada vegada tinc més clar que el sistema econòmic-social es ve a baix. Cau perquè es fonamenta en valors com la cobdícia o el benefici propi i castiga la solidaritat el compromís i l’estalvi. Culpa d’això també tenim els que continuem asseguts davant del televisor cabrejant-nos pel pessimisme de les notícies mentre ens resignem a tirar cap a endavant enfront de la impossibilitat de canviar res.

El diumenge 29 de març la noticia de la intervenció de la Caja Castilla la Mancha per part del Banc d’Espanya ens va sorprendre, ates que es la primera de algunes mes que han de caure segons els entesos. Però perquè va caure?, no se si ho sabrem mai.

Les males llengües comenten que Chaves i la seva Unicaja han deixat caure a Barreda i la Caja de Castilla la Mancha, encara que els dos militin en el mateix partit. L’andalùs no sap com estan les seves petites caixes, i per tant, ignora si te algun forat negre que tapar. També deu pensar que bolcar-se amb el seu company ates que no l’hi ha donat cap redit electoral ha aplicat sense pietat allò que diuen ells gallecs quan van a la fira: “amiguiños si però la vaquiña por lo que vale”.

Penso que el ministre Solbes ens a tornat a prendre el pel, lluny de aconsellar al seu Cap, que davant la crisis apliques altres models de altres països, mol mes senzills però mes resolutius, ja que es liquida a les entitats insolvents amb l’ajuda de les que si ho són, ell a preferit injectar diners de l’estat per arrodonir l’eficàcia de la mesura, i ens va vendre el ruc dient que tot està bé i que no hem de posar-nos nerviosos, perquè el govern posa uns diners propers els 9.000 milions d’euros que salvaran difinitivament a l’entitat en fallida.

Es aquesta la panacea? No, no ho és de cap de les maneres sinó més aviat el principi del panorama que sens be a damunt, on veurem caure més caixes i més bancs amb actius sobre valorats pel preu del sol o el dels habitatges, segurament per presentar més guanys i així poder repartir més diners entre directius, com a premis per les seves bones gestions. jo ham pregunto, la especulació son les funcions per les quals varen néixer les caixes?.

El Socialista Hernandez Moltó ja expresident de caixa manxega haurà d’assumir les seves responsabilitats juntament amb el seu Consell d’Administració per haver fet inversions tan desastroses com l’Aeroport de Ciudad Real o assumir els riscos immobiliaris dels seus amics constructors com Domingo Diaz, Ignacio Barco i Román Sanahuja, i el que ja no te nom és els crèdits expansionistes a la polèmica Colonial.

Darrera de tot aquest desastre queda en l’aire la pregunta incontestada, els politics professionals han de presidir les Caixes d’Estalvis? Segurament en les pròximes setmanes es parlarà molt de això i segurament els nostres representants públics no en sortiran molt ben parats. Mentrestant amb exemples com el que va sobresaltar el nostre descans dominical, millor serà que estiguem atents a l’horitzó financer.

Carta oberta al regidor Sr. Albet, responsable de Neteja Viària

Sr. Albet, regidor d’Obres i Serveis, em dirigeixo a vostè amb tot el meu respecte perquè crec que la gent de Cubelles ha de saber que hi ha accions seves de govern que són propostes d’altres regidors de grups de l’oposició, i d’entrada, val a dir, que em sembla perfecte.

El mes de febrer, en concret el divendres dia 20, el Diari de Vilanova publicava dues notícies que des de fa anys formen part del programa electoral del grup que va guanyar les últimes eleccions municipals (ICV). La primera, l’auditoria, de la qual ja en vaig parlar en el meu bloc personal la setmana passada i on vostè no té competències directes. La segona feia referència a la posada en marxa d’un pla de millora per la neteja viària de Cubelles, on vostè sí que té una responsabilitat política i personal atès que gaudeix del privilegi de tenir dedicació exclusiva per fer aquesta feina.

Penso que aquesta decisió que ha pres vostè com a membre del govern és una bona noticia per a tots els ciutadans/es i no és criticable per si sola. Els veïns, però, han de saber que la proposta de dividir el municipi per zones per poder controlar millor aquest servei no és seva, sinó que és d’aquest regidor i del grup del qual en forma part.

El que sí és criticable, Sr. Albet, i així ho vull expressar, és que es faci seva la idea quan vostè sap que això no és així. Vostè sap que la proposta es va desestimar quan va ser presentada en una reunió en què es debatia la proposta del pla de neteja integral amb l’empresa que va guanyar el concurs. Vostè ha demostrat una mancança absoluta d’idees i alternatives. I el que és pitjor, s’ha fet seva una bona proposta que havia estat negada prèviament només perquè venia de l’oposició. M’explicaré:

Durant el mandat 2003-2007, ja intuïa que el meu grup podria guanyar les eleccions, motiu pel qual tenia clar que havíem de treballar per ordenar i neteja el territori amb l’ajut i la col·laboració dels presidents d’associacions de veïns i companys de llista. A tots ells, gràcies.

Ja dintre del mandat 2003-2007 vàrem convocar reunions amb tots els presidents que varen respondre a la nostra petició, és a dir, tots menys el de la urbanització de Corral d’en Cona.

Un cop aixecades les corresponents actes signades per ambdues parts i fetes les valoracions polítiques pertinents a la comissió de treball del meu grup, vàrem detectar les mancances del nostre municipi i vàrem marcar-nos les solucions i les prioritats; entre elles, la neteja del nostre municipi per zones.

Quan la proposta va ser presentada en la comissió de contractació de l’empresa adjudicatària, el regidor Sr. Albet va comentar que això NO era viable. Ara veig, però, que sí que ho deu ser, atès que gairebé ha calcat la proposta. Tanmateix, permeti’m que li faci una esmena per millorar el pla, Sr. Albet. Aquesta proposta està coixa i vull que tothom sàpiga de quin peu.

Jo proposava que cada zona tingués la seva brigada de serveis, juntament amb les seves eines. Aquesta seria la manera que cada dia de l’any no quedés cap zona del nostre municipi sense el servei de neteja i manteniment, tal com succeeix en algunes zones que ja gaudeixen d’aquest privilegi.

Rumiï-s’ho, Sr. Albet. Si no té prou partida pressupostaria, estrenyi’s el cinturó, abaixi’s el sou i gasti menys en telefonia mòbil. I aprofiti que el govern no abaixarà els impostos apujats per sobre de l’IPC d’aquest any per poder completar la meva proposta.

Atentament.
J. Coch.Cubelles 02/03/09

16-F: Un Ple Històric

Són moltes les notícies que durant una setmana poden impulsar-te a escriure un article i, pel que detecto amb les opinions d’alguns navegants internautes, el que no em perdonen és que després d’un ple no faci el meu resum polític i, en canvi, opini de temes més generals com, per exemple, la justícia.

Sota el meu punt de vista, tres varen ser els punts de més contingut, tant polític com social, en el Ple del dia 16 de febrer d’aquest 2009.

Pel que fa al conveni amb l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), penso que el nostre municipi ja és pioner en perdre massa trens com a conseqüència de decisions polítiques errònies dels que ens estan el govern. Una vegada i una altra, el poble sempre en surt perjudicat i la instal·lació de la dessalinitzadora al límit de Cunit i Cubelles n’és un exemple més. La infraestructura esta dintre del municipi de Cunit però totes les canonades passen pel nostre subsòl. I ara, perquè estiguem contents i calladets, ens donen un pessic del pastís a canvi, això sí, de passar-nos tota la me... i tots els problemes a nosaltres.

Un milió cent mil euros, és el preu del nostre silenci. Aquests són els diners que rep Cubelles de l’ACA. Insuficients per a les actuacions que es volen portar a terme; això vol dir que es tornaran a fer pegats i les inundacions al sector marítim seran les mateixes que tenim ara. En el tema de la desembocadura del Foix tindrem més del mateix, amb al greuge que no es respectarà la Directiva Europea de la Xarxa Natura 2000. Novament alguns grups haurem de tornar a sortir fent les denúncies pertinents i que, malauradament, no donen el resultat que molts voldríem i que esperem dels seus departaments, fet que només passa quan dues institucions es posen d’acord.

Un altre punt de l’ordre del dia va ser el de l’apartat de les mocions. La primera era per reduir la pressió fiscal i aplicar l’IPC corresponent per a aquest any, fixat en 1,6%, i no el 4,15% que el govern del nostre Ajuntament portarà a terme.

Personalment, penso que amb aquesta decisió política s’està vulnerant la llei, atès que sempre s’ha d’aplicar el que marca l’1 de gener i no el que fixava el novembre anterior. Per una vegada que l’Ajuntament aplica la legalitat vigent i aprova els pressupostos abans d’acabar l’any en curs, el contribuent en surt malparat! Si els pressupostos els haguéssim aprovat com sempre, el primer trimestre de l’any en curs, ara aquest fet no tindria discussió. Espero que aquesta experiència d’ara la tinguem present en un futur.

Dintre del debat d’aquesta moció, el més sorprenent va ser la demagògia barata utilitzada pel Sr. regidor d’Hisenda, recorrent a exemples completament fora de lloc. Tothom, menys ell, va comprendre el que l’oposició li plantejava, simplement una reducció d’aquells impostos que varen patir la pujada i no pas els de la resta, que continuaven invariables. Però la dita diu que no hi ha més sord que aquell que no vol escoltar, ni més cec que aquell que no hi vol veure.

Però la moció més..., més..., no sé ni quin qualificatiu aplicar-li atès que té moltes lectures polítiques, va ser la que va presentar el govern amb caràcter d’urgència proposant una comissió econòmica de treball permanent per demanar una auditoria externa. On s’és vist que un govern presenti mocions i amb caràcter d’urgència! A Cubelles sempre hem de donar la nota.

Al voltant d’aquest assumpte se’m plantegen moltes preguntes: com és que un govern amb majoria absoluta presenta una moció d’urgència d’aquest calatge? Dedueixo que en un principi el govern no tenia el suport de CiU i la pressió de presentar-la al Ple sabent que seria aprovada per la resta de grups va fer que Convergència la signés; això sí, amb una escriptura impossible de llegir. Sr. Albet, d’això se’n diu jugar fort per part dels seus companys de govern. És aquest un dels motius que ha fet plegar el regidor Sr. Besòs? Antigament, per molt menys, vostè ja hagués propiciat una moció de censura com la del 1999. Ara, però, amb el que ha quedat de l’Entesa, ja no té on anar i ha d’empassar-s’ho tot si vol estar al govern i seguir cobrant uns dines que ni es mereix, ni es guanya.

Una altra lectura plausible és que la Diputació li hagi expressat al govern que, si no es fa una auditoria externa, serà impossible quadrar els números i tancar un problema que ve de molt i molt lluny. Personalment, penso que ni amb l’auditoria es recuperarà aquells diners que des de fa anys no s’han ingressat a les arques del municipi, atès que no s’han reclamat per escrit als seus deutors. Tanmateix, si almenys podem recuperar els que la llei diu que no han prescrit, benvinguts siguin!

Personalment, l’aprovació d’aquesta auditoria suposa una petita, però no menys important, batalla guanyada després de més de quinze anys de trajectòria política. I ja en van dues. Pels que tinguin dubtes, els recordo que jo SÍ vaig votar l’any 1995 a favor de l’auditoria. I no tan sols externa, també interna. Aleshores, ja intuíem que molta gent, sobretot la clientela de l’entorn de l’Entesa, no pagava els seus impostos a canvi, està clar, dels seus vots. Per aquest motiu, ara hi ha gent que s’exclama i s’estranya que hagi que pagar tant. Evident, sobretot si alguns potser mai fins ara havien pagat res!

Suposo que les dificultats vindran ara per decidir quin grup o quines persones han de penjar-se la medalla per una auditoria que ja fa molt de temps que hauria d’estar feta, si és que finalment es fa, ja que personalment tinc els meus recels. Penso que aquí hi ha trampa.

La història només és una, però a l’hora d’explicar-la, i depenent de qui ho faci, serà d’una o altra manera. Els que hi vàrem ser des d’un bon principi, sabem que la idea d’impulsar una auditoria neix a començaments de la legislatura de 1995. Per primera vegada, l’Entesa havia perdut la majoria absoluta i, uns mesos després, va pactar amb el PP, atès que l’únic regidor del PSC es va negar a donar-li el seu vot d’investidura com a alcalde i, per tant, es va negar a pactar-hi, tot i les pressions de persones rellevants de la política de la comarca i del poble. Això, però, ja és una altra història que, de ben segur, algun dia hauré d’explicar. Llàstima que alguns ja no la podran escoltar.

J. Coch.
Cubelles, 20/02/09.

Tan sols els jutges han d’anar a la vaga?

Tots els ciutadans/es tenim dret a una justícia digna

Des de fa molt de temps, s’està reclamant millores amb tot allò que envolta la vida judicial del país. De moment, però, només s’han pronunciat els jutges.

Aquest posicionament tampoc és unànime. Sense anar més lluny, a Catalunya es troben totalment dividits, gairebé a parts iguals, malgrat que per una petita diferencia de vuit vots finalment s’anirà a la vaga, el 18 de febrer.

La part minoritària aposta per un diàleg previ, deixant les aturades per a més endavant. Aquests jutges fan una crida al seny i demanen que no es convoqui una vaga sense analitzar abans les conseqüències que pot arribar a generar. Els que són acusats de no ser prou reflexius diuen que ja n’hi ha prou, que ja n’estan tips de bones paraules i que el que volen són fets i remeis allà on es troben les principals mancances.

La motivació que m’ha portat a redactar aquest escrit és la sensació que tinc com a ciutadà que tots plegats també hauríem de sortir al carrer. Però no pas per recolzar els jutges, que aquells que ho vulguin fer estan en el seu perfecte dret, sinó per reclamar una millor justícia que la que tenim ara. Quantes persones en el transcurs de la seva vida no han tingut algun contacte amb la justícia? Penso que, qui més qui menys, alguna vegada tots hem hagut de confiar en ella. Quantes persones n’han sortit perjudicades per la llarga espera de la instrucció d’un cas?

Tenim una democràcia molt jove en el nostre país, però prou madura com perquè haguem tingut prou temps per fer-hi quelcom. En canvi, fins ara cap persona, cap col·lectiu, cap grup polític ni tan sols en campanyes electorals ha promogut un canvi profund de la justícia. Malauradament, ha hagut de succeir un fet escandalós com la mort d’una menor en bona part per un error del sistema –solucionat amb una multa d’un grapat d’euros- perquè s’hagi obert un debat públic sobre la reforma del poder judicial.

Personalment, penso que en comptes de millorar les lleis que ja tenim, hem fet encara més gros el problema proposant-ne de noves. La majoria d’aquestes, però, no es poden portar a terme per manca de recursos de tot tipus: econòmics, personal, informàtics, immobles tercermundistes, altres d’inadequats...

Cada govern de torn, segons la seva ideologia, ha impulsat les seves iniciatives legislatives: Llei de dependència, maltractaments, parelles de fet, adopció, protecció de menors, avortament, etc... Si hem fet canvis en sanitat i en ensenyament, per què no s’ha treballat amb més profunditat per millorar la burocràcia judicial?

El diumenge dia 25 de gener, Catalunya va poder veure per TV3 en quin estat es troba la nostra justícia, inclosa Vilanova. Tots vàrem poder comprovar que la seva lenta i exasperant aplicació pot tenir un delinqüent al carrer o un innocent tancat, que això, segurament, ja passa

No podem esperar més. Aprofitem la moguda dels jutges i, de pas, fem un acte de responsabilitat com a ciutadans i el dia de la vaga sortim tots el carrer per reclamar allò que és de justícia. N’estic convençut.

Jordi Coch
30-01-09.

En política cal posicionar-se, i a la vida també.

Una de les tasques de qualsevol persona que ha triat voluntàriament fer política és prendre decisions, ja sigui al govern o a l’oposició. Mesures que a curt i llarg termini afecten de manera directa o indirecta els ciutadans/es del barri, municipi, comarca i/o autonomia.

Som conscients de la dificultat que tota decisió presa satisfaci el conjunt dels ciutadans/es per igual, tot i que tenim l’obligació, almenys, d’evitar els greuges comparatius. A més, també és necessari que aquestes decisions no enfronti sectors, com tampoc ha de crear ciutadans/es de primera i ciutadans/es de segona.

Aquesta manera de fer política, més pròpia d’èpoques passades, encara avui, però, perdura. Molt sovint es prenen decisions que generen un sentiment de discriminació social i sectorial entre ciutadans/es, malgrat que alguns venim treballant perquè tot el municipi sigui un sol poble o, si es prefereix, un municipi amb diferents barris connectats entre sí.

En les partides anunciades per al pressupost del 2009, es varen presentar una sèrie d’inversions per sectors en què es preveia que els projectes fossin coberts mitjançant contribucions especials, és a dir, a càrrec dels ciutadans/es propietaris de béns i immobles de la zona. Estem parlant del clavegueram del sector marítim i l’adequació del casc antic.

Fa uns anys, el govern de torn va proposar que la renovació de l’enllumenat públic de Mas Trader es fes aplicant, precisament, contribucions especials. Aquesta voluntat política del govern va fer posar en peu de guerra un grup de l’oposició que va arribar a penjar pancartes en defensa dels interessos socials i econòmics dels ciutadans/es d’aquell sector.

Aquesta defensa va comportar, de retruc, que es denunciés la manca d’inversió en el manteniment de l’enllumenat públic d’aquell sector. Si mai es va destinar cap partida des que es va procedir a la seva recepció com a urbanització, per què, doncs, el govern va prendre aquesta decisió tan dràstica? Per què no es varen buscar altres fons de finançament? Per què es va prendre la decisió més fàcil i menys lògica per al ciutadà/na? Les mateixes preguntes cal plantejar-se-les a tomb del sector marítim i el casc antic.

Si entenem que la Llei preveu que una part dels impostos dels ciutadans/es ha d’anar destinada al manteniment dels propis serveis, per què no es va retornar ni un cèntim als veïns de Mas Trader al llarg de tots aquests anys?

Personalment, em satisfà força que el 50% de la partida assignada a Cubelles provinent del Fons Estatal per Inversió Local es destini a acabar amb la deixadesa -denunciada políticament i socialment fa molts i molts anys- que ha patit l’enllumenat públic de Mas Trader. Aquesta petita batalla guanyada suposa un reconeixement a la feina ben feta. Veïns i oposició varem fer veure a un govern tossut que, pel sol fet de tenir majoria de vots en un ple, no es pot aplicar contribucions especials allà on no toca, sobretot si existeix el perill de generar una nova classe de ciutadans/es de segona.

Jordi Coch.

El port esportiu de Cubelles.

De moment, un desig.

Hi ha persones a Cubelles que quan els hi parles del passat i els hi expliques el perquè d’alguns temes que no han avançat et comenten que això està molt bé, però que cal mirar endavant i oblidar el passat ja que no porta enlloc i bla, bla, bla....

Per contra, jo penso que la història sempre s’ha de tenir present, que cal valorar-la per allò que ens ha aportat de bo i de no tan bo. I, sobretot, l’hem de tenir en compte per no tornar a caure en aquells errors que han suposat un greuge per als ciutadans/es del nostre municipi.

Sembla ser que el port esportiu de Cubelles torna a fer un altre pas endavant. De moment petit, tímid i poc eficient, ja que no inclou un pla que ens garanteixi el bon funcionament del seu entorn, ni té en compte el Club Marítim. Ens quedarem, doncs, sense Club Marítim? Ja va venir de poc quan va entrar en vigor la Llei de Costes, tot generant un problema que es pot eternitzar atès que el Club Marítim incompleix aquesta Llei.

Fent historia comprovem que venim parlant d’un port per a Cubelles des de l’any 1974, quan l’Ajuntament i la societat TERBESA (Tèrmiques del Besòs SA) van subscriure un contracte perquè l’empresa pogués construir la Central Tèrmica del Foix, condicionant l’acord al desenvolupament d’una dàrsena esportiva que posteriorment passaria a ser propietat de la corporació municipal.

L’any 1978, la Direcció General de Ports atorgà per un període de 30 anys la concessió d’una dàrsena a Tèrmiques del Besòs, que seria la responsable de les obres de presa i desguàs d’aigües.

L’any 1990, l’Ajuntament encarregà a l’enginyer Francisco Izquierdo el projecte de dàrsena esportiva que després hauria de pagar TERBESA. Aleshores, la contractació d’un professional extern a càrrec de les arques municipals era un fet usual ja que el consistori no comptava amb un equip tècnic capacitat.

Curiosament l’any 1996, sis anys després i amb l’estudi ja redactat, va ser el propi Ajuntament qui va signar un conveni amb TERBESA segons el qual es comprometia a no desenvolupar cap projecte de dàrsena durant quinze anys a canvi, això sí, d’una remuneració econòmica. Aquest conveni, a més, alliberava la societat de la seva obligació d’executar les obres.

Alguna persona de diferents governs d’abans, després i d’ara, ha explicat al poble el perquè d’aquesta decisió. D’altres, però, ens preguntem: per què aquella paralització de 15 anys d’un projecte tan valuós per a la revaloració del municipi i de tot aquell sector? Com és que un projecte que paga el nostre consistori, sis anys després, mitjançant un conveni firmat per les dues parts, deixa sense efecte la construcció del port? No ho sabrem mai. En aquell Ple de 1996 alguns regidors varem votar en contra d’aquesta decisió del govern d’aleshores, format per l’Entesa per Cubelles-FIC i el PP.

Tots sabem amb quines infraestructures, serveis i millores s’oferien habitatges a tot aquell sector. Es venien amb un port de més de 500 amarratges, amb hotels i amb la seguretat que la Tèrmica aniria a fora. Això ho vaig comprovar personalment amb un company amb qui varem obtenir de primera mà aquesta versió idíl·lica per part dels venedors.

El que ningú explicava als compradors és que el projecte del port estava desat en un calaix i que la Central Tèrmica continuaria o seria substituïda per una altra de cicle combinat. No ho varen explicar ni els promotors ni aquells que per diners varen firmar un conveni de paralització d’un port tan necessari per al desenvolupament del nostre municipi. També esperen resposta aquells que fa uns anys varen fer una important inversió comprant els locals per poder-los explotar com a bars, restaurants, frànkfurts i espais d’oci nocturn. Aquestes persones que varen fer cas d’unes veritats a mitges per alguns interessats podran aguantar aquesta despesa esperant el port esportiu? Feina rai!

Jordi Coch.


21-01-09.

La llibertat d’expressió.

Un dret de tots els ciutadans/es.

La Constitució reconeix i protegeix el dret "a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció”.

Sempre he defensat el dret a la paraula i el respecte per l’opinió que tenen les persones sobre qualsevol tema; d’això se’n diu respectar la llibertat d’expressió. Altra cosa, però, és compartir el fons de la qüestió i les maneres de fer arribar el missatge.

El que em coneix sap que no acostumo a callar si allò que es diu va en contra dels meus principis socials i/o polítics. Aleshores, opino de paraula i amb escrits, i defenso les meves idees amb tota honestedat, encara que potser pugui estar equivocat. Es tracta, però, de la meva opinió i la signo jo.

Un dels propòsits que em vaig fer a començaments d’any va ser la creació d’un bloc personal que em permetés ampliar horitzons aprofitant les immenses possibilitats que ofereixen les xarxes socials d’internet. Vilanova Digital, a més, m’ha obert una finestra per arribar a tots aquells que vulguin llegir-me i desitgin opinar, fins i tot, des de l’anonimat.

Sóc conscient que una opinió no és mai compartida per tothom el cent per cent, però aquí rau, precisament, la grandesa de la democràcia. De no ser així, estaríem parlant d’una altra cosa. I si dius coses que tot fill de Cubelles, o bé persones que ja fa més de 20 anys que hi viuen al poble, coneixen de sobres, sens dubte que pots ferir sensibilitats i trepitjar algun ull de poll.

Fent aquesta reflexió, atès el meu tarannà i tenint en compte el terratrèmol que ha provocat el meu article al Vilanova Digital del dia 7 de gener, el més honest és no callar davant d’incoherències de discursos polítics que es fan en els últims plens de Cubelles, tant si vénen dels grups del govern, com si vénen de l’oposició. I això és el que he fet i el que faré sempre. Crec que el silenci et fa còmplice i no vull donar peu perquè ningú pugui pensar que comparteixo discursos que sempre he combatut políticament.

El que em coneix sap que sempre he mirat de ser coherent amb les meves accions. Per tant, vull continuar fidel als principis que em varen portar a fer política. Dit això, penso que en els temps que corren és difícil trobar persones que mantinguin els seus principis i les seves iniciatives, siguin on siguin, fins i tot quan mantenir-les resulta d’allò més incòmode.

Feia molt de temps que estava callat i l’experiència encetada amb el meu propi bloc, deslliurat de tot perill de censura, si més no és engrescadora. Tenir davant teu una finestra que et permet arribar a moltíssima gent de tota ideologia i condició et fa posar les piles i et carrega de responsabilitat. Darrere d’aquesta pantalla hi ha persones que esperen opinions escrites per persones que, d’una manera o altra, creen discurs i generen debat.

Vull aprofitar aquest escrit per fer uns aclariments a aquelles persones que estiguin disposades i interessades a relacionar-se amb el meu bloc i el meu grup polític. El bloc és personal. Els escrits són signats per Jordi Coch. Per tant, estic completament d’acord amb el comentari de la responsable de comunicació d’ICV, Anna Márquez, on assenyala que Iniciativa no es fa responsable dels meus articles. De fet, per aquesta raó són només meus.

Del que discrepo amb la meva companya és que m’hagi reprovat en públic, fent-ho a més en nom de tots els components de la Comissió de Política Local de Cubelles. Ella sí ha donat la seva opinió personal, parlant, suposadament, en nom de tota la CPL sobre el meu article sense que hagi estat debatut prèviament per la Comissió. És per tant ella qui ha de ser reprovada per la CPL i no jo; sempre i quan, això sí, el tema hagi de ser motiu de reprovació. Per a mi i tres membres més de la CPL, no.

Jordi Coch
http://elblocdecoch.blogspot.com/

Coherencia y ortografia.

Me sorprende gratamente la presteza y diligencia con la que la comisión política, a través de la responsable de comunicación se desmarca de las opiniones vertidas en un medio particular por un regidor de su propia formación y miembro de esta misma comisión política.

Me gustaría apreciar estas mismas cualidades a nivel general. A dia de hoy, subjetivamente mi opinión dista de apreciarlas en el funcionamiento de esta comisión, y como órgano regidor de las tareas propias de una organización, que ha de ejercer un liderazgo activo de las tareas de oposición, que por los avatares del destino o voluntad propia se vió relegada a estas funciones, quisiera hacer notar la percepción contrastada de letargo funcional o de un ambiente tácito de pasividad opositora, este dulce sueño que hemos de suponer que se vive de forma jubilosa desde el equipo de govierno.

De forma desconcertada lo vemos los que pensamos que para avistar horizontes electorales positivos, la organización ha de volver a funcionar como funcionó; se han de dejar de lado esos pequeños o grandes tics, vivo ejemplo de un autoritarismo amparado en la más férrea y trasnochada disciplina,más propia de un partido del siglo XIX que de una organización progresista del siglo XXI.

Es una muy buena señal, que dice mucho en favor de las afirmaciones expuestas en este artículo, el hecho plasmado en las replicas que ante la imposibilidad de rebatir estos argumentos desde un punto de vista objetivo, se focalicen las críticas sobre el nivel de conocimiento ortográfico del firmante.

Estos reputados replicantes se han de preguntar si se ha de exigir el mismo nivel de conocimiento ortográfico a nuestros políticos, que se nos tendría que exigir a nosotros para opinar de estos temas. La orientación de estos comentarios hacia la ortografia del texto acaba de iluminar el relato de una realidad, que aunque pasada en el tiempo, nos alcanzará durante algunos años más, por mucho que le pueda pesar a la señora Martínez y a nosotros mismos.

R.Medina López.