Molt bones festes!

D’aquí a quinze dies serem ja a l’últim dia d’aquest 2014 tan significatiu per a la majoria dels habitants d’aquest petit país. Uns, perquè han avançat un xic més cap a la independència, i d’altres, per haver intentat fer-nos acotar el cap brandant el llibre de la constitució i amenaçant amb querelles per haver votat el 9N.

A finals d’any, molta gent acostuma a fer un resum del fets més destacats, però jo vull fugir d’aquesta manera de dir adéu a un 2014 carregat d’esdeveniments polítics i socials arreu de Catalunya. També miraré de tancar més el cercle i ho faré donant les gràcies a moltes persones de la comarca del Garraf per diferents raons. I deixar enrere, així, fets que no són massa bonics.

Primer, he de donar les gràcies -crec que els hi dec- a totes les formacions polítiques de Cubelles –totes!- per posar-me extremadament fàcil la feina d’omplir fulls i fulls de lletres mercès a la manca d’estabilitat política que han demostrat tots plegats.

Potser, els que han sabut defensar més el seu paper merament polític són els del grup d’ICV, atès que són els únics que han defensat a capa i espasa la cadira mirant sempre de posar en evidencia la resta de formacions polítiques amb què han compartit govern, que també són tots. Almenys, que els hagi servit per prendre bona nota de cara a un futur proper, ja que segur que la representació municipal al consistori serà més fragmentada que no pas la d’aquesta legislatura. Però, malauradament, en política la memòria es tan i tan curta!

També he de donar les gràcies molt especialment a un col·lectiu molt reduït de veïns i coneguts que m’han fet arribar les seves queixes o el seu desacord amb els meus escrits. Em diuen que són massa crítics, molt punyents, i que no destaco res de les moltes bondats que tenen els nostres polítics de Cubelles.

Allò que ràpidament els contesto és que jo no ressalto en els meus articles les persones com a tals, sinó que jo només critico les seves accions i assenyalo les obligacions que tenen envers els ciutadans i ciutadanes de Cubelles, els quals crec que no esdevenen la màxima prioritat a les agendes de les formacions per molt que aquestes ho repeteixin. Hauríem d’aprendre a destriar el polític de la persona, de la mateixa manera que se’ns demana que sapiguem comprendre quan un polític parla com a ciutadà o bé s’ha posat el barret de qualsevol de les seves responsabilitats.

Per finalitzar, donar les gràcies a aquells que segueixen amb la seva lectura la meva manera d’entendre la política, des del vessant públic de qui ha estat a les petites cuines on es creen els plats per, acte seguit, servir-lo al poble.

Els que em coneixen saben que no sóc persona que digui sempre que sí per mirar de quedar bé amb tothom. Els que no em coneixen també poden deduir fàcilment el perquè del meu desacord tan pronunciat envers aquelles formacions que més conec, ICV i PSC, tant per haver format part de les seves direccions del municipi i comarcal, com ara que parlo des de fora amb tota la llibertat de expressió que un ex pot desitjar.

Tant de bo els partits amb els anys milloressin, però tots tenim constància que no és així, ans al contrari, ens surten nans per tot arreu. Sempre havia defensat la necessitat que als ajuntament predominessin les polítiques d’un partit fort amb representació nacional, però actualment he de confessar que la millora de la qualitat de vida dels ciutadans passa per grups que no tinguin vicis ocults o bé adquirits al llarg dels anys. Millor, doncs, dipositar la confiança en formacions que apostin fort per la innovació i la seva regeneració interna.

Només em resta desitjar a totes les persones del món pau, un feliç Nadal i un gran 2015 que, per poc que millori, segur que estarà més bé que no pas aquest 2014.

Salut.

 

  

L’engany dels plans de pensions i el seu rescat.

Per començar aquest relat, denúncia, vull deixar clar dues coses. Primera. La meva intenció és donar informació per aquelles persones que vulguin fer-se un pla de pensions, ja que per aquells que ja el tenen han fet tard d’aquelles coses que ningú ens expliquen, del que ens trobarem si optem fer el rescat de una manera o de un altre quan tinguem els seixanta cinc anys.

La segona va dirigida genèricament per aquelles joves i no tan joves que hagin pensat en aquesta fórmula d’estalvi, i que puguin permetre’s estalviar, els hi diré que, els  únics que  en treuen beneficis dels estalviadors amb un pla de pensions son, hisenda i les entitats bancàries, per tal com estan fetes les obligacions a complir del rescatador, o sigui vostè.

Dono per fet que tothom que te un pla de pensions sap que te dues maneres de cobrar aquest pla. Una es deixar-ho tot a la entitat, i cobrar cada mes un paga mensual, o be rescatar-lo integrament i obrir un compte, cobrant els interessos que aquest donin cada mes.

Fins aquí la informació genèrica que els assessors de la entitat donen al client. El que hi ha discrepància amb el seu assessorament es quan no t’expliquen o no ho fan molt entenedor és quan parlen de temes fiscals, de la devolució que t’ha de tornar hisenda, ni tampoc de les causes gravadores que vostè es trobarà desprès de que vostè hagi decidit rescatar els diners de una modalitat de pla de pensió, passant-la a la de una de compte creixent, durant uns anys. Aquí és un raó el problema.

No soc economista ni tampoc financer, soc un ex autònom que un dia va decidir estalviar per desprès de la meva jubilació, tenir un racó per viure més còmodament, per complementar la pensió que el govern sabia que em pagaria, una misèria, o per poder deixar quelcom a la meva família. Els fets que aquí s’exposaran son fets reals, que m’han passat a mi.

Els assessors de la entitat hem varen explicar que la quantitat a retornar d’hisenda seria de una quantitat o un altre depenent de la declaració de renta que jo fes. Aquí hem varen donar una petita alegria, atès que jo ja m’havia fet la idea, que la quantitat a retornar era la que jo feia temps que ja sabia, menys elevada.

Faig els meus passos corresponents per mirar de contrastar l’assessorament de l’entitat, primer a hisenda i segon a la gestoria on durant més de quaranta anys m’han estat portant tots el meus papers. Desprès de fer totes aquestes comprovacions, cap de les dues hem deia el que la meva entitat m’havia explicat.

Passat el temps he de dir que la única entitat que no tenia raó era la meva entitat. Però per desgracia la meva,  no s’acaba aquí el meu mal son, estem al mes de desembre i ara tot just fa un any que vaig rescatar el meu pla de pensions, i com cada mes vaig a la farmàcia a buscar el meu medicament per la hipertensió i la sorpresa ha estat descomunal.

Resulta que fins ara jo pagava el 10% dels medicaments en funció de la meva renta i del meu estat de pensionista, ara serà d’un 60%, en tots els medicaments. Una mostra. Jo pagava per el meu medicament de hipertensió 1,90€ des d’aquest mes seran 11,45€ L’explicació que hem diu la Seguretat Social es que, atès que tinc un patrimoni més elevat que no tenia, la meva aportació es del 60%. Caram! Quin pal que m’ha causat fer-me un pla de pensions, només per estalviar. Que no tenia al mateix patrimoni l'any passat o fa dos anys? fa sis anys que soc pensioniste.

Per ser estalviador hisenda hem castiga. Per ser emprenedor, autònom, que la meva època em va tenir discriminat durant molts anys, castigant-me a no tenir el mateixos drets que els treballadors de règim general.  

Personalment ja tenia la meva descripció, respecte a les entitats bancàries i la seva manera de actuar, però tan sols els hi hem de demanar que no ens perjudiquin,  només amb això ja podríem estar contens tots plegats.  

On és la regeneració política a Cubelles?

Cada any, pels volts del Nadal, sembla que és el moment adequat per decidir molts dels afers que políticament ens afectaran a Catalunya, almenys durant una legislatura. Fa més o menys un any, les preguntes i la data de la consulta; ara, sembla que ens diran com hem d’anar a unes eleccions i qui les encapçalarà de cara a aquesta transició cap a una Catalunya independent.

Potser es prenen en aquestes dates perquè els especuladors sentimentals han comprovat que la resta de mortals que ens dediquem a subsistir amb aquella part que ens deixen aquells que decideixen per nosaltres quins recursos ens queden per gaudir d’aquestes festes, aquests dies estem més febles que la resta de l’any davant de les injustícies i de les múltiples incomprensions que hem de suportar. I, com no, hem d’acatar el sistema que, per raons de pes, es resisteix a ser canviat.

En el meu municipi, Cubelles, també passa una cosa semblant a la que acabo d’intentar dibuixar. Procuraré no posar noms per no trepitjar ulls de poll ni sensibilitats que d’això sí que n’hi ha, encara que només de cara a la galeria.

Ja tenim caps de llista en algunes formacions politiques històriques com CiU i ICV. Sembla que la principal novetat es dóna a ICV, a on sí que tindrem canvis, bé! Canvis, això sí, relatius, ja que el número dos passarà a ser número ú. Diguem, doncs, que hi ha hagut una petita modificació numèrica, tot i que el tarannà serà el mateix que fins ara. Que cada persona opini.

En la roda de premsa que ha fet el nou alcaldable d’ICV, el candidat s’ha mostrat molt convençut d’allò que volia transmetre de portes enfora. Ens ha volgut convèncer que ara sí que va de debò i que no pactarà mai amb el PP. No sé si ell mateix s’ho creu, però cal dir que la credibilitat d’ICV en aquest cas està a l’alçada de les sabates.

Ja no val que ara digui que farà una cosa o que en farà una altra, aquella bandera de la credibilitat que havia enarborat ICV des de feia molts anys, en aquesta legislatura que tot just acaba, se l’ha carregada tota. Ja res és creïble en política.

El candidat també ha volgut transmetre al poble la versió personalitzada del comentari tan desafortunat de la seva actual cap de llista i alcaldessa relatiu als regidors amb incompatibilitats per poder aprovar el Pla Urbanístic i que, segons ella, no s’haurien de presentar en cap llista. Home!, alguns ja sabíem que a l’alcaldessa se li escalfa la boca quan s’enfada, però crec que hi ha persones que és justament en aquests moments quan parlen amb més franquesa.

Però, ja em direu, si no era el número dos l’alcaldable, qui ens queda dels actuals regidors? Tot i que, això sí, a aquesta persona li manca molta decisió pròpia per assumir la màxima responsabilitat que es mereix Cubelles. Per parlar d’això ja en tindrem temps.

El pacte que va fer ICV amb el PP a principis d’aquesta legislatura, voldria equivocar-me però en temo que no serà així, li acabarà passant factura el mes de maig. Molts votants i el seu propi partit es van sentir traïts per aquella decisió. Ara ens volen fer creure que no ho faran, però qui s’ho creu? Almenys que no diguin que no pactaran.

Pel que fa a l’aprovació del nou Pla Urbanístic de Cubelles, els polítics que tinguin incompatibilitats ens volen fer creure que amb l’abstenció ja està tot arreglat?

La gent de Cubelles ja no són aquells de fa cinquanta anys que ho posaven tot en mans de l’alcalde i aquest, abusant de la bona voluntat del ciutadans, feia i desfeia a la seva manera. Ara ja no és així, tothom sap que, prèviament a una abstenció, hi ha hagut reunions on ja ho han decidit, pactat i negociat tot amb qui sigui i faci falta. El que s’ha de ser és mes honest amb totes les coses, i no només fer veure que un no té culpa de res. Home, que ja som grandets!

Lamentablement, hi ha moltes coses que es repetiran en la legislatura 2015-2019, com la inestabilitat política fruit de la fragmentació resultant del consistori i que farà que el repartiment dels vots doni un resultat força difícil de cara a la governabilitat del municipi. 

Personalment, ara toca desitjar molts encerts al futur alcaldable d’ICV a les properes eleccions municipals. Però, un cop dit això, penso que la influència de l’encara dirigent serà el que determini si aquest grup seguirà tutelat des de la reserva, tal com encara passa amb altres partits a Cubelles. L’ombra de segons quina gent és molt allargada i negra.

Només hi pot haver una cosa pitjor de la que estic descrivint tant per a Cubelles com per al grup de persones que intenti dirigir ICV, i és que la plaça de gerent de l’Ajuntament de Cubelles en un futur no gaire llunyà l’arribi a ocupar l'actual cap de llista i alcaldessa de la vila. Aquesta maniobra, ben lícita però molt poc ètica, faria que res hagués canviat en el si d’ICV de Cubelles, ans el contrari. Tan de bo estigui equivocat, ja em disculparé si fa falta. Però, si no, temps al temps.  

Salut.

J. Coch.     

Tots els camins porten a la independència.

Això es el que el 80% de la representació catalana en el Parlament estan convençuts del que ens proposen, i per això ens proposen un estat nou. Però crec que no ens tenim que confiar, ja que aquests números, avui, no son del tot certs.

Arribat l’hora de que tots els ciutadans d’aquest petit país ens mentalitzem que les coses ja van molt en serio, per tan, hem de ser conscients que, més d’hora que tard Catalunya acabarà proclamant la república independent. No se si serà en la fórmula de Mas, o potser la d’Oriol, però crec que tots dos estan amb aquella voluntat política que ja voldríem els ciutadans  que sempre la tinguessin tan clara per altres afers.

Personalment i honestament, penso que la proposta que ha fet el Sr. Oriol Jonqueres va molt més enllà que la que va fer el Sr. Mas, atesa la seva voluntat d’anar tots sota el paraigües de la independència, i no haver de prescindir dels partits encara que fos tan sols per divuit mesos.

La fórmula que proposa ERC es menys problemàtica que la del President Mas, ja que un cop feta la valoració de la conferència d’aquest de la setmana passada, ja sortien veus que es temien que alguns parlamentaris tindrien que anar ha engruixir les llistes de l’atur, perquè segur es quedarien sense feina.

Per tan, si la proposta d’ERC tan sols demana que els partits que es presentin a unes eleccions plebiscitàries i que vulguin la independència, estiguin sota un paraigües, on quedi molt clar que aquests son els que aglutinaran tots els vots independentistes, no hi ha perill de no arribar a acords, ni tampoc que hi hagi confusió a l’hora de comptabilitzar els vots. Ara sempre hi ha persones que no voldran veure la realitat. També passa ara. 

Centrant-nos una mica en el discurs d’Oriol, no hem negareu que va tenir moments i frases brillants. Va dir: “Seria una traïció deixar la bandera de la justícia social a les mans dels que no volen la independència”. No hem negareu que va fer un repesada per tots els serveis que ha de tenir el nou estat. Però el que més em va arribar al cor va ser les paraules que va fer servir de cirereta en el pastís, d’un discurs que es del tot admirable, sense papers, ni faristols on protegir-se, va finalitzar dient: “El futur dels nostres fills serà millor si aquest futur esta a les mans dels nostres fills i no en mans d’un Estat que no ens estima”

Caram! Quina carga de profunditat que te aquesta frase. Però sense ànim de beatificar a cap polític diré que, a més a més de les paraules, hi ha una cosa que les persones que parlen amb sentiments sens nota, no em feu dir en que, però com anècdota recordaré aquella entrevista amb Josep Cuni on la convicció va ser extremadament notable juntament amb el sentiment.

Però no cal recordar moltes de les frases carregades de raó, el que cal ara és que sapiguem interpretar moltes de les propostes que a llençat per a persones rellevants, i per grups que han estat separats de la seva base matriu, que s’han constituït amb moviments socials per poder ser integrats i poder fer aportacions per construir aquest nou Estat. Aquesta és la proposta que fa molt diferent de la del Mas, la integració de tots i no de uns quants.

Un Oriol Jonqueres més obert que Mas, un Oriol més aglutinador, i no tan tancat ni excloent com Mas, al obrir la porta a persones que creguin que poden fer propostes per un País millor, i mà estesa a aquells partits que estan en el seu dret a que no vulguin una independència, però com a demòcrates tindran que acceptar les majories, però a la vegada tampoc han de quedar exclosos del procés.

Per tan, xapo per en Jonqueres, i molt be per tots aquests partits que ara sembla ser que ens alimentaran de conferències, per explicar-nos la seva postura, de com voldrien ells que fos la transició cap a la independència.

Personalment he de dir que, els que hi hem guanyat de totes, totes, som nosaltres el ciutadans, que hem passat de un procés gairebé amagat que cada grup feia la seva valoració a la sortida de les reunions, a fer conferències amb les propostes programàtiques de partit en directe.

Per el que sembla ara toca fer-ho el PSC i desprès ICV, només ens queda les CUP, que ara per ara son els més reservats, tot i que aquests partits joves encara es deuen a les seves assemblees. Tots els camins porten a la independència, però hem de ser com més millor, no en tenim prou amb els dos més grans, ni amb aquest 80% que proclamem, hi hem de ser tots, ara es l’hora, si no tindrem que esperar tres-cents anys més.

J. Coch.

El què, qui, com d’Artur Mas.

No se de vosaltres, però personalment he de confessar que la conferència de Mas el passat 25 de novembre  en el Fòrum de Barcelona em va sorprendre molt, i molt  gratament.

Ja era hora, que per primer cop algun dirigent polític i a més el màxim responsable de govern a Catalunya, digui tan clar el què, el qui, i el com hem de saltar el mur infranquejable del dret a poder exercir el nostre futur a Catalunya, que ha de finalitzar en una votació reconeguda dintre de la Comunitat Europea.

Com a ciutadà de Catalunya es d’agrair que desprès de molts mesos que portem de argots polítics, de paraules buides de contingut, d’amenaces per part d’altres, el nostre President de la Generalitat de Catalunya ens posi en un camí per poder caminar però només mirant endavant, sense tenir que mirar enrere.

Ja fa temps que vaig comentar que cada un de nosaltres teníem a les nostres mans la responsabilitat de que aquest procés segueixi el camí iniciat, i crec que  l’estem fent, fins ara tan sols hi hem posant molta fe amb els nostres governants, ja que no teníem tan clar ni el que ni el com tenim que caminar. Ara només en manca amb qui.

No se com podríem qualificar l’actitud del nostre president, però la veritat es que vista la seva fermesa i convicció en aquest procés es d’agrair que ell com a persona primer i desprès com a President, posi la cara per tots nosaltres. Alguns sabem el que vol dir posar la cara en política, el Sr. Mas te una querella, i altres a Cubelles estàvem en busca i captura per una denúncia del nostre Alcalde. Només son similituds.

No es fàcil lluitar en contra de lo establert i no sempre son lleis, si no que son decisions que pren aquell qui te el poder de governar, i a cap mandatari l’hi agrada que altres que considera que estan per sota seu, mirin de guanyar-li terreny en mobilitzacions i protestes. A Cubelles també varen tenir que cantar l’estaca de Lluís Llac en la plaça del nostre Ajuntament.

Tornant al full de ruta del Sr. Mas, i la seva posta en escena de com ell vol culminar aquest procés, em fa una mica de por que el Sr. Jonqueres digui que vol millorar la proposta de Mas. Suposo que es, com a bon polític, no acceptar la primera proposta d’un dirigent d’un altre partit, seria motiu de feblesa davant de la seva clientela. Ara la pregunta és, qui és més independent dels dos? O direu que no a quedat descol·locat el Sr. Oriol!. Avia’m si ara miren de competir qui és més independentista dels dos. Es discutiran per tancar la llista?

Però la meva por no es perquè si, si no que tinc raons per pensar que aquesta millora que ERC proposa, pot ser un principi per no arribar a acords. Ja se que les comparacions son odioses però no puc evitar-ho. Tornem a Cubelles. Desprès de temps que les esquerres estiguéssim a l’oposició, i cansats de demanar una auditoria interna del nostre Ajuntament, en un moment determinat de la legislatura el govern va quedar en minoria, va ser el moment de tancar un acord per presentar una moció conjunta.

Un cop al Ple ICV es desmarcà del acord i proposa un punt per millorar la proposta d’auditoria, atès que el punt no es va admetre per aquells que havíem tancat l’acord, la moció no es va aprovar. “Moraleja” a hores d’ara encara és el moment que s’ha de fer l’auditoria interna de l’Ajuntament de Cubelles, tal i com es volia fer en aquella proposta, el que s’ha fet més tard és un altre cosa, no és una auditoria. Per tan crec que ERC trobarà la manera de marejar la perdiu per tornar a guanyar els punts que ha perdut en les enquestes, que l’hi ha pres el Sr. Mas.

Ara caldrà esperar la conferencia que ha de fer el Sr. Oriol Jonqueres que sense voler, o potser volent, però amb astúcia del President, l’hi ha marcat part del seu discurs independentista, però que sense cap dubte ha de ser molt més clar i contundent, o pot ser per quedar be he de dir, igual de clar i contundent que el que va fer el Sr. Mas, si més no ens ha de dir si vol acceptar una llista feta per la societat civil, atès que no accepta una llista política conjunta. Espero que el que ens digui sigui tan planer que ho puguem entendre tots/es.

Per finalitzar, aquest pensament escrit ho vull fer amb una mica de ironia: proposo que en les pròximes eleccions siguin de caire plebiscitàries i que es facin dos blocs, un amb aquells partits que han apostat per el dret a decidir, CIU+ICV+EUiA+CUP. Un altre amb aquells que estan per el no, PPC+C’S , el que no se és on he de posar el PSC? Be! Suposo que tindria que estar a la tercera via, per tan, a la via morta.

J. Coch.

Viure en la incertesa, no és viure.

 Les persones que ja tenim una edat, fills dels anys 40-50, ens es molt difícil tenir que comprendre la inestabilitat actual de tot allò que per nosaltres sempre havia estat una vida monòtona i rutinària.

Vist des de la perspectiva actual m’atreveixo a dir que el que aleshores podia ser motiu de crítica de la manera de viure, ara hem d’admetre que aquella rutina existent, poques vegades alterada, per no dir mai, ja la voldríem avui dia per els nostres essers estimats, com fills o nets, al menys per el que entenem, lloc de treball. Allò si que era estabilitat, general.

Avui hem de dir que ens toca conviure amb l’altre cara de la moneda, la inestabilitat general, i generalitzada en tot, fins i tot diria que està institucionalitzada, i que de moment esta aquí per quedar-se. No hem direu que això no és la incertesa en estat pur.

Els entesos en la matèria pronostiquen que, la incertesa és l’estat de falta de seguretat sobre el coneixement, caracteritzat pel dubte. Caram quin certesa! Qui dels essers humans pot tenir alguna cosa segura avui amb el ritme que estem vivint. No podem planificar res per la setmana vinent, ni tan sols per el moment, el minut següent ja es vell, d’aquell que ha passat. Quina manera d’esgotar tan inútilment l’únic que és nostre, la vida. Tot lo demès no hi ha res que ens pertanyi.

També hi ha qui diu que la incertesa d’un afer porta al risc, per prendre qualsevol decisió al ser arriscada, perquè pot aparèixer l’atzar d’un canvi de direcció no desitjat el qual alteri les condicions inicials previstes.

Es cert que la incertesa es això i moltes més coses, que vist en positiu l’hi dona un cert esperonament aquell que ha arriscat quan a triat ser emprenedor. Però el risc més gran no es el que corre la pròpia persona, si no que es la inestabilitat i la incertesa de institucions i altres estaments públics i privats, els que posen en risc l’estabilitat, d’aquell que ha apostat per ell mateix.

Dit de un altre manera, i sense voler entrar en filosofia. La vida per ella mateixa, és una incertesa, ningú ha triat néixer on ha nascut, i si això hi afegim el fet de que aquelles vivències personals més elementals son fruit del que la via ens depara, es quan podem dir que tot es una incertesa.

Fent comparacions en el temps, la pregunta que els nostres avis ens feien era; que volíem ser de grans? En aquell moment sempre hi havia resposta, però ara, qui te resposta a aquesta incertesa del nostre futur.

Però ai! De nosaltres quan les incerteses son les dels demes, que l’estabilitat ja forma part del passat, que no et pots refiar ni dels bancs, ni d’aquells que et pensaves que lluitarien per els drets de les persones, que aquells que es confessen servidors públics el que fan és aprofitar-se de lo públic per el seu propi benefici. En que, i en qui, podem confiar, aquesta és la incertesa més gran que tenim avui, més que no la inestabilitat.

També hi pot cabre la paraula confusió, ja que és l’estat d’incertesa que es genera quan hom disposa d’indicis a favor o be en contra d’una hipòtesis.

Avui en dia la incertesa es fa dubtar, de si al més següent tindrem el ingrés en el compte la nostre pensió, és una de les incerteses. No vull pecar de pessimista però ja hem direu qui es el guapo que ens pot garantir alguna cosa segura per el mes que vinent.

Per finalitzar confessaré que em faig moltes preguntes en que moltes d’elles no tinc una resposta segura, d’aquí la incertesa que moltes persones com ara jo crec que poden tenir.

Serem un estat independent? Tindrem més corruptes? Tornaran els diners a les arques on han estat presumptament robats? Trobaré els meus estalvis on els tinc dipositats? Tindrem que pagar els deutes de les cagades dels dames? Hem de pagar la indemnització de la plataforma Castor? Les reformes aniran a defensar a la gent treballadora? Els que tenen més pagaran més? L’Estat pagarà el deute que te amb les famílies de la Llei de la dependència? I molts, molts, més Etc.. etc..

No son totes ni molt menys les incerteses que les persones que vivim en aquest Estat tenim, però si que crec que tenim que desitjar que les coses no empitjorin, atès que llavors si que hi ha una cosa que seria certa, com ha dit Duran i Lleida en una entrevista, que les independències es guanyen amb diàleg o be amb guerres, i atès que diàleg no ni ha, ja hem direu que ens queda.

J.Coch.

En política tot és conseqüència de temes personals

Cregui’m quan dic que lamento molt el que li passa al PSC de Cubelles. No en va, varen ser vuit anys de lluita per aconseguir implantar l’estabilitat dintre del partit (1995-2003). Després, però, la política em va ensenyar que en aquest món no tens amics, sinó que hi ha contrincants politics i oposició dins del propi partit.

Això que dic va dirigit a la persona que en els últims anys ha representat aquestes sigles a la vila mercès a les arts força barroeres amb què ho va aconseguir. Podria entrar en detalls, però no ho faré. I no pas per vostè, sinó per respecte a aquelles persones que, en no conèixer la seva actitud, no tinc perquè criticar, ans al contrari, mereixen tot el meu respecte.

He escoltat i he llegit molt atentament la roda de premsa que ha fet aquest dies passats i crec, amb tota rotunditat, que no té cap mena de credibilitat el que vostè ha intentat justificar. Per començar, per la mania que té de posar exemples personals i que sempre acaba empitjorant allò que intenta minimitzar. Vostè, desenganyi’s, no sap ser, ni sap estar.

Estic convençut que ningú es creu les seves paraules quan diu que dimiteix de tots els seus càrrecs polítics i de tota responsabilitat de govern per motius personals. Ara, però, se sorprendrà perquè li diré que jo sí que me la crec! I sap per què? Doncs perquè servidor és d’aquelles persones que creuen que endinsar-se en el món de la política és prendre una decisió personal, ningú obliga ningú a formar part d’una llista electoral. Per tant, aquest és el principi i el final de tot.

Abans de les vacances d’estiu, vostè va ser escollida com a cap de llista per a les pròximes eleccions municipals. I ho va ser perquè s’hi va presentar. Decisió personal, doncs. I ara ens diu que feia temps que s’estava plantejant retirar-se! Una altra expolítica que es pensa que la gent del poble és curta de gambals.

En quant a les obres denunciades per l’oposició, diu que esdevenen de temps enrere i que han prescrit, la qual cosa –que està per veure- no nega que les hagi fet. Vostè ha tingut responsabilitat de govern des del 2003 i, per tant, no pot al·legar ignorància ja que en una legislatura va ser regidora d’Urbanisme i, en una altra, ostentava l’alcaldia. Darrerament, a més, era la regidora de Planejament, cartera adscrita a l’àrea d’Urbanisme.

Intentant trencar una llança a favor seu, diré que no tinc clar com, després de tant de temps, ara surten a la llum aquestes irregularitats urbanístiques. Quin ha estat l’interès dels regidors, ara a l’oposició, per fer públic aquest afer? Quan al principi d’aquesta legislatura, aquests que avui denuncien aquestes irregularitats eren al govern, per què no ho varen denunciar aleshores?

Sembla ser que en política les informacions es fan servir quan interessa al partit i/o determinades persones i no pas quan succeeixen els fets denunciables. Sota el meu punt de vista, es gasten més energies en intentar enfonsar l’adversari –o company de partit!-amb acusacions i denúncies diverses que no pas en intentar solucionar els problemes que el poble arrossega des de fa anys.

Hi ha un fet que a ningú se li escapa i que jo, com molta altra gent, em pregunto: com és que el tècnic d’urbanisme de l’Ajuntament fa una inspecció a una regidora responsable d’aquesta àrea? Inaudit. Perquè aquest actuï hi ha d’haver prèviament una denúncia d’alguna persona o grup polític. Pot ser que algun grup que al principi d’aquesta legislatura ha estat al govern tenint accés a la documentació l’hagi retingut per utilitzar-la un temps després. Per exemple, ara.

D’això se’n diu joc brut, però està clar que en política no es tracta d’un recurs excepcional ja que, més aviat, ha esdevingut una pràctica habitual entre persones que es diuen servidores de la ciutadania. Tothom sap que, qui té la informació, té el poder, però sempre que se sàpiga utilitzar atès que, si no, pot passar que aquestes maneres de fer se’ls hi tornin en contra. Si no, temps al temps.

És per tot plegat que penso que allò que vostè va aconseguir amb joc brut, ara se li ha estat arrabassat de la mateixa manera. No sé de què s’estranya! Una cosa és certa, tindrà més temps per gaudir de la seva família. Però de la manera com vostè ha hagut de marxar de la política no sé si li serà massa profitós tenir tant de temps per pensar. És probable que a cada pas que doni pel poble sempre hi hagi algú que li demani explicacions.         

Per finalitzar, diré que la vida pot arribar a ser molt injusta, molt. Però també reconec que el temps, que forma part de la vida, sempre acaba posant la gent al seu lloc. I, sap que?, personalment jo crec en aquestes coses perquè tinc motius per creure-hi. Algunes amenaces que en el passat vàrem rebre la meva família i jo, finalment es varen tornar en contra d’aquells que les varen proferir. Segur que sap de què i de qui li parlo. Mentre d’altres, això sí, s’ho miraven de reüll.

Atentament.

Jordi Coch.

Centrem-nos en Cubelles: Ferides històriques

Avui en dia, una setmana en política pot generar unes causes/efectes per a les quals anys enrere havíem d’esperar almenys una legislatura. Això, en segons quins temes, pot ser beneficiós per als ciutadans/es, com el desvetllament de casos de corrupció. Una altra cosa són les sentències, amb una voluntat clara dels implicats d’eternitzar-les amb l’objectiu d’intentar que els delictes prescriguin i que el presumpte delinqüent en surti jurídicament beneficiat.   

Ara, si les turbulències les traslladem a Cubelles, algunes persones que hi vivim hem arribat a tal punt d’incredulitat que, fins i tot, ens pot sembla normal la seva pètria inestabilitat  política. I no tan sols aquesta legislatura, que gràcies a Déu ja s’acaba, sinó que ja ve de l’època de finals del segle passat, en què varen néixer veus discrepants amb la política especulativa del moment, que se sumaven al menyspreu envers les associacions i persones que no eren afins al partit independent que aleshores governava amb majoria absoluta el nostre municipi.

És evident que han hagut de passar anys per poder construir una alternança de partits de govern al municipi. I s’ha aconseguit, això sí, pagant un preu molt alt i invertint molt d’esforç. Per arribar fins aquí, hem hagut de suportar pressions personals i familiars, amb amenaces des d’un poder cada cop més conscient de la seva feblesa i de la seva pèrdua de control del municipi. Tot plegat, exemple dels temors poc dissimulats que es poguessin descobrir les presumptes irregularitats que s’havien cuinat dintre i fora del poder local. Per cert, encara avui existents.

Però, com s’explica que, vint anys després, estiguem patint una inestabilitat política molt més accentuada que no pas abans? Segur que cada un de nosaltres ho veu de diferent manera i, òbviament, ho viu també de manera molt particular, com sempre passa quan hi ha més d’un front obert.

Però no ens enganyem, és aquí on rau el fons del problema, en les disputes, discrepàncies, denúncies interposades entre si, odis actuals, rancors antics acumulats... Es tracta d’un cúmul de reaccions i sentiments gens saludables per a un futur col·lectiu, que també s’hereten en política i que s’intenten traspassar a la resta de components de les llistes electorals, fins al punt d’aparèixer en forma de retret als Plens. Quan finalitzaran aquestes pràctiques?

Així doncs, no ens ha d’estranyar que haguem de fer aquell exercici tan antic, però sempre vigent a Cubelles, de recórrer a la història. Per saber on som, hem de saber d’on venim i què ens ha portat fins aquí. Dit d’una altra manera, reflexionar del per què Cubelles es veu sotmesa en una disputa eterna i constant.

Crec que hi ha un component ocult i manipulador de persones que pensàvem que havien deixat la política però que no és així i que, des de l’ombra, mouen els fils intentant dirigir càrrecs electes perquè defensin els seus interessos personals. Sembla ser que aquesta manera d’actuar és la que els pot mantenir actius en política. Si és així, jo no la vull.

No entraré en detalls d’aquells temes que segueixen generant controvèrsia des de fa anys a Cubelles, però sense haver de recórrer a la documentació escrita i no publicada en llibres d’història, posaré uns exemples que, per a mi, crec que són les arrels dels conflictes que encara avui arrossega el municipi.

No cal dir que el tema de la Tèrmica continua generant debats, més o menys crispats, sobretot entre els fills i/o néts tant de partidaris com de detractors. Malauradament encara no s’ha acabat. En temes menys comarcals, i d’àmbit més del nostre poble, són moltes les discrepàncies que hi ha sobre els interessos urbanístics que en anys de majoria al govern de Cubelles s’han fet amb total impunitat. Continuen les disputes.

Actualment, estem patint les conseqüències de planificacions fetes més per especular que no pas per donar serveis als ciutadans. Per exemple, voreres inacabades, clavegueram insuficient, passos inundables, passejos fets dintre del terme marítim, construccions en zones que han patit una modificació puntual del POUM per poder portar-ho a terme, urbanitzacions inacabades, ponts que hem hagut d’assumir tots els veïns... I, així, un llarg etcètera.

També, fent una passada pels temes econòmics o de recaptació municipal, tenim el cas d’una empresa privada que durant molts anys a Cubelles, segons confessaven els seus responsables, només cobrava els rebuts que des del departament d’Hisenda se li ordenaven. Cal dir que, en un moment determinat, aquesta empresa presentava certes incompatibilitats per fer la recaptació dels impostos, avui encara no resoltes.

Com podríem solucionar totes aquests desavinences? Si les persones que en un futur  surtin elegides a les urnes no canvien les seves prioritats, mai no serem capaços de aconseguir-ho. Però, demanar a les persones que esborrin de la seva memòria tota la merda que entre ells s’han tirat a sobre és gairebé impossible. I, si no, fem-ne una reflexió. Quines persones dels grups que avui tenen representació política al consistori s’han salvat de les acusacions que es fan entre si? Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

J.Coch.

Ara és l’hora de centrar-nos en Cubelles.

Ja estem en la recta final d’una legislatura molt accidentada, políticament parlant, per la manca d’estabilitat dels partits polítics a Cubelles, especialment per la que ha ostentat l’alcaldia, que sota el meu punt de vista és la que no ha sabut mantenir les dificultats que representa, al no tenir una majoria absoluta, ara això si, l’habilitat d’aquesta es admirable, malgrat els dos canvis de govern, primer amb el PPC i UC Reagrupament i ara amb PSC i CIU, ICV  no ha perdut en cap moment l’alcaldia. Tan debò, tot ho defensés amb el mateix interès.

En aquestes alçades de la pel·lícula em sap molt greu tenir que dir que en els últims anys la relació entre els grups polítics a empitjorat, o si més no, no a millorat. Les proves en que sostinc l’afirmació, son els enfrontaments en el últim Ple Ordinari, i encara ens queden sis mesos per les pròximes municipals. Qui sap el que pot passar.

Hi ha unes declaracions de l’Alcaldessa, en el Ple Ordinari d’aquest mes d’octubre, i les mateixes les ha tornat a repetir en una entrevista a Canal Blau Radio en el programa Sessió Plenària, que no se si les fa perquè diu que deixarà la política, o perquè realment ho pensa, em refereixo amb la reflexió que va fer amb veu alta, al Ple referent al irresistible POUM

A criteri de l’Alcaldessa diu literalment: "Els polítics amb interessos urbanístics no es poden tornar a presentar a unes eleccions a Cubelles", i de la manera que ho manifesta no es una recomanació ni un prec, fet amb humilitat, que va, si no que sembla més aviat una ordre. Els que l’hem tractat una mica, en principi, no es estrany que ordeni. “No es poden tornar a presentar! Me la imagino a les comissions polítiques locals, donant un cop de puny sobre la taula.

Personalment en aquest cas jo si que l’hi faria un prec. Il·lustríssima, li pregaria que en aquesta ordre que vostè dóna, com Alcaldessa i com actual cap de llista d’ICV+EUiA a Cubelles, miri de convèncer als dos regidors dels quatre que avui te, en al govern, que  tenen incompatibilitats polítiques alhora de votar modificacions del Pla General de Cubelles, i per tan, que no vagin a les llistes del seu partit. Que deuen pensar aquestes dues persones avui regidors al govern?

Avui encara no se sap qui encapçalarà la formació política de ICV+EUiA a Cubelles, però segons la rumorologia  cubellenca tot apunta que potser el regidor d’esports i de joventut, i no se quantes coses més, pot ser-ho, si fos eixís, Cubelles tindria un altre mala peça al taler,  per un futur de quatre anys, segons l’Alcaldessa, ja que mirant a altres partits actuals també hi ha persones amb incompatibilitats: UC Reagrupament, i PSC. També hem de pressuposar que el regidor de medi, obres i serveis, i no se quantes coses més, també reuneix incompatibilitats, ja que tenen interessos personals per poder aprovar qualsevol modificació del POUM.

Ara potser, aquesta ordre donada de l’Alcaldessa als que tinguin terres a Cubelles be donada per la seva emprenyamenta del últim ple, en que la proposta de la modificació del pla general d'ordenació urbanística ha tornat a quedar encallat, justament perquè aquesta aprovació necessita nou vots de disset, i només en va tenir sis. La votació va ser la següent: sis regidors del govern a favor, sis de l’oposició en contra, i quatre abstencions, tres de govern i un de l’oposició.

Si fem els comptes, als lectors els hi he d’aclarir una cosa. Els que varen fallar son els regidors dels partits del mateix govern en que de nou regidors, tres d'ells son els que tenen les incompatibilitats per poder votar, dos d’ICV+EUiA més un de PSC. Ara be, la pregunta del milió: Perquè es va portar a Ple una proposta com aquesta si en principi no tenia els vots del govern? Interès de la Regidora de Planejament? La presió rebuda dels propietaris dels terrenys agrícoles per aconseguir el canvi d’usos? O be es va confiar en la bona voluntat d’alguns regidors a l’oposició? Que patètic.

Per tan Sr. Alcaldessa, vostè sap que els grups al govern son els que paralitzen la planificació municipal? Tothom sap que son dos de ICV i un del PSC, i si la majoria son nou, i tres d'ells no poden votar, els contes son ben clars per la població. No cal donar les culpes sempre als demes vostè n’és la responsable de portar-ho al Ple, i de fer  el ridícul a la resta de regidors del govern. O no?

Ara si per no trencar amb el PSC, ha vostè l’hi era més còmoda portar-ho a Ple i demostrar als propietaris que no és culpa seva directament, doncs si, ho va aconseguir i ara surt amb aquest estirabot, de que en les llistes a les municipals a Cubelles vostè ordena que no en formin part tots aquells que tinguin propietats agrícoles. Quin atreviment. Comenci vostè per la seva casa política. O potser pensa que “por el tiempo que me queda en el convento”...........

Quan anteriorment m’he referit que encara la legislatura no s’ha acabat, era per el fet de que, aquesta setmana, concretament el 29/10/ 2014, a les 12’55h, es va entrar una instància signada per tota l’oposició, la qual segons l’article 98-A del Decret Legislatiu 2/2003 del 28 d’abril. L’Alcaldessa està obligada a convocar un Ple Extraordinari amb aquest únic punt de l'ordre del dia, per debatre i aclarir els fets de les presumptes obres irregulars del domicili particular de la primera tinent d’alcaldia.

Els regidors de la Unitat Cubellenca, PP i Entesa per Cubelles de l'Ajuntament de Cubelles han sol·licitat la celebració d'un ple d'urgència per demanar la dimissió de la primera tinent d'alcaldia, Maria Lluïsa Romero. Caram!! Quina cirereta de final d’any i de legislatura. Tindrem un nou govern d’aquí el maig que be? S’admeten apostes.

Carta oberta al grup polític EUIA de Cubelles.

 En primer lloc vull expressar el meu respecte a les persones que conformen aquesta coalició de EUIA juntament amb ICV dintre de l’àmbit de Catalunya, la qual es presenten a totes les eleccions d’àmbit català.

Dit això, crec que estic obligat a entrar en matèria de tot allò que els representants de EUIA a Cubelles han estat molt de temps, més de dues legislatures, al marge de la política, fins que ICV no va guanyar per segona vegada les eleccions a Cubelles, i això sota el meu punt de vista, és molt criticable.

Moltes persones vingudes de partits diferents ICb+PSC, varen tenir dificultats per posar en funcionament en pocs mesos d’unes eleccions municipals, un partit com ICV+EUIA en que aquestes persones que formen part de les segones sigles del parit, ja estaven a Cubelles, les quals en aquells moments de dificultats polítiques i econòmiques, per fer programa i campanya no varen aparèixer  per en lloc. La pregunta es: perquè aleshores no os vareu donar a conèixer?

Durant molt de temps he pogut llegir articles del grup EUIA en contra de les polítiques que a voltes a fet ICV al nostra municipi, en que personalment jo hi estic d’acord amb les seves crítiques, però crec que aquestes persones representants de EUIA en el nostre municipi, avui no tenen l’autoritat moral per reclamar criteri ètic i polític als demes, quan ells no han sigut honestos des de la creació del partit de ICV+EUIA a Cubelles, ni amb aquelles sigles que diuen que representen.

Com a anècdota i per acabar-ho de rematar, el passat setembre les mateixes persones que estan a la direcció de EUIA, que per cert, son més aviat escasses, varen presentar una plataforma amb el nom de “Front comú” i varen convidar a la seva presentació als grups polítics del municipi, als sindicats, associacions, etc..

Personalment vaig assistir a aquesta pobre presentació, que no vull desmerèixer els seus esforços, ja que se que és difícil partir de cero, però caram!!, no s’entén massa que un grup que esta dintre de ICV*EUIA presenti un moviment político-social desconfien dels grups polítics quan aquestes persones formen part del partit que esta al govern de Cubelles i que per cert la seva cap de llista aquesta legislatura n’és l’Alcaldessa. Inexplicable!!

Per arrodonir aquesta anècdota, els que no varen faltar a la cita varen ser alguns Partits polítics del municipi, i el més present va ser el grup polític al govern a la invitació feta des de EUIA de la presentació de “Front comú” que resulta que es també ICV, i que dintre de les seves argumentacions varen fer pales la seva desafecció per la política i per els polítics, però per més incomprensió, això es manifestava des de dintre d’un partit polític com és EUIA. No te ni credibilitat ni comprensió possible el seu comportament ni tampoc el seu discurs polític. 

Finalitzo aquests llargs despropòsits d’aquest grup polític que forma part de ICV*EUIA, en que malauradament aquestes persones no saben on son, ni on volen anar a parar. Ara segons la informació que hi ha a la premsa, aquestes persones que representen EUIA, s’han refugiat dintre de la Federació d’Associacions de Cubelles creada l’any 1995, des de la societat civil organitzada, com es diu ara.

Se del que parlo, i si la memòria no em falla, i si no s’han fet modificacions dels seus estatuts, aquests no contemplaven la entrada de grups polítics, atès que aquesta federació va ser creada per aglutinar totes les associacions de veïns i propietaris del municipi de Cubelles, per tan, EUIA no te aquest perfil per formar-ne part, ens el contrari. O si Sr. President?

Personalment crec que aquestes persones han d’escollir, ho estar en política dintre de ICV*EUIA, o be crear aquesta plataforma des de la societat, i no jugar amb dues bandes, no te credibilitat des del principi, i més quan  es critiquen als polítics que tenen més d’una cara. Aquest grup també demanen regeneració política, etc.. però que vulguin començar un projecte que des del seu inici ja neix viciat, no crec que tingui massa poder de convocatòria, tal i com es va poder comprovar les poques persones que érem presents. Sr, de EUIA, no es poden tenir tants barrets i demanar regeneració política. Personalment entenc que busquin altres alternatives atès que dintre d’ICV no son molt tinguts en compte. Ho sento, però algú ho havia de dir.

Atentament.

J. Coch. 

Dies històrics.

Dies històrics.

Quina paraula.  No se com classificar-la, tampoc se si, a dia d’avui, ha perdut valor, o pot ser es que, des de fa temps estem vivint un seguit de dies tan històrics que la paraula en si no te allò que la defineix com a tal, atès que per un motiu o altre ara ens sortim de la rutina quotidiana i del que marcaria el dia a dia  de lo que ha estat establert al llarg de trenta anys.

Però no ens enganyem, els dies històrics que estem mirant d’assimilar, a voltes he de dir que personalment em costen de pair, tan per be com per mal, encara que malauradament la majoria dels dies històrics son per noticies que ens deixen estorats, tot i que he de confessar que per alguns aquests dies els deuen celebrar.

No és que m’agradi massa recordar tot allò que ens pot fer mal, però per no escriure-ho no desapareixerà de la societat, i encara menys de la nostre memòria. Ja se que per algunes persones els dies històrics només compten aquells que fan historia políticament parlant, però per a mi també compten aquells que per un motiu o altre surten a la llum pública per robar, per desfalc, per mites que han caigut com un joc de cartes, per evasió de capital, per els que volen tornar  blanc els diners negres, per gastar diners sense mesura amb targetes B, que jo entenc que son diners de tots els ciutadans, d’aquells  que sense remei ens cobren els nostres impostos i un llarg i vergonyós etc...

També formen part d’aquests dies històrics aquells que cada dia que passa, encara gaudeixen de llibertat confessos de haver robat,  quan la societat ja els te condemnats i amb raó.

Son històrics, quan perdem llibertats d’expressió, quan hem de complir imposicions per modificacions a lleis que tornen a l’època més rància, aprovada per una democràcia dictatorial. Històric és aquell dia, que ens han impedit votar per saber si tenim majoria o no per caminar tots sols com a país que és Catalunya, tinguem o no els vist-i-plau de tercers. Molta gent ens sentim que ja som un país, però esta clar que no podem exercir-lo com a tal, i això és el que ens hem de guanyar.

Dies històrics son tots aquells que des de fa més de dos anys estem vivint en un ritme frenètic, i que amb tres-cents anys no havíem aconseguit arribà on estem ara, tot i que se perfectament que encara no hem aconseguit massa, però almenys ara ens prenen en serio, i no com fins ara, que sabien que desprès de rondinar, aniríem a buscar la nostre ració de peix al cove. Doncs ara ja no volem res, volem trencar amb aquells que tan sols ens valoren per el que aportem econòmicament, fent el repartiment de la manera que ells creguin convenient, com ara per pagar peonades, per anar a matar elefants, per tenir targetes negres, per fer autopistes gratuïtes i tants i tants etc..

També per a molts és històric el pla B del President Mas, aquesta votació inventada que si no rep el recolzament de la societat civil organitzada tampoc es farà, i llavors tindrem eleccions anticipades, amb llista conjunta o no.

En un article vaig agrair al President que donés la cara per tots aquells que ens manifestem, però ara amb aquesta decisió del dia 9N d’anar a votar no se sap que, sincerament crec que el Sr. Mas s’ha cagat a les calces. El president no tenia que intentar convèncer als grups independentistes de fer una llista conjunta per anar a unes eleccions, personalment penso que tenia que dissoldre el Parlament amb els dies de antelació i fer que les eleccions coincidissin amb el dia 9N. Aquesta hagués estat una bona jugada per Catalunya i els catalans haguéssim votat amb caràcter plebiscitari, tan els del si+si, com per els del si+no, com per els del no+no. Si el Sr. Mas hagués fet això, la majoria hagués estat aclaparadora, per el bloc independentista, i  desprès haguessin fet govern aquells grups que haguessin portat el seu programa la independència de Catalunya, que de ben segur haguessin estat el mateixos que ara han trencat la porcellana. I a tot això, no pensareu que els dies històrics s’acaben aquí oi? Els dies que realment faran història encara han de venir, i espero que no tingui que esperar tres-cents anys més.

 Salut i democràcia.

  

Es podria repetir la historia?

Dintre de la historia que esta emeten TV3, titulada 300 anys de historia de Catalunya, varen ensenyar unes imatges on desprès de la conquista de Barcelona per l’exèrcit borbònic es va ordenar enderrocar part de la seva muralla per la construcció de la fortalesa de la Ciutadella, el primer dia de maig de 1716, però no per la defensa dels barcelonins dels possibles atacs d’enemics, no, si no que es va construir per apuntar els canons en la direcció de la ciutat vençuda, per atemorir més si cal a la gent, i perquè no fessin res en contra d’allò que els hi havia set ordenat.

No se si te alguna cosa en comú, que des de fa dies tenim 70 furgonetes antidisturbis del Cos de Policia Nacional ocupant l’estacionament de l’Hotel Olímpic a Calella de la Costa, on uns tres-cents policies s’allotgen per reforçar l’operatiu de seguretat durant la diada de l’Onze de Setembre.

També a Malgrat de Mar ni han més agents per el que, per el cap, vaig poder superar el mig miler d’operatius en espera de ser activats.  

I a tot això jo hem pregunto: Pot ser una estratègia per part del govern central per intentar una provocació per que hagi aldarulls entre efectius i ciutadans? Seria una manera de cridar l’atenció internacional per fer propaganda política interessada i així mostrar al Món que els catalans no som tan pacífics com diem. Tot això fa pudor.

El comandament d’aquests unitats d’antidisturbis diu que la seva presencia a Catalunya, i en concret a Calella, es deu a la prevenció habitual d’edificis públics de cara al dia de “l’Hispanidad” del 12 d’octubre. Jo no m’ho crec. Més aviat correspon a una intimidació governamental que ens fa Madrid de cara a la consulta del 9N.

La majoria de la gent de Calella, i alguns dels seus comerços han posat cartells on se’ls fa saber que aquests efectius policials son persones no grates en aquell municipi. Tot i estar d’acord amb l’actuació dels vilatans, és un principi per pensar que en qualsevol moment pot encendres els ànims ja bastant caldejats. Això seria fatal.

Crec que els advertiments, i recomanacions del Govern de la Generalitat en mantenir la calma, i el no caure a les provocacions, crec que van en la direcció aquesta. Però crec que ja hem demostrat abastament de que els ciutadans/es a Catalunya no som gent que saltem a la primera, sinó que som gent amb molta memòria, que no oblidem, que persistim amb que no ens prenguin el que considerem que ens pertany,  i que la caiguda dels mites no afecta al procés per poder aconseguir la nostra independència. Alguns de la casta política madrilenya pensaven que el que tenien amagat des del principi de la democràcia, al fer-ho sortir ara a la llum, els catalans/es ens ensorraríem i claudicaríem, desistint amb el nostre intent d’emancipació d’Espanya.

Quin error tan garrafal han comés un altre cop, pensar eixís demostren el poc que ens coneixen com a poble, però millor eixís.

Per finalitzar crec que es obvi que aquest 12 d’octubre hi hauran més provocacions al carrer, però aquestes no vindran solament dels antidisturbis, si no que també seran presents les dretes més radicals, fins i tot amb aquelles banderes amb l’aguilot negra, que ens recordarà les imposicions de fa seixanta anys cantant el “cara el Sol” . També seran presents la dreta “Española” la de la Sra Camacho, la del Sr. Ribera, amb la Sra Diaz de UPD, la de la Chacon, que aquest 12 d’octubre no seran a Tarragona no, seran a Barcelona i segur que amb el desembarcament de tot el PP a Catalunya.

Si és eixís jo també recomano que ens ho mirem de lluny, hem de ser demòcrates i respectar el que diguin i facin altres persones que no pensen igual. Aquí és on es demostra la maduresa de un poble, tot i que a voltes l’estomac digui un altre cosa.

Per tan, les furgonetes dels avalots, que facin el que creguin més oportú, nosaltres a lo nostre que prou feina tenim i no caure al parany de la provocació, ara que amb tot això, tampoc ens hem de deixar intimidar eh!. Que nosaltres som i serem....

Salut i democràcia.

Parlem d’eleccions?

En aquest nou curs polític -i últim d’aquesta legislatura-, fent una ullada de l’actual panorama de partits, moviments civils i allò que pot esdevenir en un futur proper, sembla que cap dels grups polítics actualment establers obtindrà el suport de la majoria dels catalans per poder governar per si mateixos en cap dels municipis majors de vint mil habitants. Tot i que en aquelles viles més petites i més al nord de Catalunya podria passar que guanyés ERC.   

D’altra banda, un possible avançament a les eleccions catalanes al Parlament, amb caràcter plebiscitari o no, mereix una atenció especial que dependrà molt de com es desenvolupen els esdeveniments de la consulta del 9-N i de la manera com el govern estatal porti aquest afer. Podria passar que les esquerres més radicals unissin esforços per fer un govern molt més fort per a Catalunya.   

Tot i que en principi semblava que la marea de Podemos sorgida a les eleccions europees ho havia d’inundar tot, ara per ara no se sap si tan sols serà present en algunes de les capitals del nostre Regne.

Una altra força emergent nascuda també de la pròpia societat civil és la que encapçala Ada Colau, inicialment present només a Barcelona. Sembla que aquesta plaça és molt preuada per molts grups politics i per la societat civil organitzada. I jo em pregunto, per què un moviment social, sigui quin sigui, no pensa en tenir presència a les quatre capitals catalanes i se centra únicament en una? És que només hi ha desnonaments a Barcelona?

Tot plegat, són només unes mínimes pinzellades d’allò que penso que pot passar en general en el meu petit país. Però el que no puc, ni vull passar per alt, és el que preveig que pot succeir en el meu municipi de Cubelles.

Molts de vosaltres ja sabreu que encara manquen alguns noms de persones que encapçalaran els grups polítics que actualment tenim al nostre municipi. A la majoria encara no ha transcendit cap candidat, alguns perquè estan en trifulgues internes lògiques de partits i de persones que volen el seu protagonisme, i d’altres perquè tenen por que la persona que sigui elegida i/o imposada sigui criticada pels seus propis militants. Això sí, des de l’anonimat.

Això pel que fa a aquells grups que ja estan establerts. Però, i aquells que encara no estan presents en el nostre municipi? Penso que aquí és on rau el quid de la qüestió i els dubtes s’aniran desvetllant en aquests mesos que encara tenim per endavant.

No obstant, crec que alguns grups de nova creació poden estar presents al nostre municipi. Alguns pensem que la CUP podria posar la primera llavor en aquestes eleccions municipals que, de ben segur, vindran marcades per un indubtable caire independentista.

Una altra novetat podria ser la coalició que segurament configuraran Nova Esquerra Catalana amb Avancem, i que podria ser que fos present al nostre municipi. Tampoc es pot descartar una nova unió entre dos grups ja existents a Cubelles, com ERC i UC-Reagrupament. No seria una mala opció tant per a Cubelles com per als integrants de les dues formacions, ja que seria una coalició molt més que natural sabent d’on neix UC i, sobretot, Regrupament, una escissió de la mateixa ERC. El més fotut de negociar d’aquesta unió seria, sens dubte, el lideratge de la coalició. Atès que parlem de Cubelles, es fa complicat de desvetllar, ja que existeixen diversos factors a tenir en compte.

Per exemple, UC va aconseguir quatre regidors a les passades eleccions municipals i ERC es va quedar sense representació. En aquest sentit, té tota la legitimitat UC per a liderar aquesta coalició. Això no obstant, també és cert que ERC té la força del partit arreu de Catalunya que li manca a UC, a banda que, sota el meu punt de vista, UC té poc recorregut polític. En canvi, si parlem d’ERC, tot i no tenir representació municipal, en aquest moment polític que viu Catalunya disposa de molta més força i transcendència que no pas aquest soci virtual.

Per finalitzar, i per esvair suspicàcies, diré que aquesta reflexió és només un pensament escrit per aquest que ho signa. No està fet amb ànim de crear conflicte entre dos grups polítics, sinó que sóc partidari que hi hagi coalicions entre aquelles formacions que tinguin un mateix criteri i compromís polític per a Cubelles i, de retruc, per a Catalunya.

Es tracta, doncs, d’evitar pràctiques ideològicament fraudulentes ja executades per altres grups polítics les quals exerceixen la desobediència de partit, quan els convé, llençant per la borda tots els seus principis per pactar amb un PP que ens nega la democràcia pel sol fet de ser catalans. Això és enganyar aquells que votem. I no assenyalo ningú.

J. Coch.      

Participació. Democràcia. Consultes. Referèndums, i altres herbes.

 Quins mesos més emocionants, emotius, engrescadors, i altres objectius que podríem posar-hi, que estem vivint aquests dies a Catalunya, millor dit, fa mesos que entre unes coses i altres, el nostre ànim va de salt en salt, un cop per a millor i altres per no tant.

Quin recorregut. Hem tingut data i pregunta. Un estiu mogut per el cas Pujol. Hem fet nostres, encara que sigui a tall d’exemple, les votacions per la independència d’Escòcia. Hem aprovat la Llei de consultes no refredaries. M’atreveixo a dir, que estem vivint dies de vertigen, si, però únics que passaran a la historia.

Avui he escoltat el Ple del Parlament de Catalunya en que es debatia la Llei de consultes i no la de referèndums, i uns m’han fet emocionar, per la seva defensa convençuts del que desprès votarien, al dotar d’una eina per la participació a la política activa per els ciutadans de Catalunya i sobre tot per la democràcia, siguin de la parla que siguin; en canvi d’altres m’han fet vergonya per com intentaven distorsionar, com sempre, el que en el Parlament es debatia, dient el que s’amagava darrere d’aquesta Llei era per fer un referèndum per la independència. Això vindrà desprès, si es que surt que si, i si els ciutadans diem que no?. Doncs d’això es tracte, de saber que volem la gent de Catalunya. En principi votar.

Tan se val que els que la defensaven els hi expliquessin que no era això, però tan el PPC, com Ciutadans, seguien amb el mateix discurs, de la Constitució i de les competències com a paret de xoc per parar i impedir la consulta del 9N. No negaré que el seu jefe de files els te ben alliçonats als seus Diputats, ja que tots van a una amb la mateixa tonada.

Tal com varem expressar l’Onze de setembre, ara és l’hora d’anar en serio, de que tots fem quelcom al respecta, amb tots aquells mitjans que tinguem a l’abast. Ara és l’hora de fer que tots aquells grups, partits, moviments socials, i persones individuals se sentin recolzats i per tot aquells que volem millorar la democràcia, i que aquesta Llei ens ha de donar.  

Catalunya és pionera per moltes coses i raons, per tant, també sabem que altres comunitats estan expectants del com es desenvolupa l’afer català, per acte seguit alguns seguiran el nostre camí, tot i que el País Basc ja va fer un intent fa alguns anys enrere, per això el Govern de Rajoy no pot deixar votar a Catalunya.

Personalment crec que estem fent les coses bé i quan toquen. Els partits que varen arribar al acord de la data i la pregunta, han sabut sumar al PSC, i això cal reconèixer la mà esquerra del Sr. Izeta, persona hàbil i dialogant dintre i fora del partit. Me’n alegro que el PSC hagi sabut trobar el camí per reforçar Catalunya. Tan debò el trobes de la mateixa manera en les eleccions autonòmiques i es presentes només com a PSC. Els diputats a Madrid no es trobarien criticats per els catalans, quan han de defensar propostes d’Estat per Catalunya, segur que trauríeu millor resultat sense les sigles PSOE. Penseu-hi. Ah! ni tampoc teniu la credibilitat, per defensar una tercera via ja que de temps n’heu tingut molt per reformar la Constitució. O no? 

Temps enrere escrivia que jo també vull votar recolzat per la legalitat, i des d’avui, 19 de setembre del 2014, estic convençut que tinc aquesta legalitat, i com a tal exerciré el meu dret a vot, el que no faré és acotar el cap i esperar que hem solucionin els problemes aquells que cada dia ens retallen les llibertats, drets, i democràcia.

Tenen molta raó aquells que diuen, que no varem tenir por de Franco quan encara signava decrets per matar, com un animal furiós amb les seves últimes espeternegades avanç de morir, i en tindrem ara?. No home no!. Els Catalans hem d’anar avançant per anar marcant el nostre propi camí i no fer cas de paraules enverinades que l’únic que volen es que ens quedem a Espanya per anant-nos munyint i exprimint, per sobreviure ells. Hem de saber dir prou, i aquest prou ara ha arribat.

Tal com deia al principi, aquest és el moment, atès que els de Madrid estaven acostumats a tan sols sentir queixes i no fets, ara es al reves, ara es l’hora dels fets, ja n’hem tingut masses de paraules. Els de Madrid no creuen que siguem capaços de fer una acció tan democràtica, com consultar a la població de quin model polític volem en un futur, encara que sigui espençes de la desaparició d’alguns polítics i/o partits.

Per finalitzar crec que la major part del que ara esta passant, ells tenen la part més grossa de la culpa, per les moltes putades que ens han fet, tan el Zapatero, amb l’estatut, com a les diferents humiliacions i menyspreu que han tingut els parlamentaris del PP amb la seva majoria absoluta.

Ara, també crec que passi el que passi a Catalunya desprès del 9N mai més serà igual que ara, i menys que fa un any, de la mateixa manera que Escòcia demà no serà el mateix que ahir.