Carta oberta al Sr. Montilla

Cubelles desembre 2010

Després d’unes eleccions, en aquest cas autonòmiques, el que pertoca és felicitar el guanyador. Així, doncs, felicitats Sr. Mas i, per extensió, a tot el seu grup de CiU.

Com a persona confessa d’esquerres, lamento molt la pèrdua d’escons dels tres grups que composaven el tripartit, tot i que he de reconèixer que em sento més proper a ICV que no pas a PSC i ERC.

Personalment, he tingut el plaer de compartir algunes converses amb el Sr Montilla -quan només era un membre destacat de l’aparell del partit amb seu al carrer Nicaragua- i he d’admetre que divergia força respecte els seus plantejaments de com s’havien de portar políticament els temes relacionat amb Cubelles.

Un cop perdudes les eleccions, vostè va anunciar a tot Catalunya que renunciava a la seva acta de diputat i que, a partir d’ara, dedicaria els seus esforços a treballar per reorganitzar el partit i buscar el seu relleu al capdavant de la secretaria general del PSC. De seguida vaig entendre que el que vostè en realitat volia dir és que seguirà manipulant les persones en funció del seu propi criteri i a favor d’aquells que li han rigut les seves poques gràcies. Tot plegat, per descomptat, amb l’objectiu d’apartar aquells que han expressat amb veu alta allò que a dintre del partit no s’ha volgut escoltar. Com a catalanista que sóc, espero que no li permetin matar el missatger. Vostè sap que no actua bé i, per tant, un cop més li expresso el meu ferm desacord.

Sr. Montilla, vostè està acostumat a guanyar les batalles en els despatxos. Ara però, ha perdut la guerra i, pel bé del partit, hauria de convocar un congrés extraordinari quan abans, millor. Els alcaldables de les properes municipals i els militants del PSC no poden ser sotmesos a la inseguretat de no saber qui serà el seu relleu.

Sr. Montilla, sé que el que jo li pugui dir amb aquest escrit li rellisca, igual que em va relliscar a mi en aquell despatx. Tots dos sabem que mentre vostè no tingui pactat el seu successor, no deixarà la cadira. El despatx i els privilegis que gaudeix com a expresident, malgrat perdre unes eleccions de manera monumental, no li ho permeten. Vostè encara rep un gran premi, això sí, que paguem entre tots, ens veiem afectats o no per una crisi que vostè ni ensuma.

Sàpiga, Sr. Montilla, que estic molt dolgut per las males maneres amb què el company Pasqual Margall va haver d’abandonar la política. Tots sabem que, malauradament, més endavant també hagués hagut de deixar els seus càrrecs, però aquest no és el cas. El tema és que vostè se’n va desfer perquè no era de la seva corda o, com diuen ara, de la seva ànima. Sr. Montilla, vostè no és un polític de consens, ans el contrari, vostè no uneix, vostè separa.

El que segur ningú li ha dit és que si vostè encara és al capdavant del PSC quan hi hagi eleccions municipals, no els votaran ni les persones del seu propi partit. La majoria no ha paït que vostè nomenés portantveu del grup parlamentari el Sr. Nadal, quan hi ha una Sra. Tura amb molta més capacitat política i humana que tots els seus amics junts. Fins i tot per portar el partit, només cal analitzar el seu currículum i la seva nissaga política. Vostè no respecta res de res, ni la memòria d’un dels pares de la Constitució. Vostè va a la seva, trepitjant tot aquell que discrepa de la seva actuació i dient als altres com i qui ha de portar el partit en el seu municipi. Curiós, ja que vostè després no predica amb l’exemple.

Sr. Montilla perdoni per ficar-me on no en demanen, però ho faig perquè estic segur que no m’obrirà un altre expedient disciplinari per dir-li el que penso. Que tingui molta sort en un futur i deixi fluir la democràcia real a cal PSC, no la imposi.
Salut.

Jordi Coch i Datzira.
Ex militant del PSC a Cubelles.
Ex primer secretari del PSC.
Ex Conseller Comarcal.
Ex Regidor PSC 1995-2003.

"EL NARCISISME"

Article d'Alex Rovira, publicat en el Dominical de "El País" (edició del 13/05/07), referit al "narcisisme" i les seves conseqüències.

Los desmanes del narcisista.

El narcisismo es un trastorno de la personalidad caracterizado por una dedicación desmesurada a la imagen que la persona crea de sí misma. Al narcisista le preocupa su apariencia y lo que de ella se deriva: ser el más admirado, poderoso o deseado; ser el centro de atención. Tiende a ser seductor y manipulador, con el objetivo de ocupar ese ansiado lugar donde él se sabe protagonista. Se muestra soberbio, arrogante, vanidoso, engreído, cínico y desdeñoso. Su enorme ego le lleva a ser egoísta: compláceme y admírame es su lema. Actúa con frialdad y se centra en sus propios intereses. Ensimismado e incapaz de amar, vive preso en la jaula de sus sentimientos de grandiosidad, que le aíslan de la relación auténtica, íntima y humana. Carece de la empatía necesaria para sentir con los demás, para compartir el dolor y el sufrimiento de otros seres humanos.

Además, tal y como muestra el mito, el sujeto narcisista sólo admite un reflejo positivo procedente del exterior. La opinión discrepante, la crítica o la llamada a que asuma su responsabilidad ante la crisis generada por su acción insensata no la acepta, y puede provocar represalias: desde la exclusión hasta la violencia física hacia aquel que lo confronta.

El narcisista se siente infalible y perfecto; él jamás se equivoca. Si al narcisismo le añadimos además una buena dosis de paranoia (lo cual es habitual), el delirio resultante puede dar lugar a la creación de las más aberrantes conspiraciones para inculpar a otros y ganar tiempo en la escapada de sus desmanes. Frente al discurso con el que se siente herido, el narcisista cierra filas, utiliza la mentira y el insulto en lugar del diálogo, o, lo que es peor, promueve la cruzada contra aquel que cuestiona sus criterios.

En el narcisista, las fantasías de grandeza y ambición desmedida conviven con profundos (y a menudo inconscientes) sentimientos de inferioridad y, en consecuencia, de una excesiva dependencia de la admiración y aclamación externa. Y es que para el narciso el otro no existe como ser humano, sino que es un objeto que está allí para complacerle, amoldarse a sus deseos y, cómo no, darle siempre un reflejo positivo.

La prepotencia y la arrogancia, síntomas de la personalidad narcisista, unidas a una apariencia de gran seguridad e invulnerabilidad, han generado a lo largo de la historia sujetos que en el ejercicio del poder han demolido su entorno discrepante . Y es que, absorto en su idea de grandiosidad, el narcisista desconoce la compasión, la justicia, el bien común y la responsabilidad, aunque cínicamente y para su conveniencia haga de ellos su estandarte.

También se puede hablar de organizaciones o incluso de sociedades narcisistas. Un gobernante que desatiende las demandas de la práctica totalidad de su población o que sacrifica su medio natural para obtener dinero son ejemplos del narcisista que carece de la sensibilidad suficiente para atender las necesidades humanas. Tal y como describía el experto en esta enfermedad Alexander Lowen, "cuando la riqueza material está por encima de la humana, la notoriedad despierta más admiración que la dignidad y el éxito es más importante que el respeto a uno mismo, entonces la propia cultura está sobrevalorando la imagen y hay que considerarla como narcisista".

En definitiva, el narcisismo es una enfermedad psicológica de la que podemos ser víctimas indirectas y muy sufridas en lo individual y en lo colectivo. Frente a ella cabe la vacuna de la prevención, que nace de la información sobre el proceder del narcisista para evitar ser arrastrados por los fantasmas que nacen de su delirio, manipulación y ambición. A los narcisistas siempre les queda la opción de hacer un profundo examen de conciencia o ponerse en manos de un buen psicoterapeuta; pero obviamente, y por desgracia, eso es harto difícil.
Nota: Qualsevol semblança amb algun personatge polític de Cubelles és pura coincidència.article d’opinió subscrit i compartit per.
J. Coch.

Credibilitat, transparència i dignitat.

Aquestes tres paraules son molt utilitzades en diferents àmbits però encara més en política i sobre tot en diferents campanyes, no importa quines, encara ressonen més fort.

Tots el grups politics les utilitzen, però malauradament perd tota la força quan es diu massa sovint i sobre tot perd tot el sentit si aquells que les fan serví no les posen a la practica en ells mateixos.

Aquestes paraules, també poden tenir diferents valors depenen del punt de vista d’aquell que les utilitzà i fins hi tot diferents significat, ates que els politics que les fan servir es per denuncia ha l’altra allò que ells es pensen que son integres. També pot passar a la vida social, no tan sols a la política.

Atès que les meves opinions tenen un àmbit proper, les plasmaré en clau local del meu municipi que és Cubelles. Coneixedor de la seva vida política, i també conscient del que jo pensi, o be, posi negra sobre blanc, estic segur que serà un element de critica per uns o altres. Si això és eixís, que ho serà, no es més que confirmà la meva teoria que he expressat anteriorment.

Credibilitat: és una paraula buida en boca de algun dirigent polític que tan sols va a la direcció de acontentar a uns moviments socials molt concrets i que canvien el seu vot en funció de si volen quedar be amb aquests, creient que així esgarraparan algun vot per las pròximes municipals.

La credibilitat es perd quan en unes eleccions as guanyat, i no tens la capacitat de arriba acords amb altres formacions polítiques per forma govern, i sabedors que els hi pot tornar passa, no es canvia la cara del cartell. Aleshores ja no és cosa de grup, si no que es converteix en una tema laboral. Podria posar molts més exemples, però el lector del nostre municipi, més o menys coneixedor de la vida política - social de Cubelles, es prou intel·ligent per posar-hi el seu propí.

Transparència. No tan sols l’has de exigir en els demés, si no que l’has de posar a la practica dintre de cada una de les organitzacions, ja que sinó es corre el risc de que no la practiquis alhora de governar.

La transparència també perd força quan una persona la llença contra l’altre, amenaçant el seu incompliment i desprès només es queda amb allò, amb una amenaça, i res més.

Dignitat: segons la definició del LC diu; Respecte que mereix algú. Quina és la persona que no mereix respecte? Sens dubte tota persona és mereixedor/a de respecte. Tan sols i a títol personal crec que en un moment determinat també es pot perdre al respecte a una persona, per molts motius, però el més evident es aquell que una persona sap que no és respectada per l’altre, per tant, hem de dir que el que no mostra respecte hem vers l’altre, per aquest a perdut tota dignitat.

La dignitat és una cosa que es guanya dintre d’entorns, no és una cosa que pugui ser compartida per a tothom, ja que cada persona percep aquesta dignitat diferent. Tan mateix crec que la dignitat es perd, quan una persona es sotmet als desitjos de altre, i no es capaç de revelar-se i dir prou, aquesta persona ja no te dignitat, ni credibilitat.

Segur que hi ha moltes més definicions que es podrien utilitzar sobre aquestes tres paraules dintre del marc de la política – social, però només he volgut exposar aquelles que sonen més dintre de l’argot polític, tot i que ni una que ha mi personalment m’agrada molt, des que la vaig descobrí, i que la vaig associar molt ràpidament en una persona en concret,la paraula és, narcisista.

Segons la etimologia de narcisista, una de les seves definicions diu aixis: “la palabra narcisista se refiere a alguien que se preocupa demasiado por si mismo, considerandose superior a todos incluyendo sus amistades y su pareja”.

En Wikipedia es troba una altre definició encara molt més complerta.
Transtorno narcisista de la persona:
El trastorno narcisista de la personalidad es un trastorno de la personalitat del grupo B (desórdenes dramáticos, emocionales, o erráticos). Poseen un patrón de grandiosidad, fantasías de éxito, tienen necesidad de admiración, falta de empatía. Esperan reconocimiento, poder, brillantez, belleza o amor. Exigen admiración excesiva. Debe darse en diversos contextos y cumplir con cinco o más de los siguientes ítemes: etc.. etc..

Sense paraules, i amb quedo aquí.
Novembre 2010.

Per a qui l’interessi

Sempre he defensat que els articles d’opinió vagin signats per aquelles persones que l’escriuen i que ningú s’escudi darrere d’unes sigles, tot i defensar les tesis d’un partit. No hem d’oblidar que les opinions són personals i que, per tant, hem de ser valents i signar allò que escrivim. Jo ho faig.

Aquest principi és el primer escull que vaig haver d’afrontar al començament d’aquesta legislatura amb la responsable de comunicació del meu grup -ICV Cubelles-, donat que volien que firmés com a Comissió Política Local (CPL). Ateses les indecisions de l’àrea i les constants intromissions, vaig decidir crear el meu propi bloc: http://elblocdecoch.blogspot.com.%20%20/

El primer escrit va anar dedicat a la regidora de l’Entesa per Cubelles i es titulava: ¿Por qué no te callas? La responsable de comunicació d’ICV, Ana Márquez, va deixar clara la seva postura personal i no oficial amb un comentari al Vilanova Digital on assegurava públicament que la CPL desautoritzava les meves reflexions; afirmació que era, de totes, totes, falsa, ates que jo mateix en formava part de la mateixa.

Des d’aleshores, són molts articles, moltes opinions, criteris, prediccions i propostes de com veig tot el que envolta la política en aquest complicat municipi que és Cubelles. Això sí, signant sempre amb el meu nom. Això comporta que no a tothom li agradi el que jo opini de la seva formació, atès que una persona pot estar molt propera a unes sigles però molt lluny de qui les representa a Cubelles, una desafecció més de la política.

Entenc que les diferents maneres de veure les coses dintre d’un grup polític pot generar discrepàncies. Fins i tot, poden arribar a ser incòmodes per a aquells submisos que ja els hi va bé que una sola persona tiri del carro. Tanmateix, crec que és un fre important per al creixement d’un partit que només hi hagi una sola veu, i més tractant-se de grups que es confessen assemblearis. Això sí, només en la teoria ja que a la pràctica actuen com un grup presidencialista. Una altra desafecció política.

En el moment de confegir aquest article encara ens trobem en campanya electoral al Parlament. Els sondejos donen guanyador CiU, a només cinc escons de la majoria absoluta. Espero que aquest cop es respecti la llista més votada i que les majories es facin al voltant del partit que ha guanyat. Demano que no passi com a les municipals de Cubelles del 2007, quan, tot i saber que el cap de llista de CiU al nostre municipi és una persona poc desitjada, la resta de formacions, al govern la van preferir per davant d’ICV. La mala utilització del vot forma part, també, de la desafecció política.

Tot i la decepció de molts que ens varen donar confiança en aquelles eleccions del 2007, cal deixar clar el motiu pel qual ICV ha estat a l’oposició durant aquesta legislatura. La raó és que CiU no va amenaçar a les altres formacions, com ho va fer la cap de llista d’ICV a pocs dies de les eleccions municipals del 2007 en una comissió de treball assegurant que, si governava, “faria responsables a títol personal i responent amb els seus bens aquells regidors que votessin a favor de l’adjudicació de l’obra de l’hotel dels Russos. Després de guanyar les eleccions, en una reunió mantinguda al local d’ICV a Cubelles, el primer que va demanar el PSC abans de parlar de govern va ser la retirada de les acusacions. Algú les va retirar? Ans el contrari, durant aquesta legislatura encara s’ha mostrat ufanosa refregant-nos per la cara les seves formes amenaçadores i s’ha instal·lat en la constant queixa gratuïta de qui té clar que no és una autèntica opció de govern.

A ningú li passa per alt que d’aquí a pocs mesos entrarem en campanya per les municipals i que el futur polític de Cubelles no sembla gaire engrescador, atesos els caps de cartell que cada grup pot presentar. Proposo una reflexió per a aquells partits que dubten sobre si canviar d’una vegada per totes de cares: val la pena mantenir-se encara que sigui a costa de perpetuar l’agitació política del nostre municipi? Molts dels caps de llista són, precisament, els causants de la inestabilitat de Cubelles. Aquesta és la meva opinió i la signo.

Regidor no adscrit a l’Ajuntament de Cubelles.
Jordi Coch

Cubelles. En nom d’ICV, NO.

En el ple ordinari del mes d’octubre de Cubelles ha tornat a succeir el que va passar el mes passat. Quatre hores de ple i cap de les propostes d’inversions NO va prosperar a causa de la decisió dels grups a l’oposició de deixar-les sobre la taula, malgrat reduir les inversions presentades al ple del mes de setembre. Aquestes inversions varen ser proposades amb el finançament del propi romanent de tresoreria, tal com demanaven tots els grups de l’oposició a l’anterior sessió plenària. Així i tot, però, van frenar la petició per segona vegada.

Tanmateix, cal destacar un matís amb una lectura política molt important, no tant pel seu resultat final sinó pel propi gest en si. Em refereixo, lògicament, al canvi de vot del PPC de Cubelles. Els populars van passar del NO al SÍ, manifestant que han estat ateses les seves demandes, si bé no al 100%, sí almenys les que feien referència a finançar les inversions amb el romanent i no amb crèdits. Penso que d’això se’n pot dir actuar amb honestedat i un plausible to constructiu.

Comportament positiu per dues raons. Una, perquè sembla que es va trencar un bloc de cinc partits amb onze regidors dels disset que conformem el consistori i, segona, perquè almenys un grup polític ha entès la necessitat de portar a terme unes inversions necessàries per a la gent de Cubelles. Som conscients que no són totes les que voldríem, però és que recorrent exclusivament al romanent, sense demanar crèdits, només es poden atendre aquelles que tenen subvenció i poca cosa més, atès que bona part d’aquest romanent ja ha estat afectat per altres qüestions.

Si he volgut arribar fins aquí és per la voluntat de traslladar una proposta pública als meus companys d’ICV a Cubelles. Segurament, per a alguns lectors pot semblar nova, però per als meus companys del partit amb què em vaig presentar a les eleccions del 2003 i el 2007 no ho és del tot, és més, la deuen tenir per força antiga.

Sempre he entès que ICV a Cubelles mai traurà suficients vots com per governar amb majoria absoluta. Fins aquí no he dit res de nou, però justament en això és on rau la problemàtica de la direcció d’ICV a Cubelles. Sembla que hi ha gent que no entén que necessita un altre grup per formar govern i actuen com si només es presentessin a les eleccions per ser a l’oposició, sense plantejar-se donar suport a la resta de grup d’esquerres, ara en minoria al govern.

Què porta els representants d’ICV de Cubelles a actuar com ho estan fent? Per què han donat aire fresc a CiU, forjant una aliança antinatural i promovent una oposició aferrissada que la gent no acaba d’entendre? Quin grup polític serà el que donarà suport a ICV per governar en un futur proper? Penseu que serà CiU? Què vol demostrar ICV? Jo us ho diré: que només s’entén amb CiU per anar en contra del govern i destruir. La contradicció és flagrant atès que fins ara ICV sempre ha estat un grup constructiu i, a més, amb CiU sempre ha estat a mata-degolla. O és que només ho feien veure?

Honestament, crec que ICV està perdent una gran oportunitat de fer entendre a la seva gent que és un grup que vol estar al govern i no, com sempre, a l’oposició. Per això crec que ha de fer costat al govern d’esquerres en minoria, amb el benentès que podrien treballar pensant en arribar en un futur a ser una força política d’esquerres forta i decisiva, tal com fins ara no ha estat mai possible d’assolir. Però, sobretot, per promoure l’estabilitat que això donaria als cubellencs/es i, a més, recollir els fruits d’aquest exercici de responsabilitat a les properes eleccions municipals de maig del 2011.

Que ningú pensi que dic que ICV ha d’entrar al govern a aquestes alçades de legislatura, el que dic és que podria haver arribat a un acord puntual amb el PSC per afrontar aquest final de legislatura i, sobre tot pensant en el futur, ICV a de prescindir d’una CiU que mai aprovarà aquestes inversions tan necessàries per al municipi.

Crec que ICV de Cubelles s’està equivocant de totes, totes amb la seva estratègia. No es pot permetre que l’actuació de set persones en nom d’ICV acabi perjudicant el conjunt del partit. Què vol demostrar ICV amb el no a tot? Fins ara només ha aconseguit provar que nou vots sumen més que set, res més. Penso que ja no és a les meves mans, i no serà perquè jo no n’hagi volgut parlar vegades. Amb quin grup hem de governar? Algú responia que ara no toca i, mentrestant, bufetades per a tothom. La resposta de la resta de grups a les bufetades no es feia esperar: ICV a l’oposició, una vegada més.

L’únic que demano públicament és que no s’actuï en nom d’ICV a Cubelles de la manera que s’està actuant. ICV sempre ha estat constructiva. ICV és molt més que les set persones que avui diuen representar les seves sigles. El que demano és que es treballi almenys pensant en les 1.007 persones que varen donar la seva confiança a ICV el 2007. Això va ser un 21,6% de l’electorat; per tant, companys, en nom d’ICV NO, AIXÍ NO.

Octubre. 2007.

J. Coch.

Cubelles i el govern a l’ombra

Fa molts dies que m’estic plantejant fer els meus articles amb més positivitat i no tan crítics, bàsicament per intentar posar el meu granet de sorra perquè a les properes eleccions no guanyi el partit de l’abstenció. Tanmateix, us asseguro que m’és del tot impossible. M’explicaré.

El Ple ordinari de Cubelles celebrat el 20/09/2010 va ser una sessió d’aquelles feixugues i pesades, una autèntica pèrdua de temps per a totes les persones que eren a la sala, inclosos els mateixos regidors.

Sé que no està bé que sigui precisament jo qui escrigui això, però realment és el que penso; si no ho digués així, no seria honest ni amb mi mateix ni amb les persones de Cubelles.

No entraré en detalls del punts que vàrem tractar atès que seria impossible condensar en aquestes ratlles totes les barbaritats, incongruències i bajanades acumulades en quatre hores, pensades únicament per justificar el pal a les rodes que els grups a l’oposició posen cada vegada a un govern en minoria i més contra les cordes. Contínuament remenen la perdiu per trobar la manera de dir que no a tot, malgrat que sense expressar-ho explícitament. La solució és utilitzar sistemàticament el seu legítim vot personal per aturar totes aquelles accions que el govern vol portar a terme i que, en la majoria dels casos, són projectes de millora per al nostre poble i totes les persones que hi vivim.

No pot ser que passem quatre hores discutint uns temes que prèviament s’han tractat en reunions i que, a més, passen per una comissió prèvia al Ple. És cert que els grups no tenen l’obligació d’aprovar allò que prové del govern però, caram!, crec que hem de ser sincers i no fer perdre temps i diners al poble. Per què en les reunions mantingudes amb el govern no varen manifestar el que varen expressar al Ple?

No puc més que dir públicament que aquest govern que s’ha format a l’ombra no actua honestament. No treballa en defensa dels interessos de la gent de Cubelles, tan sols s’esforça a demostrar a cinc regidors del govern que ara són ells els qui manen. Això sí, sense ser-hi al capdavant i, per tant, creient que sense cap responsabilitat. Que ningú s’enganyi, no aprovaran res que no sigui a proposta seva. Cubelles, doncs, aquí tens l’ombra que has creat.

En la foscor només hi ha penombra, l’ombra distorsiona la realitat, creant temors a la gent que, d’aquí a vuit mesos, seran interpel·lats a les urnes per aquests mateixos regidors. Què els hi diran, aleshores? Miraran de vendre els mateixos projectes que en aquest Ple han frenat de totes, totes? Quina mala sombra que té aquest govern a l’ombra! I quina incoherència per afrontar un futur no gaire llunyà.

El que ja no té qualificatius és el que fa CiU. Fa tres mesos que va aprovar un pressupost amb unes inversions ja previstes des del primer moment. En aquest Ple Ordinari del mes de setembre impedeix aprovar les operacions de crèdit necessàries per tirar-les endavant. Com pot aquest grup explicar al poble de Cubelles que el que era bo des del govern, ara que és a l’oposició no és vàlid? És evident que el rostre de segons quines persones, tot i que són polítics, ha de ser d’un material desconegut ja que no es pot ser tan caragirat.

Alguns vendran i difondran a tort i dret que jo també he canviat la meva decisió respecte al que vaig votar als pressupostos. És evident que sí, però amb matisos molt importants. S’han tret dels pressupostos moltes de les inversions que no eren prioritàries, encara que necessàries, com per exemple les expropiacions. Les que he votat a favor, però, són aquelles que personalment he defensat des de fa quinze anys. La diferència és que jo treballo de sempre per la gent de Cubelles, tot i estar dintre d’un partit, mentre que d’altres han de fer política de partit a costa dels vilatans. Creuen que així guanyen vots quan, més aviat, penso que n’estan perdent.

Aquest quasi prenyat que a Cubelles ens queda per passar és un embaràs no desitjat pels cubellencs però que, malauradament, hem de tirar endavant encara que els pares del govern a l’ombra només treballin perquè aquest govern hagi d’acabar avortant. Aquesta actitud ajuda a eliminar dificultats de cara al futur? O més bé n’està creant de noves? Com és possible poder arribar a acords amb qui t’ha impedit governar sense valorar la quantitat de gent que es perjudica? I tot pel bé del poble i en nom de Cubelles. Sabeu per què s’utilitza Cubelles? La resposta és ben senzilla.

Cubelles Setembre 2010

Punt de mira

Un any més hem celebrat l’Onze de Setembre. No és un dia més, sinó que es tracta de la Diada Nacional de Catalunya, la festa de totes les persones que vivim a Catalunya i de tots aquells que ens sentim catalans. Fet que el PPC (Partit Popular de Catalunya) no distingeix i que, per ordre del Sr. Rajoy, enguany no va celebrar.

Una vegada més ha menyspreat els cubellencs i els catalans. Personalment m’agradaria proposar que la C que posen al final de les dues PP, la llevessin si és que volen distingir-se de la resta i, si no, que respectin la voluntat i la història d’un poble que, tanmateix, no té Estat.

A Cubelles, aquest Onze de Setembre té un component afegit, atès que és l’últim de la legislatura. Les persones que participem de diferents formacions polítiques fem un repàs visual dels adversaris polítics, sense deixar de mirar de reüll totes les associacions, siguin del camp que siguin.

Enguany les novetats eren diverses.

En política:El comentari més escoltat es referia al buit fet pel PP als catalans i ciutadans de Cubelles. També se li va ensenyar targeta vermella al grup independent d’ICb, que no van assistir a l’ofrena. I també es va apuntar que a ICV ja no són quatre els regidors, sinó tres. Això sí, el grup va camuflar la seva absència anunciant l’ofrena conjunta amb Joves amb Iniciativa i Dones amb Iniciativa, fet inusual ja que fins ara sempre havien actuat per separat. Por del què diran si són pocs.

En associacions:No van ser a l’ofrena les dones de l’associació la Fita ni tampoc les del PSC, per què? També es va comentar la doble presència de persones que són en dos costats. No és bona aquesta ocupació, en algun moment tendeixen a contradir la seva pròpia postura.

Els de Fauna també van faltar a la cita. Diuen que aquests estan enfadats amb el govern; ja em direu que té a veure una cosa amb l’altra! No serà que algunes persones haurien de dividir-se en tres per poder ser-hi a tot arreu? Això en quant a l’aspecte purament visual.

En quant al xiuxiueig, els comentaris van apuntar, sobretot, que en les properes eleccions municipals la regidora de l’Entesa per Cubelles anirà a les llistes de CiU i que el representant d’ICb es presentarà a ICV. No esta gents malament, crec que la meva lògica esta funcionant.

Bona part dels votants del partit independent de l’Entesa sempre s’han proclamat convergents, i la prova està en els resultats de les eleccions autonòmiques, on els seus vots sempre van a parar a les mans de CiU. Respecte a ICb, un segment de la seva bossa d’electors provenien d’ICV i ara aquest, simplement, han tornat a casa. La meva predicció, per tant, va agafant forma.

Arribats a aquest punt, la pregunta és: quin grup s’acabarà emportant aquests dos regidors? Molts ja saben el que he escrit en altres articles.

Honestament, crec que ja seria hora que grups que actualment no aporten solucions, sinó tot el contrari, fessin un favor al poble de Cubelles i deixessin de presentar-se a les municipals. Sincerament, crec que la desaparició d’aquestes formacions, i d’altres que no obtindran representació, és el millor per Cubelles. La concentració de vots facilitaria molt la composició d’un futur govern. El fraccionament polític no ajuda en la composició de governs estables. Cubelles no estarà tranquil·la, políticament, mentre tingui 17 regidors representant a vuit grups polítics diferents.

Cubelles Setembre 2010.

www.decidim.cat

Genís Pinart i Fernández
Alcalde - President de l’Ajuntament del Port de la Selva


TROBADA D’ALCALDES I REGIDORS AL MONESTIR DE SANT PERE DE RODES
5 de setembre 2010

11.00 h. Arribada al Monestir i visita guiada.

12.00 h. Reunió d’Alcaldes i Regidors per establir bases per tal d’instar des del món municipal al Parlament de Catalunya accions prou solides que ens portin a la convocatòria d’un referèndum per l’autodeterminació.

Es prega confirmació d’assistència


*El programa es pot modificar en tot el que calgui
* Més endavant se us comunicarà el lloc i el preu del dinar

-----------------------------------------------------------------------

El proper diumenge 5 de setembre es compliran dos mesos des de que l’ajuntament del Port de la Selva es va declarar, per unanimitat dels membres que integren la corporació municipal, “moralment exclòs” de la Constitució espanyola com a mostra de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Des de llavors, més de 60 ajuntaments catalans han seguit l’exemple del consistori altempordanès i s’han pronunciat a favor de la sobirania nacional catalana.
En aquest sentit, com a càrrec electe del Decidim.cat et convidem a participar en la trobada que l’Ajuntament del Port de la Selva ha organitzat per aquest diumenge 5 de setembre en el Monestir de Sant Pere de Rodes amb l’objectiu de reiterar el compromís del món local per treballar de forma unitària perquè Catalunya pugui exercir el dret de decidir en un futur proper.
L’acte començarà a les 11 del matí amb una visita guiada al Monestir i, posteriorment, a les 12 del migdia, es celebrarà la reunió amb tots els assistents per establir bases per tal d’instar des del món municipal al Parlament de Catalunya accions prou solides que ens portin a la convocatòria d’un referèndum per l’autodeterminació.
Després de la trobada es realitzarà un dinar de germanor amb tots els assistents, al qual poden assistir familiars i amics. Més endavant concretarem el lloc i el preu del menú. Per agilitzar l’organització logística donada la proximitat de la data de la trobada agrairem que confirmeu el més aviat possible la vostra assistència al dinar al correu info@decidim.cat
Cordialment,
Grup Promotor Decidim.cat Benvolgut, benvolguda,
El proper diumenge 5 de setembre es compliran dos mesos des de que l’ajuntament del Port de la Selva es va declarar, per unanimitat dels membres que integren la corporació municipal, “moralment exclòs” de la Constitució espanyola com a mostra de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Des de llavors, més de 60 ajuntaments catalans han seguit l’exemple del consistori altempordanès i s’han pronunciat a favor de la sobirania nacional catalana.
En aquest sentit, com a càrrec electe del Decidim.cat et convidem a participar en la trobada que l’Ajuntament del Port de la Selva ha organitzat per aquest diumenge 5 de setembre en el Monestir de Sant Pere de Rodes amb l’objectiu de reiterar el compromís del món local per treballar de forma unitària perquè Catalunya pugui exercir el dret de decidir en un futur proper.
L’acte començarà a les 11 del matí amb una visita guiada al Monestir i, posteriorment, a les 12 del migdia, es celebrarà la reunió amb tots els assistents per establir bases per tal d’instar des del món municipal al Parlament de Catalunya accions prou solides que ens portin a la convocatòria d’un referèndum per l’autodeterminació.
Després de la trobada es realitzarà un dinar de germanor amb tots els assistents, al qual poden assistir familiars i amics. Més endavant concretarem el lloc i el preu del menú. Per agilitzar l’organització logística donada la proximitat de la data de la trobada agrairem que confirmeu el més aviat possible la vostra assistència al dinar al correu info@decidim.cat
Cordialment,
Grup Promotor Decidim.cat http://www.decidim.cat/

Jordi Coch.

Regidor.

Punt i seguit

Cada any sembla més difícil fer un parèntesi entre el que popularment es coneix com a curs polític, període que abraça habitualment els mesos de juliol i agost, i que s’estén fins a la Diada de l’Onze de setembre. Últimament, però, la temporada s’havia reduït al mes d’agost i, en alguns casos, fins i tot als seus primers quinze dies. No obstant, ara sembla que per a molts ni això, ja que han d’estar constantment lligats al melic umbilical del segle XXI, altrament anomenat telèfon mòbil.

Personalment, no és el meu cas, atès que he triat posar punt i final a la política activa el juny de l’any vinent. He decidit, però, fer-ho paulatinament, sense llançar la tovallola, tancant els compromisos adquirits envers el meu poble. Per contra, he assumint plenament les meves obligacions familiars, les quals, des de la meva dedicació al municipi, sempre quedaven en un segon pla.

Però no és de mi de qui vull parlar. La meva intenció és espigolar l’acció dels grups polítics del meu Ajuntament, tant els que són al govern com els de l’oposició. I ho vull fer des de l’autonomia que permet poder parlar com a regidor no adscrit a cap partit, però molt coneixedor de les polítiques portades a terme els últim setze anys a Cubelles.

Vull escriure amb tota independència, lluny de la censura d’aquelles direccions polítiques que creuen tenir sempre la raó i ben lluny de la falsa llibertat del dret a la paraula escrita o de la pretesa democràcia participativa interna no practicada pels propis aparells. Així mateix, perquè no dir-ho, dels incompliments dels propis estatuts, aprovats per tots els afiliats, però que després no es compleixen com, per exemple, en el cas de les convocatòries d’assemblees, els límits de presentació d’un mateix candidat, etc. I després encara tenen la barra alguns de parlar de desafectació ciutadana cap a la política i els politics. Què esperaven?

He tornat de vacances i, com és natural, he trobat la bústia plena de papers. Entre tots ells, dues revistes del meu ajuntament a tuti colori i paper couxé, que no denota cap senyal d’austeritat ni de patir cap crisis econòmica i a on, a més, es pot llegir la mateixa informació. Quin cost té aquesta propaganda política dels partits al govern pagada amb els diners dels contribuents i sense el consentiment del poble?

Curiositats: a l’última revista de l’Ajuntament informa he trobat a faltar l’escrit de CiU. És que no té res a dir ara que és a l’oposició? No ha de denunciar res sobre la seva expulsió del govern? Si que li ha passat ràpid l’emprenyament!

Una altra curiositat a ressaltar és l’escrit del PSC, que un any abans de les eleccions municipals es pregunta quin grup serà el menys complicat per governar la pròxima legislatura. I els d’ICV mirant cap a un altre lloc com si res no anés amb ells i distraient el personal amb un escrit sobre el Pla d’igualtat. Amb tots els meus respectes per la responsable de l’àrea, crec que caldria parlar de temes de més calatge. Està clar, però, que aquest és un dels temes que més preocupa el grup, malgrat que no hem avançat el que tots desitjaríem. I per què aquest interès sobre el Pla d’igualtat a ICV? Perquè hi ha molta teoria escrita i molt poca pràctica. O no?

Només parlo dels tres grups que a la passada legislatura varen obtenir quatre regidors, ja que n’estic convençut que sobre ells recau el futur del nostre poble. Sóc conscient que un regidor d’algun grup minoritari pot ajudar a constituir govern, però no passarà mai si dos d’aquests tres grups són incapaços de posar-se d’acord.

I, a tot això, jo em pregunto: s’utilitzaran les mateixes estratègies i es prioritzaran novament els temes personals a l’hora de formar un govern, tal com ja va succeir el 2007? Qui lo sa. Però coneixedor del tarannà d’alguna cap de llista, diré que ja s’ho està treballant de valent per tornar a ser descartada d’un futur pacte. En el seu dia, el president Maragall va assegurar al Parlament que el problema de CiU es deia 3%. A Cubelles, un dels molts problemes es diu 18%.

Tots sabem per l’hemeroteca les raons que van portar dos grups tan divergents com PSC i CiU a formalitzar un prepacte que deixés ICV a l’oposició, tot i haver guanyat per vots les eleccions del 2007. En tot cas, aquesta història ha de servir per fer memòria a aquells que la poden perdre per conveniència. Que no es preocupin, que jo seré aquí per recordar-los-hi.

Cubelles, setembre del 2010.

Comunicat Decidim.cat

Davant d’algunes informacions que apunten que Decidim.cat dóna suport a la proposta de coalició independentista que sota el nom Solidaritat Catalana impulsen alguns actors polítics del país, Decidim.cat vol deixar clar que, tot i respectar la iniciativa legitima de tirar endavant una nova proposta política, en cap moment ha donat suport a Solidaritat Catalana.

En aquest sentit, les declaracions de l’alcalde Sant Pere de Torelló, Jordi Fàbrega, també portaveu de Decidim.cat, on manifestava donar suport als impulsors d’aquest projecte són estrictament a títol personal. Decidim.cat, és una organització plural i transversal on s’hi reflecteixen totes les forces catalanistes del país amb representació als ajuntaments de Catalunya, en aquest sentit l’organització té quatre portaveus col·legiats, i l’opinió d’un d’ells per si sol, no representa l’entitat.

Atesa aquesta transversalitat de Decidim.cat, que ha estat donant suport a l’organització de consultes arreu del territori, expressem la nostra voluntat de seguir treballant amb l’objectiu d’articular un ampli moviment d’alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores en favor del dret democràtic del poble català a decidir lliurement el seu futur des de l’àmbit municipal sense entrar en joc en la contesa electoral.

Fins aquests moments, 513 municipis catalans han organitzats consultes locals sobre la independència de Catalunya; fet que demostra que s’ha aconseguit generar un clima d’opinió favorable al dret a decidir al si del municipalisme català.

Des de Decidim.cat centrarem els nostres esforços a possibilitar que la gran majoria dels municipis puguin organitzar consultes independentistes per afavorir que, en un futur no molt llunyà, Catalunya pugui decidir lliurament el seu futur.

Decidim.cat

Passat, present i futur de Cubelles: La història es repeteix

Tot apunta que Cubelles està estancada en el temps: quan sembla que en tres anys avancem deu passes, en un dia en retrocedim quatre i en una setmana tornem al 2006.

Aquest vaivé fa que sembli que en el nostre poble el temps no hagi passat, atès que tornem a caure en els mateixos errors que políticament es van cometre un any abans de les eleccions del 2007.

No em refereixo als encerts i/o desencerts de les decisions dels grups al govern, que ho podria fer, sinó que faré esment a tots els esdeveniments dels grups polítics a un any vista dels comicis municipals i que afecten molt el nostre poble.

Això no obstant, també m’atreviré a fer un diagnòstic de futur ja que tornarem a tenir el mateix cartell electoral amb els mateixos caps de llista. Val a dir que cap d’ells és el meu, tal com ja ho he demostrat amb la decisió pressa quan ICV va designar la seva cap de llista. Quina il·lusió per als cubellencs!! Què engrescador!! Com anima això a participar a les urnes!!

Abans de les eleccions del 2007, l’Entesa va fer fora els dos socis de govern, PSC i ERC. Ara, tres anys després, els socialistes fan fora CDC i UDC. No cal buscar-ne els culpables, sinó que ara cal cercar solucions a un fet que no té retorn: l’expulsió de quatre regidors que donaven una majoria al govern, no estable, això és cert, però majoria al cap i la fi.

I ara que?, pregunta tothom. Doncs ara res, tots als seus respectius llocs. Cinc regidors governaran en minoria i tota la resta es mantindrà a l’oposició. Els assumptes seran aprovats per comissió de govern i per decrets d’alcaldia, ja que legal i competencialment, un alcalde/sa posseeix molt de poder. Ah, i els plens se celebraran cada tres mesos, com a l’època d’en Vidal. Els pressupostos 2011, prorrogats i avall que fa baixada, i tota la resta de regidors ens conformarem amb el dret a la rabieta.

Confessaré públicament una cosa, estava convençut que el 2011 tindríem instaurada una sociovergencia que duraria unes quantes legislatures, però els esdeveniments dels últims dies m’ha trencat tots els esquemes.

Cubelles ja deu saber que alguns dels caps de cartell per al 2011 ja s’han postulat. ERC, el mateix. ICV, la mateixa, i els que encara no han sortit, crec que tornaran a ser els mateixos. Queda, per tant, molt poc a dir i gairebé res per descobrir sobre com es podran arribar a entendre entre ells. Són els mateixos que s’acusen de prevaricar, manipular, mentir, etc... Ja em direu. Cubelles!!, encara n’has de veure de més fortes.

Per últim, faré un retrat de com veig les eleccions 2011.

Començaré pels grups més petits. L’Entesa i ICb, si es presenten, no sortiran. A ERC li tornarà a anar d’un pèl per obtenir un regidor. Per tant, aquests tres escons que no sortiran –s’ha de sumar el del Grup no adscrit- aniran un per al PSC, un a CiU i un altre al PP.

ICV es quedarà amb els que té ara, tres. Repetir cartell i no fer els mateixos deures que a la legislatura passada serà castigat. La gent de Cubelles no li tornarà a donar la mateixa confiança que al 2007. Tan de bo m’equivoqui pel bé dels meus excompanys polítics, però ho dic tal com ho penso.

El que políticament li podria anar bé a Cubelles és que dels set partits que hi ha actualment al consistori, finalment en quedessin quatre. Això permetria guanyar més regidors als grups majoritaris, que són els que més es beneficien del creixement del municipi, procedent, principalment, de la tercera corona.

Algú malintencionat pot pensar que podria estar encontra de la diversitat de pensament i de l’acció política. No és això, ni molt menys. El que realment desitjo, com tota persona que viu a Cubelles, és una major estabilitat política que permeti anar amb tranquil·litat per la comarca sense que el poble no sigui mofa recorrent pel mal ambient existent entre els representants dels grups politics.

Per acabar, no especularé sobre el govern que tindrà Cubelles el 2011, no serè tan agosarat. El que és segur és que no l’erraré gaire pel que fa els regidors que sumarà cada grup polític. CiU 5, PSC 5, PPC 3, ICV 3 i ERC 1. La composició de regidors de cada grup farà complicada la consecució de qualsevol pacte, del que no hi ha dubte és que el caràcter dels principals caps de llista farà impossible que s’entenguin durant quatre anys. Per què? Doncs perquè sortiran els fantasmes del passat.

Són aquests fantasmes que han de desaparèixer de la política ja que, mentre hi siguin, Cubelles mai podrà acabar una legislatura. Ho sento amics, jo ja he donat el primer pas i, com jo, l’haurien d’haver fet molts d’altres. Fins i tot amb més motius, malgrat que segueixen aferrats a les seves butaques i es permeten el luxe d’apel·lar a la il·lusió, a les ganes, al compromís amb el poble i bla, bla, bla... Tot xerrameca pensant en el benefici d’obtenir un sou per a quatre anys més, sense suar la samarreta i, lògicament, pagant el poble.

Salut.

Jordi Coch discrepa amb Mònica Miquel i passa al grup mixt

En el proper ple, el regidor continuarà la seva tasca de càrrec electe a l'oposició però desvinculat d'ICV de Cubelles

El fins ara regidor d'Iniciativa per Catalunya Verds de l'Ajuntament de Cubelles, Jordi Coch, ha decidit passar al grup mixt sortint d'ICV però sense deixar d'estar com adherit al partit a nivell nacional. Coch ha assegurat que és per motius familiars que no l'han deixat estar al cent per cent en les tasques assignades, com ell voldria.

Tot i així, també s'ha mostrat crític i ha discrepat amb la gestió actual que la cap de llista, Mònica Miquel, fa del grup. A més, ha considerat que les primàries que es van celebrar a l'abril van ser "poc transparents". Ha lamentat que s'hagin fet amb "tan poc temps de comunicació als adherits" i ha trobat a faltar "debats en el sí del grup", com ara "com afrontar les properes eleccions". Coch no entén aquesta "pressa" ni que es prengui aquesta decisió tan "personal" i de "petit comitè", alhora que ha deixat clar que ell no es volia presentar per a cap de llista.

També ha manifestat que s'ha sentit "marginat" en aquest sentit. Coch ha decidit continuar el que queda de legislatura com a regidor per a acabar la feina que va començar i pel "compromís amb els ciutadans" que el van votar. La motivació més important és el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal –tasca principal assignada dins d'ICV-, que encara confia en que es pot aprovar.

El regidor també ha assegurat que "demanarà explicacions" si en les properes eleccions Iniciativa no aconsegueix els mateixos resultats que en les passades, bàsicament ha dit, per no valorar la "substitució de la cap de llista". Jordi Coch no es planteja de moment la possibilitat d'entrar al govern en el proper any formant part del grup mixt. Coch té 61 anys i porta quinze com a regidor a l'Ajuntament cubellenc.

Ha creat el Grup Independent 19 per defensar el comerç local i posteriorment ha estat vuit anys com a regidor del PSC i els últims set com a càrrec electe a Iniciativa per Catalunya Verds. Sembla ser que aquest any serà l'últim en la política, ja que ha vist complerts "gran part dels seus objectius inicials". Jordi Coch ha assegurat que no es presentarà a les eleccions del 2011, quan finalitzarà la seva vida política. Després de formar part de tres partits diferents, en dos d'ells al peu del canó durant quatre legislatures, Coch acabarà desvinculat de qualsevol color: al grup mixt.

Com veig jo els partits polítics.

Fa molts anys que estic convençut que la vida està plena de capítols que cal anar passant per anar reescrivint de nous. Ara, a més, també n’estic segur que hi ha moltes maneres de plasmar i viure aquests episodis. Pots escriure’ls per referències, això ja passa sovint, però quan decideixes formar-ne part, crec que només tu tens dret a ser crític amb allò que has fet.

Si s’assumeix aquesta realitat no es pot extreure cap lectura negativa, tot i que d’altres no ho comparteixin. Ans el contrari, cada capítol és una nova experiència que dóna sentit al recorregut que un mira de traçar, fent allò que pot pel seu entorn i sense aferrar-se a res més que a la mateixa vida.

Tanmateix, si una persona s’aferma a una sola cosa, és possible que no entengui aquelles altres que no confessen en una sola religió, que no són fanàtics de cap equip de futbol, que no són devots de cap partit polític i que són persones que no aspiren a res més que a treballar pels demés. Aquestes persones no són altruistes de professió si no que, havent de defensar els seus propis drets com a ciutadans, també reivindiquen els d’aquells que són trepitjats igual que la resta.

Dels 61 anys que tinc, més de la meitat els he passat immers en la meva feina, el comerç, sense gairebé mirar què passava a fora. La major part del temps, fins i tot, fent cas, sovint, submís a dirigents polítics de Cubelles que, pel sol fet d’estar en un lloc tan respectuós com l’Ajuntament, creia que tenien raó en tot allò que ens dictaven.

Confesso que potser tenia poca curiositat amb allò que passava a fora, atès que ja tenia prou feina a defensar el dia a dia del sostén familiar i no disposava de més hores que les que tenia el dia, ja que la nit, per a mi, era descansar per recuperar forces de cara a l’endemà.

Però un dia vaig veure’m trepitjat per aquells mandataris del meu idíl·lic Ajuntament, que van cobrar-me una nova obertura de la meva activitat fruit d’unes petites reformes per a les quals vaig demanar el pertinent permís. Després de protestar, finalment vaig haver de pagar, ja que, si no, no podria continuar amb la meva tasca.

Aquesta anècdota personal és la que va marcar la meva vida actual, el que jo vaig considerar una agressió als meus drets va fer que descobrís en altres autònoms algun afer similar i/o pitjor fruit d’una marcada prepotència caciquil. Això va fer engrescar un grup de persones a treballar per la defensa del comerç tradicional a Cubelles i la dels seus propis comerciants.

És evident que la dedicació a la política sent autònom no és gaire habitual ni senzilla, si no és per defensar un sector de les PIMES. Capítol a banda mereixen aquelles persones que s’arrosseguen pels estaments públics i que acaben accedint a la política: aquests juguen amb avantatge ja que han vist de primera mà què fan alguns dels seus caps per mantenir-se a la cadira.

Resumint, hi ha persones que entenem que els partits polítics són eines que la democràcia ha posat al nostre abast per millorar tot allò que està a les nostres mans. Jo sóc d’aquests. Però n’hi ha d’altres que veuen en els partits polítics una oportunitat per enriquir-se i viure d’ells. Aquests són els que, combregant amb rodes de molí i trepitjant, si cal, tot aquell que es posa al davant per mantenir-se en el seu lloc, venen la seva ànima al diable per poder guanyar un gran sou que no suen i que surt de persones honestes que s’han deixat la pell i que han hagut d’estrènyer-se en molts casos el cinturó per poder tirar endavant. Per sort, no tots els polítics som iguals. No vull contribuir amb allò que sempre he denunciat.

J. Coch

Un front comú incoherent i contradictori

Després que diversos consellers del govern de la Generalitat de Catalunya dubtessin en veu alta sobre la possibilitat de repetir la formació d’un altre tripartit d’esquerres –opinions, per cert, no gaire ben rebudes per ICV-, ara, dirigents socialistes i alcaldes/ses del Garraf han elaborat un front comú defensant una reedició del pacte després de les properes eleccions autonòmiques, atès que, segons afirmen, els mandats passats han resultat força profitosos.

Els alcaldes del Garraf ara s’han tornat defensors de la coherència i la cooperació socialista de la Generalitat envers el territori i elogien el govern català, l’acció del qual qualifiquen de positiva per a la comarca. Poden tenir raó, però el cert és que aquestes afirmacions es contradiuen amb el discurs oficial del seu secretari general –i president de la Generalitat-, quan pregona que la seva màxima aspiració és poder governar Catalunya en solitari. El plantejament és absolutament respectable però, si hem de ser sincers, poc provable, sobretot quan diu que vol defugir de lligams amb partits molt extremistes i fanàtics defensors de la sostenibilitat. Vull suposar, lògicament, que això va per ICV.

En virtut d’aquestes afirmacions, penso que la reacció dels dirigents socialistes comarcals no és més que una fugida endavant atesa la possibilitat, cada cop més real, que en un futur pròxim sigui matemàticament impossible reeditar un govern d’esquerres. La raó no caldria buscar-la en el comportament dels socis patits, sinó en la probabilitat que CiU aconsegueixi una majoria simple que li permetés governar amb el suport puntual del PPC. Això és el que més temen els socialistes garrafencs, sobretot tenint en compte que CiU ja té experiència en aquests afers.

Penso que aquests moviments i escenificacions són una manera de sol·licitar-li al seu cap que controli els missatges dels seus consellers, ja que no estan disposats a perdre pes als seus ajuntaments ni a fer nous experiments pactatoris que posin en perill les seves polítiques al Garraf, i de pas, que puguin trencar el seu estatus personal.

Com a defensor de la majoria de polítiques d’ICV al Parlament de Catalunya, tot i algunes errades d’execució, crec que encara queda molta feina a fer i que caldria completar-la amb un nou govern d’esquerres. Malauradament, però, els desitjos no van lligats amb la realitat i, pel que podem extreure de les enquestes i de nombroses converses amb persones, fins i tot, dels mateixos partits al govern, sembla que vénen maldades i pinten bastos.

ICV també hi té molt a perdre si CiU aconsegueix la majoria. Tot i que els socialistes ens anomenen eco-socialistes, tot i que el PSC prové del PSUC, tot i els homenatges a polítics socialistes destacats i antics comunistes, tot i això; és evident que no comptem amb la seva simpatia. I això que els hi garantim molts governs, no solsament el de la Generalitat, sinó a molts ajuntaments arreu de Catalunya i algun que altre Consell Comarcal. En aquest sentit, la foto de l’escenificació d’unitat de la comarca no estava complerta, atès que cap socialista governa amb majoria absoluta. Crec que a tots els hi mancava un toc de color verd, menys a la alcaldessa de Cubelles, que li tocaria el blau.

Aquestes properes eleccions autonòmiques canviaran la realitat del nostre país per moltes raons. Existeix un profund malestar i la credibilitat del PSC cau en picat. Això sí, encara fan molt de soroll, tot i que es queden sempre a les portes d’allò que diuen que faran; sentint-ho molt, en això li he de donar la raó al Mas. Fa anys (1995), el PSC ja parlava de formar un grup propi al Congrés dels Diputats, deslligar-se del PSOE a Madrid. Al dia d’avui, però, encara es troben en el mateix debat. L’únic que autènticament defensava aquesta proposta era el President Maragall, m’imagino que per això el varen defenestrar, i no pas per crear CIUTADANTS PEL CANVI.

Passi el que passi amb l’Estatut de Catalunya i amb la renovació del Tribunal Constitucional, si és que aquesta arriba algun dia, el PSC es veurà abocat a la UVI. Els ciutadans no entendran que aquí es digui una cosa i que a Madrid se’n faci una altra. Els catalans no poden votar un partit que no defensa en tot moment el mateix, no poden donar suport a un PSC que es contradiu contínuament. Si els socialistes volen guanyar unes eleccions a Catalunya, han de donar un cop d’efecte i, en un exercici de valentia i de coherència envers els catalans, trencar definitivament amb el PSOE. Només així, segur que guanyarien les eleccions autonòmiques i, de pas, totes les esquerres de debò hi sortiríem guanyant. Mentrestant, tota la resta és teatre, també al Garraf.

J. Coch.

La crisi del consens

Als polítics de Cubelles ens manca cultura de consens?

Si afirmo que la política esta basada en la paraula, dit així, sense especificar qui, com i per què, d’entrada pot semblar una autèntica obvietat.

Si dic que mitjançant la paraula s’ha d’arribar al consens, sense especificar l’escenari ni les persones que el composen, també pot semblar poc menys que una evidència.

Però si dic que el govern de Cubelles i l’oposició han d’arribar a acords; això ja és molt més complicat i, atesa l’experiència dels darrers anys, jo diria que gairebé impossible.

El desenvolupament del ple ordinari del 19 d’abril de 2010 pot merèixer molts qualificatius, tots ells molt lluny d’allò que els representants polítics que formem la mesa de plens desitjaríem. Possiblement, el que més acuradament defineix el contingut de les quatre hores que van allargar-se els dos punts de la sessió és, sens dubte, el de vergonyós.

Sóc conscient que en formo part d’aquesta mesa de plens, atès que sóc regidor per ICV, i que sóc un blanc fàcil per a aquells que no em professen una gran simpatia, ja que poden opinar allò que els hi vingui de gust, encara que sigui des de l’anonimat del meu propi bloc. Això no obstant, aquells que de debò em coneixen saben que he fet tots els possibles per arribar a acords a totes les reunions on he participat, i els hi asseguro que he estat a totes.

Què deuen pensar de nosaltres, els polítics, la gent que escoltava el ple per la ràdio o que el van seguir l’endemà per Canal Blau? La ciutadania no coneix tot el procés que alguns dels regidors hem seguit fins arribar a aquest ple! La gent no sap el que s’ha consensuat en la comissió permanent abans del ple, les propostes que s’han hagut d’entrar amb registre d’entrada per tal que poguessin ser ateses! Tampoc sap el que hem hagut de pressionar per poder atreure l’atenció del tripartit de Cubelles.

El que no mereix cap comentari són les paraules dites pel Sr. Serra en una de les reunions prèvies a la sessió. Textualment: “Si tinguéssim els nou vots de l’equip de govern, no estaríem discutint res amb l’oposició”. Això és diàleg? Voluntat política? Més aviat recorda temps pretèrits on tot s’aprovava a la búlgara i per pebrots.

No deixa de ser curiós que, a dia d’avui, el govern de Cubelles estigui més basat en paraules i titulars de premsa que no pas en fets, encara que la seva dèria sigui la falsa participació ciutadana. Això sí, sempre dintre del marc del que diu la Llei, però mai una mica mes enllà, i això és el que han demostrat últimament amb el POUM. La realitat és que aquest avanç del POUM està encallat per manca de diàleg, per tant, tenim la paraula política, la intenció, però no el fet.

Es convoquen rodes de premsa per donar les culpes a uns i a altres, però la fotografia històrica que romandrà per sempre més -i que algun dia els cubellencs jutjaran- serà la dels tres grups al govern de Cubelles, PSC-CiU-ERC, amb els seus caps de llista al capdavant, com la imatge de la incapacitat per assolir consensos amb la resta de representants del poble.

Però, com ja hem comentat més d’una vegada, si la política es basa només en la paraula no arribarem a comunicar el nostre objectiu, ja que la comunicació té en la paraula la seva base, però no el seu valor més important. Comunicar també és involucrar la imatge, els gestos, el llenguatge no verbal, el to… i els sentiments. Tot plegat al servei, això sí, d’allò més important, els fets. Hi ha un lema abastament conegut que defensa “més fets i menys paraules”. La política no pot basar-se només en paraules, si al final no hi ha acords, aquestes paraules hauran esdevingut inútils.

J. Coch.

És incòmode governar amb ICV?

Tot els catalans som conscients que ja fa dies que ha començat la campanya preelectoral per a les eleccions al Parlament, allò que hom coneix per eleccions autonòmiques.

També hem pogut sentir darrerament declaracions per part de diputats parlamentaris dels dos socis majoritaris al govern, PSC i ERC , fins i tot del President Montilla. El primer d’ells fent maragallades i parlant de cansament i de la possibilitat de no repetir una tercera experiència tripartita, i l’altre afirmant que ICV és un grup incòmode arran del seu extremisme i de la seva actitud mediambientalista massa fanàtica. És el preu que cal pagar per mantenir intactes les seves propostes d’esquerres i de progrés. Doncs què esperaven!, ja els coneixien.

Des del meu punt de vista personal i defensor de la majoria de polítiques elaborades per Iniciativa –malgrat que no al cent per cent-, crec que aquestes maneres de fer i de defensar els seus posicionaments els honora, bàsicament, per dues raons.

Primer de tot, penso que ICV és conscient que la defensa ferma de tot allò que creu inevitablement el porta a xocar amb els seus socis de govern, PSC i ERC. Així i tot, el partit no s’arronsa i es manté fidel als seus principis. Jo em pregunto, quants partits, grups, diputats, i/o regidors d’altres formacions polítiques, si veuen que poden perdre la cadira o bé la possibilitat d’entrar a governar, no decideixen modificar els seus postulats? No diré que cap, però gairebé la majoria. Al nostre municipi, sense anar més lluny, ERC va canviar de jaqueta sense manies amb el tema del pont del riu Foix. Quin nom mereix aquesta actitud?

També crec que els honora quan calculen fins a quin punt poden estirar la corda sense arribar a trencar-la. Ho han calibrat molt bé. Saben que el PSC, com a partit majoritari, avui no té alternativa a no ser que vulgui una sociovergència i, per tant, no té més remei que aguantar. ICV, amb la seva fermesa ideològica, ha aconseguit progressos que difícilment tindran retorn. No els anomenaré ara perquè me’n deixaria molts, relacionats amb temes socials, mediambientals, d’igualtat, d’ensenyament, d’infraestructures, de dependència, etc.

És per això que ha de ser molt incòmode per als grans grups polítics, acostumats a fer canviar de parer els seus propis consellers, i al mateix temps, comprovar que són incapaços de fer que ICV afluixi la corda.

Però no puc estar-me de dir que aquesta postura que tant els honora només es pot mantenir quan ets al govern, allà és on realment té valor. Ara bé, si aquesta actitud només es defensa des de l’oposició i, a més, hi afegim un to amenaçador, estàs dient a crits que ets un grup incòmode i que no entens ni de grisos ni de matisos, que per tu només existeix el blanc o el negre. O dit d’una altra manera: estàs amb mi o contra mi. Això no necessariament ha de ser així, atès que amb aquesta radicalitat estàs condemnant el teu grup a mantenir-se sempre lluny del govern i, a la llarga, aquells que et van atorgar la seva confiança, possiblement no te la tornin a donar, ja que no hi trobaran sentit.

Cal admetre que ICV, fins a la constitució del tripartit, sempre ha estat un grup relacionat amb temes d’una contrastada importància, malgrat que de poca rellevància. Iniciativa sempre ha estat còmoda amb temes mediambientals de estar per casa, cooperació, igualtat, dona, etc.

Dit això, personalment penso que a ICV hi ha responsabilitats que li vénen grans i, per descomptat, no es poden cometre mai segons quines errades, i menys encara a aquestes alçades de la pel·lícula.

Personalment crec que hi ha tres temes que s’han portat malament: el del mini transvasament, el de l’incendi d’Horta de Sant Joan i, últimament, el de les nevades de començaments de març. Entenc que són temes complexos i del mal gestionar; que lluitar contra la natura és impossible; però d’aquí a disfressar els fets penso que hi ha un món i que no és la millor manera d’aprovar l’assignatura, i encara menys el curs.

El preu del pensament

Des de fa molt de temps, gairebé uns 16 anys, intento fer arribar al màxim nombre de gent possible tot allò que realment penso sobre el món de la política. De vegades utilitzant la paraula i, darrerament molt més, posant-ho negre sobre blanc.

No negaré -i molts amics ho saben- que el meu bloc no compta amb la benedicció de bona part dels companys de la formació a la qual pertanyo. Tot i així, però, considero que, com qualsevol altra persona, tinc dret a dir el que penso i que haig de lluitar per seguir fidel a mi mateix, malgrat no ser sempre senzill.

No us penseu pas que a voltes no m’he plantejat la pregunta següent: val la pena dir el que es pensa? Sovint, dir en veu alta allò que la resta calla porta més maldecaps que alegries, perquè no tothom comparteix els mateixos criteris i les discrepàncies incomoden quan no es comenten de manera oberta i cordial. Tot i així, estic convençut que és l’únic camí per construir i anar endavant. Alguns, però, fent comparacions amb la física, creuen que tota acció porta una reacció, i veuen enfrontament, rancúnia, intolerància, en lloc de debat; motiu pel qual menystenen tots aquells que no pensen com ells.

Callar, comporta atorgar la raó a qui parla, el qual pot acabar creient que se li aprova la gestió, de manera que es va allunyant cada vegada més de la realitat. Posaré un exemple relacionat amb el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) que s’està redactant a Cubelles. Alguns han entès el que significa participar de les jornades de participació ciutadana, i ho han fet donant la cara. D’altres, han descobert que podien fer més del que pensaven i molts s’han quedat amb la sensació de no veure correspost l’esforç que hi estaven dedicant. Si alguna cosa ha tingut aquesta participació de positiu és que la gent s’ha mobilitzat, encara que sigui per llei.

Aquesta, però, no ha de ser una actitud puntual. Cal mantenir-la de forma permanent perquè sinó, algú tornarà a presentar el “seu projecte, al seu POUM”, que, evidentment, no serà el de tots. Per això cal que cadascú expliqui el que creu, cerqui a d’altres que pensin el mateix i es revitalitzin els canals socials. Ja s’ha vist com és el nostre govern, sovint tan assenyat que no té manies en fotré les culpes a l’oposició –tal com va passar al ple de febrer- si el document de l’avanç del Pla no s’aprova, però obviant que la comissió permanent va decidir portar el punt a Ple amb el vot de qualitat de l’alcaldessa, ja que un regidor del PSC va sortir de la reunió; encara no sabem si per incompatibilitat o bé per no estar d’acord amb el canvi de zona energètica que afecta el futur de la Tèrmica i que mai ha estat exposat als ciutadans, en una clara mostra de menyspreu i desdeny envers el poble.

Cada vegada proliferen més les crítiques cap els polítics, malgrat haver-hi molta gent que s’hi dedica només amb voluntat i ganes, gairebé de forma altruista. Sé que és impossible identificar-se plenament amb cada un dels individus d’una societat ampla i plural com la nostra. És per això que cal afavorir que tothom pugui dir el que pensa i que les decisions es prenguin per majoria; com més amplia, millor, i de la forma més consensuada possible, sense recórrer als vots de qualitat.

Només amb un consens general podran arrelar les grans propostes. Però per aconseguir això cal teixir complicitats per tirar endavant els projectes d’envergadura i que s’obrin vies a una participació ciutadana més rica que la que hi hagut fins ara. Els polítics hem d’aprofundir en el diàleg i que els discursos no quedin només en quatre paraules velles, que la gent sent però no escolta, i que gairebé sempre acaben esdevenint un soroll molest que cansa i que s’acaba convertint en encenalls per encendre nous focs i baralles.

No estem en èpoques de guanyadors i perdedors, sinó de cercar camins que permetin sumar esforços per sortir del pou en què està submergit el document de l’avanç del POUM. Tothom vol una ciutat millor i per aconseguir-ho no ens podem amagar, ni d’un mateix ni de la política. Dir el que es pensa, encara que sigui en el desert, no és una cosa banal. Es una teràpia guaridora i llavor de moltes realitzacions. Cal treballar junts, cal saber el que rumia el del costat i contribuir tots plegats per tirar endavant cada un dels projectes que ens proposem executar. Per tot això i pel nostre poble, sí val la pena dir el que es pensa.

Polítics amb criteri, sí; servidors de partits, no.

Últimament, cada vegada proliferen més titulars de diaris que sacsegen el nostre país, Catalunya, i que a bona part de la seva població ens arriben ben endins.

Després de pensar sobre quines notícies podria aportar-hi algunes pinzellades, m’he decantat per dues: la de Vic, referent a l’empadronament de les persones que han vingut de fora de Catalunya, i l’aposta d’Ascó per encabir al seu municipi un cementiri nuclear, o com diuen oficialment per amagar la veritat -habitual en aquests casos- un ATC (Almacen Temporal Centralizado).

Aquests són els dos titulars que crec que han suscitat més discrepàncies en tots el sentits, tan socialment, com políticament; atès que afecten la vida diària de milers de ciutadans dels municipis on s’han pres aquestes decisions polítiques i de bona part de la resta del país. Els ajuntaments, tot i no tenir competències en molts temes d’alt interès, sí que en tenen, en canvi, per prendre decisions que afecten tot el territori català. Ironies de la Llei de competències.

Val a dir que personalment no estic a favor, al cent per cent, amb cap de les dues decisions preses per aquests municipis. Tanmateix, cal sospesar, i molt, els criteris que han empès els dos alcaldes d’aquests ajuntaments a portar a ple allò que han cregut el millor per al seu poble, equivocats o no. Cal remarcar que ho han fet, fins i tot, sota amenaces d’expulsió del seu propi partit en cas de no modificar la seva postura. Home, home, això frega la pressió i el xantatge.

Aquesta actitud, que alguns la poden qualificar de rebel·lia i/o de desacatament de la disciplina de partit; personalment la veig com l’entossudiment de dos alcaldes i els seus regidors -de diferents formacions- en anteposat allò que han cregut com el millor per a la gent del seu poble i no el que el seu partit els hi volia imposar. Jo sé què és això, perquè aquesta pressió de dirigents polítics l’he patit en primera persona. Per sort, les persones som com som i no com la resta volen que siguem.

Crec que aquesta actitud marca un abans i un després per a alcaldes i regidors de partits polítics, els quals no necessàriament han d’estar d’acord amb totes i cadascuna de les polítiques que elaboren les seves pròpies formacions. Són representants municipals per defensar el seu municipi i la seva gent, amb tot el que això comporta. No han de ser servidors dels seus propis partits, en tot cas els partits han d’esdevenir eines per ajudar els seus representants a donar resposta a les necessitats dels seus municipi.

Si això ho extrapolem a Cubelles, està clar que aquí no passa el mateix. A la nostra vila qui mana són les directius del Partit dels Socialistes de Catalunya, PSC, no el que demana el poble. Pel que fa a la nostra Tèrmica i la seva zona energètica, malgrat tenir un acord de Ple en què tots els grups polítics vàrem dir que volíem el desmantellament de la central, ara el govern esta negociant -o ja ha negociat- el trasllat de la Tèrmica a un altre indret dintre del nostre municipi, encara que no sigui zona energètica. No seria més senzill apostar per l’anul·lació de la zona energètica? Per què no es treu ara que estem preparant el nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM)? Qui elabora el nou POUM actual sinó l’Ajuntament? Ara és el moment de demostra-ho.

Tan de bo en aquest municipi tinguéssim un govern amb criteri propi com a Vic i Ascó i que mirés més per Cubelles i menys pel seu partit, fins i tot enfrontant-se a possibles amenaces de suspensió de militància. La realitat, però, n’és una altra. Per als nostres governants és més còmode dir que Madrid ens ho han imposat.

Consideracions al regidor de Dinamització Econòmica de l’Ajuntament de Cubelles.

Al Vilanova Digital del 18 de gener podíem llegir diversos titulars relacionats amb l’activitat del govern de Cubelles. De tots ells, però, n’hi havia un que cridava especialment l’atenció.

Em refereixo a l’anunci del Sr. Joan Albet, regidor de Dinamització Econòmica, titulat: S’inicia el Servei a la Iniciativa i Consolidació Empresarial.
Abans d’entrar en matèria, permeti’m que li doni un consell gratis: no barregi, o més ben dit, no tracti per igual les empreses i el comerç tradicional de Cubelles, el qual transmet una identitat pròpia al poble que espero que no perdi mai. Fet aquest apunt, em centraré ara en el comerç tradicional.

Dintre de la seva proposta, crec convenient fer-hi algunes apreciacions al respecte. Espero que la meva pròpia experiència de més de 30 anys com a petit empresari familiar guanyant-se la vida al municipi sigui un aval i aporti una perspectiva diferent a la de la majoria de polítics que ens han governat fins ara -entre ells vostè-, que ho han fet a fora de Cubelles.

No sé si això ha estat un contratemps per als petits empresaris del poble, però personalment penso que per als comerços tradicionals, sí.

Una primera consideració és que aquest anunci em sona d’haver-lo sentit ja anteriorment en boca d’un regidor de l’Entesa qui, després de vendre’ns la pel·lícula al cinema Mediterrani, ens va comentar que havíem de pagar a una empresa externa perquè ens fes un estudi sobre la situació del nostre comerç i la seva perspectiva de futur. Quina ironia! Ni el mateix polític no tenia perspectiva del comerç com a poble.

Una altra apreciació que li vull fer és que s’han de tenir en compte totes les empreses que hi ha a dintre del nostre municipi. Amb això em refereixo a aquelles que vostè sap de tota la vida que són al·lega’ls, que estan ubicades en terrenys agrícoles i, a sobre, avui són terrenys protegits pel Pla Director Urbanístic dels àmbits del Sistema Costaner (PEDUSC). Quan es farà alguna cosa al respecte? Hem d’esperar el nou POUM?

Els empresaris d’aquest sector han de saber que allà on han estat sempre no tenen futur i, per tant, se’ls ha de permetre i, sobretot, facilitar, que escullin si continuen o no en un altre lloc dintre del nostre municipi, per així mantenir el nostre teixit empresarial. Si no es fa d’aquesta manera, sempre tindrem empreses il·legals i mai podran sentir-se consolidades.

Per no fer més llargues les apreciacions, crec que és millor per a les futures PIMES de Cubelles que aquest govern i/o vostè tinguin clar els llocs on han de ser ubicades, tant aquestes empreses com les noves que puguin venir al nostre municipi. I, sobretot, tenir molt clar de quines empreses estem parlant. No dic això a tall de crítica, sinó que crec que al polígon de les Salines tenim una mostra clara de la barreja desordenada d’empreses, algunes d’elles incompatibles entre si, per una manca total de planificació.

Una crítica rotunda que sí vull fer a dos partits polítics -PSC al govern i PPC a la oposició-, és el seu poc criteri i suport al comerç per ubicar les seves seus dintre del carrer Major de Cubelles. Aquests tipus de locals situats en espais que, en realitat, poden donar més joc al comerç no ajuden gens ni mica a la seva promoció, ans al contrari. Exactament igual passa amb els guals.

Tothom sap, i els comerços d’aquest carrer ho viuen des de fa temps, que en aquest sector del municipi es produeix una desertització de la població que l’allunya del comerç tradicional. Està clar que si el que es pretén és promocionar i consolidar un comerç tradicional dintre del que entenem com a poble, no podem ubicar locals polítics. La manca de visió empresarial dels dirigents d’aquests dos partits és total.

I per últim, no crec que el responsable d’aquesta àrea tingui la sensibilitat, la capacitat, ni el coneixement necessari per consolidar el nostre comerç. Personalment penso que per a alguns ja és tard. A més, aquest representant té un contratemps afegit, i és que per arribar a bon port amb aquest treball s’ha de tenir bon feeling amb el comerç associat, condició que ara mateix no es dona, precisament. També crec que, al contrari del que succeeix actualment, s’ho hauria de creure millor. Aquesta és la pura realitat actual, i la resta és demagògia, a la que ja ens té acostumats aquest regidor. Si no, temps al temps! Tan de bo, per als comerciants, que m’equivoqués.

Salut.

Un 2010 molt prometedor

Agraïments per al 2009.

Per correspondre els comentaristes dels articles del meu bloc, crec que el primer que toca és desitjar-vos a tots i totes que hagueu passat un bon Nadal i que tingueu un feliç any nou.

Dit això, comentar-vos que personalment estic moderadament satisfet per la resposta que ha obtingut el meu bloc. Aquest espai de la xarxa em permet expressar-me de forma directa i amb total llibertat, tal com nombrosos companys i amics feia temps que em reclamaven.

Veig de bon grat el nerviosisme que estan causant els articles que publico. Per les reaccions dels navegants, cal dir que alguns d’ells mostren un desconeixement total de la realitat. Això sí, almenys els hi serveix per deixar anar la bilis que acumulen, la qual cosa és positiva, malgrat que això no els hi doni dret d’arribar gairebé a l’insult.

De tant en tant espurnegen comentaris intentant desacreditar la meva professió, volent ridiculitzar una tasca democràtica com la de ser regidor del meu poble... Això sí, emparats en l’anonimat de noms estrambòtics i/o, simplement, deixant els seus escrits sense signar.

Pel que denoto dels comentaris, la majoria d’aquests navegants són persones que em coneixen bé i els fot que una persona sense ambició política com jo vagi guanyant petites batalles per poder acabar guanyant la guerra. Sóc conscient que això té un cost personal, econòmic, professional i familiar, i que molt poca gent ho agraeix; més aviat tot el contrari, en política el que es mou i no vol sortir a la foto, és enfonsat i trepitjat pels seus propis companys de viatge, tal com ja ha passat al llarg d’aquets setze anys. Molts d’ells han intentat arrossegar-me cap a un altre precipici, sense aconseguir-ho aleshores, ni ara tampoc.

No pretenc donar resposta a tots ells, sinó a tots aquells que s’identifiquin amb el seu correu, tal com ja he fet amb algunes persones. Malauradament, de moment, han estat molt poques, tot i que ha estat molt enriquidor atès que m’ha permès documentar més profundament arguments i aclarir així els seus dubtes. La realitat, però, és que la majoria de la gent prefereix amagar-se, i jo vaig de cara.

Dit això, faig saber per a qui l’interessi, que continuaré donant la meva opinió sobre tot allò que cregui oportú, ja sigui per escrit, de paraula... I puc avançar que aquest 2010 promet, atès que ens trobem a la recta final d’una legislatura i que molts es comencen a posicionar per afrontar els comicis electorals corresponents: Parlament de Catalunya, municipals i generals.

En aquest sentit, crec que el més convenient per al primer article d’opinió d’aquest 2010 serà elaborar un anàlisis polític de com veig el futur polític dels diferents grups de Cubelles que hi ha representats i d’aquells nous que pensen presentar-se.

Avançaré que no sóc analista, però que al llarg del temps he redactat alguns informes interns a més d’un any vista d’unes eleccions municipals i que sovint el resultat final ha estat calcat. Aquest cop serà públic i, per tant, serà interessant analitzar les reaccions.

Gràcies i salut.

J. Coch